Caminar a les sabates de Mario Conde, el personatge més conegut de Leonardo Padura i protagonista d’una sèrie que suma ja nou volums, és endinsar-se en una Cuba enrevessada. El fictici detectiu i venedor de llibres de segona mà no pot considerar-se un alter ego, però comparteix les mateixes experiències generacionals del seu autor: fill d’una fornada de cubans formats i beneficiaris de les polítiques socials de la Revolució, però que van veure els seus sacrificis convertits en expectatives incomplertes.

Leonardo Padura (1955) va néixer al barri de Mantilla, a L’Havana, i encara hi viu. Se’l coneix com una veu escèptica, però el cert és que prefereix l’ambigüitat a la crítica oberta quan parla del seu país, per descriure’n els matisos i complexitats. Allà, el Ministeri de Cultura li va concedir l’any 2012 el Premi Nacional de Literatura. Afirma estar convençut que, si bé les seves novel·les no aporten veritats absolutes, de ben segur que no ha explicat mai una mentida sobre el que ha estat Cuba.

Entre la novel·la negra i la crònica social, La transparencia del tiempo (Tusquets) és la darrera entrega de la sèrie, que acaba de presentar al festival BCNegra de Barcelona, acompanyada d’algunes reflexions sobre la literatura de l’illa.

Castillo del MorroEl Castillo del Morro, a L'Havana, és l'antiga fortalesa que custodiava l'entrada a la bahia de la ciutat, fonamental en l'època colonial | Mario Chavez

LA CONSTRUCCIÓ LITERÀRIA DE L’HAVANA

A la ciutat de L’Havana, la creació en la novel·la precedeix la realitat. Principal port caribeny durant els segles XVII i XVIII i parada obligada de tots els viatgers europeus que es dirigien cap a Amèrica, la metròpoli va acollir durant aquells anys les fortaleses militars més grans que es van construir al continent, com a part d’una illa encara en règim de dependència colonial del Regne d’Espanya. “En aquell moment no hi havia a Cuba una cultura artística ben configurada”, opina Padura, “però l’aristocràcia va enraonar que per aconseguir la independència calia definir una imatge de país, i aquesta imatge necessitava d’una ciutat”.

És per això que la dècada de 1840, encara molts anys abans de la Guerra de la Independència de 1895, va començar a obrir-se pas a l’illa una literatura bolcada a dins de la ciutat, fet que s’ha estès fins l’actualitat. Sense anar més lluny, els tres grans mestres de la narrativa cubana del XX –Alejo Carpentier, Reinaldo Arenas i Guillermo Cabrera Infante– ubiquen les seves històries a la capital i en són ferms constructors del seu mite i la seva representació.

A Cuba, l’aristocràcia va enraonar que per aconseguir la independència calia definir una imatge de país, i aquesta imatge necessitava d’una ciutat

Padura trasllada les paraules de Vázquez Montalbán –a qui se li atribueix l’afirmació que “els escriptors pertanyen a un país, però els novel·listes pertanyen a una ciutat”– a la seva situació. I és que si bé com a escriptor pot moure altres personatges en diferents indrets, com a autor d’aquesta la sèrie es veu incapaç. “Mario Conde mai tindrà una aventura fora de L’Havana”, assegura amb rotunditat, “perquè si el trec de la ciutat l’estaré desarrelant completament”.

És possible que el vincle inextirpable tingui a veure amb el fet que una de les funcions principals del personatge és, precisament, la de fer una radiografia evolutiva de la ciutat de L’Havana en els darrers 20 o 30 anys. Els passejos de Conde per la ciutat han anat esdevenint al llarg del temps, i a La transparencia del tiempo arriben fins a l’any 2014.

LA CIUTAT QUE VEUEN ELS ULLS DE PADURA

A cada novel·la de Padura, sembla que el pessimisme i el desencant es fan més palpables. En aquesta darrera, el personatge de Conde defuig de L’Havana que apareix a les guies turístiques, i part de l’acció s’emmarca en els barris més precaris que han anat sorgint en els darrers anys al cinturó urbà de la ciutat, compostos principalment de persones que migren des de l’orient de l’illa.

Intento fer visible el que altres s’esforcen en no veure o fer invisible”, justifica l’autor. Són barris que van desaparèixer amb l’esclat de la Revolució, però que a partir de la crisi amb majúscules que va patir el país a la dècada dels 90 van tornar a emergir. “La meva intenció és, en primer lloc, entrar en un món que m’expliqui coses a mi, i després donar visibilitat a un espai i sobretot a unes vides que estan transcorrent en condicions molt degradares”, diu. La gent que hi habita, reconeix, té un bon grapat de beneficis de caràcter nacional, com la sanitat i l’educació públiques. “Tot i així, viuen d’una manera bastant precària i serien, a imatge Buñuel, els nostres oblidats”.

havanaA la ciutat de L’Havana, la creació en la novel·la precedeix la realitat | Marta Oliver

UN PERSONATGE CUIT AL LLARG DE 20 ANYS

En el context de L’Havana, Mario Conde és un personatge versemblant i possible, en el sentit que s’erigeix com a testimoni de la seva realitat. Per a revelar la ciutat, Conde camina i camina. El personatge recorre distàncies siderals a peu, ocasionalment agafa l’autobús (la guagaua) i només viatja en cotxe quan algú es presta a portar-lo. “Tu saps quant val un cotxe per a un cubà? Mario Conde haurà de caminar la resta de la seva vida!”, bromeja l’autor.

La marxa és la forma d’entregar la metròpoli: en aquests passejos troba elements de l’arquitectura, del comportament, del costumisme més arrelat. També té a veure amb el propi caràcter de Padura. “Quan vaig a Miami, on t’has de moure sempre en cotxe, tinc la sensació que sempre dono voltes a la mateixa illa: trobes una farmàcia CVS, un Walgreens, un Wendy’s, un McDonald’s… i després tot un altre cop”, reconeix. “En altres llocs, com L’Havana mateixa, t’adones que la ciutat és diversa i que en el pas d’una vorera a la del davant hi conviuen dimensions diferents. Surts d’una ciutat i entres en una altra”.

“Quan vaig a Miami, on t’has de moure sempre en cotxe, tinc la sensació que sempre dono voltes a la mateixa illa”

Tan arrelada té la cultura cubana el seu personatge que ubicar-lo en qualsevol altre lloc el faria estrany i estranger. “Si Mario Conde bebès whiskey a Miami quedaria sorprès, fa anys que no beu whiskey de veritat!”, bromeja. “Si visités una llibreria quedaria fascinat de la quantitat de llibres que voldria emportar-se per llegir, i si entrés al supermercat i veiés les infinites possibilitats de menjar que existeixen, cauria com un pollastre”. El protagonista és, per contra, “fill de la carència cubana”, que sempre intenta resoldre i que es tradueix en la seva tendència natural en no saber tenir diners, ja que quan en n’aconsegueix només una mica els gasta i reparteix entre els seus amics”.

La primera novel·la de la sèrie sobre Mario Conde, El pasado perfecto, data de l’any 1991. Reconeix l’autor que en el moment d’escriure-la no esperava que el personatge l’acompanyés al llarg de tant de temps, però el cert és que han crescut junts: el detectiu fictici sempre té un any més que el seu creador. “L’envelliment va transcorrent com a evolució en paral·lel a l’envelliment de la ciutat on viu, cosa que serveix al propòsit de crònica de la vida cubana contemporània que intento fer”, alhora que també l’ajuda a crear-se a sí mateix “algunes consciències sobre el que significa el pas del temps físic”.

Catedral de L'HavanaLa Catedral de L'Havana, del segle XVIII, és un dels edificis que posen d'exemple els que defensen l'existència d'un barroc crioll | Gerry Zambonini

HERÈNCIA D’UN BARROC INEXISTENT

A Cuba no hi ha edificis ni pintura barroques, una categoria inextirpable del vell continent en la seva vessant més convencional. Malgrat això, assegura Padura, “jo pertanyo a una de les cultures més barroques que puguin existir”. No s’equivoca: Carpentier va desenvolupar tota una teoría del barroco y lo real maravilloso, Cabrera Infante fa un homenatge al barroc cubà a través del llenguatge propi de L’Havana que apareix a la seva obra, i costa ubicar al segle XX un escriptor en llengua espanyola més barroc de Lezama Lima.

L’esperit essencialment barroc de l’expressió i la cultura cubana, per a Padura, té moltíssimes connotacions. “A Cuba, a la propaganda oficial li encanta donar el nom possible a la cosa”, explica, “per això al treballador privat se l’anomena ‘cuentapropista’, a les prostitutes se les coneix com a ‘jineteras’ i la crisi no va ser tal sinó un ‘Període Especial’”.

“Tots aquests eufemismes i maneres indirectes d’explicar la realitat són pròpies de la nostra expressió”, i desempallegar-se d’aquest costum –o prendre’n consciència– ha format part del seu creixement com a escriptor. “Al principi les meves novel·les eren molt més literàries”, reconeix, “però ara deixo anar tot això que vull dir d’una manera més complexa”. El que fa és mantenir dos nivells molt ben definits: el narrador s’expressa d’una manera, i els personatges parlen l’idioma urbà. Apareixen als seus llibres –sempre en boca dels personatges– expressions com “explotar como Cafunga” (tenir un problema greu i perdre els nervis) o “volar como Matías Pérez” (desaparèixer), que llegeix com a “poesia del carrer”.

Leonardo PaduraLeonardo Padura va rebre el Premi Princesa d'Astúries l'any 2015 | Fronteiras do Pensamento

VIATGE TRANSATLÀNTIC

No totes les novel·les de Leonardo Padura tenen L’Havana com a protagonista, ciutat a la que només s’aferra quan és necessari. De fet, en algunes de les seves obres recorre moltíssims llocs, com és el cas de El hombre que amaba los perros, que gira al voltant de la vida de Ramon Mercader, l’assassí de Lev Trotski –figura enormement desconeguda a Cuba– i que passa per Barcelona, París, Moscou, les illes Prínkipo a Turquia, Ciutat de Mèxic i Nova York fins a arribar a la mateixa Havana.

La darrera, La transparencia del tiempo, també volta per llocs com els territoris palestins de Terra Santa a l’Època Medieval, el sud de França o l’Alta Garrotxa catalana. Sobre els llocs que visita mai en vol treure una visió alliçonadora, com tampoc suporta el fet que els turistes estrangers vulguin explicar-li el que és Cuba. Per a aquests darrers, té un consell: “Que mai posin Cocacola al ron. El cubalibre és un invent mentider, perquè hi mata el gust. El ron s’ha de beure sol. Si és blanc, amb gel. I si és fosc, com si fos cognac”.