Era una matinada freda i plujosa de novembre quan el cos fred que tenia Víctor al seu davant obria els seus grocs ulls. Ell volia crear un ésser bell, però allò que despertava era un monstre. El monstre de Frankenstein.

Gairebé dos segles més tard, el 1973, un científic amb la mateixa dosi de supèrbia i ego descobria el secret de la vida. Era Frank-N-Furter que, vestit amb la seva cotilla ajustada, mitges de malla i sabates de taló de 10 cm, portava d’entre els morts el seu mascle ideal: un catxes ros, bronzejat i amb la histamina suficient per aguantar tota una nit. Naixia Rocky Horror. Començava una llegenda.

Aquesta odissea transvestida és, fins al moment, la pel·lícula que més temps ha estat en cartellera al cinema.

Aquest és l’argument del mític musical rock The Rocky Horror Picture Show, adaptació cinematogràfica de l’obra teatral The Rocky Horror Show. Aquesta odissea transvestida és, fins al moment, la pel·lícula que més temps ha estat en cartellera al cinema (40 anys) i és considerada per molts una obra de culte.

 

L’INICI DEL MITE

The Rocky Horror Show va ser creada com una paròdia teatral dels clàssics d’horror i ciència-ficció que Richard O’Brien, l’autor, havia vist a la televisió durant la seva infantesa. Doctor X, L’home invisible, El dia que la Terra s’aturà o King Kong són alguns dels films que el van inspirar. Rocky Horror és, doncs, una espècie de Scary Movie però amb altes dosis de petardeig, alliberació sexual i transvestisme.

 

 

L’obra, que va tenir lloc a Londres, estava pensada per ser una lleugera comèdia de baix pressupost. Va començar amb uns decorats dignes del quiròfan de Debbie Harry i unes expectatives més baixes que la natalitat japonesa. Així i tot, gràcies al seu humor irreverent i el seu innovador plantejament, es va convertir en un èxit. No van passar ni dos anys quan va fer el salt a la pantalla gran amb The Rocky Horror Picture Show.

Molts dels actors de la primera representació teatral, uns desconeguts aleshores, van repetir en la versió cinematogràfica de Rocky Horror Show. Tim Curry, per exemple, va protagonitzar ambdues amb el rol del científic transvestit Frank-N-Furter.

Rocky Horror Picture Show, la pel·lícula, va comptar, a més, amb l’aleshores debutant al món del cinema Susan Sarandon, que aquest any ha guanyat el Gran Premi Honorífic del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya i que l’organització ha homenatjat projectant la pel·lícula a l’edició d’enguany.

 

EL PERQUÈ DEL MITE

En plena època Glam, Rocky Horror va arribar als cinemes. La seva estètica extravagant, llampant i desvergonyida s’adaptava perfectament a les tendències de l’època. Això, sumat a cançons que bevien del Glam Rock i un humor irreverent i absurd, semblava la recepta perfecta per tenir èxit, però efímer. Així i tot, 40 anys després segueix ben viu.

La seva longevitat s’explica gràcies als col·lectius a què va apel·lar. La pel·lícula, que té com a línia argumental un Víctor Frankenstein transvestit i un monstre amb tan poca roba que faria que Mary Shelley es tirés aigua beneïda als ulls fins a quedar-se cega, va ser un èxit a la comunitat LGTBI+ del moment. La pel·lícula explora la bisexualitat, la fluïdesa de gènere i l’alliberament sexual sense cap tipus de tabús. Rocky Horror, malgrat no tenir pretensions gaire profundes, va reflectir i normalitzar moltes de les experiències del col·lectiu i va apoderar moltes persones a definir i defensar la seva pròpia identitat sexual i de gènere.

Rocky Horror acollia aquelles persones que la societat del consum i la seva tendència uniformadora volien obviar.

Però no només la comunitat LGTBI+ va veure’s interpel·lada per la pel·lícula. Tot tipus d’actors apareixien a la pel·lícula, fins i tot d’aquells que mai eren representats en la cultura més mainstream: persones grasses, ancianes, andrògines o extravagants. Rocky Horror era vista com una icona de la diversitat, una exaltació de la divergència social on tothom tenia dret a celebrar la seva autenticitat.

Ben aviat es va popularitzar acudir als cinemes en una espècie de sacríleg ritual religiós per veure la pel·lícula i interactuar-hi, ballar al ritme de les seves cançons i, en definitiva, passar-s’ho bé sense importar qui o com fossin. Les sessions de Rocky Horror va passar a ser una tradició per aquelles persones que la societat del consum i la seva tendència uniformadora volien obviar.

 

2015: EL ‘REMAKE’

S’han realitzat moltes versions teatrals de la pel·lícula, però en 2015 la Fox Broadcasting Company va atrevir-se amb un remake, és a dir, filmar una nova versió. Encara que aquesta va tenir una major presència de persones negres, que a la pel·lícula original no tenien pràcticament cap pes, una de les principals crítiques que va rebre va ser la d’obviar aquelles persones que no complien els cànons de bellesa establerts.

 

 

Time Warp, una de les cançons més emblemàtiques de la pel·lícula original, dignifica i celebra la marginalitat de tots els seus ballarins, que ballen com si fos un banquet de noces amb barra lliure a les quatre del matí. Així i tot, el remake tan sols compta amb atlètics ballarins sortits de Broadway que executen una perfecta coreografia que destil·la professionalitat i elitisme.

El remake, al cap i a la fi, tan sols aconsegueix apoderar-se d’un referent cultural de les comunitats marginades i infrarepresentades, i convertir-lo en un producte en sèrie, sense una ànima que pugui sobreviure com ho va fer l’original, que 40 anys més tard segueix igual de rellevant.