La Marilena Grassadonia és siciliana, de Palerm, i va néixer l’any 1970. Actualment és la presidenta de l’Associació Família Arcobaleno, una organització fundada l’any 2005 que agrupa parelles homosexuals i persones solteres que han tingut fills o estan en procés de tenir-ne. Conèixer aquesta associació assegura que la va ajudar molt, a ella i la seva parella, a l’hora de decidir formar una família.

La Marilena Grassadonia i la Laura Terrasi han hagut de casar-se i practicar la reproducció assistida fora del seu país, concretament a Espanya, ja que a Itàlia no existeix una legislació que ho permeti fer a les parelles homosexuals.

 

Quan vas fer el primer contacte amb l’Associació Família Arcobaleno?

Vaig començar a sortir amb la meva parella actual, la Laura Terrasi, l’any 1997. Amb el pas del temps vam començar a sentir les ganes de formar una família, de ser mares. Ens vam traslladar a Roma per feina, i gràcies a això vam tenir l’oportunitat de conèixer altres famílies i altres parelles en situacions molt similars a la nostra a través de l’Associació Família Arcobaleno.

Qui vau conèixer allà?

Eren famílies homosexuals, majoritàriament formades per dones, que ja tenien fills. I aquest va ser un moment molt important, perquè va ser aleshores quan vam veure amb els nostres propis ulls que era factible formar una família, tenir fills i que aquests convisquessin amb total normalitat amb dues mares o dos pares. Vam veure que no ens havíem d’amagar, que podíem viure plenament com som, amb molta serenitat.

Us vau decantar per la reproducció assistida…

Poc a poc i a mesura que també creixia el desig de formar una família, el 2004 vam decidir que era el moment de fer realitat el que portàvem tant temps meditant. Però a Roma era impossible, perquè  la reproducció assistida en els col·lectius homosexuals no és legal. Així doncs, vam començar a mirar quins països d’Europa podrien facilitar-nos-ho. Com he dit, som sicilianes, amants del Mediterrani, del sol… I Espanya se’ns va presentar com la candidata més adient.

On?

Vam escollir Barcelona, una ciutat que ens agrada molt i on vam veure que seria possible rebre l’assistència mèdica que necessitàvem. Tot i així, la reproducció assistida la vam dur a terme a Sevilla. Com marca la legislació espanyola, el donant d’esperma manté el seu anonimat, però el que sí que vam demanar és que fos del mateix individu perquè volíem que els nostres fills fossin germans biològics. Tenim tres nens, en Flavio, de 8 anys, que vaig tenir-lo jo, i en Diego i el Jordi, de 3 anys ara mateix, que va tenir-los la Laura.

Quan va aparèixer la vostra voluntat de casar-vos?

Després del naixement d’en Flavio, encara teníem un altre desig que ens bullia per dins: fer tot el possible per legalitzar la nostra unió. Volíem ser reconegudes com a parella, i més quan teníem el primer fill. Llavors vam decidir casar-nos. Altra vegada, a Itàlia era impossible, per això quan en Flavio tenia 2 anys ens vam tornar a traslladar a Barcelona, aquest cop en un pis a Gràcia –ja que la legislació espanyola marca que per casar-te has de residir al país–. Finalment ens vam casar al districte de Ciutat Vella. Ens va casar la Itziar González, que era regidora aleshores, en una cerimònia molt especial per totes… Érem la primera parella homosexual que casava.

Manifestació 25 febrer per unions civils RomaManifestació per les unions civils davant del Senat. LAURA ESTRADA

Com va ser la tornada cap a Itàlia?

Molt trista. Vam passar de viure en plena acceptació com a parella i amb infants reconeguts com a nostres, a la invisibilitat altra vegada. La legislació italiana no concep les criatures de parelles homosexuals com a filles de les dues mares sinó, en el nostre cas, només de la mare que les ha tingut. I això no és veritat, perquè aquests fills són desitjats per les dues persones que formen la parella, neixen perquè aquesta parella els desitja i perquè són la seva veritable família. I això es veu, en el sentit que la gent que ens coneix sap que som mares de tres nens, que som una família, i ens accepten, cosa que la llei no fa.

“S’ha sacrificat la lluita per les adopcions a canvi de l’aprovació de les unions civils”

Fent referència a la legislació, actualment hi ha un projecte de llei per les unions civils pendent d’aprovació…

Sí, existeix un projecte de llei que s’ha votat al Senat i ara s’ha d’aprovar a la Cambra dels Diputats que dóna garantia a les unions civils, però que no contempla en cap cas què passa amb els fills d’aquestes unions. S’ha sacrificat la lluita per les adopcions a canvi de l’aprovació de les unions civils. És lamentable que el 2016 a Itàlia no existeixi ni es pugui aprovar una llei que tuteli els fills. És realment preocupant.

Quin paper hi juga aquí l’Associació Família Arcobaleno?

Per a l’associació és una ferida molt profunda que tenim pendent tancar, i no només nosaltres, sinó tota la comunitat homosexual, el moviment LGBT, etc. No parem ni pararem de lluitar fins solucionar aquesta greu mancança que presenta el país. Vam sortir al carrer el dia 5 de març, vam omplir Piazza del Popolo a favor dels matrimonis igualitaris, pels nostres fills i, al cap i a la fi, amb la intenció de canviar una mica més la realitat a la què ens enfrontem. Per a mi és un orgull representar l’Associació Família Arcobaleno, una organització que fa de la visibilitat la seva arma. L’únic instrument que tenim és la veu, sense por, sense vergonyes i amb orgull.

En quins casos ajuda la visibilitat?

Per exemple, en el meu cas ho he notat a l’escola dels meus fills: fa 8 anys aquesta institució semblava menys predisposada a acollir families com la nostra. Però quan vam inscriure els bessons, el professorat i alguns pares ja coneixien la nostra situació, a nosaltres i la nostra històra, també Arcobaleno. A mesura que la gent ho coneix, les percepcions canvien.

“Creiem que la nostra lluita és transversal, no és de dretes o d’esquerres”

Rebeu suport per part de partits polítics?

Pel que fa als partits polítics ens sentim decebudes i decebuts perquè les promeses que se’ns van fer no s’han complert, per part de ningú. Per exemple el Partit Democràtic (PD) ha aprovat les unions civils, però no ha apostat per anar més enllà ni per complir amb el seu propòsit inicial d’arribar fins el final de la lluita: han pactat amb els conservadors catòlics, la Nova Centredreta (NCD), i això ha impedit la tutela dels fills adoptats. Tot i així, des de l’associació no ens posicionem a nivell de partits polítics perquè creiem que la nostra lluita és transversal, no és de dretes o d’esquerres. Els drets civils no poden dependre únicament d’un sol partit.

Arcobaleno va començar l’any 2005. Com valoreu la vostra trajectòria?

Crec que fins a dia d’avui hem fet una molt bona feina sobretot a nivell cultural, perquè fer que la gent es coneixi, ens coneixi, explicar la nostra causa i les nostres situacions, mobilitzar cada vegada a més gent… són uns canvis que perduraran sempre. Amb aquest efecte social segur que moltes generacions futures properes a la política ens podran donar un cop de mà perquè ho hauran viscut des de petites. Sigui com sigui tot el que hem aconseguit ha estat gràcies a la nostra lluita, a la de la societat em refereixo. La política no ens ha regalat res.

I de cara al futur com veieu els vostres objectius?

Si em preguntes a curt termini, no veig encara una legislació a favor nostre. A Itàlia tot va sempre molt lent. La primera llei sobre l’adopció és de 1980, i trenta anys després sembla que per primera vegada tenim voluntat i l’oportunitat de canviar-la, d’actuar cap a millor, però encara ens queda camí per fer. També és comprensible que la lluita hagi anat tant lenta, tenint en compte que se’ns ha ensenyat a partir de la por, se’ns ha estat dient durant molts anys que era gairebé impossible canviar la situació en la qual ens trobem.