NARSARSUAQ (Grenlàndia). Els núvols es confonen amb la neu des de la finestra de l’avió. Només hi ha dos aeroports en tota l’illa que estan capacitats per rebre vols internacionals; un és el de la capital, Nuuk, i l’altre és el de Narsarsuaq. Aquest darrer queda envoltat per mar i disposa d’una sola pista d’aterratge i diverses d’helicòpter. Un cop a terra ferma, el perfil majoritari del turista que visita Grenlàndia es dibuixa més clar: aficionats de l’alpinisme, de l’escalada o del kayak, transportant més motxilles que maletes, creuen la pista i abandonen a l’esquena l’avió que els ha portat fins a Narsarsuaq.

Una carretera principal comunica les diferents llars familiars, l’hotel, la botiga, el port, l’alberg, el museu i l’aeroport de la ciutat. Un total de sis quilòmetres separen l’aeroport del port principal, des d’on hi surten majoritàriament inuits amb les seves embarcacions de pesca o amb els vaixells petits preparats per transportar passatgers d’una banda a l’altra del fiord de Tunulliarfik, concretament cap al poble de Qassiarsuk. Aquest trajecte que avui dia realitza una petita nau durant tot l’any, antigament es podia fer en trineu durant els mesos d’hivern: el gel i la neu feien una capa suficientment gruixuda com per poder-hi caminar.

Qassiarsuk es troba a la mateixa alçada que Narsarsuaq però a l’altra banda del fiord, a 30 minuts en vaixell. Abans d’abandonar caminant el poble de Qassiarsuk en direcció al refugi de la badia de Tassiusaq, apareix l’escola de la població. La condició de turista inexpert per terres grenlandeses impedeix a qualsevol descobrir una escola on aparentment sembla haver-hi una propietat privada. L’arquitectura del centre educatiu és la mateixa que la de l’hotel, l’alberg o la botiga: és també una casa de fusta –en aquest cas de color blau, habitualment les construccions grenlandeses són blaves, verdes o grogues pastel, o vermelles– amb la coberta de dues aigües, per la neu de l’hivern. A l’entrada però, apareix l’element que permet endevinar que el que podria semblar una llar familiar és en realitat una escola: un mural decorat amb el que des de lluny sembla pintura, uns dibuixos d’una tortuga, un ós polar i una balena que pengen de les finestres redueixen el marge d’error. Una mica més allunyat però, hi ha un edifici exactament igual que aquest, amb la diferència que està abandonat. Un any abans, aquella havia estat l’escola de Qassiarsuk, però una terrible plaga de mosquits va obligar a desallotjar el centre i a construir-ne un de nou. Avui dia està pendent d’enderrocar-se l’antic per construir-hi, al seu lloc, una llar.

qassiarsuk

Entrada al poble de Qassiarsuk

 

UNA INFÀNCIA EL MÉS FELIÇ POSSIBLE

L’educació a Grenlàndia –exceptuant la capital– no està configurada per generacions d’edat ni nivells de cap tipus. En el cas de l’escola de Qassiarsuk no se superen els 20 alumnes en total, fet que permet un seguiment molt més directe per part dels professors que comparteixen aula amb l’alumnat. Sovint, quan els nens són de pobles allunyats de les escoles, se’ls ofereix l’opció de viure a l’escola amb els professors, d’aquesta manera s’estalvien el costós trasllat i poden seguir amb els estudis. Un cop són majors d’edat, poden traslladar-se a Nuuk per començar estudis superiors, marxar del país per fer-ho a l’estranger –habitualment a Copenhaguen–, o bé exercir als seus pobles.

Resulta habitual que infants del poble entrin als refugis o albergs entre jocs i corredisses i cap adult els vingui a buscar, malgrat siguin quarts d’onze de la nit

La infància dels nens i nenes grenlandeses ha de ser, tal i com comenten els mateixos nadius, el més feliç possible. És per això que resulta habitual que infants del poble entrin als refugis o albergs entre jocs i corredisses i cap adult els vingui a buscar, malgrat siguin quarts d’onze de la nit. No està ben vist que un pare, mare o adult qualsevol renyi un nen, que el castigui, que li alci la veu. El motiu l’expliquen els guies de muntanya i aquells qui han conviscut realment amb la cultura inuit i n’han estudiat el seu passat. És, per tant, una idea que ve de moltes generacions anteriors. Tal i com descriu l’expert en cultura inuit, Francesc Bailón, els grenlandesos estan marcats per un aspecte històric molt concret: la supervivència. Aquest era el seu únic objectiu, i en cap cas en tenien, ni en tenen encara, una concepció individualista; han crescut en comunitat, han caçat per alimentar el poble i per sobreviure com a poble. La raó per la qual els nens han de créixer en la màxima llibertat passa per la dificultat de sobreviure precisament. Les fortes gelades poden deixar pobles sencers incomunicats, sense llum ni aigua, tot i que cada cop succeeix en menor freqüència. José Manuel Sánchez, guia d’Alta Muntanya i Kayak a Grenlàndia, explica que a l’últim poble del qual se’n coneix una desgràcia d’aquesta magnitud van quedar-hi incomunicades les 180 persones que hi vivien, durant tot un hivern. No van haver-hi supervivents.

IMG_8866

 

Perfil d’un home grenlandès

 

LA SUPERVIVÈNCIA

Com explica Francesc Bailón en el seu llibre El deshielo humano. Los inuit: cazar para comer o vivir para cazar, davant les perilloses gelades i la possibilitat de no trobar menjar mitjançant la caçera, “sobretot els inuits de Kalaallit Nunaat (Grenlàndia) i de Canadà recorrien a estratègies de supervivència com linfanticidi”. Acostumava a ser infanticidi femení, malgrat que també els nens que eren orfes, estaven malalts o tenien la mare viuda eren els primers en ser escollits. Però com diu Bailón, no només eren els infants: el geronticidi era una pràctica habitual en situacions extremes, on la gent d’edat més avançada decidien abandonar-se i morir de fred per no representar una dificultat afegida per a la resta del poble, ja que l’edat no els permetia continuar caçant. En cap dels dos casos les decisions eren vistes amb mals ulls, ben al contrari. Ningú era criticat, estigmatitzat ni repudiat, ja que el més important era sobreviure al fred com a poble. Arran d’aquest passat els nens creixen en la màxima permissivitat i llibertat possible a Grenlàndia.

Abandonant Qassiarsuk i al cap de tres hores entre prats, tundra, camins de pedra i un paisatge molt planer, apareix el refugi de la badia de Tassiusaq, el primer que es va construir a Grenlàndia. Des d’aquest es veuen en la distància els icebergs de la badia de Tassiusaq, que seguint en direcció al fiord és possible arribar fins la glacera Eqaluritsist. A la nit, i si no hi ha cap núvol al cel, és possible veure grans aurores boreals que creuen en totes direccions. Les aurores boreals es concentren entre el paral·lel 70º i 80º, per això també són habituals a Islàndia. Són precisament les aurores boreals el principal interès turístic entre els aficionats a la muntanya que visiten Grenlàndia.

refugi de Tassiusaq

Refugi de Tassiusaq

 

A l’altra banda del fiord i creuant Tunulliarfik pel sud hi ha el poble d’Itilleq. Només s’hi pot arribar en vaixell, creuant a la vegada la glacera Qooroq. És habitual veure grups de persones fent kayak pel fiord, vorejant els icebergs i contemplant-ne l’espectacle que formen. Grenlàndia, amb només un 17% de l’illa format per terra i per tant, accessible per les persones, és un autèntic ventall de possibilitats si es té afició pels esports de muntanya. Actualment compta amb un 80% del territori inexplorat i inaccessible pels humans, ja que tot és neu, glaceres i temperatures massa baixes per permetre-hi l’assentament.

Irònicament, Grenlàndia és la gran illa verda, però només durant els tres mesos que dura la temporada de menys fred. Les temperatures tan baixes comporten un clima on és impossible que hi creixin arbres, tot són arbustos, tundra i flors. És per això que la fruita es converteix en un bé importat, com la majoria dels productes. A Grenlàndia la majoria dels pastors viuen de la pesca i del bestiar boví, això explica que entre Itilleq i Igaliku –45 minuts– apareguin tantes ovelles pels voltants, sense tancats que els delimitin la seva direcció. Igaliku és considerat un dels pobles més bonics de Grenlàndia, a la vegada que va ser capital de l’illa i l’arquebisbat víking sota el nom de Gardar. L’any 1121 Grenlàndia va tenir el seu primer bisbat, va ser aleshores quan es va construir la Catedral de San Nicolai a Gardar, amb finestres fetes de budells d’animals i l’interior decorat amb escultures fetes de mineral saponita. Actualment no es conserva, ja que el 1783 va arribar el colon noruec Anders Olsen i va refundar Igaliku.

Des d’aleshores Grenlàndia s’ha anat occidentalitzant, malgrat que no ha abandonat les seves arrels. Sobreviure al fred continua sent l’objectiu del poble inuit, que actualment compta però amb gasoil, millors instal·lacions i aïllants del fred perfeccionats.