LONDRES. El passat 5 de maig, l’alcaldia de Londres canviava de color: del blau conservador al vermell laborista. El dia següent, moltes portades obrien amb la notícia que havia estat escollit per primer cop “un musulmà com a alcalde d’una gran capital europea”, el laborista Sadiq Khan. Precisament, la religió del nou líder de l’executiu londinenc havia marcat la campanya electoral, especialment per la politització que en va fer el seu rival Zac Goldsmith, successor conservador de l’anterior alcalde Boris Johnson.

Goldsmith, sovint anomenat “el Tory rebel”, degut a les seves polítiques ecologistes i a les nombroses ocasions en què ha desafiat el partit per decisions que no creia correctes, semblava que era un dels encarregats d’aportar una ràfega d’aire fresc al Partit Conservador. Tot i així, la seva campanya va ser acusada d’utilitzar com a arma contra el candidat laborista un racisme caduc i ofensiu, que trencava qualsevol tipus d’il·lusió de reformisme en la manera de fer política d’un partit conservador cada cop més criticat per practicar “joc brut mediàtic”.

UN CONSERVADOR MÉS VERD QUE BLAU

El dos d’octubre de 2015, el polític i periodista ecologista Zac Goldsmith va ser oficialment declarat candidat conservador a l’Ajuntament de Londres. Des d’un bon principi, va despertar estranyes passions entre els partits minoritaris: per exemple, molts membres de l’UKIP el veien massa d’esquerres, mentre que Jenny Jones, rellevant exmembre ecosocialista, va dir que “els Verds normalment voten pel Partit Laborista a la segona ronda d’unes eleccions municipals. Però si Zac Goldsmith es presenta, tenim davant nosaltres un escenari totalment diferent. A molts de nosaltres ens agrada la passió i el compromís amb què defensa les polítiques ecologistes”.

El pla ecològic de Goldsmith va ser acusat de “poc conservador” perquè suposava augmentar els impostos per invertir-los en polítiques sostenibles

Arran de les seves polítiques dissidents, Goldsmith es va convertir en un conservador “diferent”, fins i tot acusat per altres membres del partit de no ser un autèntic Tory. És obertament ecologista, i va elaborar el programa conservador ‘Quality of life’, que tenia com a funció examinar maneres de millorar la qualitat de vida dels britànics controlant les emissions a l’atmosfera, el canvi climàtic, la pol·lució ambiental i la contaminació generada pels transports. Però sempre buscant solucions dins el marc de les polítiques conservadores. El text va ser àmpliament censurat i criticatRoger Helmer, parlamentari conservador, va assegurar que eren “polítiques no conservadores” ja que obligaven l’executiu a pujar els impostos per complir les propostes del programa pel que fa a energies renovables i infraestructures no contaminants. Cameron, però, va recolzar parcialment la iniciativa i va incloure alguns dels punts menys polèmics al manifest conservador.

Aquesta, tanmateix, no va ser l’última vegada que Goldsmith va xocar amb el partit conservador per culpa de polítiques ecologistes: va tornar a succeir quan Goldsmith va encapçalar el rebuig contra la creació d’una tercera pista d’aterratge a l’aeroport de Heathrow per l’impacte mediambiental que podria tenir.

 

QUINES SÓN LES POLÍTIQUES DEL “TORY REBEL”?

En general, els imputs que el ciutadà britànic rep de la premsa fan referència a una suposada peculiaritat de Goldsmith dins el partit conservador: les seves polítiques són diferents, els seus valors són autèntics i la seva convicció és forta. Però, fins a quin punt és Goldsmith una ovella negra dins el partit?

Com Dave Hill assegura a The Guardian, Goldsmith és un “assidu conformista” respecte les polítiques de dretes del govern de Cameron. La seva acció parlamentària segueix la línia conservadora que legisla l’augment de l’IVA i de les taxes a l’educació, la reducció de l’Estat del Benestar i les retallades a l’NHS (Servei Nacional de Salut Britànic), entre d’altres. Per tant, les polítiques a les que dóna suport són aquelles que ataquen i afebleixen sistemàticament la població amb més risc d’exclusió social i amb menys capacitat adquisitiva dins la societat britànica.
Defensa la igualtat de gènere, el matrimoni igualitari i els drets dels homosexuals –sense concretar gairebé mai més enllà d’aquests, invisibilitzant la resta del col·lectiu LGTBI+–. Tot i així, vota en contra de la gran majoria de propostes per promoure la igualtat i els Drets Humans, en un acte d’incongruència amb si mateix.
És un euroescèptic, un tret que probablement ha heretat del seu pare, James Goldsmith, fundador el 1994 del partit Referendum Party, que volia un referèndum per renegociar alguns aspectes de la relació entre la Unió Europea i el Regne Unit. Seguint les passes de capdals figures conservadores com Margaret Thatcher, defensa que en cap dels casos és un bon escenari cedir més competències a Brussel·les perquè es configuri més burocràcia i Estat. Predica a favor de la democràcia directa -vol un model de referèndums semblant al suïs pel Regne Unit- i per a ell, la Unió Europea és una superestructura “que no ret comptes a ningú”, segons explica a un article on també felicita a Cameron per fer un referèndum i “apoderar els britànics amb la capacitat de decidir sobre el seu futur”. Defensa fermament l’intervencionisme militar del Regne Unit fora les seves fronteres, de la mateixa manera que l’executiu de Cameron.

 

LA FATÍDICA CARRERA A L’ALCALDIA

Quan va ser anunciada la seva candidatura, la majoria d’enquestes donaven la victòria a Goldsmith. Tot i així el resultat final va ser molt diferent: Khan va guanyar les eleccions amb un 14% de diferència. Què es va tòrcer durant el camí?

James Kirkup defensa a The Telegraph que Goldsmith no era la persona adequada pel càrrec. Amb la mort del seu pare, ell i els seus germans van heretar una fortuna multimilionària de 300 milions de lliures (poc menys de 400 milions d’euros). Gran part de l’electorat “va creure que era massa ric i privilegiat com per entendre les desigualtats de la capital anglesa”, explica Robert Booth a The Guardian. Segons Kirkup, “és el fill d’un milionari que mai ha hagut d’esforçar-se per res a la seva vida” mentre que d’altra banda, Khan, fill d’un conductor d’autobusos d’origen no britànic, era més proper al poble, havia de lluitar més, i podia atraure més vot de simpatia.

eleccions londres

Un altre problema és que Goldsmith, ideològicament, defensa la llei capitalista de l’esforç-recompensa: aquella gent que triomfa a un món capitalista és perquè s’ha esforçat i ha aconseguit tot allò que volia. És l’ideal anglès del “from rags to riches” (de la pobresa a la riquesa), un exemple similar al que se’ns ofereix a la Península Ibèrica amb Amancio Ortega. Aquesta mentalitat creu que la culpa que hi hagi persones que pateixen pobresa i precarietat recau en la seva pròpia falta d’esforç i no en el sistema, que perpetua l’ascens d’uns pocs privilegiats a canvi de l’opressió i l’abús de persones amb menys oportunitats socioeconòmiques. Irònicament, Goldsmith no encarna aquest paper, no és una persona que hagi d’aplaudir el seu propi esforç per la seva fortuna, sinó més aviat el contrari.

Però, sens dubte, el factor de principal importància que va fer que l’alcaldia se li escapés de les mans és el racisme amb el que va atacar l’adversari laborista, al que assenyalava constantment com a terrorista i col·laboracionista amb extremistes religiosos i atemptats. Un dels casos més criticats va ser l’ús d’una fotografia dels atemptats de 2005 a Londres en un article contra Khan que el propi Goldsmith signava.

 

 

Però aquests atacs no només venien de Goldsmith sinó de tot el Partit Conservador. Peter Oborne, periodista pròxim als conservadors, assegura que els Tories estaven enviant un missatge d’odi a tots els musulmans del Regne Unit: “si la campanya de Goldsmith guanya, estarem dient a tots els musulmans britànics que no tenen lloc dins la democràcia britànica”, que mai podran encaixar a la societat anglesa “per culpa” de processar la fe musulmana. Oborne, reconegut votant conservador, demanava a tots els simpatitzants del partit que no votessin el partit aquestes eleccions, ja que “si Goldsmith guanya Londres, estarem enviant un missatge terrible sobre la democràcia moderna al Regne Unit”.

“Londres és una de les ciutats amb una major diversitat ètnica i religiosa del món occidental, i Goldsmith està intentant jugar amb els prejudicis islamòfobs per aconseguir una victòria fàcil basada en l’odi i la por”, denunciava també l’escriptor Owen Jones a The Guardian. Reclama que “el Tory rebel” ha de pagar les conseqüències dels seus actes sent repudiat com a polític després d’una campanya titllada de repugnant per a membres tant de l’esquerra com de la dreta. “Si Goldsmith no pateix les conseqüències, els polítics tornaran a les campanyes d’odi un altre cop. La campanya de la por que van utilitzar per parar la independència escocesa va funcionar, i això va encoratjar els Tories a continuar amb aquestes polítiques i campanyes. Encara que molts polítics conservadors, ara que ja han perdut, s’escandalitzin amb els mètodes racistes que es van aplicar, aquesta campanya no hauria estat possible sense l’encoratjament i la predisposició de la cúpula conservadora a fer-ho, signa Jones.

Les eleccions van demostrar que les esquerres ja no lluiten per guanyar els comicis sinó per no perdre més territori contra una dreta que cada dia s’enforteix

Per a moltes persones, que Khan arribés a l’alcaldia és vist com una victòria de l’esperança en una guerra contra la por. Tot i així, la realitat no és tan positiva com molts volen creure. Els Laboristes van guanyar a Londres després d’una agressiva campanya basada en el més pur racisme, sí, però tot i així, el partit va afrontar les eleccions municipals com un campi qui pugui en què l’objectiu era conservar tots els municipis possibles i no pas guanyar-ne de nous, mentre que conservadors i la ultradreta de l’UKIP guanyaven força. Encara que al final de la jornada els Laboristes de Corbyn només van perdre 23 regidors, les eleccions van demostrar que les esquerres ja no lluiten per guanyar els comicis sinó per no perdre més territori contra una dreta que cada dia s’enforteix.