Ni sorpreses ni emocions. L’imponent edifici de vidre que allotja la CDU al centre de Berlín va celebrar ahir una nova victòria electoral. Els cristianodemòcrates alemanys han tornat a revalidar la seva majoria al Bundestag tot i obtenir els pitjors resultats des que Merkel va arribar al poder el 2005. Sigui com sigui, la inexistència d’una alternativa de govern permetrà a la cancellera encetar el seu quart mandat determinada a igualar els 16 anys del seu mentor Helmut Kohl al capdavant d’Alemanya. Resolem les incògnites d’aquests comicis més enllà de la victòria de Merkel.

 

AMB QUI GOVERNARÀ MERKEL?

La tradicional fragmentació del parlament alemany obligarà al partit de Merkel a buscar socis per governar. Durant la passada legislatura, la cancellera ha liderat una Gran Coalició o Grosse Koalition amb el seu principal rival, els socialdemòcrates de l’SPD. Gràcies a aquesta aliança de govern, l’executiu alemany ha gaudit d’una gran estabilitat i el suport del 80% del parlament. Però els desastrossos resultats obtinguts ahir pels socialdemòcrates – els pitjors des de la Segona Guerra Mundial – han forçat al seu líder Martin Schulz a anunciar que la Gran Coalició no es tornarà a repetir i que l’SPD intentarà refer-se des de l’oposició.

L’aritmètica no dona moltes alternatives. Si Merkel vol evitar un dèbil govern en minoria, haurà de negociar l’entrada a l’executiu dels liberals de l’FDP i els ecologistes Verds. Amb l’FDP ja hi va governar entre el 2009 i el 2013, any en què van desaparèixer del Bundestag. I, per estrany que pugui semlar, ecologistes i conservadors ja governen plegats en Estats importants com Baden-Württemberg. És per això que cada vegada pren més força l’opció de formar una coalició Jamaica, com es coneix popularment la unió de CDU, FDP i els Verds, ja que els colors negre, groc i verd de la bandera d’aquest país caribeny coincideixen amb els colors corporatius dels tres partits.

 

 

Aquest govern tripartit, però, no sembla fàcil. Es preveuen llargues negociacions no només pel repartiment de carteres sinó també per resoldre les diferències programàtiques entre les tres formacions. Els liberals de l’FDP, per exemple, han defensat en campanya l’expulsió de Grècia de l’Eurozona, proposta de la qual Merkel no en vol saber res. D’altra banda, els Verds obligaran a fer concessions en materia de medi ambient a una cancellera acusada de posar-se al costat de la indústria automobilística en l’escàndol de les emissions de carboni.

 

PER QUÈ LA CDU ÉS HEGEMÒNICA?

Ara fa quatre anys semblava que Merkel encetava el seu darrer mandat i s’especulava obertament sobre la seva successió. Però durant els darrers anys, la figura de la cancellera s’ha vist revaloritzada i les eleccions d’ahir la situaran al Govern federal fins el 2021. Això no vol dir que la legislatura hagi estat fàcil. La mal anomenada política de portes obertes amb les persones refugiades aplicada l’estiu de 2015 va exaltar els sectors més conservadors del seu partit. Merkel va apagar aquell incendi impulsant un acord amb Turquia que ha estat titllat de vergonyós amb l’objectiu d’evitar l’arribada de migrants a Europa.

La victòria en els comicis d’ahir ha estat amarga per la pèrdua de 2 milions de vots i uan seixantena de diputats. Però ningú dubta que la cancellera concentra tot el capital polític de què disposa la CDU. És la líder més ben valorada del país, les classes mitjanes aplaudeixen la seva serietat, discreció i pragmatisme; i encapçala les enquestes entre la joventut alemanya, que la coneix popularment com a Mutti (mare). A més, l’electorat alemany està satisfet amb l’estabilitat econòmica del país, que ha passat la crisi amb baixos nivells d’atur (6%) tot i la precarietat laboral cronificada en alguns sectors de l’economia.

 


D’altra banda, cal tenir en compte que bona part de l’hegemonia de la cancellera rau en la seva habilitat per desarticular propostes estrella de l’oposició. Després del desastre nuclear de Fukushima l’any 2011, Merkel va fer un gir inesperat en la seva política energètica i va anunciar la fi de l’energia atòmica, una reivindicació històrica dels Verds. Més recentment, en plena precampanya electoral, Merkel va sorprendre facilitant llibertat de vot al seu partit en el debat d’aprovació del matrimoni igualitari. Ella hi va votar en contra però la llei va tirar endavant i ja no se n’ha parlat durant aquesta campanya. L’SPD no li ha pogut esgarrapar vots.

 

QUÈ HA PASSAT AMB ‘L’EFECTE SCHULZ’?

Quan a principis d’any l’expresident del Parlament Europeu Martin Schulz va aterrar a la política alemanya tot semblaven bons auguris per als socialdemòcrates. Schulz, que a diferència del que és habitual va fer el salt de Brussel·les a Berlín, va ser escollit candidat a la cancelleria amb el 100% dels vots dels delegats de l’SPD, un resultat històric. Les enquestes van contribuir a fomentar aquest optimisme quan l’SPD va augmentar 10 punts en intenció de vot igualant la CDU de Merkel (32%). Semblava que Schulz atreia tot aquell electorat d’esquerres desencantat amb la Gran Coalició. Es va començar a parlar, llavors, de l’efecte Schulz.

Però el revulsiu que prometia Schulz no s’ha arribat a materialitzar en cap comici des que va ser nomenat candidat. El març, la CDU es va imposar al Sarre. El mes de maig, l’SPD va perdre el govern a Schleswig-Holstein en favor del partit de Merkel. I una setmana després, a Renania del Nord Westfalia (Düsseldorf), l’estat més poblat del país i tradicional feu de l’esquerra, va donar la victòria als conservadors. Amb aquests precedents, ningú preveia que l’SPD pogués fer ombra a Merkel i així s’ha constatat.

 

 

Alguns analistes apunten que, més enllà de les mancances de Schulz com a candidat, el principal problema que ha tingut l’SPD és la incapacitat d’articular un discurs alternatiu al de la CDU. D’una banda, perquè durant els darrers 12 anys, l’SPD ha estat el soci minoritari del govern de Merkel (períodes 2005-2009 i 2013-2017). D’altra banda, perquè van ser els mateixos socialdemòcrates liderats pel llavors canceller Gerhard Schröder els qui van introduir polítiques neoliberals per reduir els costos de l’estat del benestar a Alemanya. Amb tot, en l’únic debat televisiu de la campanya entre Merkel i Schulz, el candidat socialdemòcrata es va diferenciar de la cancellera en matisos i no qüestions de fons. Merkel va guanyar el cara a cara.

QUIN PAPER TINDRÀ LA ULTRADRETA?

La llavor del fenomen Alternativa per Alemanya, que va florir ahir amb un 13% dels vots i 94 diputats, es va plantar en les anteriors eleccions al Bundestag. La formació s’havia presentat davant la societat alemanya com un partit conservador que propugnava l’abandonament de l’euro i el retorn al marc alemany en ple debat sobre el rescat de Grècia. Això no va ser suficient per superar llavors el topall del 5% dels vots necessari per entrar al Bundestag. Per això, s’ha agut de reiventar durante ks darrers anys i no li ha anat pas malament.

La fórmula d’èxit de l’AfD ha consistit en l’adhesió a posicions obertament xenòfobes i islamòfobes davant l’entrada de 900.000 refugiats a territori alemany en un context en què el moviment ultra Pegida concentrava milers de persones als carrers en contra dels migrants. Precisament el feu de Pegida és Dresden, a la zona més empobrida del país, l’antiga Alemanya Oriental, on l’AfD ha obtingut molt bons resultats. Malgrat la manca d’un lideratge fort – l’AfD ha variat la seva cara visible diverses vegades arran de les lluites internes del partit – la ultradreta ha sabut simpatitxar amb una part important de les classes treballadores i els aturats.

 

 

És evident que l’AfD ha condicionat el debat públic durant la campanya i ho intentarà fer al Bundestag. Només per fer-se una idea, el cara a cara entre Merkel i Schulz mencionat anteriorment va durar una hora i mitja, de la qual 40 minuts van estar dedicats a la política d’asil de refugiats. L’AfD no hi participava però era més present que mai. Encara que ningú compta amb l’AfD per governar, els 94 diputats obtinguts són un altaveu d’or per la ultradreta, que ha tornat al parlament alemany 70 anys després. És per això que el cordó sanitari de la resta de partits contra l’AfD ja es va evidenciar durant la nit electoral. La decisió de Schulz de no entrar al govern de Merkel evitarà que la ultradreta lideri la oposició a Alemanya.

 

 [Aquest article ha estat actualitzat amb els resultats de les eleccions al Bundestag]