L’economista britànic Guy Standing ha posat nom a la precarietat i li ha donat la transcendència i la capacitat d’acció d’una classe social. L’ideòleg del concepte “precariat” ha descrit la realitat de moltes persones d’arreu del món que provenen de diferents contexts socioeconòmics. En un temps que se’ns esgota, la marginació social i la inseguretat laboral s’han convertit en les noves constants de la quotidianitat d’un gruix de persones cada cop més gran. I Standing els hi ha donat una possible excusa per materialitzar el canvi que els permeti superar-la: adonar-se’n que són majoria.

En el teu últim llibre, La corrupción del capitalismo (Pasado & Presente, 2017), però també en l’anterior, El precariado, una nueva clase social (Pasado & Presente, 2013), defenses que la nostra economia ja no es regeix pel neoliberalisme. Per què?

Som al mig d’una transformació global. Totes les institucions democràtiques del segle XX han estat automàticament desmuntades i s’han convertit en disfuncionals, en el context de l’economia neoliberal, que va començar a definirse a partir de la dècada dels vuitanta. Un període que va estar dominat per polítics com Ronald Reagan i Margaret Tatcher i institucions com el Fons Monetari Internacionals (FMI), el Banc Mundial, Goldman Sachs o JP Morgan. Tots ells perseguien la “commodificació” de tot. És a dir, convertir en producte qualsevol cosa. La privatització de tot. Però aquesta època ha canviat. Ja no som en una economia neoliberal, la seva terminologia i el seu imaginari ja no són correctes. Ens trobem en l’etapa del capitalisme rendista. 

En què consisteix aquesta nova forma que ha pres el capitalisme?

Hem viscut una traició: l’hegemonia del capital financer i els rendistes sobre les forces del mercat. I aquests primers han pres el poder i manen a les institucions internacionals, la màquina regulatòria i les polítiques que ells mateixos han anat construint en el seu propi benefici. El que això significa és que els retorns econòmics de la titularitat i la protecció de la propietat estan generant uns fluxos de capital, que en forma de renda als propietaris de béns físics, accions, actius financers i propietat intel·lectual… I tot aquest capital ha anat augmentant més i més i deixant menys i menys ingressos per aquells que treballen. El sistema està profundament corromput perquè els polítics ens intenten convèncer que ells creuen en les forces de mercat i en què aquest és lliure. Però, avui tenim el sistema de mercat menys lliure que mai s’ha articulat.

Com es pot demostrar aquesta asseveració?

Si observes l’arquitectura del capitalisme global, t’adones que ha derivat a favor d’una organització específica: l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI). Aquest fet és més que simbòlic. Amb seu a Ginebra, aquest organisme, que té com a objectiu articular un sistema de propietat intel·lectual internacional, té el major nombre de buròcrates de totes les institucions internacionals amb seu a la ciutat suïssa. Amb els Estats Units a la capdavantera, seguits de la Unió Europea i la resta de països, tots ells han reforçat sistemàticament els drets de propietat a través de l’OMPI. I és que des de la dècada dels noranta el nombre de patents s’ha multiplicat. Abans de l’any 1995, existien menys de mil patents arreu del món. El 2016 va ser el primer any en què es va assolir la xifra de més de la creació de més de tres milions de patents.

Què tenen les patents de dolent?

Una patent dóna el monopoli d’un flux d’ingressos al seu propietari. Tot i això, la imatge que tenim del sistema de patents, alimentada pels seus defensors, és que serveix per protegir els riscos que han pres les empreses i els emprenedors per desenvolupat una idea o un producte. Però se’ns oblida que moltes de les patents deriven de recerca finançada públicament, que tu i jo estem pagant. És una mentida. És una mentida que el mercat sigui lliure. És una mentida que se’ls estigui compensant per haver pres riscos. A més, molts dels pagaments de les patents estan pagats completament amb fons públics. Així que els propietaris de les patents cobreixen tots els costos gràcies a nosaltres i, a sobre, ens carreguen amb preus de monopoli pels productes que han desenvolupat. És això un mercat lliure? És clar que no ho és. Està corrupte.

Standing sosté que el capital financer i les seves institucions han traït les forces del mercat.

Què més implica l’ús de les patents?

No podem oblidar que una patent dona al seu propietari un monopoli d’ingressos durant 20 anys, en els quals ningú més pot competir per aquest producte. El mercat lliure implica competició entre iguals. Però grans corporacions plutocràtiques com IBM, General Electric, Facebook, Google, totes elles compren aquests drets a un preu molt baix i les converteixen en fluxos de bilions i bilions d’euros. A banda d’això, cal emfatitzar que aquest nou imaginari no només suposa pagaments i que també  se’n deriven les marques, el disseny industrial, els drets d’autor, l’estructura empresarial. Tot finançat per acords comercials i d’inversió, que no són pas acords, sinó una defensa de la propietat. Això és només el principi. El principi de la corrupció. La ideologia s’ha corromput.

Com contribueix l’Estat a aquesta estructura?

D’altra banda, hi ha l’ús sistemàtic de subsidis pagats pels governs a les grans empreses, als interessos poderosos, a les rendes altes… D’aquesta manera hem vist com s’anava construint l’Estat dels subsidis, que no és ni per tu ni per mi, sinó que està pensat pels rics, les corporacions i les finances. I tot es justifica en què et volem motivar a tu perquè siguis qui empren. És una mentida. Després, és clar, imposen l’austeritat, programes que es justifiquen en la necessitat de reduir el deute públic. Qui està creant aquest deute? Els governs donant ajudes als interessos poderosos. Si tu pagues una subvenció, també generes la necessitat d’un ingrés per pagar-la. Si pagues subsidis, estàs creant deute. Però, després, els governs diuen que el que tenim són dèficits pressupostaris. I, com a conseqüència, s’han de retallar els beneficis dels pobres, del precariat… “Hem de retallar les ajudes perquè tenim deute!”, exclama l’Estat. És una mentida. Ells van crear el deute.

Quin paper juga el deute en les nostres vides?

Ah! Tots nosaltres tenim deute i el precariat en té un d’enorme. Hem de recordar que el capital financer i les seves institucions volen que tinguem deute. Per què? Perquè és així com fan diners. No s’ha de ser un geni. Quan s’abaixen els sous del precariat, els seus salaris estan per sota del límit mínim per mantenir el seu nivell de vida, així que han de demanar préstecs i després han de pagar el deute, que també puja, cosa que comporta que s’hagin d’acabar demanant més préstecs. Tot això, a uns tipus d’interès molt més alts que els que han de pagar els rics, que, per l’efecte inflació, ho poden fer al 0%, mentre que si ets part del precariat hauràs d’abonar interessos al 50 o al 100%. Per consegüent, el mecanisme d’explotació a través del deute és una part institucional del sistema, no una qüestió accidental.

Tanmateix, el deute és un element disciplinari per a tots. Tothom que forma part del precariat està controlat per allò que deu. I això espanta. Si he de tornar els diners que em van prestar per estudiar, pagar-me el pis, errors del passat, períodes en què no he tingut cap ingrés… Aquests diners em recorden que he de fer tot el possible per retornar-los i això genera por i angoixa. I, malauradament, moltes persones se suïciden quan no poden amb tota aquesta pressió. Però, el sistema depèn del deute, el necessita…

Per Standing, la nostra economia ja no es regeix pel neoliberalisme i ens trobem en una fase de capitalisme rendista. Stanislas Jourdan

I, on ha portat tot això?

El sistema ha acabat corrompent la democràcia. Existeixen les portes giratòries, en les que es passa per política per després acabar a Goldman Sachs. Això implica que, quan tens un ministre de finances, l’has de veure com un representant del capital financer, tot i que encara avui no estigui contractat per aquest sector. Molts polítics estan corromputs en prospecció. A l’Estat espanyol, ho hem vist amb els ex president de govern José María Aznar i José Luís Rodríguez Zapatero. Tots ells han marxat de la política per acabar en corporacions financeres. Això és corrupció perquè prenen decisions que saben que resultaran atractives per aquestes organitzacions i, així, aquestes els podran veure com a futurs directius. És un sistema corrupte. Els partits conservadors, no només, per exemple, el Partit Popular i el Partit Conservador britànic, sinó també els republicans, els laboristes, els socialistes… Tots ells s’han convertit en els partits de les finances. Cap d’ells representa ara els tradicionals valors de classe, però sí que defensen, i ho volen fer, el capital financer.  

Quin efecte ha tingut això a la política?

La política d’avui és completament diferent de la del segle XX. L’agenda dels antics partits democràtes i socialistes era la de reivindicar el proletariat enfront de la burgesia. El principal antagonista era el teu patró, l’empresa, el capital. Avui, pel precariat, el seu principal enemic no és el cap, de qui probablement no coneixen el seu nom. El principal adversari és l’Estat i el capital financer. És per això que les noves organitzacions polítiques que estan emergint per convertir-se en les veus radicals, com Podemos, han de mantenir la seva integritat i no han d’intentar atreure les classes benestants. Han de retenir la seva enteresa. I, a més, han d’educar-se a si mateixes i al públic cap a un paradigma nou, ja que tothom s’ha d’adonar que el sistema capitalista ha canviat. Ha deixat de ser l’antic model. Està moralment i econòmicament en fallida. Per tot això, cal una nova forma de fer política.

“El principal antagonista ja no és el patró o l’empresa sinó que ho és l’Estat i el capital financer”

Com?

Cal una revolta. Utilitzo el terme de revolta i no el de revolució perquè aquest últim té massa connotacions del passat, massa associacions amb la violència. Prefereixo el concepte revolta en el sentit que hi ha moltes maneres de revoltar-se i a la que jo dono suport, i considero que pot guanyar, consisteix a pressionar públicament i mobilitzar-nos per aconseguir el canvi. Com també per copsar que la nostra democràcia està corrupta fins a un extrem que no aconseguirem una transformació si no exercim pressió col·lectiva i sistemàtica per exposar la corrupció de les nostres institucions. Cal canviar el vocabulari, promoure nous líders i nous moviments que puguin desmuntar el capitalisme rendista.

Com es concreta aquesta revolta?

Una revolta implica noves formes d’acció política i, és per això, que alerto tothom sempre que puc que els temps de ser rebels primitius i protestar perquè estem perdent coses s’han acabat. Han de finalitzar. Prou d’anar al carrer per queixar-se que això s’ha fet malament o que no ens agrada tal cosa. Estem malgastant les nostres energies en aquest tipus d’accions i no estem canviant res. Ens hem de mobilitzar per definir una agenda i per canviar la manera en què desenvolupem les nostres discussions i com presentem alternatives radicals. I, sobretot, no podem perdre la integritat de les nostres idees per intentar aconseguir guanyar a la burgesia. No triomfarem d’aquesta manera. Hem de mobilitzar a la societat i al precariat.

Guy Standing a Barcelona.L'economista britànic defensa una revolta enfront una revolució per copsar el canvi social. Ediciones de Pasado & Presente.

Qui ho ha de liderar? 

Necessitem un moviment polític del precariat on els líders polítics provinguin d’aquesta classe social. Hem de començar a mobilitzar-nos perquè totes les persones del precariat s’acabin sumant. Moltes d’elles ho faran avui i d’altres, com a conseqüència de la pressió social, de la revolta pública. Però ho faran només si saben que les persones que els lideren vénen d’ells, del precariat, i que no abandonaran els seus valors compartits. És per això que demano a tots els líders joves de moviments del precariat que mantinguin la seva integritat. Perquè és això el que atraurà a més i més persones. Perquè la tercera part del precariat està creixent dia a dia i, molt aviat, totes les persones que integren el precariat, sigui qui sigui a qui decideixin donar suport, serà una majoria natural. No ens podem oblidar que els polítics de les finances són molt pocs, encara que controlin els mitjans. Ens hem d’educar, ens hem de mobilitzar, hem de construir nous moviments de resposta.

Defineixes tres tipus de grups socials que integren el precariat. Els joves universitaris, més educats i preparats que el mercat laboral pot absorbir, els immigrants i les minories, i aquells a qui el sistema industrial els va deixar fora de la força laboral i els va acabar marginant i, com a resposta, han acabat optant per polítics com Donald Trump i Marine Le Pen. Què tenen en comú totes aquestes persones? 

Totes les persones que formen part del precariat integren una classe. Una classe és un agent, pot actuar, mentre que si considerem el precariat com una condició, aquesta no pot actuar. El precariat és una classe emergent, amb unes característiques específiques, que són diferents de les que tenien l’antic proletariat, el salariat o el lumpenproletariat. 

L’economista britànic defensa que el precariat té unes característiques diferents que les de l’antic proletariat, fet que requereix que no es promoguin les mateixes polítiques per ambdós.

Quines són aquestes diferències?

En primer lloc, el precariat té relacions de producció pròpies, que implica que també tenen formes de treballar pròpies. A l’antic proletariat se l’explotava al lloc de treball durant el seu horari. Al precariat se l’oprimeix no només allà on treballa, sinó també fora. I, per descomptat, s’ha acostumat a acceptar com a norma el treball inestable. Mentre que l’antic proletariat estava habituat a interioritzar i esperar una vida de treball estable, encara que hi hagués persones que no la tenien. Aquesta era la seva norma, però avui al precariat se li diu que la regla per ells és el treball inestable, insegur i haver de canviar constantment d’un treball casual al proper.

D’altra banda, el precariat no té una identitat ocupacional. Una narrativa que els hi digui en què s’estan convertint o què són. Estan contínuament esperant el canvi per ser-ho tot i res a la vegada. Perquè ells estan constantment formant-se, establint contactes, canviant de feina, buscant noves oportunitats… I, a més a més, tot això ho fan fora del seu horari laboral i no queda reflectit en cap nòmina. Cap d’aquestes activitats és considerada com a oci, però tampoc com a feina, fet que acaba provocant que es tingui una imatge inexacta d’aquesta classe social. És per això que els sindicats tenen tantes dificultats per atraure el precariat i, també, que els partits socialistes i demòcrates ens semblin zombis. No han entès el precariat, no l’han sabut articular.

I que ve després d’aquesta revolta “de pressió pública” liderada pel precariat?

El sistema de distribució d’ingressos de l’últim segle s’ha trencat, ja no hi és. Oblidem-nos de veure com els salaris reals pugen. Així doncs, les persones del precariat estan condemnades a sous que disminueixen i no hi ha indicis que això hagi de canviar. És per això que cal una nova distribució dels ingressos en la que la renda bàsica sigui concebuda com un dret. Cal definir la renda bàsica com un repartiment col·lectiu d’un capital pel qual tu, jo i tothom l’estem pagant de totes totes. És moralment injust que aquests recursos vagin a una minoria. Per tant, tots hauríem d’estar compartint els beneficis. I l’única manera de fer-ho és a través de la renda bàsica.

I què més?

La renda bàsica no és l’única política necessària. No és la panacea per la desigualtat i la inseguretat. És un element essencial, sí, però calen més mesures. Per exemple, les que han de donar resposta al “treball núvol”. El capitalisme de plataforma està desenvolupant-se molt ràpidament i la majoria de les forces polítiques progressistes no han començat encara a considerar quines conseqüències pot arribar a tenir. Molts d’ells només diuen que cal aturar-ho, res més. No és la resposta. No ho podràs eliminar, l’has de saber controlar.

“La renda bàsica no és la panacea, però sí un element essencial del nou sistema de distribució dels ingressos”

Cal regular aquest sector econòmic emergent i extreure els ingressos que estan anant a parar a Uber i altres empreses similars. Això és un procés social i volem que els treballadors involucrats siguin els beneficiaris. Però, de moment, és un procés invisibilitzat que està forçant a milions de persones a una vida insegura. És per realitats com aquesta que els polítics s’han de despertar i construir un nou sistema de distribució d’ingressos. No és una salvatge utopia comunista o cap estúpid terme acabat en “isme”, és acabar amb un sistema corrupte.

Quant temps cal esperar perquè això passi?

Si mires enrere, quan s’ha produït una crisi sota el control de diferents tipus de capitalisme rendista i financer al llarg de la història, cal un parell d’anys fins que una resistència efectiva es desenvolupa. En el moment actual, considero que aquesta oposició s’està erigint molt de pressa. Però hem de retenir un sentit de la unitat i de qui és el nostre enemic comú. I no els podem donar el plaer de mantenir-nos dividits. Sí, podem tenir diferències. Però les hem d’enterrar totes elles i mantenir la nostra integritat. És per això que dic a tots els nous líders que mantinguin els seus egos al llit. S’han d’adonar que no poden tornar a antigues estratègies polítiques, al Manifest Comunista, tot això. Això era per ahir. Avui hi ha una nova realitat, un nou tipus d’enemic.