SEDEROT (Israel). Quinze segons. Costa imaginar les coses que es poden fer durant tan poc temps. Tot i això, els habitants de la ciutat israeliana de Sederot ho tenen molt clar. Quinze segons és el temps que tenen per trobar un refugi cada vegada que les alarmes antiaèries comencen a sonar. I aquest no és un fet puntual, sinó el pa quasi diari d’aquesta petita ciutat del sud d’Israel. I és que Sederot, de la mida de Vilassar de Mar, es troba a poc més de un kilòmetre de la Franja de Gaza. Això pels seus habitants només significa una cosa: coets Qassam.

“Quan sortim de casa estem pendents en tot moment de quin és el refugi més proper”, explica Noam Bedein, de l’organització Sderot Media Center. Des de l’any 2001, uns 8.700 morters han caigut sobre la ciutat, amb especial intensitat des del 2005, quan el grup armat Hamàs -partidari de la destrucció de l’Estat d’Israel- va prendre de manera democràtica el control total de la Franja i, com a resposta, Israel va iniciar l’asfixiant bloqueig econòmic de Gaza. Tot i que en l’última guerra de Gaza de fa dos estius alguns míssils van arribar a ciutats del nord com Tel Aviv i Haifa, la paupèrrima situació econòmica de la Franja no permet a Hamàs tenir una infraestructura bèl·lica gaire elaborada. Per això, qui més rep són les poblacions més pròximes a la Franja de manera que, en paraules de Bedein, “Sederot ha esdevingut una de les ciutats més bombardejades des de la segona guerra mundial”. El darrer coet, la setmana passada.

 

refugi kibbutz sud Israel

Quan els ciutadans de Sederot surten de casa, estan pendents del refugi més proper. EDUARD RIBAS

 

UN REFUGI A CADA CANTONADA

La comissaria de policia de Sederot és atípica, com quasi tot en aquesta ciutat. Al pati interior de l’edifici, s’hi exposen com un trofeu de guerra centenars de carcasses de míssils i morters caigudes sobre la ciutat. Aquesta col·lecció ha estat possible gràcies a la Cúpula de Ferro, nom que rep el sistema de defensa aèria israelià que neutralitza els projectils abans que impactin contra la ciutat. Gràcies a l’eficiència de la Cúpula de Ferro, només 13 persones han mort a Sederot en els últims 15 anys de pluja de coets. I avui dia, la ferralla d’aquests projectils s’utilitza per decorar les rotondes de la ciutat.

Però això no ha impedit que Sederot extremi la prevenció i la seguretat invertint mig bilió de shekels (uns 100.000 milions d’euros) en la construcció de 5.000 refugis. Fins i tot, les parades d’autobús i les atraccions dels parcs infantils estan blindades de manera que serveixen com a refugi en cas que l’alarma antiaèria soni. Alguns d’aquests refugis han estat finançats amb donacions d’organitzacions sionistes internacionals. I és que l’alcalde de Sederot, Alo Davidi, dedica part de la seva agenda a buscar la solidaritat exterior, tant fora d’Israel com dins del país. Sobretot en indrets com Tel Aviv on la Franja de Gaza es veu com una realitat més llunyana del que realment és.

Sederot ha invertit 100.000 milions d’euros en la construcció de 5.000 refugis

els parcs ifantils estan blindatsFins i tot els parcs infantils són refugis improvisats. Eduard Ribas

 

Davidi assegura en una entrevista a Hemisfèria.cat que manté contactes habituals amb el primer ministre Benjamin Netanyahu i el ministre de Defensa sobre la situació de Sederot. La relació que l’alcalde té amb el govern central és positiva ja que no només els uneix el partit – Likud- sinó una ideologia ultranacionalista i conservadora amb molt suport a la zona. “Si els terroristes [de Hamàs] prenen Sederot, després prendran Israel i Europa”, opina Davidi. Per això l’alcalde és un ferm defensor de colpejar Gaza com l’Exèrcit d’Israel va fer el 2014, quan van morir 2.000 palestins – la majoria civils- i 70 israelians – la majoria soldats-.

Tot i això, segueix negant que el que va passar fa dos anys fos una guerra i defensa l’ús de l’eufemisme “operació de seguretat”. Sigui com sigui, l’alcalde Davidi, que és pare de set fills, assegura que “Israel vol matar els terroristes, no els nens i les nenes de Gaza”. Només així, opina, s’aconseguirà la pau a la zona. Tot això ho explica mentre ensenya un autoretrat dibuixat per la seva filla de 10 anys un dia que estava tancada al búnquer de casa perquè havien sonat les alarmes. La nena apareix sense pupil·les, amb les mans tapant-se les orelles i la paraula prou en hebreu escrita sobre el cap.

soldats fan servei militar a l'estació de trens de sederot

L’estació de trens de Sederot és a on viatgen els joves que fan el servei militar a la frontera amb Gaza. Eduard Ribas

 

DANYS COL·LATERALS

No hi ha dubte que un dels col·lectiu que més pateix el fet de viure en una tensió constant és la canalla. És per això que els refugis propers a les escoles estan decorats amb murals de colors. Però amb això no n’hi ha prou per minimitzar el pànic. Així doncs, Sederot compta amb un centre terapèutic finançat íntegrament per l’ajuntament que intenta pal·liar aquesta situació. El Resilience Center tracta unes 500 persones cada any, de les quals un 60% són menors d’edat.

“La situació a Sederot és única, no és com altres llocs on s’acaba la guerra i cal tractar els ferits, aquí l’estrès psicològic sempre és a l’ambient ja que fins i tot cauen míssils en les setmanes més tranquil·les”, assegura la doctora Hila, encarregada del centre. Per això, la població de Sederot pateix el que anomena un “trauma constant” que cal tractar tant en èpoques de conflicte com de calma. De fet, s’han donat casos de persones considerades invàlides per treballar a causa del xoc psicològic provocat pel llançament d’un coet.

Hi ha persones invàlides per treballar a causa del xoc psicològic causat per un coet

“Quan es diu que Hamàs està construint túnels subterranis des de Gaza per atacar-nos, no sabem si és cert del tot però la població viu amb por i amb el cos en alerta contínua”, explica la doctora. Per això, des del centre s’imparteixen teràpies, algunes amb animals domèstics, perquè nens i adults aprenguin a viure amb la situació i a reaccionar adequadament quan les alarmes sonen. És l’única opció que tenen perquè abandonar la ciutat i mudar-se a un altre lloc no és fàcil ni econòmicament ni sentimental. “Això és casa nostra, hem crescut i viscut aquí i hi estem lligats emocionalment”, afirma una de les 23 terapeutes del centre.

Autoretrat filla alcalde Sederot coetsUn 60% dels pacients que reben teràpia psicològica són menors d’edat . Eduard Ribas

 

Qui tampoc vol marxar de la zona és Natan Galkovicz, jueu d’origen brasiler instal·lat fa quaranta anys a un kibutz – comunitat agrícola socialista – dels afores de Sederot. I motius no li en falten. L’any 2005, la seva filla Dana de 22 anys va morir per l’impacte d’un projectil llançat des de Gaza. La Dana vivia a pocs metres del mur que separa Israel de la Franja, on la Cúpula de Ferro no té angle ni temps de reacció. “Es trobava al jardí quan l’alarma va sonar. Va morir a l’instant”, relata el pare. Després de perdre la seva filla, en Natan va deixar la feina d’informàtic i, com que sempre rebia elogis culinaris de la Dana, va decidir muntar un restaurant en honor seu. Al restaurant hi té una taula reservada per a la seva filla. És el seu homenatge.

A part de la restauració, en Natan ha dedicat els últims deu anys de la seva vida a promoure iniciatives de pau des de la societat civil. “Durant els anys vuitanta, la gent de Sederot anava a comprar fruita a Gaza i els de Gaza anaven a treballar a Sederot sense problemes”, recorda. Per això en Natan Galkovicz insisteix que tant els israelians com els palestins de Gaza volen viure en pau però els governs extremistes d’ambdós bàndols són els qui ho impedeixen. “Ells tenen molt bona propaganda i per això hi ha adolescents de 15 anys apunyalant jueus; mentrestant nosaltres cremem les seves cases i ningú ho jutja”, afirma en relació al cas de la família palestina Daubasha cremada viva per part de colons jueus extremistes. Per això, deu anys després, les paraules d’en Natan no desprenen esperança. “No sóc pessimista ni optimista, sóc realista”, afirma.

 

A CAMÍ DE LA PRÒXIMA GUERRA

Un alt mur de pedra separa la Franja de Gaza del territori israelià. Però una iniciativa veïnal ha decidit desafiar-lo de manera que el color gris del formigó es veu alterat per centenars de pedres de colors enganxades amb la inscripció pau. De moment, però, sembla que aquesta demanda es mantindrà dins la carpeta de les utopies. L’exèrcit israelià seguirà bloquejant Gaza per terra, mar i aire mentre patrulla pels kibutz de la zona en la recerca de túnels de Hamàs. I és que el diàleg entre ambdós bàndols és inexistent. “Vam organitzar una trobada entre israelians i palestins de Gaza per compartir experiències i quan els palestins van tornar a Gaza vaig saber que els havien empresonat per haver estat amb israelians”, lamenta en Natan.

DSC_0575

En Natan va perdre la seva filla per l’impacte d’un morter a pocs metres del mur de Gaza. Abel Cobos

 

Tot i que l’alcalde Davidi assegura que Sederot és un bon lloc on viure “ja que tots ens coneixem i és com una gran família”, en privat confessa que s’acosten nous temps turbulents per a la població. “Quan comencen a caure coets de manera esporàdica sobre Sederot com està passant les darreres setmanes, significa que en pocs mesos hi haurà una escalada del conflicte”, assegura. En Natan Galkovicz, per la seva banda, és molt més contundent i precís: “Aquest juliol tindrem una nova guerra i serà pitjor que la de 2014”. I és que Hamàs no està tecnològicament preparat per lluitar amb la foscor i el fred de l’hivern, per això a l’estiu augmenten les possibilitats de guerra a la zona. I més encara, quan a Cisjordània sonen cants d’intifada.

Natan: “Aquest juliol tindrem una altra guerra i serà pitjor que la del 2014”

Mentrestant, els mesos van passant i la gent de Sederot segueix fent la seva vida. Quan no sonen les alarmes, la tranquil·litat de la zona s’oposa a la bulliciosa vida de Tel Aviv. Als carrers hi circulen pocs cotxes i als kibbutz dels afores s’organitzen tornejos de futbol entre jueus brasilers i argentins on no hi falta el sentit de l’humor. I és que corre la broma que diu que els líders de Hamàs són seguidors de la selecció del Brasil i per això el kibutz brasiler és on hi han caigut menys coets. I malgrat tot, cada dia arriben joves a l’estació de trens de Sederot per estudiar a la universitat de la ciutat o fer-hi el servei militar. És possible trobar-los tots reunits a un popular restaurant d’humus del centre. Allà una cambrera diu convençuda “m’agrada viure aquí, últimament hi ha molta tranquil·litat”. Sap, però, que és qüestió de temps.