DELHI. Un laberint de maons de diferents colors es converteix en el pati de l’escola de nens de totes les edats. Despullats o sense samarreta, salten els cables que serpentegen pel terra i els ànecs que xipollegen als bassals. Mentrestant, les seves mares cuinen a les portes de les quatre parets que els fan de casa. Els seus pares, després d’aparcar el rickshaw, ja tornen amb el sou del dia. Alguns d’ells porten més diners que aquells que fan olor a alcohol. Així corre la vida als slums.

L’ONU-Habitat, l’òrgan de les Nacions Unides per l’Hàbitat i els Assentaments Humans, defineix un slum com “un grup d’individus vivint sota el mateix sostre en una àrea urbana on els manca un o més dels següents aspectes: sostre durable de caràcter permanent, que protegeix contra les condicions climàtiques extremes; suficient espai habitable, és a dir, no més de tres persones compartint la mateixa habitació; fàcil accés a aigua potable en quantitats suficients a un preu assequible; accés a un sanejament adequat en forma d’un lavabo privat o públic compartit per un nombre raonable de gent; i la seguretat de tinença que evita els desallotjaments forçosos.”

Un slum és poc més que una dotzena de parets fent de cases. I famílies nombroses habitant-les. Les generacions creixen als carrers que han nascut de casualitat, quan la comunitat ha decidit construir la nova edificació dels veïns nouvinguts a un parell de passos de l’anterior. Això sí, tots a una. Sense portes, amb un somriure de benvinguda convidant a passar, protegeixen les seves possessions repartides en quatre metres quadrats.

Nena dempeus en un slum de la Índia

Els nens dels slums passen la major part del dia al carrer. Natàlia Manent.

 

A l’Índia, 65 milions de persones viuen en aquestes condicions, segons dades del 2011. En el segon país més poblat del món amb més de 1.200 milions d’habitants, més d’un terç dels habitants d’aquests barris marginals habiten en slums no reconeguts.

Delhi compta amb un total d’1,7 milions de persones vivint en aquests barris. Els problemes de residir en llocs com aquest apareixen només al néixer. A Kathputli Colony, part de l’slum de Pandav Nagar, hi neixen molts nens perquè l’hospital més proper es troba a 30 minuts de distància en cotxe, transport del qual ningú disposa. Els pares no registren als seus fills. “Algunes famílies els venen al mercat negre, perquè les nenes treballin com a prostitutes i els nens com a mà d’obra barata”, explica l’Ashish. Ell viu a l’slum de Baljeet Nagar però el seu cas es podria considerar una excepció ja que ha pogut estudiar, conèixer els seus drets i això ha fet que es mobilitzi per canviar la situació dels seus veïns.

A l’Índia, 65 milions de persones viuen en slums, segons dades del 2011

Les condicions d’aquests indrets no ajuden a portar una vida sana. Les persones malaltes tenen moltes dificultats de recuperar-se quan viuen en aquest ambient, ja que no disposen de sistema de clavegueram i la brutícia, amb multitud d’infeccions, s’acumula als carrers. Per això, la població que es passeja pels carrers desordenats és molt jove. A més, moltes vegades la dificultat de trobar una feina estable i, en conseqüència, de viure millor aboca moltes persones d’aquests barris a buscar altres solucions. L’alcoholisme i les addiccions esdevenen la sortida a una vida de contínues decepcions. Kathputli Colony ha anat creixent al costat de les vies del tren, i els seus habitants s’han vist forçats a acostumar-se a l’alta taxa de suïcidis que caracteritza aquest barri.

 

DELS ESCENARIS AL CARRER

A la Kathputli Colony viuen unes 2.800 famílies. Aquest slum és conegut com el barri dels artistes. Cantants, ballarins i mags van venir als anys 1950 des de tot el territori indi, especialment de la regió del Rajahstan. La decoració dels carrers desprèn aquest aire exòtic que caracteritza als artistes. Teles dels colors més vius pengen dels sostres i els seus fils daurats protegeixen de la calor a menuts i grans. Però l’encant dels escenaris no arriba a Delhi.

Nen en un carrer d'un slum de Delhi, a la Índia

Un nen somriu davant de casa seva, després de tornar de les classes. Andrea López.

 

Els habitants d’aquest slum han viatjat arreu del món amb els seus xous, però la manca d’educació, un dels greus problemes que pateix la població del gegant asiàtic, els impedeix sortir d’aquest cercle viciós. El desconeixement de l’anglès n’és l’arrel, ja que això fa que depenguin d’un representant que s’acaba enduent gran part dels beneficis dels seus espectacles. Després d’aquesta experiència, alguns pares de les desenes de menuts que es belluguen pel carrer han començat a valorar la importància d’un nivell educatiu mínim perquè els seus fills puguin aspirar a un futur millor.

El govern categoritza els slums com a notificat, reconegut o identificat i, en funció d’això, tenen accés als serveis municipals o no

“Les dones del barri em van venir a buscar explicant-me el seu problema i demanant-me que hi obrís una escola”, afirma la Sonu, directora de l’ONG Thriveseed que dedica a millorar l’educació als slums de Delhi. Però un canvi en un barri tan familiar i, alhora, recelós de les novetats no sempre és ben rebut per tota la comunitat. “Un dia, hi havia una nena que entrava a l’escola i el pare quan ho va veure li va cridar i la va enviar cap a casa esbroncant-la”, explica la Paula, voluntària de Cardedeu. Aquesta consciència respecte l’educació no la comparteixen totes les famílies.

 

OBLIDATS I DESCUIDATS

Molts dels problemes d’aquest assentaments improvisats rauen en la seva categoria com a slum. El cens del govern indi fet el 2011 va classificar aquests barris en tres classes: notificat, reconegut i identificat. Les dades asseguren que, dels tres tipus, els slums identificats tenen el major subgrup de la població d’aquests barris. Això evidencia que més d’un terç de la població oficial dels slums no tenen un estatus formal de barri pobre i, per tant, no gaudeixen de l’accés a la protecció legal i els serveis municipals.

La Kathputli Colony n’és un exemple. El laberint de cables que cobreixen els carrers constata una realitat molt comuna als slums. No tenen electricitat i, per aconseguir-ne, la punxen directament de la xarxa pública. La policia és conscient de moltes de les il·legalitats que es cometen dins aquests barris, però no té cap interès en intervenir. “Els agents no entren als slums, perquè no aconsegueixen diners a canvi”, explica l’Ashish, fent referència a la corrupció policial estructural a l’Índia.

“Van casar a una de les meves alumnes de l’escola fa un parell de setmanes”, explica la Sonia, professora de Thriveseed. “Ella té 11 anys i vam avisar la policia per evitar el casament. Quan van aparèixer, la família del nuvi els va donar una ampolla de whisky i van marxar sense fer res per impedir-lo”. L’acció de la policia, per tant, no és una opció per evitar una altra de les cares de la societat del gegant asiàtic: els casaments forçats de menors.

Professora en una classe en un dels slums a Delhi a la Índia

L’ONG Thriveseed, dirigida per la Sonu, busca apropar l’educació als slums. Andrea López.

 

Les condicions socials i de vida en aquests barris insten el govern a actuar. El 2010, les autoritats governamentals van decidir traslladar el 50% d’aquesta gent a edificis que garantissin una millor qualitat de vida. Però aquestes mesures es van quedar en promeses. “Sempre hi ha una causa millor en la qual invertir els diners”, constata l’Ashish.

 

EL PODER DELS QUADERNS

“L’educació és l’eina que tenen per poder escapar d’aquesta situació”, explica la Sonu. La importància de saber idiomes i aprendre matemàtiques és la base per poder valdre’s per ells mateixos un cop vagin creixent. Però, per Thriveseed, el més essencial és que aquests infants prenguin consciència de la necessitat d’assolir aquests coneixements i els treballin constantment per seguir aprenent. “Calen dues generacions per eradicar aquesta problemàtica”, aclareix el Raju, el marit de la Sonu, que col·labora amb ella a l’ONG.

“L’educació és l’eina que tenen els nens per poder escapar d’aquesta situació”, explica la Sonu

A les quatre de la tarda, els nens del barri es concentren a les portes d’una sala fosca i, alhora, acollidora. No hi són tots, només aquells amb pares comprensius que els lliuren de la feina durant poc més d’una hora. Quadern en mà, posen tots els seus sentits en assolir allò nou que els ensenyen i se’ls acaba la punta del llapis anotant-ho tot. En acabar la lliçó del dia, obsequien els voluntaris amb una cançó que coneixen tots. El barri dels artistes té el seu futur en aquesta habitació.