Artes Gráficas Rioplatense (AGR) és la planta impressora de major capacitat de l’Argentina, propietat del Grupo Clarín S. A., el conglomerat periodístic més gran del país. Com cada dia, el 16 de gener els treballadors de la rotativa van dirigir-se a la planta impressora. Allà, sense previ avís, van trobar-se les portes de l’empresa tancades. Aquest fet suposava l’acomiadament improcedent de 360 treballadors. Com a resposta els treballadors van entrar a la planta i la van ocupar per reclamar la seva reincorporació. Segons els treballadors, els acomiadaments s’emmarquen en un procés de flexibilització laboral que té com a objectiu el retrocés en els drets conquerits pels treballadors d’AGR, uns drets amb els que no compten els altres tallers d’impressió gràfica.

Després de gairebé tres mesos d’ocupació de la fàbrica, el dia 7 d’abril la policia va desallotjar-la i els treballadors continuen protestant amb una acampada a les portes de la planta.

En aquest conflicte un dels actors més rellevants ha estat la comissió de familiars integrades per les dones, germanes o mares dels treballadors. Les anomenades Leonas han tingut un paper actiu durant tot el conflicte tant pel que fa a la difusió del cas i la participació en les accions de protesta com, sobretot, a l’aspecte emocional i moral per tal de mantenir els ànims entre els treballadors i les pròpies famílies.

Parlem amb la Rocío Salgueiro, docent i membre de la comissió de familiars en suport a l’ocupació dels treballadors. El seu marit, en Pablo, va començar a treballar a AGR Clarín fa 17 anys i actualment és el secretari general de la comissió interna i portaveu dels treballadors. L’entrevista es va realitzar pocs dies abans del desallotjament.

Quines són les reivindicacions de l’ocupació?

El que estem defensant són els llocs de treball: la feina amb totes les seves condicions. Sense feina perdem la cobertura mèdica i el sou anual complementari. Si cada treballador va pel seu compte vés a saber si trobarà feina i en quines condicions. Hi ha un altre tema més subjectiu de perdre tot un entorn social ja que parlem d’un grup de treballadors que es coneixen de treballar junts durant anys.

“El problema és que si et quedes amb la indemnització, en el context econòmic actual, quant et dura?”

L’empresa ha trucat vàries vegades a les cases espantant a les companyes pdient que si no agafaven els diners de la indemnització després no hi podrien accedir o la quantitat seria inferior. A part del xantatge, això és mentida perquè els diners de la indemnització hi seran sempre, no ens la poden negar. El problema és que si et quedes amb la indemnització, en el context econòmic actual, quant et dura?

Els treballadors d’AGR sehueixen protestant amb una acampada a les portes de la planta. Marc Corominas

Hi ha hagut treballadors que han acceptat la indemnització?

Els treballadors que van negociar la indemnització ho van fer en els primers dies de l’ocupació. L’empresa busca que els treballadors acabin pactant. Arriben cartes i notificacions amb la voluntat d’acovardir i de coaccionar, dient que se’ls pot acusar de cometre delictes. Però ara no aconsegueixen res perquè són molts els treballadors i famílies que estem ferms i resistint.

La qüestió és que és una guerra bruta perquè estan utilitzant informació que tenen dels treballadors per amoïnar i pressionar les famílies. Nosaltres no anem a les cases dels gerents a pressionar els seus familiars.

Quins han estat els moments més durs?

El més dur per mi a nivell personal van ser les primeres setmanes en què tot era molt desorganitzat i havia d’anar a la planta amb la mainada o el mateix dia demanar a algú que se’n pogués fer càrrec. El segon dia, per exemple, va ser quan hi va haver repressió i ho vaig haver de deixar tot per anar de seguida a veure què passava, i tenir el neguit que el dia següent pogués passar el mateix.

Però a mesura que la comissió es va anar creant i organitzant i els familiars dels treballadors ens vam anar coneixent, la situació es va tranquil·litzar, teníem horaris per estar a la planta i tot era més amè. Teníem els dies organitzats i les tasques concretes per ajudar. Si la lluita segueix més mesos em veig amb forces per seguir fins al final.

A quines dificultats o problemes heu hagut de fer front per organitzar-vos com a familiars?

Al gener ens veiem molt sovint perquè eren els inicis de la lluita, teníem l’esperança de que fos ràpid. A més, estàvem de vacances i la mainada també. Dels vint primers dies d’ocupació només vaig faltar-ne dos.

Ara la canalla va a l’escola i moltes tenim fills petits, n’hi ha qui són de la zona sud i han d’agafar més d’un mitjà de transport per arribar, hi ha familiars que han de cuidar malalts a casa i tenen responsabilitats ineludibles. Sis de les familiars som professores i alhora estem implicades en la lluita docent i la d’AGR. Per això se’ns està dificultant veure’ns durant la setmana i ens reunim els cap de setmana.

Com porteu la incertesa de no saber quan acabarà?

Això costa, per diferents motius en algunes famílies és l’únic ingrés. Òbviament qualsevol família té un nivell de despeses d’acord amb els seus ingressos, amb la qual cosa és un problema perdre un dels salaris. A més, quan en Pablo marxa a la planta, mai sé quan el tornaré a veure perquè tot està supeditat al que passi a la planta. Es fa dur i és cansat compaginar la lluita, la feina i la criança. Per sort en el meu cas tinc familiars i companys que em donen suport i m’ajuden.

Pateixo el que pateixen totes, però vinc seguint la lluita d’AGR des de fa 15 anys. El 2004 hi van haver 120 acomiadaments en el marc d’un conflicte salarial, es van treure de sobre tots els activistes de la planta, entre ells en Pablo. Van estar set anys en judici i fora de la feina fins que la justícia els va donar la raó i van ser reincoporats per la via judicial.

Així que no és la primera vegada que hi ha conflictes laborals a AGR.

Clarament és una maniobra de Clarín per treure’s de sobre a treballadors molt orgnitzats. El problema és que aquestes accions de Clarín compten amb l’aval del govern que està desenvolupant una sèrie de normatives i lleis que tendeixen a precaritzar el treball. L’enemic és molt gran però alhora hi ha elements que ens diuen que es pot guanyar. No hi ha cap fallida per part de l’empresa, les publicacions que es feien a AGR segueixen en circulació, les màquines estan a la planta i al mateix temps altres sectors com els docents també estan lluitant pels seus drets laborals. Són elements sobre els quals recolzar-se per donar guerra.

El marit de Salgueiro és el secretari general de la comissió interna d’AGR Clarín i portaveu dels treballadors. Marc Corominas

Com us cuideu entre vosaltres pel desgast i el cansament?

La comissió de familiars juga un rol molt important per mantenir la moral alta, estar juntes per recolzar-nos mútuament i veure que tenim possibilitats de guanyar.

Estem molt unides i parlem durant tot el dia, això mateix ja compleix tota una part emocional de suport important per a les companyes. Quan alguna està més desanimada pels diners, per les amenaces o pel que sigui ho parlem entre totes per afrontar-ho i resoldre-ho. Parlem de situacions puntuals en les que es pot ajudar, col·laborar, tenim certs suports puntuals de determinats sectors com ara els docents, grups que organitzen esdeveniments i activitats, un equip de metges i un d’advocats, etc.

Tens dos fills de 6 i 8 anys, entenen el conflicte?

Sí, l’entenen. Els hi vaig explicar i han estat diverses vegades a la porta de la planta. Ho porten bé, troben a faltar el seu pare però el veuen i els hi agrada anar a la fàbrica perquè hi ha un grup de nanos que es troben allà i juguen plegats. Fins i tot imiten els pares i es manifesten amb una bandera cantant “los niños unidos jamás serán vencidos”.  Totes tenim molt clar que el que estem fent entre els pares i les famílies és un aprenentatge per a ells.

Ha apropat la lluita sindical a les famílies?

Els companys d’AGR tenen tota una experiència de lluita en comú. En el cas de la comissió de familiars, per moltes de les dones és la primera vegada que es sumen a una lluita. Quan en una marca algú ens increpa, n’hi ha que diuen “ jo abans ho veia així, aquests ens vénen a tallar el trànsit, a molestar… i ara que estic en aquest bàndol entenc perquè es lluita. Mai més increparé, sinó que m’aproparé a preguntar perquè lluiten”. La comissió s’ha convertit en un espai de lluita i aprenentatge per moltes.

Com valoreu el suport i la solidaritat de moltes organitzacions que estan difonent i participant a la lluita?

És fonamental per diverses qüestions, per tot el que han aportat al manteniment mateix del fons de lluita, iniciatives per ampliar aquesta solidaritat i explicar el conflicte tenint en compte que aquesta lluita és contra Clarín. Aquest enorme conglomerat ha creat un setge mediàtic i el conflicte no apareix en els grans mitjans. I ara ens n’adonem perquè és el nostre conflicte però és una pràctica que han dut a terme sempre que han volgut silenciar els motius de les protestes. La difusió ha estat molt gran mitjançant les xarxes socials i el suport d’organitzacions i la seva militància que han estès el cas arreu, ha estat fonamental.

Tota aquesta solidaritat ha arribat, en part, perquè els treballadors d’AGR també han recolzat altres conflictes per la qual cosa s’ha creat una xarxa que s’havia anat teixint abans del conflicte actual. Com a familairs ens sumem a les accions concretes que tenen a veure amb el fons de lluita i la difusió del conflcite. La impressió de la revista ha estat una alenada d’aire fresc.

El conflicte continua obert tant per la via judicial com per la via política. Durant els mesos d’ocupació les portes de la planta es van omplir de banderes de diferents gremis i agrupacions polítiques que es van apropar a donar suport als treballadors així com personatges reconeguts com els diputats del Frente de Izquierdas o algunes membres de l’associació de Drets Humans de les Madres de la Plaza de Mayo. De la mateixa manera moltes persones s’han apropat en el múltiples actes, concerts i activitats que s’han organitzat per donar a conèixer el cas i sumar col·laboracions. Ara la situació és sensiblement diferent però els treballadors i les Leonas asseguren que els ànims continuen alts per continuar el seu reclam des de fora amb l’únic objectiu de tornar a entrar a la planta com a treballadors reincorporats.