L’1 de desembre de 1955, Rosa Parks va desafiar les lleis de Jim Crow que promulgaven la segregació racial als Estats Units, refusant cedir el seu lloc a l’autobús davant d’un passatger blanc. El seu acte és ara tota una llegenda. L’acció va propiciar el seu empresonament i va desencadenar el boicot als autobusos de Montgomery (Alabama), encapçalada per un aleshores desconegut Martin Luther King, en el que es coneix com l’espurna que va engegar la maquinària de la lluita a favor dels drets civils.

La història s’ha reduït a un acte singular per part d’una dona gran, humil, de parla suau i cansada a qui la fatiga va fer inclinar a quedar-se asseguda. El cert és, però, que no hi havia res de passiu en l’acció de Parks. Més aviat al contrari: el succés de l’autobús culminava una vida d’activisme i una determinació ferotge per la igualtat racial, pugna que no va abandonar fins a la seva mort l’any 2005.

Malgrat haver desenvolupat crítiques ben argumentades de la supremacia blanca i un pensament concret sobre la lluita negra, poques vegades recorrem a Parks per les seves idees polítiques. Tampoc són coneguts els problemes econòmics i de salut que va patir arran de la campanya contra els busos de Montgomery, que la van obligar a marxar a viure a Detroit, on va continuar amb l’activisme durant més de 40 anys. I és que la gesta de Rosa Parks no representa un heroisme espontani, sinó l’autoritat d’una lluita col·lectiva que s’ha posat poc en context.

 

Rosa ParksRosa Parks a comissaria durant la seva detenció. Wikimedia Commons

UNA VIDA DE REBEL·LIA

Impregnada de pensament polític des de petita, la seva família la va exposar sempre a un sentiment d’orgull racial. Ella mateixa cita els seus avis com les persones que li van donar “l’esperit de la llibertat” fent-li entendre que “no havia de sentir-me inferior a ningú pel meu color de pell”. A casa, els McCauley –el seu nom de soltera– discutien sobre la història de l’esclavitud i la situació de les persones negres a Alabama. Una de les lliçons de la seva mare era que “els esclaus van haver d’enganyar els blancs perquè es pensessin que eren feliços”, ensenyant-li a trobar una estratègia de supervivència que es movia entre la docilitat i la militància.

No tenia problemes, però, per defensar-se quan calia. Compartia amb Malcolm X, un heroi personal, una filosofia de resistència molt marcada. Als 16 anys va haver d’abandonar les aspiracions de convertir-se en treballadora social i deixar l’escola per passar a realitzar treballs domèstics. En una d’aquestes feines, un veí blanc del seu cap va intentar violar-la, al·legant que aquest li havia donat permís. Ella va respondre que el seu cap no la posseïa i que mai obtindria el seu consentiment. “Si volia matar-me i violar un cos mort”, va deixar escrit a la seva biografia, “podia fer-ho, però havia de matar-me primer”. La història va acabar amb ella llegint el diari mentre mirava d’ignorar-lo.

Una de les lliçons de la seva mare era que “els esclaus van haver d’enganyar els blancs perquè es pensessin que eren feliços”

Al voltant de l’època d’aquest incident, l’any 1932, Rosa va contraure matrimoni amb Raymond Parks, a qui va descriure com “el primer veritable activista que mai vaig conèixer”. El casament es va produir durant les mateixes dates del judici dels “nois de Scottsboro”, on nou adolescents afroamericans van ser falsament acusats de violar dues noies blanques en un tren de càrregues i posteriorment condemnats a mort. Raymond era un dels activistes de la defensa, en una època en què si s’hagués descobert les reunions clandestines al voltant del cas, li hauria estat complicat sortir-ne viu. Aviat, ella es va involucrar també en la causa.

Amb una sensibilitat política creixent, Parks va començar a desenvolupar les seves pròpies idees al voltant del racisme i la desigualtat, i es va comprometre també amb els drets de les dones. Va treballar tant per buscar justícia per a dones negres que havien estat violades, com Gertrude Perkins i Recy Taylor, i es va involucrar amb els drets de les dones empresonades. Quan Joan Little, una dona negra de 20 anys que complia una condemna de sis anys per robatori, va matar a un guàrdia blanc que l’havia assaltat, els Parks van cofundar el seu Comitè de Defensa a Detroit. Era ja l’any 1974 i poc després va ser absolta, convertint-se en la primera dona de la història dels Estats Units que va utilitzar amb èxit l’argument de l’autodefensa contra una agressió sexual en un cas d’homicidi.

 

Rosa Parks autobúsAutobús on Rosa Parks va romandre asseguda. Wikimedia Commons

DUES DÈCADES DE MILITÀNCIA PELS DRETS CIVILS

Frustrada per les paradoxes de la democràcia estatunidenca, el desembre de 1943 Rosa Parks va decidir anar a una reunió de la delegació a Montgomery de l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color –NAACP, per les seves sigles en anglès–. Allà hi va conèixer la visionària Ella Baker i el seu company més proper, E. D. Nixon, i va aprendre que ser activista per la igualtat racial als anys 40 volia dir treballar en situacions molt perilloses sense cap indicació que els teus esforços arribessin enlloc.

La delegació se centrava principalment en casos judicials, en un intent de desafiar la brutalitat dels blancs amb els negres i el linxament legal per part de l’Estat. Parks i Nixon van formar part de l’equip que va reestructurar la NAACP de Montgomery –sovint acusada de ser massa cauta i elitista– amb una mirada de classe, per fer-la arribar a la gent i construir una poderosa organització popular que defensés amb una implicació a peu de carrer la igualtat de drets civils.

Els líders locals encara havien de lluitar contra la por i la reticència de moltes persones negres per emprendre accions contra la desigualtat

Mantenint-se políticament actius durant més de dues dècades, Parks i Nixon, juntament amb altres militants de Montgomery, havien aplanat el camí per a un moviment. Tot i això, els líders locals encara havien de lluitar contra la por i la reticència de moltes persones negres per emprendre accions contra la desigualtat.

Les atrocitats racials –violacions, assassinats, execucions i, a Montgomery, el maltractament continuat de les dones als autobusos– van polititzar Parks, però hi ha dos fets al llarg de l’estiu del 1955 que van ser fonamentals per l’evolució dels esdeveniments. La primera va ser la seva participació en un seminari de dues setmanes a la Highlander Folk School, una escola interracial de lideratge per a adults on va començar a estudiar i discutir els enfocaments per a la desegregació.

El segon va ser el linxament a Mississippi d’Emmett Till, un noi negre de 14 anys, unes setmanes després que Parks tornés de Highlander. Després de fer un comentari a una dona blanca que dirigia un negoci local, el marit d’aquesta i el seu cunyat van segrestar Till, el van torturar, el van assassinar i van llençar el seu cos al riu. La història, com tantes altres abans, va enrabiar Parks profundament.

 

 

L’ACTE DE RESISTÈNCIA A L’AUTOBÚS

Quan el primer dia de desembre de 1955 Rosa Parks va refusar cedir el seu seient a l’àrea reservada per als blancs, no va ser la primera en enfrontar-se a la segregació als autobusos. El mateix havia fet Violeta White el 1944, i va haver de pagar una multa de 10 dòlars. El 1946, Geneva Johnson va ser arrestada per “respondre de forma grollera” a un conductor i no tenir el canvi exacte. Uns anys després, a Mary Wigfield se la va endur la policia per seure on no li corresponia; el mateix que van fer el 1949 dos adolescents de Nova Jersey, Edwina i Marshall Johnson.

“No estava físicament cansada ni més cansada del que estava habitualment al final d’una jornada laboral. Només estava cansada de sotmetre’m”

Sovint s’ha dit de Parks que l’acció va ser empresa per esgotament. Ella mateixa ho desmenteix: “La gent sempre diu que no em vaig aixecar perquè estava cansada, però això no és cert. No estava físicament cansada ni més cansada del que estava habitualment al final d’una jornada laboral. Només estava cansada de sotmetre’m”. Aviat el conductor de l’autobús va trucar la policia. Gràcies a la seva experiència a la NAACP, Parks coneixia els riscos als quals s’enfrontava una dona negra quan era detinguda. De fet, no sabia del cert si hi baixaria viva.

Rosa Parks, que en aquell moment prenia una decisió conscient basada en la seva voluntat política i la llarga història de resistència als autobusos, creia fermament en la responsabilitat de les accions individuals contra la injustícia. Només uns mesos després de l’incident reconeixia que “les meves conviccions signifiquen molt per a mi, i fa molts anys que lluito perquè deixem de ser ciutadans de segona classe. Això no va començar amb la meva detenció”.

Matin Luther KingMartin Luther King a la històrica marxa pels drets civils a Washington D.C., el 1963. Wikimedia Commons

BOICOT ALS AUTOBUSOS DE MONTGOMERY

La paraula va començar a córrer. El caràcter de Parks i la seva experiència política la feien una figura motivadora per a bona part de la comunitat negra de Montgomery, que de seguida va rebre l’actuació amb impacte i la va transformar en un moviment. El boicot als autobusos de Montgomery, durant el qual bàsicament les persones negres –els principals usuaris– va deixar d’utilitzar el transport públic de la ciutat, va durar 382 dies.

El moviment va aconseguir, mitjançant la pressió, que les lleis que promulgaven la segregació racial als autobusos de l’estat d’Alabama eren inconstitucionals. El boicot va provocar ocupacions, manifestacions, marxes, campanyes i, finalment, va portar a l’aprovació de la Llei dels Drets Civils l’any 1964 i la Llei de Dret de Vot l’any 1965. El moviment i les lleis que es van aprovar van sacsejar profundament les convencions estatunidenques, i Martin Luther King es va erigir com la consciència del país.

El boicot als autobusos de Montgomery va durar 382 dies, fins que les lleis de segregació racial van ser decretades inconstitucionals

Mentre que la seva determinació va convertir Parks en una persona admirada, també es va convertir en un blanc. La seva família va començar a rebre trucades amenaçadores i cartes, mentre que el seu arranjador els va apujar la renda. Només un mes després de l’inici del boicot, tant Rosa com Raymond van perdre la feina, i els va resultar impossible que els contractessin enlloc. Malgrat la voluntat de suportar els desgreuges, la pressió es va fer massa forta, i a l’agost de 1957, vuit mesos després que el boicot acabés en triomf, la parella va marxar a viure a Detroit, al nord del país, víctimes del sistema que havien lluitat per canviar.

Rosa Parks AutobúsInterior de l'autobús on Rosa Parks va romandre asseguda. Wikimedia Commons

DETROIT, LA LLUITA CONTINUA

Lluny del sud, la seva imatge es va anar empobrint. Al llarg dels anys 60 i 70, Parks va continuar estretament vinculada a les organitzacions locals de la capital industrial del país. Des d’allà va treballar conjuntament amb l’incipient moviment del Black Power. El 1965, després de més de dues dècades d’activisme, va obtenir la seva primer feina política remunerada, a l’oficina del congressista John Conyers, aconseguint l’accés, per primer cop des de la fi del boicot, a un salari, seguretat social i una pensió.

“M’agradaria que la gent expliqués que sóc una persona que sempre ha volgut ser lliure, i que no ho volia només per a mi mateixa”

Durant els anys 80 i 90, quan la lluita racial pels drets bàsics es donava per superada, Rosa Parks va continuar insistint en la importància de la persistència i el llarg recorregut per davant. Si als 60 ja s’havia oposat a la Guerra de Vietnam, les seves reivindicacions internacionalistes es van accentuar als 80, quan va unir-se als piquets a l’ambaixada sud-africana a Washington D.C. en protesta de l’apartheid i va criticar fortament les polítiques estatunidenques a l’Amèrica Llatina.

Rosa Parks va morir el 24 d’octubre de l’any 2005, als 92 anys. Una dècada abans, però, havia parlat de com volia ser recordada: “M’agradaria que la gent expliqués que sóc una persona que sempre ha volgut ser lliure, i que no ho volia només per a mi mateixa”.