El politòleg francès Franck Gaudichaud és un destacat expert en política i història d’Amèrica Llatina. Sempre des d’una perspectiva crítica i d’esquerres, ha publicat diversos llibres i assajos sobre la regió analitzant la situació social i política llatinoamericana. El seu últim llibre Chile 1970-1973. Mil días que estremecieron al mundo, és fruit de la seva investigació doctoral i de la seva pretensió de “rescatar la memòria dels militants dels 1.000 dies de la Unidad Popular” durant el govern d’Allende. 

Recentment ha publicat Chile 1970-1973. Mil días que estremecieron al mundo, un llibre sobre els anys de govern de Salvador Allende a Xile, quins creu que van ser els encerts i els errors de la Unidad Popular?

Un tema evident, que va ser objecte de crítiques entre l’esquerra xilena durant la dictadura va ser pensar el paper de les Forces Armades, creure que serien constitucionalistes i respectarien el sufragi universal en el moment que Allende proclamava la necessitat del socialisme i que els obrers prenien les fàbriques.

Una altra qüestió és fins a quin punt l’esquerra pot guanyar el govern però no el poder. El poder està en altres llocs, en el poder militar, econòmic, mediàtic… Allà també van haver certs errors estratègics importants. En un moment donat s’havia de trencar l’estat tal com estava. Allende va intentar mantenir una situació intermèdia i va arribar el cop d’estat.

Es podria haver evitat el cop?

És la gran pregunta que després de 40 anys encara ronda al cap de molts militants de l’esquerra xilena i mundial. Almenys hi havia una capacitat, un potencial de poder popular molt gran. També hi havia grans sectors dels soldats i suboficials que eren legalistes i, fins i tot, allendistes. Potencialment hi havia una capacitat de trencar i aïllar els colpistes, i la manera d’evitar el cop hauria estat una certa capacitat de resistència armada dels obrers i els cordons industrials en aliança amb les Forces Armades legalistes. Allende sempre es va negar a que hi hagués treball polític a les Forces Armades i gran part de l’esquerra xilena no tenia perspectiva de defensa armada, no volien una guerra civil.

 

Creu que es pot repetir en els propers anys una experiència semblant a la Unidad Popular en algun lloc d’Amèrica Llatina?

A Xile avui no perquè la gran obra de la dictadura va ser aixafar, destruir, torturar i exiliar, i instal·lar el neoliberalisme més extrem del planeta. S’han de recuperar molts espais abans d’arribar a aquell nivell de mobilització. D’altra banda, actualment hi ha una discussió per saber si la situació de Veneçuela té a veure amb el Xile del 73. Almenys hi ha una experiència de mobilització, una experiència nacional-popular antiimperialista, grans líders com Chávez i hi ha amenaces de cop per part de l’oposició. Però jo crec que hi ha moltes diferències.

Quines diferències hi veu?

El procés bolivarià té quasi 20 anys de govern, Allende es va mantenir menys de 1.000 dies. El procés bolivarià va tenir immenses majories al parlament, fins i tot majoria absoluta, mentre que Allende va tenir minoria al parlament durant el seu govern. Chávez va tenir aliances amb grans sectors de les Forces Armades i Allende sempre va tenir les Forces Armades remant al revés. Això sí, òbviament hi ha una agressivitat imperialista de Washington cap al procés bolivarià com hi va haver contra Allende. Una altra qüestió és que Allende va anar molt més lluny per atacar el poder del capital nacional, més que a Veneçuela, on hi va haver entre nacionalitzacions i pactes amb els sectors dominants.

“Allende va anar molt més lluny per atacar el poder del capital nacional que a Veneçuela, on hi va haver pactes amb els sectors dominants”

Aquests pactes poden haver provocat que Veneçuela estigui en la situació actual de tensió i debilitat del chavisme?

Davant dels atacs permanents que ha patit el procés bolivarià, veient el cop d’estat de 2002 i el locaut de 2003, Chávez va respondre amb més radicalitat. Més nacionalitzacions, va començar a radicalitzar el procés, va començar a parlar de poder comunal, etc. Però també va haver-hi molts frens i es va crear una ‘boliburgesia’ que va pactar totalment amb els sectors dominants. La situació actual és una situació de caos econòmic. Al final la guerra econòmica també està retro alimentada pel govern mateix.

Des de l’oposició i sectors internacionals s’acusa al chavisme de tenir derives autoritàries i el govern veneçolà acusa a la dreta d’instigar el cop. Està d’acord amb alguna d’aquestes afirmacions?

Estaria d’acord amb les dos posicions. La Mesa de la Unidad Democrática (MUD) va estar dominada molt temps per sectors obertament colpistes que cridaven a la sortida del govern per les bones o per les mals, i recolzada clarament per Washington. Té una set de venjança terrible contra el chavisme, hi ha una agressió òbvia. Però al mateix temps la gestió del madurisme és pèssima.

Per què?

En el moment que van perdre la majoria al parlament, la tàctica de Maduro va ser intentar saltar-se tota l’oposició legal, van vetar el referèndum revocatori, van posposar les eleccions de governadors i les eleccions sindicals, i una fuga endavant que, davant l’ofensiva de la MUD i l’ensorrament del preu del petroli, va aprofundir en els elements més negatius del procés: burocràcia, corrupció, molt mala gestió del tema de les divises… Maduro no és el líder carismàtic que era Chávez. Hi ha una certa orfandat del chavisme popular, que òbviament no vol res com la MUD perquè saben que vindrà un programa neoliberal violent, però també creu que aquest govern de Maduro té una deriva autoritària en la seva gestió de la crisi.

 

Els últims mesos ha escalat molt la tensió a Veneçuela, la societat està molt dividida i les mobilitzacions són permanents. Pot haver-hi un cop d’estat com a Xile el 1973?

Fa alguns mesos hauria contestat que sí perquè hi havia un govern acorralat que utilitzava totes les forces de l’estat per impedir el creixement de l’oposició. I una MUD que estava dominada pels sectors més reaccionaris i colpistes. Però últimament es va obrir un nou escenari de negociació entre els dos sectors. Primer, perquè Maduro va aconseguir imposar la seva Asamblea Constituyente i el seu èxit va ser reprendre el control polític. A més, l’oposició ha vist que no podia mantenir durant setmanes i setmanes a centenars de milers de persones manifestant-se al carrer. O guanyaven en aquell moment o havien de negociar. El madurisme va aconseguir resistir.

Els últims anys s’ha parlat molt del final de l’hegemonia d’esquerres a Amèrica Llatina. Per què creu que s’ha produït aquest canvi de cicle?

Crec que aquestes experiències progressistes paguen la gran dificultat i el poc ímpetu que es va posar en transformar el model extractivista. És a dir, el model exportador quasi 100% depenent dels cursos mundials de les matèries primes. El cicle ascendent d’aquests moviments correspon quasi exactament amb el cicle ascendent dels preus de la matèria prima. El progressisme va créixer amb el preu de la matèria prima i quan va haver la crisi això va impactar moltíssim en aquestes experiències, que no van tenir la capacitat de diversificar el model econòmic.

Òbviament és complicat, un país com Bolívia no pot canviar la seva dependència en cinc o deu anys, es molt complex. Són segles de dependència que pesen sobre les economies. Una altra qüestió és la forta dependència a dirigents carismàtics. Quan aquests dirigents desapareixen com a Veneçuela, veiem la forta relació vertical entre el líder i la seva base social.

Veu diferències entre els diferents països que han protagonitzat aquest cicle progressista?

Òbviament quan un vol generalitzar tendeix a esborrar molts matisos. A Bolívia el Movimiento al Socialismo (MAS) encara té molta legitimitat, està bastant consolidat tot i les crítiques del moviment indígena. Al contrari, a l’Equador hi ha una crisi del propi partit del poder, Alianza País, amb un enfrontament intern terrible entre Correa i Lenín Moreno on s’acusen de trair la revolució ciutadana. A Veneçuela és l’ensorrament de l’estat rendista, és el cas extrem de la dependència  rendista i la seva crisi amb el preu del petroli. El cas argentí va ser la construcció kirchnerista del peronisme, que va aconseguir cooptar en certa manera la gran crisi i mobilitzacions del 2001 per tornar, com deia Néstor Kirchner, a un capitalisme de debò. Aquest capitalisme de debò Macri també el va encarnar i va guanyar les eleccions. Quan l’esquerra intenta regular el capitalisme s’arrisca a perdre el poder.

“Quan l’esquerra intenta regular el capitalisme s’arrisca a perdre el poder”

Aquest retrocés de l’esquerra es deu també a una incapacitat per dur a terme reformes tan profundes com havien promès a l’electorat?

Òbviament hi ha una decepció que es veu clarament en els sectors que van ser els que van posar el pit en el moment de la guerra de l’aigua i del gas a Bolívia. Van patir la repressió i van empènyer a les forces polítiques cap al govern. La decepció d’aquests militants és veure que a vegades l’esquerra s’enquista en el poder de l’estat i aquest estat no és un aparell neutre, és una màquina de dominació.

Abans deia que no és el mateix governar que tenir el poder real. Creu que en algun d’aquests països s’ha aconseguit guanyar aquest poder real?

Almenys s’han construït altres formes de dominació política. A Bolívia, per exemple, es va desplaçar totalment la vella oligarquia blanca i racista que dominava el país. Però amb el pas del temps també es van anar creant aliances amb sectors dominants i aquesta consolidació crea una nova capa al poder. Òbviament no són extractes de la classe dominant tradicional. Però també està creant una nova capa hegemònica encara que no sempre té la capacitat de control sobre els mitjans de comunicació, el poder econòmic i allà o han de negociar o integrar-se o enfrontar-se.

“No és totalment un final de cicle però és el fi de l’hegemonia de les esquerres a Amèrica Llatina”

Els governs de dretes que estan sorgint últimament, com Macri a l’Argentina o Temer al Brasil, estan aplicant polítiques neoliberals. Poden fer retrocedir alguns dels principals assoliments de l’esquerra de l’última dècada?

El gran problema és que aquests 10-15 anys d’experiències progressistes van significar a la història d’Amèrica Llatina el retrocés de la pobresa, de la desigualtat més important de fa més de dos segles. Va haver-hi avenços en termes d’exclusió social, millores salarials, política de bons cap als més pobres i, fins i tot, decreixement de les desigualtats. Però tot això és totalment reversible i ho estan movent. Justament perquè depenia de la redistribució de la renda més que d’una transformació estructural de la relació de les classes socials.

Amb la crisi tot això va cap avall i, com l’estructura social segueix desigual i no es va transformar, els rics segueixen acumulant però els que van treure el cap de l’aigua durant els anys de bonança van tornar a caure a la pobresa. Aquests governs de dretes estan aprofundint en aquesta tendència regressiva, arrossegant amb tot el que quedava de drets socials del període progressista. Macri és una guerra llampec terrible i el mateix amb Temer al Brasil. Són atacs sistemàtics per recuperar la taxa d’acumulació del capital dins del context de crisi.

L’esquerra llatinoamericana té capacitat per tornar a regenerar-se i tornar a ser hegemònica?

No és totalment un final de cicle perquè encara està Lenín Moreno a l’Equador, Evo a Bolívia, Maduro a Veneçuela, l’experiència orteguista… No és final de cicle però es fi de l’hegemonia.  L’esquerra per regenerar-se ha de tornar a la seva orientació de radicalitat, la seva orientació anticapitalista. És difícil que això es faci des del govern.

Com veu el futur d’Amèrica Llatina?

Primer s’ha de mirar de prop la política internacional de Trump, que és totalment erràtica però molt perillosa. La política imperial pesa molt a l’Amèrica Llatina. L’escenari és complex perquè hi ha un retorn de les dretes, una certa decepció acumulada de l’experiència progressista i segueixen pesant molts elements: la violència política, el narcotràfic, la corrupció. Compliquen moltíssim la situació perquè no has de lluitar només contra una dreta repressiva sinó que també contra el clientelisme, el narco i la violència.

Hi ha alguns elements d’esperança, per exemple, el moviment feminista és molt important i molt positiu. Ho hem vist amb Ni una menos a l’Argentina i a Mèxic amb els zapatistes que estan llençant una candidatura presidencial amb una dona indígena. La retroexcavadora neoliberal s’haurà d’enfrontar a tota l’acumulació de l’experiència política dels anys anteriors.