CIUTAT DE MÈXIC. Es lleven quan encara no ha sortit el sol per deixar l’esmorzar fet, netejar els trastos de la cuina, escombrar el terra de casa i cuidar-se de la resta de membres de la família. Després van cap a altres cases per fer l’esmorzar d’altres nens i nenes, escombrar i netejar altres terres i cuidar-se d’altres famílies. Moltes d’elles treballen més de les vuit hores legals, amb poc o gens de descans. Quan ja és de nit tornen a la seva llar amb un sopar per fer, la nevera per omplir, el desordre per ordenar, la roba per planxar… Són les més de dos milions de treballadores de la llar a Mèxic, popular i despectivament anomenades com la muchacha, la servidora, la doméstica.

Maria Llanos: “som treballadores de la llar, no domèstiques. Ningú ens domestica; no som animals, som persones subjectes a drets”

La Maria Llanos porta més de 30 anys treballant a les llars. Quan en tenia 14, va haver de migrar de l’estat de Puebla cap a Ciutat de Mèxic. Durant aquest temps ha patit tot tipus d’abusos laborals i el rebuig social al que estan condemnades les dones que es dediquen a aquest ofici. Els mateixos termes utilitzats per referir-se al treball de la llar són considerats com a ofensius pel gremi: “Som treballadores de la llar, no domèstiques. Ningú ens domestica; no som animals, som persones subjectes a drets”.

Aquesta feina arrossega una creu social quasi inexistent en altres àmbits: la idea generalitzada que el treball a la llar no és un treball. Tal i com indica el Consell Nacional de l’Estudi per a la Prevenció de la Discriminació (CONAPRED), òrgan subordinat a la Secretaria General del Govern mexicà, les tasques de la llar s’atribueixen socialment a la dona com si fos una responsabilitat biològica. D’aquesta visió se’n desprèn que aquestes treballadores no estan exercint una feina per la qual han de tenir garantits uns drets, sinó que estan complint una obligació. Llanos explica: “Quan jo vaig arribar a la ciutat i em vaig posar a treballar a cases pensava que em feien un favor. Jo volia aportar-hi el màxim i fins i tot m’hi quedava més hores per acabar la feina”.

La majoria de les treballadores de la llar accedeixen a l’ofici per factors de pobresa. Segons la Marcelina Bautista, fundadora del Centre de Suport i Capacitació per Treballadores de la Llar (CACEH) i activista històrica pels drets laborals en aquest àmbit, “com que el treball de la llar està culturalment associat a la dona, quan patim molta pobresa i no trobem feina anem a buscar a les cases, on acabem enfrontant-nos encara a més situacions de discriminació”.

Marcelina Bautista: “es viu molta discriminació ètnica. No parlar el mateix idioma potencia la relació de poder i l’abús sense cap mena de dubte”

La gran majoria de treballadores són, com la Maria, migrades d’altres estats mexicans cap a la ciutat, fet que ja suposa un factor de discriminació. Moltes d’elles venen de comunitats indígenes i no tenen l’espanyol com a llengua materna. La Marcelina Bautista també va arribar a la Ciutat de Mèxic amb 14 anys, sense parlar castellà, des de Nochtixtlán a l’estat d’Oaxaca, la regió mexicana més diversa pel que fa a comunitats indígenes i llengües originàries: “Es viu molta discriminació ètnica. No parlar el mateix idioma potencia la relació de poder i l’abús, sense cap mena de dubte”.

Segons les dades recollides pel CONAPRED, al 25% de les treballadores de la llar indígenes enquestades els ha estat prohibit parlar la seva llengua a la feina, mentre que el 33% ha sofert un tracte denigrant pel seu origen. I aquestes només són les dades institucionals. La Maria recorda l’experiència de jove de les seves companyes indígenes: “Quan ens trobàvem al carrer llençant les escombraries m’explicaven que no els hi deixaven dur els vestits de les seves comunitats, els nens i les nenes es reien d’elles per no saber parlar espanyol, i fins i tot les van arribar a colpejar. Ens donàvem ànims entre nosaltres”.

Drets laborals del treball de la llarNomés una de cada deu treballadores de la llar han resolt un conflicte laboral davant les autoritats. El 88% no sabria a quina institució recórrer. FABIOLA VIVEROS

 

 

Ara per ara, la mitjana d’edat de les treballadores de la llar a Mèxic és d’uns 35 anys, però totes elles van començar molt més joves: la mitjana d’edat d’inici a la feina és de 18,7 anys per a les dones que resideixen a les cases on són contractades, i  25,1 per a les que tornen al seu domicili després de treballar. A més, actualment l’ofici registra un 5% de treballadores d’entre 12 i 17 anys, fet que indica que encara existeix el treball infantil. Cal tenir en compte, però, que l’edat mínima per accedir al mercat laboral Mèxic és de 16 anys – tot i que segons la Llei Federal del Treball, els i les joves de 15 anys també poden fer-ho, però amb l’autorització dels seus tutors -. Les xifres han millorat: les enquestes revelen que, de tota la mostra, un 36% va començar a treballar sent menor d’edat i un 21%, sense tenir l’edat legal.

La Flor Edith González és advocada laboralista i imparteix tallers sobre drets laborals a treballadores de la llar. González diu que la contractació de dones joves, indígenes i/o de fora de la ciutat és perquè són col·lectius discriminats, per la qual cosa és més fàcil treure valor al seu treball i lliurar-los una remuneració més baixa: “Com que són persones de fora, i molts cops provenen de  comunitats indígenes, se’ls hi paga menys amb la idea que, com que han hagut de migrar, acceptaran pitjors condicions de treball”.

L’abús sexual i l’assetjament també són part de les violències a les que s’exposen. Tal com explica el CONAPRED al seu estudi de la qüestió, que el treball de la llar es desenvolupi en un espai privat profunditza la seva manca de visibilitat i crea una situació de risc diferent entre homes i dones.

“Com que estem en un espai privat, la jerarquia queda entre el patró de la casa i nosaltres, ningú més ho veu. Quan ens trobem en situacions d’assetjament, pesa la necessitat econòmica i ens ho callem”. La Maria tenia 30 anys quan va patir abusos per part del seu cap. “Cada cop que ho recordo se’m regira l’estómac. Va aprofitar la relació d’amistat que havíem establert per començar a tocar-me. Quan pujava a estendre la roba, em ficava la mà sota la faldilla i, quan demanava els meus serveis, aprofitava per grapejar-me”. La Maria va haver de fugir d’aquella casa, però mai ho va denunciar. “No va ser fins que vaig començar a prendre consciència dels meus drets, anys més tard, que ho vaig identificar com assetjament”.

LA DESPROTECCIÓ LEGAL

Els mateixos organismes de l’Estat reconeixen en les seves anàlisis que la protecció jurídica és insuficient. La Marcelina Bautista va més enllà: “les treballadores de la llar no tenen drets”. La Llei Federal del Treball, text jurídic que recull els drets i les obligacions en els diferents àmbits laborals a Mèxic, dedica el Capítol XIII al treball a la llar dins del títol sisè anomenat Treballs Especials. Però existeixen diferències notables entre la legislació vigent d’aquest ofici i altres tipus de feines. La Flor Edith González afegeix que l’aparell judicial tampoc estableix mecanismes efectius per portar a terme el compliment de la llei existent.

El treball a la llar està categoritzat com a especial perquè moltes ocupades l’exerceixen de manera discontínua. És a dir, no van cada dia a la mateixa casa sinó que només hi van uns dies a la setmana; en nombroses ocasions,  a més d’un lloc. “El treball discontinu queda més desprotegit davant la llei perquè l’espai laboral està menys localitzat, i el treballador no sempre es troba sota la relació laboral”, explica González.  Aquesta característica dificulta a les empleades defensar els seus drets en qüestions com, per exemple, comptabilitzar les hores treballades per esbrinar a quants dies de vacances tenen dret.

Els i les treballadores de la llar tenen dret a 12 hores de descans. Aquest enunciat implica que la llei permet que la jornada laboral s’estengui a les 12 hores restants.

Un dels aspectes recollits a la llei on clarament existeix una discriminació respecte la resta de treballadors és la jornada laboral. Mentre que el marc legal no permet un horari superior a vuit hores per dia, el Capítol XIII estableix que els i les treballadores de la llar tenen dret a 12 hores de descans: vuit nocturnes i quatre durant la jornada. Aquest enunciat implica que de forma implícita la llei permet que la jornada laboral s’estengui a les 12 hores restants. En el cas de les treballadores que s’allotgen a una habitació a les llars on treballen, com ho ha fet en més d’una ocasió la Maria Llanos, aquesta situació pot empitjorar encara més: “Com que dormia a la casa on treballava, podien requerir els meus serveis quan volien. Si sortien de nit jo m’havia d’ocupar de tancar la porta o de cuidar als nens durant les meves hores de descans”.

FONT: Consell Nacional per la Prevenció de la Discriminació (CONRAPRED)

 

Per altra banda, només una de cada deu treballadores té un contracte laboral per escrit. Tot i que davant la llei els contractes verbals tenen la mateixa validesa, González assenyala la dificultat de demostrar que existeix una relació laboral en aquests casos: “Com que no hi ha mecanismes efectius per obligar als patrons a registrar els i les treballadores de la llar a l’Institut Mexicà de la Seguretat Social (IMSS) és molt més difícil aportar proves”. Segons l’Enquesta Nacional d’Ocupació i Seguretat Social mexicana, només el 19,53% de les treballadores de la llar estan afiliades a l’IMSS, fet que implica una de les majors problemàtiques de l’ofici pel que fa a la salut i la seguretat de les treballadores i la dels seus familiars.

L’espai laboral també dificulta qüestions relatives a l’acomiadament. Un treballador qualsevol acomiadat injustificadament té dues opcions: demanar la reinstal·lació, és a dir, recuperar el lloc de treball, o reclamar una indemnització. En el cas del treball a la llar, com que es tracta d’un espai privat, la llei no pot obligar al propietari a reinstal·lar un treballador a casa seva. Les solucions jurídiques, doncs, es redueixen a la meitat.

Menys d’un 20% de les treballadores de la llar mexicanes estan afiliades a la Seguretat Social

La Comisión Nacional de los Salarios Mínimos és l’òrgan que fixa els salaris mínims anuals a cada àmbit de treball, i ho fa tenint en compte les condicions socioeconòmiques de cada zona geogràfica, però no inclou el treball de la llar. Per tant, els sous d’aquests treballadors i treballadores tenen com a referència el salari mínim general, que actualment és 73 pesos mexicans per dia; al voltant de 3,50€. A més, les pagues extres i les estrenes no acostumen a estar garantides, ja que, com explica González, depenen de la benevolència del patró i es conceben més com un regal que com un dret.

Segons la Flor Edith González, “totes aquestes discriminacions provenen de la idea que el treball de la llar és menys treball”, per tant, tot allò que haurien de ser considerats drets laborals són concebuts com a concessions o favors que els patrons lliuren. La Marcelina Bautista també assenyala que les relacions personals que es construeixen amb els patrons dins de la llar també dificulten les negociacions: “Si ens veuen com part de la família, quan exigim drets no s’accepta de la mateixa manera”.

EL CONVENI 189: UN REPTE INTERNACIONAL

Ja fa 15 anys des que la CACEH va començar a divulgar els drets laborals de les treballadores de la llar. La Maria Llanos recorda quan va prendre contacte amb aquesta organització: “Després de passar per tot tipus d’abusos, em vaig assabentar que existia un lloc on podia trobar recolzament”. Des de llavors, el seu activisme pels drets laborals de les seves companyes d’ofici no s’ha aturat. “No vull que cap dona passi pel mateix que jo”.

La Marcelina Bautista va ser una de les precursores de la CACEH. Explica que després de tants anys de treball divulgatiu, la necessitat de crear un sindicat era cada cop més evident. El passat 15 d’agost de 2015 finalment es va institucionalitzar el primer sindicat nacional de treballadors i treballadores de la llar a Mèxic, però no va ser un procés fàcil. Per costituir un sindicat als Estats Units Mexicans és necessari aconseguir una autorització per part de la Secretaria de Treball i Previsió Social, l’anomenada toma de nota. Bautista denuncia que van haver d’esperar cinc mesos per tal que els hi lliuressin: “Creiem que l’espera podria ser fruit  de l’escepticisme de considerar el treball de la llar com un ofici qualsevol”. També van haver de combatre per aconseguir que els patrons de les treballadores acreditessin tenir una relació laboral amb elles per tal d’acabar el procés d’institucionalització.

 

Països que han ratificat el Conveni 189 de l’OIT

FONT: Organització Internacional del Treball (OIT)

 

El sindicat s’ocupa de donar suport legal i de promoure l’organització per fer front als abusos laborals. Però a part d’aquesta activitat sostinguda en el temps, les treballadores organitzades han centrat el focus de lluita en la ratificació del Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Aquest conveni, adoptat el 16 de juny de 2011 per la Conferència Internacional del Treball, formada per delegats dels governs dels 183 estats membres de l’OIT, ofereix una protecció molt específica dels treballadors i treballadores de la llar i estableix els drets i els principis bàsics de l’ofici.

El govern mexicà és un dels 161 que no ha ratificat aquest conveni; tampoc ho ha fet el de l’Estat espanyol. La ratificació del Conveni 189 de l’OIT suposaria adquirir un compromís formal d’aplicar totes les obligacions establertes i informar de manera periòdica sobre les reformes aplicades en aquest sentit. Si s’aconsegueix, el govern de Peña Nieto estaria obligat a modificar les lleis laborals nacionals però, ara per ara, no sembla una prioritat pel president mexicà. En paraules de Marcelina Bautista: “Avui en dia el govern és incapaç de blindar els drets laborals de les més de 2 milions de treballadors i treballadores de la llar”.