JERUSALEM. “Ens tracten com si fóssim formigues, sempre que poden ens trepitgen”. Són paraules d’Anuar Badar, un palestí que regenta un restaurant al bell mig de la Ciutat Vella de Jerusalem. El seu és un negoci familiar obert per l’avi de Badar a la Via Dolorosa on, segons la tradició cristiana, Jesús va patir el calvari de la creu. Però per calvari , el que estan patint durant aquests dies els àrabs que viuen a la capital israeliana. I és que –segons explica Badar– ells són els que més estan patint les conseqüències de l’onada de violència que estan vivint Israel i els territoris ocupats.

Des de principis d’octubre, a Cisjordània s’encadenen manifestacions de palestins que deriven en enfrontaments amb la policia israeliana dels punts fronterers. Aquesta seria una tònica habitual si no fos perquè una sèrie d’àrabs israelians han decidit sortir als carrers de ciutats com Jerusalem o Tel Aviv i apunyalar jueus indiscriminadament. És per això que alguns mitjans han titllat aquest fenomen d’intifada dels ganivets, paraula amb la qual se solen referir als aixecaments àrabs contra l’ocupació israeliana. Arran d’això, ja han mort una cinquantena de palestins per la repressió de les forces de seguretat israelianes i una desena de jueus assassinats per àrabs tant a Israel com a les zones ocupades.

 

Durant aquests dies d’onada de violència encara és més complicat ser àrab i viure a Israel

 

És per això que la sensació d’inseguretat s’ha estès entre els israelians. Fins i tot, a Tel Aviv, alguns han vist negoci en aquesta histèria col·lectiva i ofereixen classes de defensa personal contra apunyalaments. Però en aquests moments, és encara més complicat ser àrab i viure a Israel –un 20% de la població-. Badar explica que té por de treure el telèfon mòbil de la butxaca perquè els soldats israelians – i Jerusalem n’està ple- el poden disparar creient que té una arma. “L’altre dia van venir i em van cobrar 4.000 shekels (1.000 euros) per tenir el menú penjat a la terrassa del meu restaurant”, explica indignat mentre assegura que en té la llicència.

 

Per què ara?

L’espurna que aquesta vegada ho ha llençat tot pels aires troba el seu origen a l’Esplanada de les Mesquites. Aquest indret de la Ciutat Vella de Jerusalem és el tercer lloc mes sagrat de l’islam – per darrere de la Meca i Medina- i el primer pels jueus, que l’anomenen Turó del Temple. Des de 1967, l’interior de l’Esplanada de les Mesquites es troba regentat per les autoritats de Jordània mentre Israel en controla l’entrada. Tot i que l’accés és lliure, a l’interior només s’hi permet l’oració als musulmans. Aquest fet és el que es coneix popularment com l’status quo de l’Esplanada de les Mesquites.

Nen surt de l'Esplanada de les Mesquites de JerusalemNomés els musulmans poden resar a l’Esplanada de les Mesquites. Eduard Ribas

 

Tanmateix, alguns col·lectius de jueus ortodoxos, cada vegada més poderosos en l’esfera política israeliana, reclamen poder resar a la zona. I les successives visites a l’Esplanada que des de l’estiu han fet alguns ortodoxos escoltats per l’exèrcit han disparat les alarmes dels musulmans, que creuen que el govern del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu vol acabar amb l’status quo. Netanyahu ho ha negat per activa i per passiva i, fins i tot, va prohibir l’accés a l’Esplanada dels membres del seu govern nacionalista per evitar atiar el foc. Però no ha servit per calmar les aigües.

“Existeix una frustració molt profunda entre la població palestina davant l’ocupació d’Israel”, explica Anat Ben Nun, de l’organització israeliana Pau Ja. Per la seva banda, el professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Tel Aviv, Udi Sommer coincideix que “els palestins estan farts de veure que l’ocupació no s’acaba i són molt sensibles davant de qualsevol gest polític”. Aquesta frustració, per tant, explicaria que s’hagi interpretat el rumor del canvi d’status quo de l’Esplanada com una greu provocació contra els palestins i hagi desencadenat l’onada de violència.

 

És correcte parlar de Tercera Intifada?

El terme intifada significa sacsejada en àrab i ha servit per descriure dos grans períodes de revoltes palestines contra l’ocupació d’Israel. El primer va començar com una revolta popular espontània el 1987 i va ser instrumentalitzada per les autoritats palestines fins la signatura dels Acords de Pau d’Oslo el 1993. La Segona Intifada es va iniciar l’any 2000 amb la visita del primer ministre israelià Ariel Sharon a l’Esplanada de les Mesquites i es va caracteritzar per un elevat nombre d’atemptats suïcides. Va acabar el 2005 amb la retirada d’Israel de la Franja de Gaza i milers de morts.

“Actualment no existeix el nivell d’organització i infraestructura que hi havia en les anteriors intifades” explica Sommer. I és que tots els apunyalaments detectats durant aquest últim mes han estat duts a terme pel que es coneix com a llops solitaris. Generalment són joves àrabs residents a Israel –no a Cisjordània- sense afiliació a cap organització i que decideixen atacar d’una manera quasi espontània. “No crec que la paraula intifada sigui l’adequada”, sentencia l’activista per la pau Anat Ben Nun.

 

Udi Sommer: “no existeix el nivell d’organització que hi havia en les anteriors intifades”

 

“He viscut les anteriors intifades i això és pitjor” assegura l’Anuar Badar en referència a la repressió que pateixen els àrabs aquests dies. “Un amic palestí va intentar socórrer una dona que havia caigut a terra en un atac però la policia el va gasejar i després el va acusar de no intentar ajudar a la dona ”. I és que l’actuació de les forces de seguretat israelianes està sent molt qüestionada per obrir foc contra sospitosos i abatre tots els autors dels apunyalaments. Un soldat desplegat a l’entrada de l’Esplanada de les Mesquites s’excusa: “És molt complicat gestionar aquesta situació, qualsevol pot treure un ganivet ja sigui jueu o àrab per això mirem als ulls de la gent per identificar sospitosos .”

 

Una nova etapa?

Malgrat les reticències per parlar d’intifada, el nom no fa la cosa i és evident que la pau a la zona se’n ressent i que s’ha eixamplat la distància entre el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu i el palestí Mahmud Abas. El primer ha arribat a acusar els palestins de ser responsables directes de la Xoà – exculpant Adolf Hitler-, mentre el segon ha donat per finalitzats els Acords de Pau d’Oslo, el marc en el qual s’han basat les negociacions de pau des de la fi de la Primera Intifada el 1993 i que actualment es troben estancades.

 

Acords Oslo entre Israel i Palestina el 1993El president palestí Mahmud Abas ha insinuat el final dels acords amb què s’han basat les negociacions de pau fins avui. Abel Cobos

 

Tot i això, el professor Udi Sommer dubta que les relacions entre tots dos executius es trenquin del tot. “Hi ha molts elements d’Oslo que segueixen en peu perquè interessen als dos bàndols com ara la cooperació en seguretat o la cooperació econòmica”, explica el politòleg que creu que “la situació actual anirà a menys”. Per la seva banda, Anat Ben Nun insisteix que per tal de calmar la situació no n’hi ha prou en negociar l’status quo de l’Esplanada de les Mesquites. “Cal una àmplia solució diplomàtica que passi per la creació d’un Estat palestí independent”, explica l’activista. “Només així es podrà garantir la seguretat de palestins i israelians”, sentencia.