Nascut a Caracas, Napoleón Suárez és periodista i amb només 19 anys dirigia una ràdio al seu país. Tot i que es va traslladar a Barcelona fa dos anys per formar-se en comunicació política, ja compta el temps que li queda per tornar a Veneçuela en uns moments tan intensos. Suárez arremet durament contra l’oposició veneçolana i vol desmuntar els tòpics negatius que té el món sobre Veneçuela. La cara que posa en veure el diari El País al cafè on fem aquesta entrevista ho diu tot.  

Com respons quan s’acusa Veneçuela de ser un Estat dictatorial?

Mira, un amic estatunidenc em va preguntar fa poc si Veneçuela és una dictadura. Jo li vaig demanar que busqués a Internet quants periodistes veneçolans han estat assassinats per fer la seva feina. No en va trobar cap. És sorprenent que diguem que Veneçuela és una dictadura mentre altres països com Mèxic, on han mort més de 40 periodistes des del 2006, els considerem democràcies perfectes.

Però una democràcia no només inclou la llibertat d’expressió.

Des de la Revolució Bolivariana hem tingut 22 processos electorals a Veneçuela. Pràcticament hem celebrat eleccions cada any. En aquest sentit, sí que crec que Veneçuela ha viscut un excés de democràcia fins al punt que el sistema democràtic veneçolà ha emmalaltit. I és que l’oposició ha desenvolupat un llibertinatge i ha decidit exercir la política sense respectar les institucions ni els acords democràtics.

Per exemple, el boicot contra les eleccions a l’Assemblea Constituent d’aquest estiu?

Sí. Jo creia que aprofitarien aquesta oportunitat però no van voler participar-hi i evidentment l’oficialisme va guanyar. El que està clar és que la gent vol expressar-se i en aquells comicis la ciutadania va emetre un vot de càstig contra la política hostil exercida per l’oposició. No van saber aprofitar la majoria que van obtenir a l’Assemblea Nacional l’any 2015. Quan van guanyar aquelles eleccions,  van anunciar que en sis mesos traurien Maduro de la presidència. Ja fa més d’un any i l’únic que han aconseguit és frustrar els seus seguidors.

 

Venezuela chavisme periodisme democràciaDes de l'inici de la Revolució Bolivariana, el país ha viscut 22 eleccions. Eduard Ribas

Per tant, actualment a Veneçuela hi ha dos parlaments. Una Assemblea Nacional amb majoria opositora i una Assemblea Constituent totalment chavista. Com funciona l’equilibri de poders?

La Constituent és qui té la veu de comandament de l’Estat veneçolà per sobre de la resta de poders. El seu objectiu és reformar la Constitució en un període de dos anys. Però també ha fet altres coses necessàries com convocar el mes passat les eleccions regionals que feia un any que estaven bloquejades. I fixa’t que aquesta vegada l’oposició sí que es va presentar als comicis malgrat considerar que estaven convocades per un poder fraudulent. La manca d’estratègia política de l’oposició ha provocat el seu nou revés electoral a les regionals.

Com ha estat aquest revés?

El chavisme ha guanyat 18 dels 23 governadors estatals de la República. Aquesta vegada, alguns líders opositors sí que han reconegut la seva derrota en les eleccions a governadors i han admès que no hi ha indicis de manipulació. A Miranda, un Estat governat fins ara pel líder opositor Capriles, ha guanyat el chavisme. Això no hauria passat si no haguessin desmobilitzat els seus votants.

Ets molt crític amb l’oposició. I amb el govern?

No vull semblar un defensor a ultrança del govern. Sóc crític perquè ha fet algunes coses malament sobretot en matèria econòmica i de lluita contra la corrupció. Però el que passa és que l’oposició diu moltes mentides i té una major atenció mediàtica a escala internacional.

El govern ha comès errors en matèria econòmica i de corrupció, però l’oposició menteix molt i té una major atenció mediàtica internacional

Els líders opositors fa temps que demanen una intervenció internacional a Veneçuela. El president de l’Assemblea Nacional, Julio Borges, ha estat viatjant per tot el món denunciant la suposada repressió veneçolana. Alguns mitjans de comunicació han arribat a il·lustrar notícies de Veneçuela amb imatges de violència d’altres països com Xile. No t’estranyi que d’aquí uns anys veiem fotografies de la violència policial de l’1 d’octubre a Catalunya per informar sobre Veneçuela.

Aquesta campanya en contra del govern veneçolà concerneix també la seva economia?

Sí. S’ha generat una xarxa de sostracció de moneda veneçolana a través de la frontera colombiana per provocar inflació a Veneçuela. Molts productes veneçolans s’extreuen del país i es revenen a Colòmbia a preus més econòmics. És un model corrupte d’extracció de divises i productes bàsics amb el suport del govern colombià i altres països. Fins i tot, a Praga es va trobar un taller ple de bitllets veneçolans.

Com afecta aquest boicot a les famílies veneçolanes?

Per exemple, un quilo de carn costa uns 63.000 bolívars mentre el sou mínim és de 300.000 bolívars. Les famílies veneçolanes no poden assumir aquests costos. D’altra banda, molts productes higiènics són difícils d’aconseguir perquè es fabriquen a l’exterior. Malgrat tot, no s’han viscut escenes com les del caracazo del 1989 en què els sectors populars van haver de sortir al carrer i saquejar locals per aconseguir menjar per culpa de les polítiques neoliberals de Carlos Andrés Pérez. I és que el poble encara dóna suport a la Revolució.

A què es deu aquest desprestigi exterior?

Els atacs i bloquejos són fruit d’un discurs internacional que acusa Veneçuela de ser una amenaça per països com els Estats Units. Jo em pregunto com un país de 35 milions d’habitants pot ser una amenaça per una potència mundial que en nom de la pau ha destruït països sencers. No ho entenc.

 

Venezuela economia crisi chavismeSuárez defensa que, tot i les profundes dificultats econòmiques, la majoria de la població encara creu en la Revolució . Eduard Ribas

Com definiries el president Nicolás Maduro?

L’home de les dificultats. Sense cap mena de dubte, s’ha enfrontat a innombrables atacs. Pot ser que no sigui el perfil que encaixa perfectament en la meva percepció d’un president, però el simple fet d’haver suportat tot el que ha suportat durant aquests anys és una qüestió digne d’admirar. El món va subestimar Maduro per tenir un origen obrer: el seu major delicte és haver estat conductor d’autobús i, per això, l’oposició va creure que seria fàcil derrocar-lo.

Perquè no encaixaria?

No és l’ideal en les formes. Quan un té una posició d’estat no es tracta de fer un discurs burgès, sofisticat, refinat o poc entenedor per les masses populars, però un ha d’entendre quan és el president i no un polític qualsevol que parla al país i al món sencer. Si ets el màxim dirigent, has d’assumir la figura de l’estat, que té una funció didàctica i pedagògica, ja que t’ha d’entendre aquell que creu en tu i qui no ho fa.

“Com a president has d’assumir la figura d’estat, t’ha d’entendre qui creu en tu i qui no ho fa. En això, Maduro ha fallat”

I en això Maduro ha fallat i, d’aquesta manera, en escenaris internacionals, han disseminat dubtes sobre la seva figura perquè ell no és Chávez, no té la seva mateixa contundència. Maduro ha de ser autèntic. Crec que li ha faltat molt d’això. Ser ell mateix i evitar imitar Chávez.  

El persegueix l’ombra de Chávez?

L’ombra de Chávez pesarà durant molt temps a Veneçuela. Vingui qui vingui, tant si és un govern d’esquerres com un dretes. Maduro té una oportunitat molt valuosa: interpretar el projecte de Chávez i dotar-lo amb els seus trets personals. I és que la sobreexposició i l’ús excessiu de la imatge de Chávez generaran un desgast. S’està malgastant la figura d’un líder, que pot ser molt important per conduir un projecte, però no per ser l’escut principal que resisteixi tots els atacs. Pel món, Chávez continua sent el culpable de tot allò que passa al país. A l’expresident se’l recorda a cadascuna de les eleccions. 

 

Chávez Maduro democràcia veneçuela líderPer a Suárez, Maduro comet l'error de sobreexplotar la figura de Chávez en comptes de generar-se un perfil propi. Eduard Rivas

Per què?

Chávez va aconseguir sembrar un sentiment molt profund al poble. El líder opositor Julio Borges que el problema és que s’ha de treure a Chávez del cor de la gent. Ho va dir un opositor, no un chavista. És necessari que puguem avançar de manera independent, que puguem apostar per un model polític que sigui menys personalista, que no estigui basat en el culte a la persona sinó en les idees i en el que tots nosaltres puguem participar i construir. I d’això Maduro s’hauria d’haver impregnat perquè ell no és Chávez.

Quin paper juga Veneçuela a l’Amèrica Llatina?

Veneçuela ha liderat l’Amèrica Llatina des de l’època de l’alliberador Simón Bolívar al segle XIX. Bona part del procés independentista i emancipador respecte la Corona espanyola es va fer des de Caracas. Per la seva banda, Chávez va intentar promoure una segona independència del continent, aquest cop econòmica. I ho va fer perquè els països llatinoamericans estàvem dividits.

Com havia fet abans Bolívar, Chávez va intentar promoure la segona independència del continent, aquest cop econòmica

L’expresident va proposar Aliança Bolivariana per les Amèriques, que era un sistema integrat econòmica i socialment i que era una resposta a l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), que havia estat promoguda pels Estats Units. Països com Cuba, Bolívia, Nicaragua i Dominica el van subscriure. També es va construir la seu del Mercosur a l’Equador. En l’època de l’expresident funcionaven molts projectes a escala intercontinental.

Què va passar?

Un procés internacional de projectar una imatge satànica de Veneçuela, que va acabar influint en la seva posició. Ara, se’l mostra com un país aïllat, sol i fracassat per alliçonar altres estats que puguin voler seguir el camí veneçolà. Fins i tot, apareix com a tema de discussió en escenaris electorals europeus, també amb la intenció de promoure la por cap a altres alternatives. Partits com Podemos o la França Insubmisa de Mélenchon se’ls ha atacat catalogant-los de chavistes.

Acusacions absurdes que s’han utilitzat com a instrument per, precisament, derrocar qualsevol ideal que pogués permetre la consolidació d’un projecte com el de Veneçuela, que, a més a més, es volia expandir fora de les nostres fronteres i construir un continent llatinoamericà cohesionat. Una sola unitat integrada per desenvolupar-nos conjuntament, donats els recursos dels que disposem. 

Què ha de fer ara Veneçuela?

El país te la missió de recuperar-se de si mateix. Desplaçar de qualsevol manera una elit política que ha evitat el diàleg i copsar una interlocució ciutadana. És a dir, promoure polítiques que parlin directament al ciutadà i que podrien servir per recuperar aquells joves que han marxat de Veneçuela pensant que no hi tenien res a fer. I reorientar l’economia. 

Veneçuela necessita diversificar l’economia, per exemple, apropant-se als BRICS i potenciant el turisme

Com ho pot fer? 

Per exemple, Veneçuela està diversificant la seva cistella econòmica i el petroli s’està començant a comercialitzar en iens. Apropar-se a els països BRIC, és a dir, el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina. Sense que això impliqui subordinar-nos a cap potència ni vendre la nostra sobirania a ningú. 

Però, també, ho pot fer per mitjà del turisme. Maduro acaba de signar convenis amb diferents cadenes hoteleres. En un principi, l’Estat tenia el control dels principals hotels de Veneçuela. Però es van acabar deteriorant les seves infraestructures perquè les empreses propietàries van decidir fer pressió d’aquesta manera en la política. És per això que ara el president ha corregit l’estratègia i ha negociat amb elles. S’espera que el turisme avanci molt a Veneçuela. El país té desert, neu, platja, riu, muntanya… És a dir, tenim tots els atractius turístics que poden ser promocionats internacionalment. 

 

Veneçuela Maduro turisme economia crisi BRICSSuárez apunta la necessitat de diversificar l'economia i obrir noves vies polítiques per atreure els joves migrats . Eduard Ribas

Per tant, l’Estat ha cedit? 

L’Estat no és un bon empresari. Crec que no tot ha d’estar en les seves mans perquè llavors s’està promovent un Estat capitalista on és aquest qui té tot el control de l’economia. Això no és bo, com va passar amb el turisme, que va ser administrat per persones que no tenien coneixements en aquest sector, fet que també va acabar deteriorant l’activitat.  

Aquest canvi de política no xoca amb un discurs purament d’esquerres? 

Aquesta mateixa pregunta li van fer un cop a Fidel Castro quan inaugurava un hotel a L’Havana. Però, evidentment, tots els projectes polítics s’han de sostenir sobre una base econòmica perquè aquesta genera prosperitat pel país. Ni els empresaris ni la inversió són dolents per si mateixos. El que és perjudicial és que els agents econòmics tergiversin la seva activitat i només pensin en el seu enriquiment personal i no en el territori on operen. Les portes de Veneçuela han estat obertes a empresaris que vulguin invertir. Han de poder guanyar beneficis, però també han d’apostar pel desenvolupament del país. Això no hauria de resultar contradictori.

Llavors? 

Desitjaríem que molts empresaris vinguessin a Veneçuela i entenguessin aquest plantejament, que el respectessin i es dediquessin a fer empresa i no política. Perquè és aquí quan sorgeix el problema: quan política i economia xoquen. Quan intenten canviar la voluntat del poble, l’intenten sotmetre i subordinar-lo. Cal defensar que en aquest món modern pot conviure el benestar social i l’econòmic, no han d’entrar en contradicció si es té una visió clara del que és la justícia social.