“Sóc al 7-Eleven”. Rebo aquest missatge quan tot just arribo a l’estació central d’Aarhus. Qui l’envia és en Nagieb Khaja, un reconegut corresponsal de guerra nascut a Copenhaguen i d’origen afgà. La seva vida es troba al bell mig de dos mons molt diferents: la freda i calmada Dinamarca i l’agitada zona de Llevant. I és en aquesta confluència on llau, diu, la seva felicitat. D’aparença senzilla, la seva mirada és d’aquelles que no s’obliden mai, nodrida de records que més d’un cop li han semblat que era l’últim. Freelance per a mitjans com Al Jazeera, Vice i The Guardian, va ser guardonat en diverses ocasions pel seu “My Afghanistan: Life In The Forbidden Zone” (2012), un relat de la guerra afgana explicat per 30 civils que enregistraven el seu dia a dia amb telèfons mòbils. El que segueix té lloc el novembre, hores abans de presentar la seva segona biografia.

Fa més de quinze anys que et dediques a la corresponsalia de guerra. Quin és el teu punt de partida?

Tot va començar abans que estudiés periodisme a la universitat. Vaig créixer en una família en què el meu pare especialment va fer molt d’èmfasi en estar al corrent de què passava a altres parts del món. Sempre intentava posar-me a prova qüestionant-me informació que havia vist o havia llegit, que sovint feia referència al Llevant i àrees del voltant. Jo sóc nascut aquí, però sempre he sentit un vincle molt fort cap al país d’origen dels meus pares, Afganistan. Ell volia que jo sentís aquesta connexió, i va fer-ho aportant-me molt coneixement.

Des de ben petit ja estava molt descontent amb la informació mediàtica que parlava de les terres del Llevant, una idea que el meu pare em va descobrir. Va plantar unes llavors en mi que van créixer fermament amb el pas dels anys. De fet, quan estava a secundària, vaig escriure un article sobre el conflicte palestí i la meva professora em va dir que mai hi havia pensat des d’aquella perspectiva. Després, mentre estudiava a la universitat, ja feia periodisme pel meu compte. Llegia i llegia sobre periodisme internacional. L’any 2004, amb 25 anys, va arribar la meva primera oportunitat quan un director documental em va oferir si volia ajudar-lo amb una pel·lícula sobre la guerra a Afganistan. Havia de trobar civils empresonats i torturats per l’exèrcit nord-americà. Vaig dir que sí. L’aventura només feia que començar.

La teva família fa vida a Copenhaguen. Com és deixar enrere la teva llar per a cobrir una guerra?

Exigeix molt, és tot un repte. Per la meva família, principalment. La meva mare s’angoixa cada cop que marxo, inclòs quan viatjo a àrees que són menys perilloses, mai em creu. “És un lloc tranquil, sense problemes”, li dic sempre que vaig a un territori conflictiu. Li explico un cop ja he tornat a casa. Sé que és no està del tot bé, però és un engany fet amb bondat. I la meva dona… és el pilar del meu treball. És dur per ella, però ha après a gestionar fets tan importants com quan em van segrestar el 2008 i els serveis d’intel·ligència danesos van anar a casa per donar-li la notícia. Vaig haver de trucar-la per dir-li que reclamaven dos milions de dòlars pel meu alliberament… va ser molt dur. El sentiment de culpa era terrible. Em vaig prendre un temps per tornar a la feina, no volia ferir la meva família.

Segrestat per l’exèrcit libanès, apallissat pels cossos de seguretat a Turquia i recentment a punt de repetir-ho a Idilib i Alep. Què et motiva a seguir endavant?

El que em motiva és el sentiment de marcar la diferència. Si no confiés amb sinceritat en el meu propòsit de contribuir a un món millor, de retratar llocs on viuen persones no empoderades, resoldre un conflicte o almenys ajudar-los… Mai no ho faria per una fita professional o per l’aventura: es necessita un propòsit major. No sóc el tipus de persona que li agrada l’aventura. Diuen que els corresponsals són addictes a l’adrenalina, que no poden estar lluny del problema. Jo no trobo a faltar el problema, sinó el sentiment de fer quelcom rellevant. Detesto prendre risc sense un fi, digues-li idealisme.

Khaja reconeix que és molt complicat sentir addicció per la corresponsalia de guerra sense un objectiu final | Iván Olmos

Per experiència personal i com a expert en terrorisme, com gestiones la càrrega emocional?

No sé com verbalitzar-ho. D’alguna manera sóc una persona religiosa, tot i que no com podries pensar, de ment estructurada i tancada. Ho sóc en el sentit que si fas bones accions, et tornaran de volta. Sé que no és del tot cert, però d’alguna manera m’ho aplico. El karma és el que em fa seguir quan m’endinso en una situació molt complicada només per ajudar algú. És cert que penso que hi ha una vida després d’aquesta. El món –malauradament– és un lloc terrible per a molta gent: he vist nens assassinats, pares perdent els seus fills, tortures i morts de tot tipus per idealisme. Seria molt difícil per mi continuar amb això sense convèncer-me’n. I en tornar, clar, les memòries venen i van. Fa uns dies vaig anar a un forn de pa i va sonar una cançó que em va recordar quan jo era a l’est d’Alep. Vaig haver de marxar ràpidament perquè estava a punt d’esclatar a plorar. És quelcom que sempre porto amb mi.

El moment més dur de la teva carrera…

L’any 2013 estava produint un documental infiltrat entre talibans. Érem a la base armada i de sobte veiem un avió estatunidenc sobrevolant-nos. Vaig començar a estressar-me i molt, perquè havia vist com de fàcil i ràpid és per a un avió així matar gent. Però no van fer-ho. Estava convençut que anava a morir, va ser una experiència molt, molt intensa. El 2012 estava amb un noi danès que es va lliurar a la gihad en un edifici, i el terra tremolava moltíssim perquè les bombes anaven caient cada vegada més a prop de nosaltres. I clar, el mateix sentiment de por torna. És molt difícil sentir addicció per circumstàncies en què mai tens clar si sobreviuràs, com quan vaig passar dotze dies de malson mentre acompanyava l’organització de rescat White Helmets. Per a mi, anar a la línia de combat em deprimeix, però tinc la convicció que estic fent quelcom important. Tot i això, quan torno a casa em sento inútil, els meus pensaments esdevenen “esquizofrènics”.

I la memòria més satisfactòria?

Recordo que el 2014 vaig conèixer un home a Alep en el que un dia havia estat una escola. L’edifici tot just era bombardejat i aquell senyor va trobar-hi la sabatilla de la seva filla, que acabava de morir. Mentre l’entrevistava, em va trencar el cor. Plorava i el vaig abraçar, sentia massa empatia. Ens vam retrobar un any més tard. Tan bon punt em va veure, va córrer cap a mi ple de felicitat i em va tornar el gest. Sentia que algú l’apreciava. Incidents com aquest t’ajuden a creure en la humanitat, saber qui ets tu i en qui pots confiar realment.

Quin és el límit ètic quan es tracta de cobrir una guerra amb tantes víctimes?

Mai deixo de ser persona: quan sé que puc fer quelcom, ho faig. En cas que la meva ajuda pugui ser inútil o algú altre és allà on sóc jo, segueixo amb la meva feina. Si hi ha un nen plorant i necessita algú que el cuidi, sóc el primer a atendre’l. I si algú ho fa, planto la càmera i capto l’escena. Sempre penso en mi com a ésser humà i després com a periodista. Prefereixo perdre bones imatges que deixar algú desatès.

“Sempre penso en mi com a ésser humà i després com a periodista, prefereixo perdre bones imatges que deixar algú desatès”

Has escrit el llibre Don’t cry, because you’d lose blood (No ploris, perquè perdries sang). Què hi tractes?

És un recull des del primer dels meus viatges a Síria fins a l’últim, una història explicada des dels meus ulls. Hi escric sobre tota la gent que he conegut, m’ha espantat i de què m’he compadit. Intento explicar la guerra siriana a través del destí dels civils i de com em feia sentir el desenvolupament del conflicte entre 2011 i 2015.

Travessar la frontera siriana tan sovint no seria bufar i fer ampolles, imagino.

Estressant, difícil. Cada cop era més dur. A les nits m’acompanyaven els trets i carregava amb la por de tornar a ser segrestat o arrestat. És dur, ho odiava. Però ho havíem de fer. A vegades havia de creuar de manera il·legal, i això significava tornar de la mateixa manera. Era un mal de cap constant. La darrera vegada que vaig fer-ho va ser la pitjor, en ambdues direccions. Primer, perquè em van segrestar. I quan vaig haver de sortir, em vaig infiltrar amb famílies sirianes que fugien de la guerra. Terrible. Foscor, preocupació, nens plorant.

Quin és el sentiment popular ara envers el conflicte?

La majoria dels sirians que van donar suport a la revolució no ha perdut l’esperança. Molts no han acabat encara la seva lluita: estan convençuts que a llarg termini arribarà el canvi que anhelen, però no succeirà pas en el futur més proper. Militarment és Assad qui té més terreny guanyat en la batalla, tot i que grups militars de l’oposició també estan pressionant i molt. Ho veig fosc. La ciutadania se sent decebuda i apartada per la comunitat internacional.

 

Defenses un periodisme de matisos. 

És imprescindible. Les peces curtes del dia al dia no poden oferir una imatge contrastada dels fets. Els documentals i també els llibres en canvi són certament una manera de fer una història comprensible, on pots adquirir tots els matisos i els personatges poden esdevenir “tridimensionals”. En general, crec que els mitjans de comunicació hegemònics són massa superficials, sense fonts suficients per fer el seguiment d’un tema. Certs periodistes passen un, dos, o amb molta sort tres dies en certes àrees i marxen, i ja ho tindrien. Has de conviure allà el màxim possible i donar l’oportunitat d’entendre què està succeint.

Sembla encara més necessari si pensem en el relat hegemònic d’Occident.

Sí. Mitjans occidentals, russos i fins i tot àrabs carreguen amb aquest inconvenient. És clar que en alguns països és més extrem que en d’altres; per exemple, a Rússia els periodistes no poden prendre partit en cap relació amb una altra nació. En canvi, si ets un mitjà francès o americà pots fer-ho sense problema, però això no vol dir que s’escapin del biaix. Fox News tampoc pot ser crític amb cap política exterior, no perquè rebi amenaces des del despatx del president, sinó perquè és partidari d’una informació més superficial. De fet, quan l’exdirigent de l’URSS Nikita Khrushchev va visitar els Estats Units [a finals dels anys cinquanta], va recriminar a Nixon (i cita, no literalment): “Us envegem, perquè teniu totes les llibertats i seguiu tenint el poder dels mitjans en mans vostres”. L’americà és només un exemple de sistema mediàtic acrític i manipulat per una agenda política, tot i tenir tots els recursos per fer un bon periodisme.

Podríem afirmar que és això mateix el que fas en els teus documentals, doncs?

La meva ambició és posar de cap per avall la realitat tal com l’entenem. A vegades reps la impressió de quelcom totalment oposada al que està passant, ja sigui a causa de la propaganda, del mal periodisme. La meva esperança és provocar un canvi quan això passa. Tinc ara 38 anys i fa 13 que em dedico a la professió, i no vull perdre el meu temps, sinó fer ús de totes les meves fonts en el moment precís.