Molt més que un aniversari. Les circumstàncies polítiques a europees han convertit la celebració del cinquanta-cinquè aniversari de la firma del Tractat de l’Elisi entre França i Alemanya en tota una declaració d’intencions respecte al futur d’Europa. Quan Adenauer i De Gaulle van ratificar-lo el gener de 1963, l’objectiu compartit era enterrar la històrica enemistat entre els dos països i posar les bases per a una nova cooperació europea.

Cinc dècades després, Merkel i Macron es conjuren amb una voluntat no del tot allunyada: trobar una via comuna per a reformar la Unió i rellançar el projecte europeu després d’una dècada de crisi. La gran incògnita és si l’aparent direcció del canvi, una major integració sobre la base del liberalisme amb accent alemany, pot combatre efectivament la puixança de l’autoritarisme euròfob.

 

UN PARAIGUA ANOMENAT UNIÓ EUROPEA

“Enfortir les relacions entre els nostres països és la condició necessària per enfortir Europa”. Les paraules de l’actual president del Bundestag, Wolfgang Schäuble, durant la sessió parlamentària que va tenir lloc simultàniament a França i Alemanya, recullen l’esperit amb què s’ha viscut l’efemèride a ambdós costats del Rin.

La renovació del tractat ha servit per aprovar diversos projectes de cooperació, que van des de millorar les infraestructures en la regió fronterera entre els dos països a programes de classes bilingües a les escoles, però sobretot per escenificar la voluntat de construir un nou compromís polític entre els dos països. L’arribada de Macron a l’Elisi suposa una oportunitat per als plans alemanys de reforma de la Unió i tenint en compte les circumstàncies a Europa, és difícil que la deixin passar.

Ambdós països veuen Europa com un marc propici per perseguir els seus interessos nacionals i com a plataforma des d’on projectar internacionalment el seu pes polític

Les declaracions durant la celebració commemorativa que va tenir lloc el passat 22 de gener també mostren que ambdós països veuen Europa, per una banda, com un marc propici per perseguir els seus interessos nacionals i, per l’altra, com a plataforma des d’on projectar el seu pes polític en matèria internacional i contrarestar la influència creixent al continent de Rússia i la Xina.

Aquest és, sens dubte, un objectiu cada vegada més prioritari per a Alemanya, sobretot tenint en compte l’aposta pel proteccionisme i l’unilateralisme del seu aliat tradicional en política internacional, els Estats Units. Com es va encarregar de deixar clar Schäuble en el seu discurs: “Ni França ni Alemanya tenen futur sense Europa”. Una Europa forta és, doncs, el seu millor paraigua.

El principal obstacle per als plans del nou eix, però, és que, de moment, haurà d’esperar que a Alemanya hi hagi nou govern. El preacord entre la CDU de Merkel i l’SPD de Schulz en la primera ronda de converses per reeditar l’anomenada ‘Gran Coalició’ recull clarament la voluntat d’aprofundir en la integració europea. Però encara necessita l’aprovació final de les bases de l’SPD, que en cap cas està assegurada, sobretot després de l’oposició escenificada en l’últim congrés del partit. El fracàs dels dos grans partits alemanys per formar nou govern implicaria posposar les reformes i, potser, enterrar-les definitivament.

ElisiEmmanuel Macron, Angela Merkel i Christian Kern a l'EU2017EE | Arxiu EU2017EE

CAP A UNA EUROPA FEDERAL? 

La direcció dels canvis, tot i que falta concreció, és clarament la d’aprofundir en la integració. La dimensió d’aquesta integració, d’altra banda, és diferent tant per Merkel com per Macron o Schulz. El president francès, per exemple, és partidari de crear un Ministeri de Finances Europeu que fusionaria les funcions de l’Eurogrup, la instància on es reuneixen els ministres de finances dels països del continent, i de la Comissió Europea.

El preacord de la Gran Coalició no menciona aquesta possibilitat, però si la de transformar l’actual Mecanisme Europeu d’Estabilitat, encarregat de gestionar els rescats bancaris, en un Fons Monetari Europeu, amb el model de l’FMI, i amb la tasca de reestructurar els deutes públics dels països de l’euro.

En el que sí que sembla que ambdós països coincideixen és en la voluntat de crear un pressupost comú de la zona euro, que permetria intervenir en el cas de crisis com les del deute públic, sostenir les reformes estructurals per reforçar les economies dels Estats i ajudar a la “convergència social” de les seves poblacions. I també, és clar, a tenir un control major sobre els pressupostos nacionals per garantir el respecte al Pacte d’Estabilitat, base de la política d’austeritat i control pressupostari d’inspiració germànica.

Schulz, però, ha estat qui ha anat més lluny en l’aposta per la convergència. El líder de l’SPD ha manifestat la voluntat de construir els ‘Estats Units d’Europa’, amb el termini de l’any 2025, i amb el suport d’una constitució federalista europea, que seria aprovada a través de la participació de la societat civil.

De moment, la de la integració federal és una possibilitat remota, malgrat que diverses veus al continent – la de l’assagista italià Claudio Magris i la del difunt filòsof polonès Zygmunt Bauman en són un exemple – l’han assenyalada com a solució per combatre la disconformitat social i les diferències entre països.

ElisiAdenauer i De Gaulle en una placa commemorativa a Berlín que celebra l'entesa francoalemanya | Manfred Brueckels

EL REVERS DE LA “SOCIETAT OBERTA”

Els dubtes que susciten els plans de l’eix francoalemany, tot i això, són evidents: servirà avançar cap a la integració en la mateixa direcció per aturar el que ambdós països veuen com a principal amenaça, l’avenç de l’autoritarisme euroescèptic (que precisament aposta pel contrari en matèria d’integració)? Si és la política neoliberal i d’estabilitat pressupostària el que ha alimentat el creixement d’aquesta opció política, servirà el fet de mantenir el lideratge alemany a la Unió i la seva doctrina econòmica per a frenar-la?

Aquest sembla, a hores d’ara, el revers del desig de renovar Europa. Merkel, amb l’etiqueta de “campiona del món lliure” penjada per diversos grans mitjans europeus, és avui el bastió de la defensa dels valors liberals: el lliure mercat, el multilateralisme, la immigració, etc. Però cal recordar el que amaga aquesta imatge.

L’interès d’alemany en apuntalar els valors de la ‘societat oberta’ és indestriable de l’interès a assegurar la seva prosperitat, basada en la primacia germànica en el pla comercial. Com afirma un dels economistes del Centre d’Estudis Orientals de Varsòvia: “Alemanya necessita aliats que prediquin un model de lliure mercat basat en la contenció pressupostària, al contrari que la visió més estatista de França”.

I sostenir l’ordre comercial imperant fins ara a Europa significa també mantenir les desigualtats productives. La relació de la Bundesrepublik amb els països de l’Est n’és, segurament, l’exemple més clar. Des de la integració europea, la tutela alemanya a la regió ha estat indiscutible, amb l’objectiu integrar l’economia de la regió al seu propi teixit industrial i productiu.

Com a resultat, Alemanya ha estat el principal soci comercial dels països que la conformen, que han acabat, però, transformats en tallers modelats per a la indústria alemanya, amb mà d’obra barata i poc qualificada i una economia dependent d’inversions exteriors. Ara, són l’oposició més visible a l’Europa liberal i més integrada que defensa l’eix francoalemany; la qüestió és si són també una amenaça real per a la Unió.

UN MAIG DEL 68 A LA INVERSA

Per a Pierre Rimbert, periodista de Le Monde Dimplomatique especialitzat en afers europeus, cal descartar que la idea d’una comunitat europea estigui amenaçada. Tot i això, el matís és important. Orbán a Hongria, Kaczynski a Polònia i la nova Txèquia de Zeman i Babiš “no s’oposen a l’existència de la Unió en si, però si a una manera particular d’entendre-la”; precisament la reivindicada per l’eix francoalemany.

Avançar en la integració és la direcció contrària de la voluntat dels governs de l’Est, que defensen tornar a prioritzar les necessitats nacionals i que preferirien “un retorn a la primera etapa del projecte europeu”: Europa com una simple zona de lliure intercanvi de capitals i mercaderies entre països sobirans. Les divergències podrien obrir la porta a la idea d’una Unió “a dues velocitats”, tal com també va defensar Macron al Fòrum de Davos.

L’oposició de l’Est va molt més enllà de la qüestió de la integració: es tracta, de fet, de tot un contra-projecte ideològic i cultural

Per altra banda, és necessari recordar que l’oposició de l’Est va molt més enllà de la qüestió de la integració: es tracta, de fet, de tot un contra-projecte ideològic i cultural. Orbán a Hongria i Kaczynski a Polònia manifesten la voluntat de recuperar els valors de “l’Occident veritable”, contra la visió del progrés de l’Europa “oberta” i globalitzada de Merkel, associada al secularisme, l’ecologia, el multiculturalisme i la defensa dels drets de les minories; en paraules de Rimbert, tancar el que històricament obre el maig del 68. Les coincidències amb la proposta ideològica de Trump a l’altra banda de l’atlàntic – la seva crítica a les elits liberals i la crida a defensar Occident ­– són evidents.

La sensació és que Europa bascula entre dos models cada vegada més polaritzats: el del capitalisme liberal, que domina les institucions europees i que encarnen Alemanya i França, i el del capitalisme autoritari de l’Est, amb rèplica a Washington i presència creixent als parlaments del centre del continent.

Les paraules d’Orbán en l’aniversari de la caiguda del bloc soviètic el juliol passat en són el millor exemple: “fa vint-i-set anys teníem la convicció que Europa era el futur; avui, tenim el sentiment de ser el futur d’Europa. El món confortable i acollidor socioliberal arriba a la seva fi”. El compliment o no de la seva profecia i l’equilibri entre els dos models dependrà, en gran part, de l’èxit de les reformes del nou eix. I potser del més decisiu: que serveixin per generar un suport entre les poblacions dels estats ara per ara en entredit.