“No es neix dona, s’arriba a ser-ho”. D’aquesta manera Simone de Beauvoir iniciava el segon volum de la seva obra més coneguda, El segon sexe (1949). Aquest gener se celebren els 110 anys del naixement de Beauvoir, coneguda, sens dubte, per haver fet unes de les més importants aportacions a la teoria feminista del segle XX. La seva obra va ser tot un punt d’inflexió en la concepció social de les dones i marcarà un nou rumb dins dels estudis de gènere.

Pot semblar que de Simone de Beauvoir ja se n’ha parlat molt, però és de justícia, fins i tot per al seu pròpi pensament, tractar exclusivament la seva trajectòria i les seves obres. Sobretot, tenint en compte la mala utilització mediàtica que s’ha fet de la seva persona: la relació sentimental que mantenia amb Jean-Paul Sartre i l’exotització continuada de la seva relació oberta han provocat massa vegades que es difumini la seva rellevància.

La categoria “dona”, diferenciada de la d’home, ha estat creada socialment per perpetuar les relacions d’explotació i d’opressió d’uns cap a les altres

Aquesta autora francesa va ajudar destruir la concepció d’una essència femenina. Beauvoir es desmarca de la definició biologicista del gènere,  plantejant que el que s’entén per “dona” és una construcció social. La categoria “dona”, diferenciada de la de l’home, ha estat creada socialment per perpetuar una relació d’explotació i d’opressió d’uns cap a les altres. És a dir, els rols, els atributs i els comportaments que s’assignen a la “dona” no són donats per una qüestió genètica, sinó que se li han atorgat en la seva socialització i educació per tal que compleixi una funció determinada.

Per entendre encara més la rellevància de la seva aportació, ens hem de situar a l’any 1949, en un context en què s’estava donant un cert “pactisme de gènere”. El dret a vot de les dones i altres formes d’igualtat formal, tan apreciades pel pensament europeu i occidental, s’estaven consolidant i, en conseqüència, els moviments feministes es trobaven considerablement debilitats. Serà, doncs, en aquestes hores baixes del feminisme quan Beauvoir treurà a la llum El segon sexe, després de preguntar-se què havia suposat per a ella mateixa, al llarg de la seva vida, el fet de ser assignada com a dona.

Ella mateixa s’adonarà de la rellevància de la qüestió feminista després de la publicació del llibre per l’impacte mediàtic que despertarà. Serà a partir de la publicació de la seva obra mestra que l’autora s’implicarà en diferents reivindicacions feministes, com per exemple el dret a l’avortament, firmant el Manifest de les 343, declaració publicada el 5 d’abril del 1971 i firmada per 343 dones del món de l’art i la política franceses que afirmaven haver avortat, arriscant-se a penes de presó.

 

BEAUVOIR I EL MOVIMENT FEMINISTA

Les aportacions teòriques de Simone de Beauvoir ajudaran al moviment feminista de la segona meitat del segle XX a ampliar la concepció del subjecte al qual vol arribar. Arribarà la no-coincidència de la identitat “natural” i la del gènere, a la vegada que s’entendrà que, com a dones –en el sentit més ampli i menys biologista de la paraula–  existeix la necessitat revolucionària de prioritzar la lluita feminista.

Els col·lectius feministes creats pels volts del Mmaig del 68 van beure d’aquesta autora en el moment d’organitzar els primers grups de militància no mixtes –només de dones–, així com a l’hora de començar a plantejar crítiques profundes a les lògiques masclistes de molts espais suposadament revolucionaris en els quals les dones i els homes compartien lluites. Els temes a tractar van ser molts i molts: des del dret a l’avortament, el divorci, així com per la visibilització lèsbica.

En aquesta França de finals dels anys 60 es van començarar a gestar línies feministes hereves de Beauvoir i encara van fer unes passes més endavant. El pensament heterosexual de Monique Wittig, que no es publicarà fins a principis dels anys 80, és un exemple d’un recull de reflexions i crítiques que es començaran a gestar en aquest ambient del París del 68.

Simone de Beauvoir és, doncs, un punt de no retorn fonamental per als discursos i les formes d’organització feminista que coneixem avui en dia. Això sí, cal tenir en compte que Beauvoir va fer la seva aportació des d’un lloc determinat del món, Europa. No podem oblidar que la sobrerepresentació de les feministes occidentals, fruit de les lògiques colonials, ha exclòs altres maneres de pensar el feminisme. S’han invisibilitzat altres veus de dones feministes provinents d’altres experiències, marcades per latituds i lluites no occidentals.

Tot i així, ha passat molt de temps des de la publicació de El segon sexe i tant la teoria com el moviment polític feminista no ha deixat de créixer. Han estat moltes les autores que han criticat i complementat l’obra de Simone de Beauvoir: des de les anàlisis de la teoria queer fins a les anàlisis interseccionals i les moltes aportacions de dones racialitzades que han lluitat –i lluiten– per destruir l’hegemonia blanca, també en quant a figures representatives del feminisme.