BARCELONA. La fredor del seu to posava els pèls de punta. Enmig del camp de refugiats d’Idomeni, a la frontera de Grècia amb Macedònia, el Marwan, un refugiat kurd de 39 anys, explicava com tres combatents de Daeix van assassinar i decapitar el seu pare i els seus tiets. “Jo, com molts habitants de Kobane, encara tinc malsons on apareix la bandera de l’autodenominat Estat Islàmic”, confessava gairebé fa un any. Conscient de la creixent amenaça terrorista a Europa, el Marwan deixava anar aquest missatge: “Daeix vol fer sentir amenaçat el món. Si us deixeu endur per la por, us tornareu bojos”.

Les seves paraules anticipaven el que continua sent un dels grans reptes de l’Europa d’avui. Des que al juny del 2014 l’autoproclamat Estat Islàmic -d’ara endavant, EI- es presentés a l’univers i mostrés la intenció de combatre l’infidel i engendrar un califat global, el grup jihadista ha evidenciat que el terror i l’amenaça són una de les seves millors armes. Europa, per primera vegada en dècades, comença a sentir-se amenaçada i insegura dins les seves pròpies fronteres, i el principal motiu que ho explica és que l’EI ha aconseguit un dels seus grans objectius: fer-se visible, constant i gairebé quotidià en l’imaginari col·lectiu de part d’Occident. Els experts la cataloguen com l’altra guerra de Daeix. La guerra de la por i l’amenaça envers una societat que necessita no caure en un parany més que premeditat.

DAEIX: EL TERRORISME ACCENTUAT

“Mentre seguiu bombardejant-nos, no viureu en pau. Fins i tot tindreu por d’anar al mercat”. Era el 14 de novembre del 2015, només 24 hores després de la brutal cadena d’atemptats que va tenyir de sang el centre de París, i Daeix difonia un vídeo dirigit a Europa, i particularment a França, on un dels seus combatents pronunciava aquestes paraules. En unes hores, la majoria de mitjans de comunicació occidentals se‘n feien ressò.

Era una mostra més de com la capacitat i preocupació mediàtica de l’EI ha assolit proporcions mai vistes en la història del terrorisme. Tant és així que, abans de ser una precisa màquina de guerra, el grup jihadista és una enorme i refinada màquina propagandística que dóna feina a més de cent tècnics audiovisuals -la majoria occidentals-, i que disposa de 40 cadenes i productores professionals destinades únicament a polir i difondre el seu missatge. Ho advertia en la seva obra El periodismo ante el desafío mediático terrorista del Estado Islámico el periodista Nemesio Rodríguez: “El seu missatge és especial, té una repercussió brutal i gairebé immediata: entrem en una nova era del terrorisme”. Per a Daeix, doncs, la propaganda importa igual que qualsevol altra acció terrorista, i com desxifra Edwin Bakker, director del Centre de Terrorisme i Contraterrorisme de la universitat holandesa de Leiden, “és una arma de guerra més i, en el cas de l’EI, una de molt important”.

Daeix és una enorme i refinada màquina propagandística que dóna feina a més de cent tècnics audiovisuals

La propaganda, doncs, se situa com la columna vertebral de la pugna que Daeix ha declarat a l’anomenat Occident. Una propaganda que, segons la majoria d’experts, es redueix a dues idees: per una banda, horroritzar l’enemic, els infidels, aquells que no els segueixen, i per l’altra, reclutar i convèncer la població musulmana perquè s’uneixi a la seva lluita. No obstant això, Andrés Ortiz, periodista i escriptor del llibre Yihad, cómo el Estado Islámico ha conquistado Internet y los medios de comunicación, afegeix un tercer objectiu: “També utilitzen la propaganda per incitar els seus seguidors a col·laborar-hi econòmicament”, revela. És habitual, doncs, que al final de molts dels vídeos hi aparegui un número de compte, precedit d’una frase contundent com “acabem amb els enemics de l’Islam” o “el gran Califat ja és més a prop”.

Sigui com sigui, aquest èxit divulgatiu ha diferenciat Daeix de qualsevol grup terrorista de la història i  ha ampliat els seus objectius i sobretot els seus escenaris d’acció. De fet, gran part de l’esfera del grup jihadista no es podria entendre sense el paper essencial d’Internet i les xarxes socials. “Canals com Twitter, Facebook, Telegram o YouTube els permeten ser omnipresents i arribar a tothom de forma immediata”, argumenta Ortiz. És a través d’aquestes plataformes des d’on llancen la major part dels seus missatges, sempre estudiats fins a l’últim mil·límetre.

Un dels objectius de l’Estat Islàmic és alterar el dia a dia de la ciutadania. CC

 

En el cas de la propaganda que busca captar adeptes, el grup jihadista modela la forma i el fons del contingut segons a qui va dirigit. “Per reclutar joves utilitzen vídeos on se’ls promet un futur millor, ple de riqueses. El missatge que fan arribar a la població més adulta, en canvi, és que encara són a temps de canviar les seves vides i de venjar-se per totes les discriminacions que han patit com a musulmans”, detalla el mateix Ortiz. En ambdós casos, l’ordre és concreta: “Si pots, viatja fins a Síria o l’Iraq a combatre amb nosaltres, si no, ataca de qualsevol manera al teu país de residència”.

UNA GUERRA MÉS QUE ESTUDIADA

Aquest refinament propagandístic augmenta quan es tracta d’amenaçar el suposat enemic, la principal finalitat d’aquesta guerra que es lliura lluny del front de batalla. Moltes de les amenaces, on un o diversos combatents jihadistes vaticinen el sofriment i la mort dels països d’Occident, van acompanyades d’imatges d’atemptats, tortures i execucions materialitzades pel mateix grup que emfatitzen la idea de guerra del terror. “Cada detall de la seva propaganda és analitzat i estudiat a la perfecció per causar l’impacte més gran i, per tant, el major pànic”, recorda Alex Schmid, director de la plataforma Terrorism Research Iniciative. En un vídeo publicat el passat juliol, setmanes després de l’atemptat a Niça, les paraules d’un suposat jihadista, amb imatges d’un avió d’Air France al fons, exemplificaven aquesta intenció. “Tindreu por de viatjar a qualsevol país i us horroritzareu quan, caminant pel carrer, identifiqueu un musulmà. Mai més no us sentireu segurs a les vostres habitacions”, advertia amb la cara encaputxada i un matxet a la mà. El control total que el jihadisme té de les pautes de conducta occidental fa que conegui a la perfecció com ha de presentar el contingut per aconseguir una reacció determinada.

Tanmateix, la cautela abans de donar cada passa deixa intuir que la guerra del terror es planteja com una lenta batalla de desgast. El seu principal objectiu anhela que la por i la sensació de constant amenaça aconsegueixi desestabilitzar, mudar i irrompre el dia a dia de la societat occidental. “Principalment, volen llançar un missatge d’omnipresència i omnipotència, desitgen fer creure que poden atacar en qualsevol moment i en qualsevol lloc”, assegura Jofre Montoto, analista de seguretat i expert en terrorisme jihadista.

Hi coincideix Bakker, que assenyala que “a banda del triomf que significaria atemorir tota una comunitat, creuen que si la població se sent insegura i en perill, no tindrà cap altra alternativa que canviar el seu estil de vida, qui sap si adaptant-lo al seu gust”. Aquest últim fet explica que en molts dels comunicats l’EI culpi a la política intervencionista d’Occident de la situació actual, i aviva l’enfrontament de la ciutadania envers el seu govern. “Europeus, no ha estat l’EI qui ha començat la guerra contra vosaltres. Recordeu que estaríeu tranquils a casa si no fos perquè els vostres governs ens van agredir primer a nosaltres”, es justificava Daeix en un vídeo.

No és d’estranyar doncs que, en aquest context, cada atemptat sigui festejat com una victòria pel grup jihadista. Els simpatitzants de Daeix anomenen amb orgull “ratzia beneïda” els atacs a París del 13 de novembre del 2015 i, fins i tot, durant els dies posteriors en celebraven la commoció, el dol, la por i, sobretot, les víctimes: 137 morts i 415 ferits. Com amb la propaganda, l’acció del terror jihadista també es perfila fins a l’últim detall.

Ho reafirma Jofre Montoto, que recorda que “la majoria dels atemptats que han perpetrat en sòl europeu tenen una gran càrrega simbòlica que busca agreujar el nerviosisme dels europeus i alimentar la idea que poden atacar allí on vulguin”. Decapitar un mossén a l’interior d’una església cristiana a França, envestir desenes de persones que passejaven per un mercat nadalenc a Berlín o durant la festa nacional francesa a Niça, o el tiroteig a la sala Bataclan, enmig d’una nit de festa i música, en són alguns exemples. El fet que la seva estratègia hagi sobrepassat qualsevol límit estipulat ha fet que la commoció i inquietud que generen sigui cada cop més difícil d’obviar.

Imatges impactants, fins i tot d’execucions, reforcen el missatge de por que vol transmetre el Daeix. CNN

LLUITAR CONTRA LA POR

Amb recel, la Marian -nom fictici- recorda avui com l’amenaça estesa per Daeix va topar amb la seva vida. La por a ser víctima d’un atemptat jihadista va provocar que deixés de viatjar en metro per Berlín. “M’ho passava malament i molts cops baixava del comboi abans d’arribar al meu destí. Finalment vaig optar per utilitzar l’autobús”, revela ara aquesta jove estudiant de 22 anys. La fòbia per l’amenaça terrorista, però, no s’aturava aquí. “Vaig cancel·lar un viatge al Marroc i vaig estar a punt de fer-ho amb unes vacances a París, però va ser llavors quan em vaig adonar que necessitava ajuda”, confessa gairebé dos anys després. Rebre tractament psicològic la va ajudar a entendre que, cada cop que modificava el seu dia a dia, alimentava la por de Daeix i, per tant, “no lluitava contra ella”. El seu testimoni, però, no és un cas aïllat.

L’Eurobaròmetre de la tardor passada descobria que la immigració i el terrorisme segueixen sent, segons els europeus, el problema més important que ha de combatre la Unió Europea. En la mateixa enquesta, la ciutadania apostava perquè la lluita contra el terrorisme fos la primera prioritat de la UE: un 82% exigia que hi intervingués més i un 69% considerava que la implicació en la lluita antiterrorista és insuficient. Aquesta preocupació es transforma en dades i sembla que fins i tot condiciona la manera d’actuar d’alguns europeus. Per exemple, l’any 2016 París, una de les ciutats més sacsejades pels atacs terroristes, va perdre 1,3 milions de turistes respecte l’any anterior, el que vindria a ser entre un 6% i un 10% del turisme. De fet, no seria d’estranyar sabent que aquest passat Nadal, el Govern dels Estats Units va emetre un comunicat on alertava els seus ciutadans del perill que significava viatjar a Europa, a causa d’”un risc accentuat d’atacs terroristes”. I recentment, el mateix Donald Trump declarava davant els mitjans de comunicació que França, i especialment Paris, ja no són llocs segurs.

“El que és evident és que Daeix està aconseguint alguns dels seus objectius”, lamenta el periodista Andrés Ortiz. El fet que cada tiroteig o qualsevol incident que pugui tenir un cert paral·lelisme amb la manera d’actuar de Daeix hagi de ser descartat com a atemptat terrorista dóna la idea de com l’amenaça jihadista ha creat un cert estat de psicosis. La creixent militarització d’Europa i l’augment de presència policial i la cada cop major implantació de mesures preventives, com la construcció d’un cristall antibales al voltant de la torre Eiffel, o els diferents desallotjaments d’estacions, carrers, o estadis de futbol, corroboren aquesta teoria. “La despesa econòmica que signifiquen tots aquests desplegaments és també un altre factor a analitzar”, recalca Montoto.

LA NORMALITAT COM A RESPOSTA

Tot i que no s’atreveixen a parlar de solucions, els experts avisen que no s’ha de caure en l’error de fer més gran aquesta fòbia. “Seria aplanar el camí de Daeix, és el que ells volen”, apunta Montoto. En aquest sentit, les autoritats aconsellen ser preventius i conscients de l’amenaça en certs moments o situacions, però insisteixen que la població no ha de variar el seu dia a dia. De fet, tal com apunta Edwin Bakker, “la possibilitat de ser víctimes d’un atemptat terrorista és extremadament petita. No hem de reaccionar de forma exagerada”. Hi coincideix Ortiz, que creu que a l’estat d’alarma “hi ha un fort component de moda. Quan la població comprova que la seva quotidianitat pot seguir amb normalitat, la por i l’amenaça disminueixen”.

Aconsellen ser preventius i conscients de l’amenaça en certs moments, però insisteixen que la població no ha de variar el seu dia a dia

Sembla que l’amenaça jihadista agafa un camí imprecís si es parla de com combatre-la. “Actualment, és molt complicat. És una situació que es pot allargar durant dècades”, sentencia Montoto, que situa “el control de la radicalització i la detecció de cèl·lules jihadistes instal·lades a territori europeu” com a mesures clau en aquesta lluita. Per la seva banda, Alex Schmid aposta per “una millor integració dels immigrants musulmans”. En aquest sentit, la política dels governs europeus i, sobretot, el tractament que en facin els mitjans de comunicació també jugaran un rol molt important. Segons Schmid, “cal revisar criteris, polítiques i enfocaments”.

Valors com la política intervencionista, el racisme, la islamofòbia, l’alça de l’extremadreta, o fins i tot, la democràcia poden esdevenir protagonistes -i víctimes- inesperats. Daeix, i tot el que comporta, es presenta com un dels grans maldecaps que inquieten -i inquietaran- la política mundial. Caldrà veure com es gestiona aquest episodi i evitar caure en errors passats. No és cap secret que l’autoproclamat Estat Islàmic és, en certa mesura, fruit de la contundent resposta envers el terrorisme de principi de segle: durant aquells anys on la guerra contra el terror, encapçalada pels Estats Units de George Bush, va justificar qualsevol acció militar al Llevant.

 

revista hemisferia banner