Probablement es tracta de la llibreria independent més famosa del món. Situada a la riba esquerra del Sena, la Shakespeare and Company va obrir les portes l’agost de 1951. George Whitman era un americà que s’havia establert a París després de la Segona Guerra Mundial. No tenia cap intenció de tornar als Estats Units, i es va apuntar a un curs de francès a la Sorbona. Aviat va anar acumulant llibres fins que va decidir adquirir un petit apartament a la Quai de Montebello, al quilòmetre zero francès. Així va néixer la llibreria en llengua anglesa per excel·lència de la capital francesa.

En efecte, aquesta Shakespeare and Co. no és la de la generació perduda; aquella que regentava Sylvia Beach i on es reunien Ernest Hemingway, Scott Fitzgerald, Ezra Pound, Gertrude Stein, T.S. Eliot, Man Ray i companyia durant els meravellosos anys vint a la ciutat que mai no s’acaba. Aquella que va fer possible la publicació de l’Ulisses de James Joyce quan ningú més no volia, i els encontres de l’escriptor irlandès, Paul Valéry, André Gide, Samuel Beckett o Vladímir Nabókov amb la gran colònia literària nord-americana. Tots plegats composaven harmònicament el deliciós univers de l’escena literària d’entreguerres.

La llibreria original estava situada al número 12 de la rue de l’Odéon, a poc més d’un quilòmetre de l’actual, barri llatí endins. Es va veure obligada a tancar després que Beach, en un acte de desobediència, es negués a vendre un exemplar de Finnegans Wake a un oficial nazi. Era l’any 1941 i, poc després, va ser detinguda i reclosa. Passada la guerra ja no va tornar a obrir el negoci.

Shakespeare and Company: la utopia de la llibreria socialistaExterior de la Shakespeare and Company. La llibreria que converteix en realitat la utopia socialista. Guillem Jané C.

 

Un homenatge i una declaració d’intencions

És en els anys 50 quan George Whitman recull el testimoni. La nova seu, que originàriament es deia Le Mistral, no trigarà a rebre l’afluència de peregrinatge artístic i literari nord-americà a París. En poc temps es converteix en la digna hereva del llegat de Beach i, en un elegant gest, Whitman reanomena el local en honor a l’original. Corrien els anys 60. Una segona generació d’escriptors expatriats esdevé la nova inquilina i hi troba l’alberg ideal per a tes, tertúlies i repòs. Henry Miller, Anaïs Nin, Julio Cortázar, James Baldwin, Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Jack Kerouac se succeeixen tot coincidint amb els autòctons Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir o André Breton.

Del 1966 a l’estiu de 1968 la botiga va estar tancada per la prefectura de policia. Alguns donaven per fet que el motiu era el discurs anti-Guerra Freda de George i els peluts hostes de la botiga, alguns d’ells joves nord-americans que eludien el reclutament de Vietnam. Mentre George tenia prohibit vendre llibres, va mantenir l’espai obert com a Universitat Lliure de París. Així és com va anomenar el refugi per a tumbleweeds, que alhora va acollir debats antibèl·lics, col·lectius feministes, trobades Black Power i grups d’estudi marxista, al mateix temps que organitzava lectures poètiques.

Aquest era el propòsit de George Whitman: crear un espai d’acollida d’artistes i reivindicar uns ideals

Els tumbleweeds (planta estepària que un cop fructificada és arrossegada i transportada pel vent) són els joves escriptors i artistes que encara ara s’hostatgen gratuïtament a la llibreria a canvi d’un parell d’hores de feina, llegir un llibre i escriure una pàgina autobiogràfica cada dia. Aquest era l’ideal originari del seu fundador, que va concebre el projecte com “una utopia socialista disfressada de llibreria”.

No hi havia diners pel mig, cadascú oferia alguna cosa a canvi en un contracte amistós entre les parts: els nouvinguts tenien un sostre on viure i en George obtenia milers de pàgines escrites per al seu arxiu i llibreters que atenguessin els clients. Des de 1951, desenes de milers de tumbleweeds han dormit en els llits que es troben amagats entre els prestatges de llibres. Els diumenges al matí, Whitman tenia per costum cuinar un pancake per esmorzar per als seus convidats.

 

Segona generació

Avui la llibreria està gestionada per la filla de George, Sylvia Beach Whitman, que efectivament va ser batejada amb el nom de la primera llibretera en un nou homenatge, mostra de la seva estima i admiració. Ha obert un cafè adjacent fa poc més d’un any, una idea que George tenia des dels anys 60. A més, programa una vasta oferta d’esdeveniments que inclou recitals de poesia, trobades amb escriptors, lectures, tallers i representacions teatrals, concerts i cursos de literatura per a tots els gustos.

Amb actuacions de carrer just a l’entrada, fent companyia als expositors de llibres que també hi ha a l’exterior, aconsegueix reunir un bon nombre de turistes i transeünts. Un cop a dins, les prestatgeries estan abarrotades fins al sostre i atapeïdes de volums. Al fons a la dreta hi ha les escales que porten al pis superior, on s’hi troben els exemplars de poesia, la sala de lectura i el piano que espera ser tocat –amb nota inclosa: “Please, play our piano!”–. És diumenge a la tarda i una vintena de persones assisteix a una petita lliçó mentre llegeixen en veu alta poemes de Dylan Thomas. Un gat s’esmuny entre les cames dels curiosos que observen l’escena amb deteniment.

A la secció de literatura infantil i juvenil hi ha l’Elane, una jove californiana que estudia a París i treballa a la llibreria des de fa uns quants mesos. Explica que la immensa majoria de treballadors són anglosaxons, en bona part anglesos i irlandesos, però també nord-americans com ella. Això sí, no és una condició sine qua non: diu que ara mateix hi ha un francès i una polonesa, i que n’hi ha hagut d’altres nacionalitats. Tampoc és un requisit ser tumbleweed, però indica que encara en són molts.

“Crec que tots som rodamons sense llar, d’alguna manera”, deia Whitman. “La filosofia de la llibreria és fer recíproca l’hospitalitat que vaig rebre en el passat”, i és que de jove va viure uns anys de vagabund voltant per tot Amèrica del Nord i Central. En enfilar les escales que s’amaguen al fons de les estanteries es pot llegir el lema de la llibreria, inscrit sobre el marc de la porta que dóna entrada a la col·lecció personal de George: “Be not inhospitable to strangers lest they be angels in disguise” (“No siguis inhospitalari amb els forasters, no fos cas que fossin àngels disfressats”).

interior-llibreria-utopia-socialista“Two cities editorial office”. L’obra de George Whitman segueix ben viva. Guillem Jané C.

 

L’Elane comenta que Sylvia B. Whitman, l’actual propietària, es deixa veure sovint a la llibreria, que està molt entregada al projecte. La filla ha volgut prolongar l’herència del seu pare i ha mantingut l’esperit d’entitat contracultural que preconitza un sentiment de comunitat. A ella es deu la creació d’un festival literari i una editorial. La botiga ha servit recentment d’escenari de pel·lícules com Before Sunset de Richard Linklater i Midnight in Paris de Woody Allen, fet que ha contribuït a engrandir el mite i a augmentar-ne la seva popularitat. Això no obstant, segueix la seva tasca infatigable de pol cultural i resta oberta els set dies de la setmana, de les deu del matí fins a les onze de la nit.

 

Una obra sense fi

George Whitman va morir el 2011 a l’edat de 98 anys, a l’apartament de sobre la seva estimada botiga, molt satisfet amb el que havia construït: “Vaig crear aquesta llibreria com un home escriuria una novel·la, construint cada cambra com un capítol. I m’agrada que la gent obri la porta com qui obre un llibre, un llibre que condueix a un món màgic en la seva imaginació”. L’any 2006 va ser condecorat amb l’Ordre des Arts et des Lettres, una de les distincions honorífiques franceses més importants en el sector cultural.

Presumia d’haver acollit prop de 50.000 hostes. Avui dia la Shakespeare and Co. rep milers de visites diàries, i continua així escrivint les pàgines de la gran obra iniciada pel seu autor. Situada al cor de París, just davant de Notre-Dame, s’erigeix com tota una institució de la ciutat. Els joves britànics i nord-americans de la capital francesa se citen a la seva porta. Artistes, poetes, polítics, filòsofs, cineastes, escriptors, aspirants de tot plegat i visitants d’arreu del món han anat passant per aquest enclavament fascinant. Els prestatges de la llibreria aguanten els lloms, però també la història d’un centre de culte a la literatura; i, de retruc, a un ideal. Ars longa, vita brevis, i la utopia que no mor.