ISTANBUL. Turquia avança cap a un canvi de règim. El Partit de la Justícia i el Desenvolupament, AKP en les seves sigles turques, tenia com a objectiu declarat de les passades eleccions del 7 de juny un canvi de model: passar d’un sistema parlamentari a un sistema presidencialista que atorgués poders executius a l’exprimer ministre i cara visible de la formació, Recep Tayyip Erdogan.

El partit d’Erdogan ha crescut molt en nombre d’escons respecte l’anterior contesa -317 diputats contra els 258 del juny- però encara queda lluny de les tres cinquenes parts del parlament necessàries per convocar un referèndum sobre aquesta qüestió.

A principis del maig de l’any passat, l’executiva del partit conservador va optar per mantenir la limitació de mandats a tres anys. L’anunci d’Erdogan de presentar-se com a candidat a les eleccions a la presidència de Turquia del 10 d’agost de 2014 van anar acompanyades d’afirmacions reveladores: la seva seria una presidència activa i intervencionista. Ara per ara i sobre el paper, el rol del president en aquest país és merament simbòlic i neutral: l’exmandatari va haver de renunciar, formalment, a la seva vinculació amb l’AKP.

“Avançar cap al presidencialisme sense un bon sistema de contrapesos podria dur el país a una deriva autoritària”

L’analista Amanda Paul de l’European Policy Center declarava a aquesta periodista, el setembre de l’any passat, que avançar cap al presidencialisme sense un bon sistema de contrapesos podria dur el país a una deriva autoritària. A l’abril, Zühtü Arslan, el màxim representant del Tribunal Constitucional turc, alertava que la separació de poders i la defensa dels drets fonamentals es troba en risc a la República turca. A Turquia hi ha una coincidència recorrent entre el poder executiu i el judicial i una inclinació molt assentada per fer fora de la carrera judicial els elements dissidents.

A més de les protestes de l’oposició, que va tornar a mobilitzar-se contra els riscos als quals apuntaven Paul i Arslan, l’exviceprimer ministre i membre fundador de l’AKP, Bülent Arınç, va acusar Erdogan d’actuar de manera inconstitucional, a finals del març d’enguany, per exercir el seu càrrec com si a Turquia ja s’hi hagués establert un sistema presidencialista.

 

Marc represiu preelectoral

A principis d’any, el 20 de gener, la policia turca arrestava una vintena de persones per haver dut a terme, suposadament, escoltes il·legals a membres del govern. Aquestes escoltes s’emmarquen en la pugna entre Erdogan i el clergue Fethullah Gülen, qui va ser aliat dels conservadors. Un any abans, el desembre de 2013, la xarxa del qui és considerat el líder religiós més influent de Turquia, va desafiar l’AKP en mobilitzar els seus agents a la judicatura i a la policia per fer caure a 50 persones pròximes a l’exprimer ministre i ara president.

Van ser arrestats 24 periodistes de l’entramat mediàtic de Gülen a finals del desembre de 2014 i el govern prenia el control de Banca Asya, vinculada al clergue, el febrer d’enguany. Recep Tayyip Erdogan utilitzava tota la maquinària de l’estat per arremetre contra la xarxa del que ara s’havia convertit en el seu arxienemic.

Abans de la segona volta, la policia irrompia a Kanalturk i Bugun TV. Van continuar emetent, però amb una línia editorial favorable al president

No serien les últimes: l’1 de setembre el Govern turc duia a terme escorcolls a empreses del grup Koza Ipek, vinculat a Fethullah Gülen, i practicava sis detencions. A finals d’octubre, pocs dies abans de la segona volta de les eleccions, la policia irrompia a les oficines de Kanalturk i Bugun TV d’Istanbul, també part de Koza Ipek. Després de l’operació els canals van continuar emetent, però aquest cop amb una línia editorial favorable al president.

 

Mitjans de comunicació i els poders turcs

La relació orgànica entre el poder i els mitjans ve de lluny a Turquia: els redactors dels primers diaris, apareguts a finals del segle XIX, eren funcionaris de l’Imperi, i les crítiques al soldà es pagaven amb presó i persecució. I amb la fundació de la República, l’any 1923, es va dissenyar un sistema de finançament a través de publicitat oficial que encara perdura. Els grans diaris de la dècada de 1950 es van caracteritzar per no criticar l’establishment kemalista.

Amb l’arribada al poder de l’AKP l’any 2002, l’Assegurança pels Fons d’Estalvi i els Dipòsits de Turquia va confiscar totes les possessions del hòlding de Cem Uzan, qui va liderar un partit que va aconseguir un gens menystenible 7% dels vots. Els conservadors van dissenyar una modificació de la institució que els permetia determinar-ne els nous propietaris. L’any 2007, el gendre d’Erdogan es va fer amb el control del diari Sabah, també confiscat.

Els anys 2012 i 2013 Turquia va ser el país amb més periodistes empresonats, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes

I la hisenda turca va imposar una multa desorbitada al grup de mitjans Dogan l’any 2009 després que els seus diaris publiquessin informació sobre una apropiació il·legal de donacions fetes per motius de religió des d’Alemanya per part de funcionaris del govern, entre els quals hi hauria l’actual president de la República. Els anys 2012 i 2013 Turquia va ser el país amb més periodistes empresonats, segons dades pel Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ, sigles en anglès).

La instrumentalització de l’aparell estatal per l’elit governant contra l’oposició ha estat una constant en aquest país. L’arribada d’un determinat grup de poder ha anat acompanyada de la “neteja” de tot element dissident dins de les estructures de governança. Així ho va fer el kemalisme amb el que  romania de l’Imperi Otomà i així ho van fer els diferents règims tutelats pels militars. Erdogan s’ha excusat en la lluita contra l’anomenat “Estat Profund” per justificar les purgues internes.

Els anys 2003 i 2007 es van dur a terme dues grans operacions policials contra dues suposades trames colpistes. L’anomenada operació Mall i l’operació Ergenekon anaven dirigides contra elements ultranacionalistes de la judicatura, de l’exèrcit i de la societat civil que l’AKP identificava com a “Estat Profund”. Aquestes guerres intestines es van resoldre amb la penetració dels gülenistes als aparells de govern amb el beneplàcit de l’AKP. Des d’aleshores ençà que el govern ha colpejat amb força tota institució que ha provat de plantar-li cara.

Banderes onegen davant de la mesquita blava d'IstanbulBanderes onegen davant de la mesquita del soldà Ahmed d’Istanbul. Raquel Pérez

 

L’interior turc, motor econòmic

Avui, Turquia reprodueix el que els economistes James A. Robinson i Daron Acemoglu anomenen desenvolupament al caliu d’institucions extractives. Turquia és una potència econòmica i el seu progrés material els últims anys ha estat notori, malgrat la inseguretat jurídica. Un cop que s’està consumant la destrucció creativa que ha dut als centres de poder els anomenats turcs negres aquells que resistiren l’occidentalització promulgada per Atatürk i que, per tant, van quedar exclosos dels espais de decisió política i econòmica- el govern està posant fre a la destrucció creativa a base d’incentivar els anomenats Tigres de l’Anatòlia per sobre d’altres segments socials. Aquesta denominació fa referència a la regió central de Turquia, molt més conservadora que l’àrea mediterrània i on l’AKP compta amb un major suport.

La situació política, econòmica i cultural que viu el país apuntala una determinada visió en les estructures de poder turques.

 

La nació d’Erdogan

“No és del tot cert dir que Erdogan vol imposar la xaria. El que vol és establir la seva manera d’entendre la nació”, afirmava l’acadèmica turca de la Universitat d’Ankara, Elçin Aktoprak, en una visita a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna l’abril d’enguany.

“L’AKP ha creat el seu propi estat purgant aquells elements que considerava perillosos, però ara el que volen és crear la seva nació”

D’acord amb Aktoprak, el número d’escoles imàmiques s’ha disparat als veïnats cosmopolites d’Istanbul com Kadiköy, considerat un dels més moderns de la ciutat. “L’AKP ha creat el seu propi estat purgant aquells elements que considerava perillosos, però ara el que volen és crear la seva nació”, assegurava.

Així és com l’acadèmica es refereix a la manera de fer política d’Erdogan. En fer-ho, empra el terme de “nacionalisme religiós”. “Volen que els joves acceptin la seva idea de nacionalisme conservador”. I és sota aquesta premisa que l’Estat turc planeja solucionar el conflicte al Kurdistan. Una idea de “germanor musulmana” que només inclogui els musulmans sunnites i que, en fer-ho, n’exclogui els alevites, també coneguts com els xiïtes anatolis, una variant de l’islam que professen el 20% dels turcs.

 

Kurdistan i nacionalisme religiós

El procés de pau amb els kurds il·lustra la visió postnacionalista d’Erdogan. Mustafa Kemal defensava una idea de nació que acceptava totes les religions al seu caliu, però que excloïa les nacionalitats no túrquiques. És aquesta premissa la que sustenta el conflicte al sudest de majoria kurda. L’ara president ha justificat el procés de pau per la vinculació religiosa entre turcs i kurds, i una bona mostra d’aquesta estratègia la tenim en la presentació d’una traducció de l’alcorà a la llengua d’aquesta minoria elaborada pel Directori d’Afers Religiosos turc el maig passat. Va ser el mateix Recep Tayyip Erdogan qui la va presentar.

El Millî Görüş, Visió Nacional en turc, és una posició política que refusa l’occidentalització promoguda per Atatürk

La de provar d’articular un nacionalisme religiós no és una línia política nova, a Turquia. Erdogan va iniciar la seva carrera política al partit de Necmettin Erbakan, el Partit del Benestar (RP), que va arribar a governar breument i en coalició entre 1996 i 1997, any en què els militars van obligar a Erbakan a dimitir. La ideologia predominant en aquest partit va ser l’anomenat Millî Görüş, Visió Nacional en turc, una posició política que refusava l’occidentalització promoguda per Atatürk.

L’afluència de militància del conservadorisme liberal cap a l’AKP, nascut com una escissió de l’últim partit creat per Erbakan després que la judicatura il·legalitzés l’RP per posar en risc la secularitat de l’Estat, podria haver fet pensar que Erdogan apostava per una modernització de la dreta. Però l’expulsió dels liberals l’any 2013 i les polítiques conservadores de l’AKP duen a l’oposició secular a sospitar que la discrepància entre Recep Tayyip Erdogan i Necmettin Erbakan era estratègica, tan sols: el líder de l’AKP voldria implantar la visió del Millî Görüş de forma paulatina.

 

Gir nostàlgic

El cert és que la cara més curiosa d’una pretesa reislamització promoguda per l’AKP la tenim en la supeditació de la política interna i l’exterior a la nostàlgia otomana. L’administració del partit conservador va continuar l’obra d’Erbakan d’estrènyer ponts amb els països àrabs del voltant. Va ser l’anomenada política “Zero problemes amb els veïns”, inscrita en el conegut com a neotomanisme, la que va prioritzar Erdogan durant els seus mandats. L’actual Primer Ministre, Ahmet Davutoglu, fou l’encarregat d’implementar-la. Durant les anomenades Primaveres Àrabs el Govern turc va donar suport a alguns governs i oposicions islamistes sorgits del calor de les protestes. Alguns d’aquests governs han caigut, com el dels Germans Musulmans a Egipte, i sovint aquesta política ha dut l’AKP a establir relacions de dubtosa ètica amb grups jihadistes a la veïna Síria.

En tot cas, la part més hilarant d’aquest gir nostàlgic el tenim en la rebuda que el president Erdogan va fer al cap de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmut Abbas, el passat 12 de gener, amb 16 guardes disfressats com guerrers otomans. L’abril d’enguany es va viure una escena semblant quan un grup de policies van rebre Davutoglu al Palau Presidencial amb una indumentària pròpia del desaparegut imperi. Aquestes situacions haurien quedat en anècdota si el president, pendent de l’ampliació dels seus poders executius, no hagués declarat a finals de l’any passat que vol que el jovent del país que presideix aprengui turc otomà.

 

Ayse Yilmaz. Pseudònim utilitzat per preservar la identitat de l’autora de l’article.