CONSTANÇA (Alemanya). No és fàcil enfrontar-se al passat. Sovint, mitjançant l’oblit, el maquillatge o la negació, intentem desfer-nos-en. Quan aquest passat és col·lectiu, però, l’operació de neteja no resulta tan fàcil. França ha celebrat aquest mes de maig l’aniversari de la derrota d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La derrota d’Alemanya, que no pas la victòria de França. El 22 d’abril de 1945, la ciutat de Sigmaringen, a l’actual land alemany de Baden-Württemberg, queia en mans dels aliats. Era l’última seu del govern de Vichy, període fosc de la història francesa durant el qual bona part de la classe política i la societat va col·laborar i conviure estretament amb el Tercer Reich.

Setanta-dos anys després, les ombres de Pétain i Laval segueixen sent allargades i profundes. El castell de Sigmaringen va ser, entre el setembre de 1944 i l’abril del 1945, refugi per a més d’un miler de francesos, col·laboracionistes més o menys directes del règim de Vichy que havien fugit de França per la por a possibles represàlies dels aliats i sobretot de l’exèrcit de la França Lliure, amb el flamant Charles de Gaulle al capdavant. Aquells mesos esperpèntics en territori germànic van suposar la fi definitiva d’aquell complex invent que va ser la França de Vichy.

DUES FRANCES DURANT LA II GUERRA MUNDIAL

El 10 de maig de 1940, la Wehrmacht ocupa Luxemburg, Holanda i Bèlgica. Només un mes després, el 14 de juny, entra a París. França no estava preparada, ni moralment ni materialment, per aguantar un altre Somme. La línia Maginot, una de les poques mesures preventives a gran escala que havia dut a terme la Tercera República durant el període d’entreguerres, havia resultat completament inútil: les tropes nazis van poder entrar sense problemes per la frontera belga. Davant aquest panorama, amb una ciutadania profundament fastiguejada i depressiva, una classe política compungida i un exèrcit alemany que semblava imparable, França va firmar l’armistici el 22 de juny de 1940.

França va firmar l’armistici el 22 de juny de 1940, segons el qual l’estat francès quedava dividit en dues parts: la zona ocupada i la zona lliure

Segons aquest, l’estat francès quedava dividit en dues parts: la zona ocupada i la zona lliure. La zona ocupada incloïa el nord, la ciutat de París i tota la costa Atlàntica. La zona lliure, la resta del territori, quedava en mans del mariscal Phillipe Pétain, a qui el Parlament havia cedit tots els poders davant l’emergència del moment. Pétain, heroi de la Primera Guerra Mundial i persona molt apreciada entre la societat francesa, va acceptar la responsabilitat amb la voluntat d’evitar a tota costa que França enviés un altre cop els seus fills a la guerra.

 

ocupacio frança vichy nazis

 

Al seu voltant es van erigir dos bàndols que van conspirar mútuament durant l’etapa vichiniana. L’un, amb Pierre Laval al capdavant, era el govern passiu. Laval havia estat un polític destacat durant el període d’entreguerres, i tenia bones relacions amb Berlín. Mostrava una actitud diligent i molt obedient amb les premisses alemanyes, i el 1942, sota fortes pressions de Hitler, va ser nomenat President del Consell de Ministres. L’altre bàndol, el govern actiu, el liderava Fernand de Brinon, qui també comptava amb la confiança alemanya i era un seguidor convençut de les idees del nacionalsocialisme. Amb el desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944 i l’avenç continu de les forces aliades, el govern de Vichy es va traslladar a la ciutat frontera de Belfort i, més tard, sota les ordres de Hitler i la ira de Pétain, a Sigmaringen.

 

SIGMARINGEN, L’ANTIGA GLÒRIA DELS HOHENZOLLERN

El castell de Sigmaringen s’alça elegantment damunt un espadat a la riba del riu Danubi, rodejat pels frondosos boscos de la Jura de Suàbia, 40 quilòmetres al nord del llac Constança. El Danubi és més aviat discret en terres germàniques, i no agafa unes dimensions considerables fins que creua la frontera amb Àustria, a la ciutat bavaresa de Passau. El castell té una silueta allargada, que segueix la forma del turó, i la façana és entre majestuosa i decadent. Seu de la família Hohenzollern, que al 1701 es convertiria en la família reial prussiana i al 1871 en la dels emperadors del segon Reich, el castell va ser mencionat per primer cop l’any 1071 en unes cròniques del monestir de Peterhausen. Des de llavors, nombroses ampliacions, incendis, restauracions i construccions han caracteritzat la història del edifici –l’última intervenció data del 1902.

Per dins, el castell és laberíntic i luxós, calculat fins a l’últim mil·límetre i fastuós en la seva infinitat d’escales, escultures i finestrals. Carregat en excés en alguns moments, austerament decorat en altres. I és que cada sala és un món diferent, amb estils canviants que representen la grandesa i la misèria dels seus respectius temps. La sala d’elles: afrancesada, colors primaverals i mobles delicats. La d’ells: més fosca, wagneriana i repleta de fusta alpina. Miralls venecians, tapissos flamencs, porcellana de Meissen, empedrats portuguesos, cadires estil Directori, retrats de tots els membres de la dinastia, un saló de ball a l’estil Lluís XVI i un altre estil rococó… el castell mereixeria una visita minuciosa que podria durar dies.

Philippe Pétain, Cap d’Estat de la França de Vichy, saluda el fürher alemany Adolf Hitler. FONT: Wikipedia

 

La família Hohenzollern, caiguda en l’oblit després de la proclamació de la República de Weimar, va mantenir una posició neutral amb la pujada al poder de Hitler i el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys –NSDAP per les seves sigles en alemany–, entre l’esperança de recuperar el tro sota el lideratge del muniquès i l’animadversió per algunes de les seves proclames. Amb el trasllat dels col·laboracionistes a Sigmaringen, l’antiga família es va veure obligada a abandonar casa seva.

El govern a l’exili no era res més que el grup dirigent col·laboracionista, caigut en desgràcia, coneixedor de la inevitable derrota

Després de la guerra, la família recuperaria el castell, i intentaria per tots els mitjans aconseguir la independència del petit territori de Hohenzollern-Sigmaingen, antic principat autònom del Sacre Imperi Germànic. Com era d’esperar, però, les discussions entre els aliats no van ni contemplar aquesta possibilitat i finalment el territori va ser inclòs dins el land de Baden-Württemberg, que unia d’aquesta manera tres territoris històrics: el Gran Ducat de Baden, el Regne de Württemberg i l’esmentat Principat de Hohenzollern-Sigmaringen. S’acabaven així els somnis de la família de recuperar el tro imperial.

ELS DARRERS MESOS DE L’EXILI

Pétain va ser obligat a traslladar-se en territori alemany. Segons ell, no tenia cap sentit ser cap d’Estat des de l’exili, i durant els dies a Sigmaringen, allotjat en les millors estàncies del palau i rodejat de sumptuosos mobles i decoracions, el mariscal es trobava en un estat d’ira continu, entre la depressió i la demència senil. Al seu voltant, intrigues i conspiracions rodejaven la recentment creada Comission gouvernementale française pour la défense des intérêts nationaux, una espècie de govern a l’exili que pretenia administrar i ajudar els milers de francesos que es trobaven a Alemanya. Això no obstant, a la pràctica aquesta comissió era totalment irrellevant i no tenia cap tipus d’influència. La Wermacht controlava el territori francès que encara estava en mans dels alemanys i Berlín era qui controlava l’exili francès.

Així doncs el govern a l’exili no era res més que el grup dirigent col·laboracionista, caigut en desgràcia, coneixedor de la inevitable derrota i del que això suposaria per a ells i les seves famílies. Un dels inquilins més interessants del castell va ser l’escriptor Louis-Ferdinand Céline, autor de la celebèrrima Viatge al fons de la nit, novel·la clau en l’evolució de la literatura francesa del segle XX. Formava part juntament amb escriptors i artistes com Drieu la Rochelle, Brasillach o l’actor Robert le Vigan del grup d’intel·lectuals que donaven suport a la col·laboració de la França de Vichy amb el Tercer Reich. A diferència d’aquests últims, però, Céline sí que va acompanyar els exiliats a Sigmaringen. Ho relata a la seva novel·la D’un château l’autre.

Céline, en una fotografia del 1932, any en què va publicar la cèlebre autobiografia Viatge al fons de la nit. FONT: Wikipedia

 

La prosa desenfrenada de Céline, sense paràgrafs, amb frases curtes i contundents, quasi vomitades, repletes de punts suspensius, dóna un ritme narratiu que mareja. El que diu, a més, desprèn odi i repulsió cap als antics companys, els amics, la societat… El llibre el va escriure el 1957, sota el menyspreu profund de tota la societat francesa i vivint quasi com a reclús a Meudon, un suburbi de París. Va guanyar una curiosa fama, quasi mística, entre els escriptors de la Beat Generation, els hereus més clars de la seva prosa, que el van arribar a visitar en alguna ocasió. Allen Ginsberg diria de Céline que era “el més gran escriptor viu a França”. D’un château l’autre és doncs un testimoni privilegiat d’aquells dies de paranoia, pors i sobretot molta fam que van caracteritzar la vida a Sigmaringen. Les dificultats del moment feien molt complicada la manutenció dels 1142 francesos i franceses que s’hi havien refugiat. Céline, metge de professió, ajudava com podia en les nombroses malalties i problemes sanitaris del lloc.

El fragment on explica la situació de l’edifici on la gent havia de defecar és dantesc. A la primera part del llibre l’autor fa un repàs de tots els –segons ell– impostors que ara el tracten com a traïdor, hipòcrites en la majoria d’ocasions i arribistes sense escrúpols. Des de Sartre i Simone de Beauvoir, que havien treballat per un diari col·laboracionista i pels qui Céline sentia autèntic fàstic, a Malraux, Gide i Mauriac que, si bé no es salven de les crítiques, són tractats amb més delicadesa. En un moment donat, sobtat degut a l’estil de l’autor, comença la descripció, quasi surrealista, de la vida al castell. De la ciutat, Céline en diria –en la versió castellana–:

«¿Sigmaringen? sin embargo ¡qué pintoresca estancia! parecía de opereta… decorado perfecto… esperabas escuchar las sopranos, los tenores… en cuanto a ecos, ¡todo el bosque!… ¡diez, veinte montañas de árboles! Selva Negra, declives de pinabetes, cataratas… tu platea, el escenario, la ciudad, tan bonitamente cuidada, color de rosa, verde, un poco bombón, medio pistacho, cabarets, hoteles, tiendas, extravagancias para “director de escena”» 

De la vida dels exiliats, per contra: «Nosotros, allí, en las buhardillas, bodegas, bajos de escalera, bien muertos de hambre, ¡te aseguro que no era de opereta!… ¡un escenario de condenados a muerte!… ¡1142!… sabía exactamente la cifra». El relat continua amb més descripcions precises i disparades sobre el paper, sense pausa, sense temps per a que el lector les paeixi. L’autor transmet una espècie de desdeny i vergonya cap als esdeveniments d’aquells dies.

 

‘SELFIES’ QUE OBVIEN EL PASSAT

Sigmaringen va ser un episodi quasi burlesc de la farsa col·laboracionista. Aquells homes, que havien participat activament en la captura i deportació de jueus, així com d’obrers i sindicalistes francesos que havien intentat començar una nova etapa de la història mitjançant l’anomenada Revolució Nacional, van acabar els seus dies en aquella presó luxosa, vigilats per alemanys que els tractaven amb menyspreu, i veient com tot s’enfonsava al seu voltant. El 22 d’abril queia Sigmaringen i les tropes aliades capturaven els seus inquilins. Pétain, primer condemnat a mort, seria finalment condemnat a l’exili perpetu a l’illa de Yeu, gràcies a la intervenció directa de De Gaulle, i moriria desterrat el juliol de 1951. Laval i De Brinon serien afusellats, tot i que el primer intentaria trobar refugi polític a la Barcelona franquista. Com ells, serien executades entre 10.000 i 13.000 persones més, en la que seria una autèntica massacre i purga nacional, que al camp tindria connotacions de violència desmesurada.

El procés va ser conegut com la Depuració, i és un dels episodis tabú i més foscos de la historia recent francesa. Punt a part necessita la repressió contra les dones. Després de l’alliberació, centenars d’elles serien humiliades i arrossegades nues pels carrers de les ciutats franceses, acusades d’haver anat al llit amb algun oficial o soldat alemany. Dels intel·lectuals i artistes abans esmentats, Céline, com ja hem dit, moriria essent odiat per la majoria de francesos, fins a dia d’avui, com mostra l’intent fallit del govern d’homenatjar-lo l’any 2011. L’actor Robert le Vigan, molt famós durant el període d’entreguerres, acabaria treballant de taxista; Brasillach afusellat i Drieu la Rochelle es dispararia un tret abans de ser capturat.

La foscor d’aquell episodi contrasta amb la vitalitat i serenor actuals dels carrers de Sigmaringen, amb terrasses, turistes i ‘selfies’

L’avenç de la història, just o no, és imparable. La digestió de la França de Vichy és llarga i dolorosa, però sembla que es pot començar a parlar d’algunes coses. L’historiador Pierre Assouline, en una entrevista sobre el seu llibre Sigmaringen, assegura: “Aviat no hi haurà protagonistes ni testimonis d’aquella època. Crec que, llavors, els francesos diran que Pétain va ser un mal menor i que el col·laboracionisme va ser tan necessari com la Resistència i la França Lliure. És la vella tesi de l’espasa –De Gaulle– i l’escut –Pétain–, que s’haurà de matisar i mostrar amb tota la seva complexitat”.

La vitalitat i serenor actuals dels carrers de Sigmaringen, amb terrasses, turistes i selfies, els mateixos on durant aquells mesos de bogeria centenars de persones vivien amuntegades, famèliques, esperant la condemna col·lectiva i testimonis de com un imperi sencer s’ensorrava, en són una prova irrefutable. No és d’estranyar que a la ciutat ningú vulgui parlar d’aquells dies foscos, decadents i llunyans.