BARCELONA. Els anys 60 van representar una explosió: artística, política, social, popular. La contracultura arrasa i esquerda tots els sectors de les societats occidentals. Però una revolució cultural d’aquestes dimensions s’arrossega més enllà d’una dècada. Quan arriben els 70, la lluita contra l’statu quo pren formes diferents. Al Regne Unit, el moviment anti-establishment contamina una música popular que es fa metàfora: el punk crida amb paraulotes, roba estrident i agressivitat, que la gent està farta. Un cop més, l’art teixeix la història de la reivindicació política britànica de finals dels 70 i principis dels 80; i ho fa de la mà de bandes avui tan emblemàtiques com The Clash o Sex Pistols.

 

UN FOCUS DE LLUITA: CONTRA EL STATU QUO

La ressaca dels 60. Queden enrere la ironia, la música psicodèlica, els ideals hippies, Woodstock. Però al llarg dels 70 i començament dels 80 encara segueixen arrossegant-se l’inconformisme, el desacord i la ira. La població està cansada i cansades són les maneres de demostrar-ho: agressives, dures, provocant conflictes constants a peu de carrer. La politització de la contracultura s’evidencia encara més, i explota en forma d’esdeveniments com el Maig del 68, a França. Al veí Regne Unit, l’escalada de la nova esquerra, The British New Left, i conflictes com els provocats per agrupacions violentes, com The Angry Brigade són simptomàtics d’aquesta radicalització de l’anti-establishment. Crisi econòmica, brutalitat policial, desocupació juvenil, racisme, estancament… estan a l’ordre del dia.

Al bell mig d’aquest brou de cultiu neix el punk, com la metàfora més gràfica de l’energia que es respira als carrers. Inconformisme, provocació, agressivitat en les maneres. Un rock ‘n roll retorçat, posterior, evolucionat cap a l’agressió, definitori d’una contracultura que es torna vomitiva -perquè escup i vomita-, lletja -perquè retrata la societat-, mal educada -perquè crida paraulotes-, iracunda -perquè està cansada-.

Subversiva, transgressora, plena de pus.

 

UN ORIGEN: NOVA YORK I LONDRES, AMOR I DESAMOR ENTRE EUA I REGNE UNIT 

Tot i la dificultat de definició, existeix un cert acord l’origen del punk als carrers del Nova York dels 70, amb formacions com els Ramones o New York Dolls fent les primeres passes. És en aquest context en en el qual Malcom Mclaren, músic, empresari, manager i productor anglès, aterra a la ciutat estatunidenca. Després de fer de sastre i manàger dels New York Dolls, torna al seu Londres natal amb el cap ple d’idees.

L’impacte de la boutique de roba SEX, que regentava a Londres juntament amb la seva dona, la dissenyadora Vivienne Westwood, és potser la manifestació més clara del que cantava Crass en el seu Punk is Dead de 1978: “El punk és només un altre producte barat per al cap del consumidor”. Producte o no, SEX va jugar un paper crucial en la creació, consolidació i salt a la fama d’una de les bandes més emblemàtiques del punk anglès: The Sex Pistols.

 

God save the Queen – Sex Pistols

 

Tricia Henry és una de les poques persones que analitza acadèmicament el punk, i en el seu Break All Rules! Punk Rock and the Making of a Style del 1989 defensa precisament això – que el punk britànic es torna més polític, més ferotge: és la bandera de joves de classe obrera reaccionaris rebel·lant-se contra l’statu quo.  Però el moment de crisi també permeté l’avenç de l’ultradreta.

 

UNA CONFUSIÓ: PUNK D’ULTRADRETA I AMBIGÜITAT ESTÈTICA

Els crits, la violència en les lletres i en les maneres, la fatiga i la crucial importància de l’aparença. Però de la mateixa manera que el punk es configura en un context en què la lluita és en defensa d’ideals d’esquerra, al Rock Against Racism li surt la cara fosca de la moneda.

Durant els anys 70 el Front Nacional Socialista britànic bombardejava els joves amb propaganda feixista, i els moviments d’ultradreta no eren indiferents a tot el que passava als carrers. Així, l’extrema dreta utilitza espais culturals associats al punk per propagar el racisme i les ideologies feixistes; s’aprofita així d’una estètica i unes bases musicals basades en l’agressivitat que semblaven anar molt d’acord amb la violència dels seus missatges. El naixement del moviment Rock Against Communism a finals dels 70 i la proliferació de bandes com The Dentists, The Ventz, Crap o Tragic Minds en són la prova.

 

I am a poser – X-Ray Spex

 

En aquest context, resulta problemàtic que figures com Sid Vicious (Sex Pistols) o Siouxsie Sioux (Siouxsie and the Banshees) incorporin imaginari nazi a la seva vestimenta. Però, en essència, només era això – una imatge. I precisament per aquí ataquen els mateixos artistes: criticant satíricament l’obsessió dels fans i seguidors amb la façana superficial del punk.

     

UN TEMA: THE CLASH –  ‘WHITE RIOT’

“Som antifeixistes, antiviolència, antiracistes i pro creació. Estem en contra de la ignorància.” The Clash neix el 1976 a Londres i aviat es convertirà en icona i referent de l’escena musical i cultural de finals dels 70 i principis dels 80. Fan passos petits, fins que el vocalista Joe Strummer i el baixista Paul Simonon són a la seva ciutat natal, Londres, durant els Notting Hill Carnivals d’aquell mateix 1976.

White riot – I want to riot. Encara era rock ‘n roll cru, però ara passat pel filtre del Notting Hill Carnival de 1976. Aquell any, a la tradicional festivitat que té lloc al barri de North Kensington de Londres, hi havia una presència massiva de policia. Els mitjans parlaven de les conseqüències: “el carnaval acaba en disturbis”; “més de 100 policies han hagut de ser traslladats a l’hospital”. Els carrers murmuraven que, en realitat, el que havia passat era que hi havia agressions sistemàtiques i arbitràries cap a la població negra. Que l’excusa d’un lladre de carteres negre va ser suficient per desencadenar els aldarulls. Joe Strummer i Paul Simonon eren allà.

 

White riot – The Clash

 

Black people gotta lot a problems

But they don’t mind throwing a brick

White people go to school

Where they teach you how to be thick

 

[La gent negra té molts problemes

però no els importa llançar un maó

La gent blanca va a l’escola

On t’ensenyen com ser estúpid]

 

The Jam, una altra icònica banda del punk anglès dels 70, cridava en el seu In the city:

In the city there’s a thousand men in uniforms

And I’ve heard they now have the right to kill a man

 

[A la ciutat hi ha un miler d’homes vestits d’uniforme

I he sentit que ara tenen el dret de matar un home]

Quan The Clash i The Jam escriuen aquestes cançons van més enllà de la crida a rebel·lar-se i condemnar la brutalitat policial. Estan cridant contra el situacionisme, el conformisme i l’statu quo, en una definició precisa del que significa el punk: una agressivitat que s’evidencia i es practica a través de lletres dures, escopides, de paraules que volen començar una lluita, que envesteixen contra tot i tots i que no en saben -o no en volen saber- de les bones maneres.

 

UN ESDEVENIMENT: BILL GRUNDY A LA TELEVISIÓ NACIONAL BRITÀNICA

El primer dia de desembre de 1976 Bill Grundy, presentador del programa de la BBC Today, va convidar a plató els Sex Pistols. El que va passar després va donar la volta al país i va posar el punk en primera pàgina de tots els tabloides, tot i ser Today un programa regional de Londres.

En directe, sense censurar i a la hora del te, Bill Grundy va provocar els seus convidats. Ironies, riures, judicis de valor i, fins i tot, una resposta masclista al comentari de Siouxsie Sioux quan l’artista li diu al presentador “Sempre t’havia volgut conèixer”. “Ah sí? Doncs espera que acabi el show”, contesta Grundy. Per quan Steve Jones, guitarrista dels Sex Pistols, contesta amb insults, Grundy ja l’està provocant de nou “what a fucking rotter” (“vaja un maleït desvergonyit”), deixa anar el músic.

 

Fragment de l’entrevista de Bill Grundy als Sex Pistols.

 

Hora del te britànica. Un enfilall de paraulotes fa estona que ressonen en les televisions de tot el país. Les últimes paraules de Jones són ja l’indicador que l’incident ha trasbalsat la totalitat de la societat i porten ràpidament el punk a la discussió a peu de carrer. Després d’aquell incident, les alcaldies i promotors van reaccionar amb por als concerts de punk. Plens de recel cap a possibles disturbis i incidents violents, es van cancel·lar molts concerts de punk arreu del país.

 

UN SUBGÈNERE: RIOT GRRRL

Però la influència del punk va més enllà de trasbalsar la societat d’un país. Com a gènere musical o com a secció de la contracultura, el punk va evolucionar i derivar cap a tants altres subgèneres que es van definir d’acord amb la seva lluita particular: anarchopunk, immigrant punk, emo, hardcore, ska, new wave… D’entre ells, n’hi ha un, Riot Grrrl, la curta vida del qual no va minar de cap manera la seva importància.

Riot Grrrl és un moviment transgressor, feminista, reivindicador del poder de la dona en l’esfera punk. Motivat políticament, va donar música, però també revistes i altres manifestacions culturals.

 

OH BONDAGE OF YOURS – X-RAY SPEX

 

Violacions, violència masclista, conflictes socioculturals… les lletres de les girl bands com Bikini Kill (EUA), Huggy Bear o X-Ray Spex (UK) i la seva estètica eren una crida reivindicativa contra la dominació masculina en un gènere els trets del qual -agressivitat, males maneres, violència- semblaven fer-lo exclusiu dels homes.

    

UNA PUNTA DE L’ICEBERG, GREEN DAY

El punk ho és tot. Les influències del reggae a The Clash, les bandes New Wave, el Rebellion Punk Festival a Blackpool, al Regne Unit. Definir Green Day com a punta de l’iceberg és només una metàfora per il·lustrar fins on pot arribar a abastar la definició del punk. La seva relació amb la política, la seva definició de la contracultura, la seva tendència estètica o la seva manera de parlar continuen redefinint-se i el seu retrat i bases canvia, depenent a qui se li pregunti, independentment dels anys que hagin passat des que els Sex Pistols feien les primeres passes.

La idea que la història del punk es continua escrivint està força socialment acceptada. I que algú hi arribi a través de Green Day és, si més no, emocionant.

 

BannerRevista