QUITO.  “Jo em quedo aquí. És casa meva i no en penso marxar”. Té els ulls plorosos, però sacseja els braços amb fermesa. La Maria Luisa Utitiaj està asseguda sobre un tronc que fa de banc a l’interior de la construcció de fusta on vivia fins fa dos mesos, quan l’arribada de centenars de militars i policies a San Carlos de Limón -la seva comunitat- va obligar-la a ella i altres famílies shuar a buscar un altre lloc on establir-se.

El 19 de gener, jornada d’eleccions a l’Equador, coincidia amb el final de l’estat d’excepció de dos mesos a la província de Morona Santiago, i va ser també dia de retorn a les comunitats per molts. La militarització de la zona es produïa el desembre del 2016 a partir de l’enfrontament entre la població de Nankintz i la policia, quan els indígenes estaven intentant recuperar el seu poble, d’on havien estat expulsats per construir un campament miner.

 

LES VIOLÈNCIES EXTRACTIVISTES

Destrucció d’ecosistemes i contaminació. Violació de drets que consten a la constitució equatoriana, com l’autonomia dels pobles indígenes i el dret a consulta prèvia abans d’una concessió per explotar els recursos d’un territori. Fins i tot, atemptats contra drets humans fonamentals com serien el desplaçament forçat, la persecució indiscriminada i l’empresonament sense justificació per a qui defensa la terra, la naturalesa i les llibertats. La megamineria deixa un rastre que no compensa els beneficis. A l’Equador d’avui, la generació de capital se’n va a les butxaques dels qui ja en tenen, o per pagar un deute extern. Els i les shuar que viuen a les comunitats de Morona Santiago ho tenen clar: s’oposen frontalment a aquesta amenaça a la pervivència del seu poble.

 

Comunitat shuar a l'Equador

L’arribada de grans empreses extractives trenca amb la quotidianitat dels shuars, comunitats on la subsistència es basa en la complicitat amb la naturalesa. Alba Crespo.

 

Si l’extractivisme a gran escala genera violència a molts nivells, a les dones els toca viure-ho de manera extrema. Els seus cossos i les seves vides, vinculats a la terra, a l’alimentació i a les cures, són travessats pel sacseig que implica l’entrada de capital en llocs on la subsistència s’ha basat en la complicitat amb la naturalesa, en la xacra -l’hort- com a font d’aliment, i la chicha de yuca -beguda fermentada tradicional indígena- com a centre de la convivència en comunitat. Elles són l’eix que sustenta aquesta quotidianitat, però molt poques vegades es posa el focus en com aquesta agressió implica la destrucció de possessions no bescanviables per dòlars. És a dir, en com destrueix la identitat i la vida dels pobles indígenes.

 

DESPOSSESSIÓ I ACCÉS A LA TERRA

“Aquí ho tenia tot. Olles, mantes, pollastres. Els colons ho han robat, ara ja no tinc res!”. La Maria Luisa va tornar amb les seves netes i el seu marit fa dos dies amb l’esperança de poder recuperar tot allò que va deixar enrere amb la fugida. Tanmateix, va trobar-se que aquells que s’havien quedat a la població -colons i no shuars, a qui se’ls va vendre la terra comunal a baix preu com si fos erma-, es trobaven sota la connivència dels efectius de la policia i les forces armades, que es van instal·lar en tota la zona concessionada per garantir l’entrada d’aquestes empreses transnacionals. Fins ara, ella i la seva família vivien com a refugiades a Tiink, on convivien amb unes altres quaranta famílies que també van haver de fugir de les comunitats de Nankintz i Tsuntsuim quan el desembre de 2016 va arribar l’exèrcit i la policia per ocupar-les.

Maria Luisa: “Olles, mantes, pollastres. Els colons ens ho han robat tot, ara ja no ens queda res”

Des de Tiink -centre de la nacionalitat indígena shuar al sud de Morona-Santiago- i durant la primera setmana de febrer, van arribar un grup de persones a Quito acompanyades per la CONAIE (Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador), amb l’objectiu de visibilitzar a la ciutat el conflicte que s’està vivint al territori. Relataven amb cruesa com va ser el desallotjament: “Van arribar disparant, teníem molt poca estona per agafar les nostres coses i marxar”.

La Jessica explica que quan a Tsuntsuim, el centre on ella vivia, els va tocar fugir, van ser les dones qui van fer-ho primer, enduent-se amb elles totes les criatures -cadascuna en té com a mínim tres-, que no entenien què estava passant. Va ser una travessia de tota una nit, creuant la selva, sense res més que el que havien pogut recollir. “Les meves olles, les gallines, roba i sabates… tot ho vam haver de deixar”. Ara, casa seva està abandonada, i no poden tornar-hi per por a les represàlies.

L’experiència viscuda per aquestes comunitats properes a Nankints, ha estat posterior a un altre procés d’expulsió dins la mateixa província. El projecte Mirador a Tundayme ja està pràcticament instal·lat sobre terres que antigament havien estat centres shuar. En aquest cas, el mètode va ser més lent i progressiu -tot i que igual d’agressiu-. L’empresa va enfortir-se mitjançant l’assetjament a les famílies per tal que venguessin les finques, i també amb el trencament de l’estructura social, la divisió i l’enfrontament entre el veïnat.

 

Habitatge de la comunitat shuar

Detall d’un habitatge de la comunitat shuar. Alba Crespo.

 

Això va implicar un apropament de l’empresa a la pagesia per intentar tancar pactes, que al seu torn es va traduir en l’adopció del paper de negociadors per part dels homes, amb l’atribució del paper hegemònic en la presa de decisions. “Una vegada va arribar un advocat de l’empresa i li va dir al meu pare que presentés les escriptures de la casa. Jo li vaig preguntar el perquè, que si ja havia venut o fet negoci, que si no no les necessitava per a res”, relatava una dona de la Vall del Quimi. Ella va qüestionar i reclamar el seu paper en la conversa, situació on la resposta de l’advocat va ser que “estava fent una enquesta” per evitar que s’hi involucrés.

Quan les dones no hi són, les empreses aborden els homes, que són més susceptibles a creure o acceptar les promeses de feina o remuneració. Alhora, se’ls dóna un estatus de propietaris al qual les dones no tenen accés perquè la seva signatura no consta en els documents. Elles són les que no estan disposades a cedir. La terra i la finca són el seu mitjà de vida, i han de cuidar no perdre-ho. Malgrat tot, se les aparta, i finalment acaben quedant-se sense casa, a causa de la forta pressió rebuda.

 

L’ARRIBADA DE LES MINERES. DIVISIÓ DEL TREBALL I VIOLÈNCIA SEXUAL

El “no” a la mineria és present en les seves veus, no només per l’impacte ambiental sinó per com afecta a la seva identitat, alimenta les desigualtats i accentua les agressions. L’arribada de les empreses causa estralls en les vides dels pobles indígenes. De sobte, tot es masculinitza, i gira entorn el capital com a suport de la vida. L’arribada de militars i treballadors homes genera una desproporció demogràfica que les situa en una posició desigual i vulnerable. A Tundayme un dels primers efectes va ser l’establiment d’un prostíbul, que posava de manifest les demandes de serveis sexuals, i que va derivar en una transformació de les relacions i els rols dins la mateixa comunitat. Així es van donar casos d’agressions sexuals, fins i tot a nivell intrafamiliar.

L’arribada de la mineria masculinitza la vida als pobles indígenes, on el capital passa a ser el principal suport de la família

D’aquesta manera, les dones també modifiquen les seves subjectivitats. En un inici canvien la seva manera de comportar-se i vestir-se per protegir-se d’aquestes agressions. Després, amb la transformació de les relacions i les dinàmiques laborals, adapten el seu físic als cànons occidentals amb un canvi de vestimenta o maquillatge. La cosificació de la dona incrementa les tensions entre homes mestissos i shuar pel seu accés.

Una part dels homes de la comunitat són contractats per les empreses i passen a formar part de l’estratègia, el que, d’una banda, crea desigualtats dins el grup de població i introdueix les diferències de classe. De l’altra, reforça la figura del mascle proveïdor i genera una noció de dependència envers qui porta diners a la llar. Es busca que l’empresa minera sigui l’únic mitjà econòmic de les famílies, i que es deixi de contemplar la vida autosuficient a través del treball al camp que fins ara havien fet les dones, les qui a casa segueixen fent les feines no remunerades i invisibilitzades.

 

DESPLAÇAMENT FORÇAT, QUAN LA TASCA DE CURES ES MULTIPLICA

Testimonis de la invasió i transformació de l’estructura social a Tundayme, les persones de Nankintz no van acceptar ser desplaçades del seu centre, i per aquest motiu l’Estat va optar per la via de la irrupció militaritzada. En els relats de les dones que viuen a Tiink apareixen desenes d’efectius armats en cotxes blindats. Hi perviu també el record de la fugida, un patiment que no s’esborrarà fàcilment, però que sobrepassen per consolar les més petites i petits, que encara tenen present l’amenaça.

La Claudia Chumpi, a Tiink, posa veu a les paraules d’altres dones, que assenteixen amb el cap: “les i els wawas tenen por, ploren, no volen anar a l’escola”. Es mira el seu fill, que li penja dels braços, i de tant en tant, quan somiqueja, li dóna el pit. “Jo l’abraço fort i li dic que no passa res, que no tingui por, que jo estic aquí i no deixaré que li facin mal…” expliquen totes. No sembla que s’acabin de creure les seves pròpies paraules, perquè són conscients que no s’acaba aquí, que els homes segueixen amagats a la selva i per això es troben encara més soles. No podran tornar a casa durant un període de temps incert. I, quan ho puguin fer, tocarà recuperar tot allò que han perdut.

 

Dona shuar agafa la seva filla

“Jo l’abraço fort i li dic que no passa res, que no tingui por. Jo estic aquí i no deixaré que li facin mal”, expliquen algunes de les mares shuar. Alba Crespo.

 

La seva adopció del paper de cures els suposa una càrrega injusta. Pel fet d’haver parit les criatures, són elles qui s’han vist obligades a carregar amb tot el que ha suposat la desestructuració de les seves vides. L’escassetat de menjar, el patiment de les criatures, l’absència de molts companys homes amagats a la selva per estar perseguits per la justícia, o la manca de presència a la llar d’aquests pel seu paper de líders -reservat a les identitats masculines en el cas dels shuar-, són algun dels obstacles a afrontar. I ho faran entenent que és una tasca més que, de manera provisional, han d’assumir.

 

DONES EN RESISTÈNCIA

Les veus de les dones són clares i directes. No volen la militarització. Malgrat això, aquestes són moltes vegades invisibilitzades: són els homes qui tenen el discurs i els qui es posicionen en els llocs superiors de les organitzacions indígenes. Així, condemnen les dones -les qui realment estan rebent des de molts eixos la violència de l’explotació minera- a exercir el rol de “testimoni del patiment”. De “víctima i prou”. En la seva arribada a Quito al febrer, les dones de Tiink van poder fer ús d’un espai propi, on fer-se ressò de les seves pròpies reivindicacions, i on trobar-se amb altres dones que van acompanyar-les i compartir la lluita.

L’arribada a Quito va permetre a les dones de Tiink fugir del rol de víctimes i visibilitzar la lluita compartida en un espai propi

Al cap i a la fi, les dones esdevenen el subjecte central de la resistència. No per voluntat política o obligació moral, sinó per la necessitat de defensar la seva identitat i garantir la seva subsistència i la de les persones que depenen d’elles. No són sempre les líders, però sí les més fortes: les que es neguen a vendre la terra i a negociar amb les empreses perquè no volen deixar que les seves llars siguin vulnerades. En paraules de la Lorena Cabnal, feminista comunitària guatemalenca, defensar la seva terra és, després de tot, defensar el seu cos, que és el que garanteix la vida.

 

 

revista hemisferia banner