DAKAR (El Senegal).  Són quarts de dues de la matinada i els afores de la capital senegalesa, Dakar, estan en plena ebullició. Cotxes, motos, vianants i algun xai a preu desorbitat que espera els despistats d’última hora. Falten pocs dies per l’Eid al-Adha, la festa del sacrifici del xai que al Senegal, i al conjunt de l’Àfrica subsahariana, s’anomena Tabaski. La televisió i les tanques publicitàries en van plenes, ja que es tracta d’una de les celebracions més importants del calendari islàmic que tan arrelat està a la cultura senegalesa des de la islamització del segle XI. La dinastia almoràvit, formada per nòmades berbers del Sàhara marroquí, va portar la conquesta a la màxima expansió, i en van quedar inclosos territoris com Senegal i l’Al-Àndalus. Per això, tot i la colonització francesa fins al 1960, actualment al voltant del 90% de la població senegalesa és musulmana. Adherits a diferents tariqas o confraries musulmanes sufís, els rituals i creences religiosos conflueixen amb el bagatge animista.

Són quarts de quatre de la matinada, però el Tabaski és massa a prop per anar a dormir. Els petits tallers de costura, salons de coûture, que hi ha cada poble fan anar frenèticament la màquina de cosir per transformar les teles de colors en vestits de gala. La noció de les hores perd tot sentit fins que es fa de dia. El Senegal no descansa. Deixem enrere la capital per fer via cap al nord, al poble de Ndiar, a la regió de Thiès. Serà el punt de partida d’una ruta que resseguirà a pinzellades la zona de Dakar i baixarà per la Petite-Côte, petita costa, entre la capital senegalesa i Gàmbia.

Nen de dos anys d’edat, habitant del poble de Ndiar
Mirada d’un nen de dos anys d’edat, habitant del poble de Ndiar, situat a la zona administrativa de Thiès. Clàudia Sacrest.
Els carrers animats del mercat de Rufisque, a la Petite-CôteEls carrers animats del mercat de Rufisque, a la Petite-Côte, als afores de Dakar, deixen entreveure un Senegal que mai no dorm, especialment quan s’apropa la festa del Tabaski. Per a la compra-venda, els senegalesos utilitzen el regateig per pactar els preus. Clàudia Sacrest

 

EL PODER DEL MARABOUT

Ndiar és un petit poble on, com a molts de la regió, s’hi poden trobar rotllanes de gent fent el te senegalès, l’ataya, o bé infants jugant a la sorra del carrer i menjant pastes ensucrades, que no reben altre nom que el del genèric francès de “bunyol”, beignet. No obstant això, hi ha un factor que fa que molts hi acudeixin per solucionar problemes de salut i de vida. A Ndiar hi viu Abdoulaye Dia, de 36 anys, i és el Marabout. Es tracta d’un líder religiós i espiritual amb dons de cura i clarividència que, amb l’ajuda de l’Alcorà, pot fer de guia en qualsevol tipus de situació. Aquesta figura és molt comuna i important al Senegal i a l’Àfrica subsahariana, i és on entren en joc pràctiques d’animisme, cristianisme, màgia i vudú. Persones d’arreu de la regió arriben a Ndiar per parlar amb el Marabout per tal que aquest els faciliti remeis com un amulet, un bany purificador o frases sanadores. A més, el poble també és conegut perquè s’hi acullen persones que pateixen malalties mentals que durant el dia descansen sota les ombres dels patis, rere la supervisió d’algun mentor.

Els carrers de Ndiar són testimoni de la vida quotidiana del poble, on tenen lloc la major part de les reunions socials i jocs dels infants.Els carrers de Ndiar són testimoni de la vida quotidiana del poble, on tenen lloc la major part de les reunions socials i jocs dels infants. Clàudia Sacrest.

  

El te senegalès, l’ataya,

El te senegalès, l’ataya, forma part del dia dia i es pren a totes les famílies com un ritual. Després d’escalfar el te, s’utilitzen dos o tres gots petits per passar la beguda d’un cantó a l’altre i refredar-la. Als turistes sempre se’ls diu que el típic te senegalès s’ha de prendre en tres rondes: la primera, el te ha de ser amarg com la mort; la segona, fort com la vida; i la tercera, dolç com l’amor. Malgrat aquesta dita, els senegalesos no ho segueixen fil per randa. Clàudia Sacrest.

 

Dones rentant la roba en un pati del poble de Ndiar

Dones rentant la roba en un pati del poble de Ndiar. Les dones són les encarregades de la casa i les feines domèstiques. En cas que una dona vulgui treballar, continua en mans d’ella la responsabilitat de la casa. Sempre que es contracti una persona per a les tasques de la llar, haurà de ser la dona qui afronti la despesa. Clàudia Sacrest.

 

Les comunicacions entre els pobles de les zones perifèriques a la capital, com ara Ndiar, són relativament fàcils a causa de l’aglomeració de gent i vehicles als anomenats garages. En aquests espais, els conductors troben passatgers i els passatgers troben vehicle. Com que no tenir cotxe particular és habitual, per anar de poble en poble s’acostuma a agafar taxis col·lectius o autobusos, els cars rapides, grans furgonetes blanques amb lletres i ornaments de colors. Pel que fa als taxis col·lectius, no són els oficials, sinó que aquells que tenen cotxe porten passatgers a canvi de diners, i així amortitzen els trajectes.

Celebració de la victòria de l’equip de futbol de Ndiar

Celebració de la victòria de l’equip de futbol de Ndiar, que ha guanyat al poble veí. Una munió de joves s’han aplegat sobre un car rapide, el típic autobús senegalès. Clàudia Sacrest.

 

ls espais dels garages, conductors i passatgers s’organitzen per omplir els taxis col·lectius i autocars segons el destí desitjat

Als espais dels garages, conductors i passatgers s’organitzen per omplir els taxis col·lectius i autocars segons el destí desitjat. Sempre hi ha molta activitat, ja que molts venedors ambulants, sobretot dones, aprofiten per vendre menjar i begudes als viatgers a través de les finestres dels vehicles. Clàudia Sacrest.

 

Tant cotxes com autocars s’omplen al màxim que es pugui, ja sigui de persones a l’interior com d’animals o maletes al sostre del vehicle. No hi ha cap horari concret, ja que no es posen en marxa fins que no queden atapeïts. Repenjats al darrere dels autobusos sempre se situen els aprenents, pas previ per a ser conductors. S’encarreguen de cobrar els bitllets i picar enèrgicament quan s’apropa una parada sol·licitada. Davant del port de Dakar, els repics de l’aprenent indiquen el nostre moment de baixar. Allà ens espera un ferry ple de turistes.

 

LA PORTA SENSE RETORN: RECORD DEL TRÀFIC D’ESCLAUS

L’illa de Gorée es troba a l’oceà Atlàntic, a tres quilòmetres del port de Dakar que actualment un ferry els travessa cada hora. Batejada pels portuguesos amb el nom de “Palma” l’any 1444, aquestes 18 hectàrees de terra han estat objecte de pugnes constants entre els diferents imperis europeus colonitzadors. Actualment, és una illa acolorida i molt ben conservada pensada pel turisme, on artesans i artistes locals exposen les seves obres. Però més enllà d’això, l’illa de Gorée ha esdevingut un símbol de memòria col·lectiva, ja que va ser un centre estratègic pel tràfic d’esclaus on s’embarcaven homes, dones i nens per fer la travessia de l’Atlàntic. D’aquí ve que se la conegui popularment com a Illa dels Esclaus.

Mercat d’art i artesania al bell mig de l’illa de Gorée Mercat d’art i artesania al bell mig de l’illa de Gorée. Pintures, teixits, màscares i figures de fusta tallada són algunes de les obres més comunes a les parades. Clàudia Sacrest.
Bestiar prop de la costa de Gorée amb vistes a la ciutat de Dakar, que queda a 3 km de l’illa.Bestiar prop de la costa de Gorée amb vistes a la ciutat de Dakar, que queda a 3 km de l’illa. Clàudia Sacrest.

 

Actualment, es pot visitar la Casa dels Esclaus com a museu, on queda la petja del tracte vexatori que patien persones d’arreu de l’Àfrica Subsahariana, provinents dels actuals Ghana, Burkina Faso o Nigèria. Personatges il·lustres i dirigents polítics com ara l’expresident de Sud-Àfrica Nelson Mandela, l’estatunidenc Barack Obama i el Papa Joan Pau II l’han visitada i han contemplat l’oceà des de la “porta sense retorn”, és a dir, la porta des d’on els esclaus embarcaven al vaixell. Gorée era l’últim assentament on es concentraven les persones negres en períodes que podien durar fins a tres mesos. Romanien tancats en petites habitacions compartides amb una munió de gent i sense condicions d’higiene. En cas que tan sols un d’ells es rebel·lés, se’l tancava a ell i a set persones més en una sala més petita, on no s’hi cabia dret. Durant 21 dies no podien veure la llum del Sol.

Platja de l'illa de GoreeLa platja de l’illa de Gorée dóna la benvinguda als qui desembarquen del ferry. Clàudia Sacrest.

 

Porta sense retorn a la illa de Goree“La porta sense retorn” és la que creuaven els esclaus abans d’embarcar-se al vaixell amb el qual travessarien l’Atlàntic per arribar a Amèrica. Dirigents polítics i personatges il·lustres han deixat imatges cèlebres en aquesta porta mentre contemplaven l’oceà. Clàudia Sacrest.

   

ARQUITECTURA I MESTISSATGE CULTURAL 

La Petite-Côte comprèn la costa entre Dakar i Gàmbia i s’hi poden trobar grans nuclis d’atracció turística, com ara Sally. Però també hi ha petits pobles de pescadors amb alguns hostals i restaurants no tan agosarats que esperen que l’arribada de turistes toubabs, turistes blancs, doni un impuls, encara que sigui a més petita escala, a l’economia del poble. Aquest és el cas, per exemple, de Toubab Dialaw, amb una població d’unes 6.000 persones. A la sorra de la platja, les piragües de fusta pintades de colors són espectadores de llargues tardes de futbol, moment en què s’apleguen desenes de nens i nois inspirats per Leo Messi o Cristiano Ronaldo.

Nens i joves es passen les tardes jugant a futbol a la platja de Toubab Dialaw

Nens i joves es passen les tardes jugant a futbol a la platja de Toubab Dialaw, on també descansen les piragües de fusta de colors vius. Les samarretes d’equips de futbol europeus són recorrents, però especialment els equips del futbol espanyols de primera divisió, com el Barça i el Reial Madrid. Clàudia Sacrest.

 

Infant que corre darrere de dos xais a la carretera principal de Toubab Dialaw

Infant que corre darrere de dos xais a la carretera principal de Toubab Dialaw. Es tracta del bestiar més preuat a les vigílies del Tabaski, on la inflació de preus a causa de l’alta demanda d’última hora arriba a xifres desorbitades. Cada família sacrifica un xai en direcció a la Meca, del que s’alimentarà durant tres dies aprofitant-ne totes i cadascuna de les seves parts. Clàudia Sacrest.

 

Prop de la platja, s’aixeca l’hotel i centre cultural Sobo Badé, construït per l’escriptor, arquitecte i artista Gérard Chenet. Nascut el 1927 a Port-au-Prince, Haití, Chenet va estudiar a França i Canadà i va viure uns anys a Guinea, que a partir del 1958 va deixar de ser colònia francesa. Amb els primers senyals de dictadura del primer president guineà Sékou Touré, l’haitià va decidir instal·lar-se a Senegal que recentment també havia obtingut la independència i havia quedat en mans del primer president electe Sédar Senghor. En aquells moments, Chenet tampoc podia tornar al seu país natal perquè estava sota el règim del dictador François Duvalier, conegut com a Papa Doc, que va estendre un regnat del terror amb persecucions polítiques. Es calculen 30.000 assassinats, dels quals no van poder escapar-se ni el germà ni el nebot de Chenet.

Complex de l’Engouement, construït per l’haïtià Gérard Chenet

Complex de l’Engouement, construït per l’haïtià Gérard Chenet, on es troba un teatre i diferents cambres i habitacions pensades per potenciar el procés creatiu dels artistes. Clàudia Sacrest.

 

Així, doncs, l’arquitecte i artista va quedar-se a Senegal i, amb l’ajuda de la gent de Toubab Dialaw, va experimentar amb els materials de la zona. D’aquesta manera, va construir el complex de Sobo Badé, amb una arquitectura excepcional pensada per cultivar la creativitat dels artistes. A pocs quilòmetres i enmig d’una frondosa vegetació, també va aixecar el teatre de L’Engouement, envoltat per un altre complex d’habitacions fresques de parets d’argila i una piscina natural, on són les plantes aquàtiques les que s’encarreguen d’eliminar les bactèries i mantenir-la neta. L’escenari de L’Engouement té una particularitat enginyosa. La seva estructura es vertebra sobre un sistema de pneumàtics que esmorteeix els salts i facilita, així, l’actuació dels dansaires. Gérard Chenet té 89 anys i encara viu a Senegal, el bressol del seu desenvolupament artístic, i s’ha fet un lloc entre els referents culturals del país.