La Dory Sontheimer va néixer a Barcelona l’any 1947. L’any 2002, després de la mort dels seus pares, va trobar set caixes a les golfes d’una habitació de casa seva que contenien fotografies, cartes, passaports i documentació dels seus familiars, víctimes de l’Holocaust. La Dory havia desconegut fins aleshores els seus origens jueus i va ser a través del contingut de les caixes que va poder reconstruir la crònica de la seva família. Trenta-sis familiars directes van perdre la vida en diversos camps de concentració.

“Les set caixes” (una producció de Bas amb el suport de TV3 i TVE) és el documental dirigit per Carles Canet i David Fontseca que narra la teva història. Es va emetre dimarts 30 de gener a TV3 i va registrar una elevada quota de pantalla. On rau aquest èxit?

La nostra intenció era fer un documental diferent amb un missatge molt concret, i és que l’Holocaust no es pot oblidar, que la memòria serveix per no cometre els mateixos errors, i que el més important són els valors humans i que s’ha de tenir consciència del passat per poder mirar el futur. A “Les set caixes” vam procurar fer una recuperació de la història familiar a través de tots els documents que els meus pares van guardar en aquestes set caixes. 

Què contenen per a tu aquestes set caixes?

Jo vaig descobrir les caixes l’any 2002, en plena època professional. I em vaig adonar que tenia moltes llacunes històriques sobre la meva família, i aquella documentació necessitava un context històric. Necessitava formar-me per entendre el que havia trobat i poder explicar el que estava escrit entre línies. Les caixes eren la porta oberta a formar-me en Història, havia de contextualitzar tota aquella documentació amb la realitat política i social d’aquell moment.

A què et refereixes amb llacunes?

Els meus pares em van dir als 18 anys que els orígens de la nostra família eren jueus. Ells però, s’havien convertit al catolicisme. No parlaven mai dels seus origens, deien que la família “érem només nosaltres”, i que la resta de parents havien mort a la guerra. No em parlaven mai del seu passat abans de la conversió. I tot això era conseqüència de la por, i a més després de veure com 36 familiars directes van ser exterminats en camps de concentració.

Dory SontheimerCartes de Dory Sontheimer | Laura Estrada

Però tot i haver descobert les caixes el 2002, no és fins ben bé quatre anys després que comences tot aquest procés. Per què?

Les caixes van estar tancades fins al 2006 o 2007 perquè no em veia amb cor ni temps de tirar-ho endavant. Un cop vaig deixar de treballar em vaig submergir en les històries de l’interior de les caixes. Em va costar molt de digerir, perquè a mesura que anava avançant, que anava llegint els intents dels meus avis d’emigrar… és dur perquè jo ja sabia com acabava aquella història.

On t’ha portat la reconstrucció de la història familiar a través de la correspondència, documents i fotografies que vas trobar?

Alguns dels descendents que he trobat amb tot el procés de reconstrucció de la història són fills d’aquells familiars que van poder sortir d’Alemanya, o que els pares van poder enviar-los fora del país. Això és el que els va salvar. L’any 1941 es van tancar les fronteres alemanyes, els meus avis van moure cel i terra per aconseguir els documents que els permetrien entrar a l’Estat espanyol. El cònsol no els ho va autoritzar i l’agost del 1942 van ser deportats a Auschwitz, on van ser exterminats. Només aquells familiars que van aconseguir marxar d’Alemanya abans del 1941 i que han tingut descendència són amb els que jo ara m’he retrobat.

A l’Alemanya nazi no es podia escriure res sobre el nazisme, la correspondència no era privada, la Gestapo ho registrava tot.

Era perillós en aquells temps el que contenien les caixes?

Clar, era un moment de censura. La gent d’Alemanya no podia escriure res sobre el nazisme, la correspondència no era privada, la Gestapo obria i registrava totes les cartes, s’ho llegien tot. El que es volia explicar s’havia de fer de manera molt subtil, o directament, no dir res. Els meus pares també es van arriscar amagant tot aquest material a casa seva en ple franquisme, i si ells havien fet l’esforç de guardar aquella documentació i havien tingut la valentia de tenir-ho a casa sabent que els podria costar la vida en un moment de tant perill, no els podia girar l’esquena.

Què va passar durant el franquisme a casa teva?

A casa meva no es parlava de política, ni de religió, ni de la guerra. A l’època de Franco no es parlava de política enlloc, ni a les escoles, ni als carrers. A casa meva tampoc. I sempre vaig ser una persona inquieta [riu]. Recordo que quan era universitària, ja durant els darrers anys del franquisme, hi havia molta mobilització estudiantil. A casa meva la gran por era que em fiqués en política, i suposo que és degut a la por que van passar ells.

Han quedat caps per lligar amb les set caixes?

Sí, de la família de l’avi matern només he contactat amb dos cosins però encara no els conec personalment. Era una família molt gran, i molts van desaparèixer i d’alguns d’ells només en sé el nom d’on van exterminats: algun al camp de Treblinka, o al Ghetto de Piaski, o a Lublin (també conegut com a Majdanek). Però el que desconec és la històrica de cadascun d’ells. Hi ha una frase de Vicenç Villatoro que diu “van ser 6 milions de jueus exterminats, però és que cadascun d’ells és una història”. Imagina’t doncs, 6 milions d’històries humanes, com la de la meva família, de les quals no en sabem res.

Dory SontheimerDory Sontheimer durant l'entrevista | Laura Estrada

Des de l’emissió del documental “Les set caixes”, has començat a fer xerrades i conferències on expliques el teu testimoni i la història de la teva família, sobretot a públics joves. Què s’explica de l’Holocaust a les escoles?

S’ha de tenir sempre present que la història sempre l’expliquen els guanyadors. Quan jo era petita, ens remuntem als primers anys del franquisme, a l’escola no parlàvem de la Segona Guerra Mundial, ni de la Guerra Civil… La història contemporània que estudiàvem nosaltres era sobre els Reis Catòlics i prou. En aquest aspecte, l’educació i el que s’explica sobre l’Holocaust ha canviat molt: hi ha una consciència al respecte, més interès. Les escoles s’impliquen en explicar la memòria històrica, el nazisme, l’Holocaust, els genocidis a Bòsnia i Ruanda… Crec que són temes que als joves se’ls ha d’explicar perquè vegin del que és capaç de cometre la societat de la qual formen part.

Creus que seria possible que es tornés a produir un genocidi d’aquelles magnituds?

I tant. Els principals responsables són el totalitarisme i la demagògia, agreujats en èpoques de crisi. Un escenari amb aquestes característiques pot portar a decisions com les que va prendre l’Alemanya nazi. És possible dirigir i dominar una societat com va fer Hitler, per això crec que és tan important la memòria històrica.

Era la religió la responsable de tot?

No. Quant a religions, la pluralitat és molt enriquidora i totes les religions han de poder existir. Dins del món jueu crec que hi ha persones amb por, això no ha desaparegut, però el que tinc clar que no ha deixat de ser-hi són els prejudicis. I penso que no s’ha de barrejar la religió amb la identitat, perquè hi ha persones jueves que se senten absolutament jueves però no són practicants.

És possible dirigir i dominar una societat com va fer Hitler, per això crec que és tan important la memòria històrica.

Parlant d’identitats i religions, creus que actualment l’Estat d’Israel es pot entendre també com a identitat?

Israel és un poble, una identitat, amb més de 4.000 anys d’història.

I Palestina?

Palestina, el que és el terreny de Palestina, va ser creat després de la I Guerra mundial amb el repartiment de terres que van fer Gran Bretanya i França. En aquell territori que els britànics van batejar com a Palestina hi vivien àrabs i jueus, confraternalment. No hi havia cap mena de problema entre ells, va ser l’administració britànica sobre el territori palestí la que va desencadenar el conflicte.

Un conflicte que va arribar a les Nacions Unides. Què va passar?

L’any 1948 és quan les Nacions Unides, per votació majoritària, va aprovar el reconeixement de l’Estat d’Israel. El problema és que aquest Estat d’Israel no està acceptat pels països àrabs. Per tant, crec que el problema no és la creació d’aquest estat, sinó la seva acceptació per part dels països àrabs. Sigui com sigui, el conflicte entre Israel i Palestina no té res a veure amb l’Holocaust, que va ser un genocidi ètnic, racial i d’ideologia.

Dory SontheimerCartes dels pares de Dory Sontheimer | Laura Estrada

Amb quin missatge ens hem de quedar després de conèixer la història de la teva família?

Més enllà de fronteres i ideologies, tothom hauria de ser conscient del que va passar. Hem de pensar que en qualsevol moment de la vida, tots podem ser immigrants en algun altre lloc, per guerra, política, problemes personals… i fins que això no ho entenguem, costarà fer arribar el missatge.

Ets optimista?

Queden milles per assolir això. El que veiem cada cop més és que Europa es mou per interessos polítics i econòmics, els drets i els valors humanitaris han quedat oblidats. Queda molt per fer. Un exemple recent són aquells discursos que pretenen englobar a totes les persones migrades dels països àrabs, principalment de Palestina i Síria, sota el paraigua del terrorisme. No es pot titllar de terrorista a tota persona migrada només pel seu lloc d’origen, sense conèixer la història, els motius pels quals ha marxat… sense saber res d’ella. Però és el que es fa, és la tendència d’Europa, dels líders polítics del moment i de més enllà d’Europa. Sigui com sigui, el documental “Les set caixes” és una petita llavor enmig d’un desert, però alguna cosa plantem, no?