María Araya té 67 anys i treballa fent la neteja a la Universidad de Santiago de Chile. Una dona menuda, fibrosa, de pell torrada i amb el rostre creuat per les arrugues d’unes celles esforçades. Després de cotitzar durant més de 50 anys, li ha quedat una pensió de 125 euros. A Xile, jubilació no és ni molt menys sinònim de retir. La pensió mitjana és de 300 euros i el 91% no superen els 220. Paral·lelament, les empreses que gestionen el sistema de capitalització individual que impera a Xile, les Administradoras de los Fondos de Pensiones -AFP-, s’han emportat en l’última dècada uns beneficis de 4.000 milions d’euros, xifra 4,8 vegades superior a la suma justificable a la seva exposició al risc de mercat. Un sistema finançat íntegrament pels treballadors i no dissenyat per oferir pensions dignes, sinó crèdit barat als grans grups empresarials per amb prou feines actualitzar els estalvis dels treballadors al nivell de la inflació. Els assessors del mateix govern alerten que si no s’introdueixen canvis, al 2030 el 99% dels xilens tindrà una pensió per sota del salari mínim, i el 60% per sota de la línia de la pobresa.

A la tauleta de nit no hi tinc despertador. No el necessito perquè mai no he pogut permetre’m mandrejar entre els llençols. Als meus 67 anys, sóc incapaç de recordar l’última vegada que no em vaig aixecar a les sis del matí. També és una concessió que faig a la meva néta de sis anys, Antonella, que dorm amb mi al llit i pot apurar mitja hora més de son. Preparo les coses mentre surt el sol i a les set sortim del número 4510 de José Vicente Sánchez, a la població Oscar Bonilla de la comuna Estació Central. Agafem la micro I17 i a mig trajecte baixem del bus per deixar l’Antonella a càrrec del conserge de l’escola bàsica Humberto Valenzuela García, ja que fins a les vuit no comencen les classes. La portaria més tard, però a la Universitat de Santiago -USACH- només em donen mitja hora de permís i he d’entrar a dos quarts de vuit, on porto deu anys, de dilluns a dissabte, fent la neteja.

A la micro sempre vinc resant pels meus, pels que hi són i pels que ja no. Ja no sóc la jove que era abans, per això a la universitat m’atorguen el títol de “senyora” i tothom em coneix com la “senyora María”. Porto dos anys jubilada i, treballant des dels 14 anys, rebo una pensió de poc més de 90.000 pesos mensuals -125 euros-. Em vaig separar fa ja més de deu anys i em toca reunir tota sola a fi de mes, sumant el salari de la USACH, 300.000 pesos -420 euros-, dels quals depenen dos dels meus néts, en Byron -20 anys-, i l’Antonella -6 anys-. La vida a Santiago és cara, fins i tot als barris més pobres, i per no anar tan justa llogo el pis de dalt de casa meva a tres joves haitians, bons nois i seriosos, que es busquen la vida com poden a l’espera de la visa per a poder treballar legalment. Tal com està la cosa, jubilació no és, ni molt menys, sinònim de retir.

Cada mes he de descomptar un 10% del meu salari per destinar-lo a un fons de pensió individual que gestionen les Administradoras de Fondos de Pensiones –AFP-, a més d’una comissió d’un 1,5%. Triar, només puc triar en quina de les sis gestores hi poso els calés. Es veu que totes són privades i amb una alta presència de capital estranger, sobretot nord-americà.

Les administradores de pensions són totes privades i amb una altra presència de capital estranger, sobretot nord-americà.

L’únic que no m’ha faltat a la vida és feina. Sóc natural de Panguipulli, al sud de Xile, i als 14 anys vaig començar a recórrer els boscos per recollir fusta amb mon pare. Des de les quatre del matí fins a les cinc de la tarda a dalt d’un cavall. El meu avi va emigrar des d’Espanya per muntar un molí on es fabricava chicha i es molia el blat de la zona. Quan l’avi va morir, mon pare no el va saber gestionar del tot bé i el va acabar mal venent. Li agradava el beure… Sóc la filla gran d’onze germans, i després d’allò la majoria van marxar a provar fortuna a Argentina, d’on era la mare. Jo ho vaig intentar aquí a Santiago, amb setze anys. La meva primera feina va ser ben a prop d’on tinc l’actual, a l’antiga fàbrica de sal de Tattersal. Cobrava uns 80.000 pesos -110 euros-. Al matí estudiava per ser perruquera, fins que em vaig cansar i ho vaig deixar per estudiar cuina mentre treballava marcant camises en una altra fàbrica.

Entre fogons vaig trobar el meu ofici, i després de graduar-me em van contractar a la mateixa cantina on aprenia. Allà vaig passar-hi dotze anys. Si avui en dia a la USACH sóc la “senyora María”, a la cantina els obrers de la cristalleria Toro als qui servia cassoles, arrossos o fideus em cridaven afectuosament pel sobrenom de “Chinita”, pels meus ulls allargats. No pagaven malament i la feina m’agradava. Em vaig retirar perquè em feia molta pena quan mirava cap a fora i veia per la finestra la cantonada on la van matar… a la meva segona filla, la María Helena. Era bona noia. Molt devota, com la seva mare. Fins i tot va anar dos estius de missionera a Colòmbia i Equador. Es pagava els estudis de Podologia treballant a la mateixa cantina on cuinava jo. Una nit, en sortir del torn, va ensopegar amb un microtraficant. Ella anava menjant, i en ensopegar li va caure el menjar sobre les sabates de la xicota del valent pistoler.

Així que quan la cristalleria Toro va obrir el seu propi casino dins de la fàbrica vaig aprofitar per canviar de feina. Feia bàsicament el mateix i per a la mateixa gent, però en un altre lloc. Després de quinze anys vaig haver de canviar de nou, perquè d’alguna manera em seguia recordant a la meva filla. Així que vaig passar a un altre gremi i vaig venir a la USACH. Volia un lloc així per l’ambient, perquè m’agrada conversar amb la gent jove.

En la mateixa comuna d’Estació Central on visc es poden trobar paisatges ben diferents. D’una banda, està Villa Militar Oeste, una urbanització exclusiva per a uniformats. Tot està disposat per tal que no s’hagin de barrejar amb nosaltres. El lloc és increïble… disposa de diferents tipus de pistes d’esports, piscines, consultoris i diversos locals comercials per les 200 famílies que veig a les tardes quan torno cap a casa, compartint a les àmplies zones verdes de les quals disposen. El poc verd que tinc jo és el dels arbres escarransits de la vorera. El meu barri és bastant gris, amb cases baixes, moltes fabricades pels mateixos veïns. Molt de contraxapat. El meu és un barri eminentment de treballadors, i tenir la zona industrial de Cerrillos a poques quadres es nota a l’aire.

A Xile no tots tenim una pensió tan minsa. Els militars o els policies funcionen amb un altre sistema i viuen força millor. Per això em sento tan orgullosa del meu nét Byron. Ara està vivint amb mi a Santiago perquè s’està preparant per postular a l’acadèmia d’oficials al desembre. És el seu somni des de petit. A més, té el caràcter que cal. L’Antonella i el Byron són fills de la meva tercera filla, que treballa de comerciant arreu de Xile i passa poc per Santiago. Hi passa tan poc, que la petita em diu mai -mare-.

Els militars o els policies funcionen amb un altre sistema i viuen força millor.

L’exèrcit és pel Byron una oportunitat de tenir les facilitats que ni jo ni la seva mare li hem pogut donar. De viure millor del que hem viscut a casa fins ara. Si l’accepten i sense contratemps, sortirà de l’acadèmia als 22 anys i es jubilarà sense haver complert els 60. Jo no tinc més opció que treballar fins que el cos aguanti i Déu m’ho permeti. No em sento còmoda a casa. Em porta massa records… A part de la filla que em van matar, fa set anys vaig perdre el meu fill gran, l’Eric, d’hepatitis. A dia d’avui encara estic pagant l’enterrament.

No acabo cansada al final del dia, després de fer la neteja de la USACH i la de casa. No tinc temps. El meu nét Byron em diu que al final del dia arrossego els peus, però a mi no m’ho sembla. Descansar descanso el mínim, ja hi estic acostumada. Tu diràs! Treballo de dilluns a dissabte 45 hores i només tinc set dies de vacances en tot l’any. Al servei de neteja de la USACH estem totes més o menys igual. Només cal que preguntis una mica per tal que t’expliquin alguna misèria. Totes tenim els nostres problemes, però cal trobar-los solució. Per això es treballa.