El 19 de setembre un terratrèmol de magnitud 7,1 en l’escala de Richter va sacsejar la capital mexicana, deixant un saldo de 369 morts entre les runes dels edificis col·lapsats. Només dues hores abans, la ciutat havia sortit als carrers amb el simulacre en memòria del fatídic sisme de 1985. Aquell desastre natural va quedar tatuat a la memòria col·lectiva de la capital: la ciutat semblava haver estat bombardejada i les víctimes es van comptar en milers fins al voltant dels 10.000 morts. Per si no fos suficient la terrible coincidència, enguany el DF ha tremolat mentre Mèxic encara es recuperava del terratrèmol del 7 de setembre al sud del país, de magnitud 8.2; el més fort registrat en els últims 100 anys al país i en els últims dos anys al món.

Mèxic és un polvorí sísmic. Ni més ni menys que cinc plaques tectòniques es troben sota escorça terrestre mexicana, a la costa del Pacífic i el sud del país. És per això que, després de la catàstrofe del 85, el govern mexicà va instal·lar un sistema d’alarmes estatal que avisa de perill a la població amb un marge de poc més d’un minut per baixar escales, sortir dels edificis i buscar refugi abans que el terra tremoli. Ni les sorolloses alarmes, ni la ràdio, ni les aplicacions mòbils van servir aquest cop per salvar la vida el 19 de setembre: l’epicentre no estava a la costa, on hi ha els sensors, sinó a l’estat de Puebla, limítrof a la capital pel sud. Les alarmes van sonar just quan el terratrèmol va arribar a la Ciutat de Mèxic amb les conseqüències que ja coneixem.

Terratrèmol Ciutat de MèxicMemorial per les víctimes del terratrèmol del 19 de setembre als carrers Petén i Zapata, a la Ciuta de Mèxic | MARIANA DIANELLA TORRES

 

Més enllà de les condicions geològiques del país i la magnitud del desastre natural, els sismes del 7 i el 19 de setembre se superposen a una situació d’emergència social, de greus desigualtats econòmiques a l’alça, de racisme estructural contra les comunitats indígenes, una greu crisi institucional que encara arrossega els fets d’Ayotzinapa , la corrupció política i un exèrcit massa acostumat a actuar contra la població. Tot un còctel gens desitjable per les forces polítiques dominants, que encaren les pròximes eleccions federals del 2018.

 

7-S: POBRESA I RACISME

L’epicentre del sisme del 7 de setembre es va localitzar al golf de Tehuantepec, davant les costes de l’estat de Chiapas i Oaxaca, els dos estats amb més pobles indígenes i amb índex de pobresa més alts. Les imatges d’alguns municipis afectats com Juchitan de Zaragoza van fer la volta al món. Aquesta regió és una de les moltes zones rurals mexicanes on les estructures d’Estat, simplement, no existeixen. En alguns pobles, els veïns i veïnes van haver d’esperar fins a una setmana per rebre l’ajuda del govern. 

La professora de la Facultat d’Economia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) Maria de la Luz Arriaga ha treballat sobre terreny els efectes socioeconòmics dels terratrèmols: “El desastre natural no s’entén sense la devastació social, econòmica i política prèvia. Quasi la meitat dels 120 milions de mexicans pateixen extrema pobresa, alhora que tenim els milionaris més rics del món, com Carlos Slim”. El primer terratrèmol de setembre va deixar un saldo de morts de 98 morts i més de 900 ferits en una zona que ja es trobava en plena época d’huracans.

Arriaga: “L’elaboració de menjar i de ‘tortillas’ per vendre no es pot fer si s’ha esfondrat el forn. Tampoc poden dedicar-se a l’artesania sense el seu taller a casa”

Arriaga ha focalitzat el seu treball en les condicions de vida dels pobles originaris, que pateixen la marginalitat econòmica del racisme. “A les zones més afectades la gent viu amuntegada, en habitatges construits amb maons de fang, però tenien el seu lloc per viure”. Les ocupacions laborals de la població indígena a la costa oaxaquenya, tal com explica l’acadèmica, estan molt vinculades a l’habitatge, com ara la venda del peix, el cafè o els productes agrícoles de la zona. Però sobretot ho estan les activitats econòmiques que majoritàriament realitzen les dones de la regió: “Si cau la casa, hi ha una ruptura molt forta. L’elaboració de menjar i de tortillas ja no es pot fer si s’ha esfondrat el forn. Tampoc poden dedicar-se a l’artesania sense el seu taller”.

Els habitants de la zona es mantenen prudents davant la possibilitat que s’aprofités el conflicte per profunditzar en els macroprojectes que s’estan duent en les regions afectades pel sisme, siguin els camps eòlics en el cas d’Oaxaca, o l’explotació minera i l’energia hidroelèctrica a Chiapas. Caldrà seguir les passes dels processos de reconstrucció dels pròxims mesos.

 

19-S: CORRUPCIÓ ESTRUCTURAL

Quan el terratrèmol del 85 va destruir la Ciutat de Mèxic, les normes de seguretat en l’àmbit de la construcció van ser reforçades per exigir mesures de seguretat antisísmiques. El 19 de setembre, els esquelets dels edificis col·lapsats van fer palès que les constructores havien incomplert la llei descaradament, amb el permís necessari de la manca de voluntat política i la corrupció burocràtica. En són símbols el col·legi Rébasem, on van morir 37 nens, o l’edifici residencial San José a la colònia Portales, inaugurat només nou mesos abans.

El Luis Rangel Rojas, professor adjunt de la UNAM, va marxar cap aquest edifici a ajudar just després del sisme: “Era impossible salvar a ningú. Els materials amb els quals estaven fetes les parets no deixaven que es generessin bombolles d’aire”. Les delegacions cèntriques de la Ciutat de Mèxic han viscut tot un boom immobiliari durant els últims anys. Segons dades del col·lectiu Geocomunes, les dues delegacions més afectades pel terratrèmol també són les que més immobles tenien a la venda entre 2014 i 2017: Benito Juárez amb 1.401 immobles al mercat, i Cuahtémoc, amb 642.

 

Aquests barris – molt atractius pels inversors, ja que és on es concentren zones de bars, turisme i la classe mitjana capitalina – estan construïts sobre un terreny especialment tou format per argiles, ja que en el passat la vall de Mèxic l’ocupava el llac de Texcoco, assecat durant la colonització espanyola. És en aquesta zona on les ones sísmiques es poden intensificar més i per tant, on els edificis haurien de complir amb més urgència les normatives. No passa el mateix a la zona sud de la ciutat, a la falda del volcà Popocatepetl, on el sòl està format per lava volcànica sòlida de passades erupcions.

A l’edifici on Rojas va estar ajudant el mateix 19 de setembre, hi van morir dues treballadores de la llar. I no és casualitat: de les 198 morts a la Ciutat de Mèxic, 127 són dones. El terratrèmol, que es va produir a les 13.14 h, va agafar a moltes dones treballant a casa. Moltes d’altres van morir a fàbriques de costura, tal com ja va passar l’any 85 quan van morir 800 costureres. El vídeo del taller del carrer Chimalpopoca va circular ràpidament per xarxes. Entre les 64 víctimes mortals d’aquell edifici, s’han trobat els cossos de dones migrades pressumptament sense papers.

 

ELECTORALISME ANTICIPAT

Arribada la nit del 19, el Luis Rangel Rojas i el seu grup d’amics van agafar la bici i van marxar cap a diferents punts de la ciutat per seguir col·laborant en els rescats, com van fer els milers de veïns que van sortir al carrer: “Vam anar a múltiples edificis esfondrats on ja hi havia tot el barri. Ens vam estar movent fins que vam trobar on se’ns necessitava”. A ell li va tocar gestionar les eines que la gent donava solidàriament i passar-les al personal de rescat, els topos, quan li ho demanaven.

Aquesta és l’altra cara de la moneda. El desastre va generar una onada de cooperació i mobilització que va permetre salvar moltes vides: brigades als barris i la perifèria, a les zones rurals, zones on recollir menjar i material… El shock i la frustració es van canalitzar amb l’organització. Això no sembla haver agradat a les autoritats. L’exèrcit i la marina es van desplegar ràpidament per la ciutat i van acudir als llocs més devastats, però els veïns i veïnes han viscut la seva presència més com una mesura de contingència ciutadana que no pas com ajuda humanitària: “Va haver-hi molta tensió amb els militars perquè es volien endur les eines i el material que la gent havia aportat”, diu Rojas, que creu que les forces de seguretat van voler centralitzar el rescat per desmobilitzar la gent.

Arriaga: “A Mèxic, la gent està farta. Tot aquest interès en evitar l’organització és precisament per evitar que pensem en transformar el país”

Ell mateix ho va viure a l’edifici d’apartaments familiars a Taxqueña, que també es va esfondrar pel terratrèmol: “L’exèrcit ens va demanar que ho entreguéssim tot, però els veïns van aconseguir amagar el material en només 15 minuts. Només van haver d’entregar les medicines perquè els militars volien acusar a la gent de desobediència, i això implica presó”. De la mateixa manera, les forces militars van aturar les tasques de rescat en contra de la voluntat dels veïns que, ajudats pels topos, volien seguir traient runes.

A Taxqueña, Luis Rangel Rojas va viure un cas especialment frustrant. L’assemblea de veïns va acordar fer una última prova de so per assegurar-se que no quedava cap supervivent més. Com l’edifici es troba en una zona especialment transitada, el barri es va organitzar per tallar carrers i demanar als conductors que apaguessin motors: “Quan hi havia silenci absolut i el tècnic estava a punt de pujar a la zona, un marine li va barrar el pas i li va dir que la prova quedava cancel·lada”.

Entrevista a la candidata de l’EZLN per les eleccions federals, Maria de Jesús Patricio, a Tragaluz TV.

Rojas troba un punt de connexió amb el sisme del 85: “Llavors, l’exèrcit va trigar dies a arribar a la zona i la gent ja s’havia organitzat. Tres anys més tard, Mèxic va viure una crisi política cabdal en la qual van haver de manipular unes eleccions per evitar que Cuahtemoc Càrdenas guanyés. Ara les eleccions estan molt més a prop: l’1 de juny de 2018. Els partits vinculats a l’statu quo – el Partit Revolucionari Institucional (PRI), el Partit d’Acció Nacional (PAN) i el Partit de la Revolució Democràtica (PRD) – hauran d’enfrontar-se a l’esquerrà Movimiento Regeneración Nacional (MORENA), que s’ha fet notar des del 2011, i la gran novetat: la candidatura de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), Maria de Jesús Patricio o Marichuy.

La crisi institucional i de partits a Mèxic no sembla tenir fi. “A Mèxic, la gent està farta. Tot aquest interès en evitar l’organització és precisament per evitar que pensem en transformar el país”, diu la professora Maria de la Luz Arriaga. Fins a la cita electoral, encara queden vuit mesos en els quals s’ha de produir una reconstrucció. Què es prioritzarà? Què s’oblidarà? A qui es jutjarà? Qui se’n lucrarà? Hi haurà instrumentalització política? Per Arriaga, la reconstrucció no serveix si no va més enllà: “La crisi humanitària existia abans del 7 i el 19 de setembre. No n’hi ha prou fent-nos un nou habitatge. S’ha de canviar la societat ja. No podem seguir vivint així”.