CÓRDOBA (Argentina). La societat argentina marxava al pas de les botes militars. Dones relegades a les tasques domèstiques i de cura dins de la llar, homes marcadament heteronormatius. En aquest esquema no hi tenia cabuda la dissidència. Del 1976 al 1983 l’Argentina va viure un dels seus capítols més cruents; la dictadura cívico-militar autodenominada Procés de Reorganització Nacional. La ‘subversió’ era l’objectiu a combatre i el terrorisme d’Estat l’eina per aconseguir-ho.

Després de 40 anys, s’han jutjat els principals culpables però moltes ferides segueixen obertes. L’assassinat i la posterior desaparició de persones va ser una constant i les organitzacions de Drets Humans vetllen encara ara per trobar les víctimes que van ser sistemàticament extorsionades. Els esforços conjunts d’una gran part del poble argentí han permès mantenir viva la memòria d’aquestes persones.

La repressió de la dictadura contra les persones LGTBI no ha estat visibilitzada

Però el reconeixement no ha arribat per a tothom. Les víctimes per motius d’orientació o identitat sexual encara no han estat reconegudes. L’Estat argentí no ha atorgat cap mostra commemorativa pel dany a aquests desapareguts o als seus familiars. Una assignatura pendent: la repressió de la dictadura cívico-militar cap a les persones LGTBI no ha estat visibilitzada ni processada socialment i, encara menys ha format part de cap causa judicial.

 

UN COP DUR PER A LA LLUITA LGTBI

La història de l’autoorganització política de la diversitat sexual a l’Argentina la comencen a construir públicament joves de classe treballadora el 1968, amb la publicació de la revista Nuestro Mundo. La majoria dels membres provenien d’organitzacions revolucionàries de les quals havien estat expulsats per motius d’orientació sexual. L’advocat de Devenir Diverse -una organització per la igualtat jurídica i social del col·lectiu LGTBI-, Juan Cruz, apunta que el moviment revolucionari argentí dels 60 reproduïa la mateixa homofòbia que es vivia als carrers. “Les persones amb formes de vida dissidents es veien destinades a ocultar qui eren i com se sentien perquè anaven en contra de la moral revolucionària de ‘l’home nou’ de Che Guevara“, assegura Cruz.

 Noms desaparegutsEls noms de les víctimes que van passar pel centre de detenció D2. JULIA TERCERO

 

Davant d’això, les trobades dels joves es van anar intensificant i l’organització va anar creixent, fins que, conjuntament amb d’altres plataformes sorgides a posteriori, al 1971 van crear el Front d’Alliberament Homosexual (FLH). La consigna era ‘Estimar i viure lliurement en un país alliberat’, fent referència a la impossibilitat de desenvolupar-se en el context repressiu al que es trobaven sotmesos.

Aquesta iniciativa va permetre la visibilització del col·lectiu LGTBI, però al cap de pocs anys tot es va aturar. El cop d’Estat del 24 de març de 1976 i la posterior dictadura va ser un episodi dur per als moviments feministes i d’alliberament sexual que s’havien anat desenvolupant des de la dècada anterior. La desarticulació i l’estancament de les lluites van ser inevitables. El col·lectiu no només va patir la repressió política sinó que es va veure copsat per un discurs religiós i conservador a totes les institucions, que va significar un retrocés a la lluita pel reconeixement de la diversitat sexual i dels drets sexuals i reproductius. L’Església va ser erigida com l’autoritat moral que imposava els rols i models de comportament i, als carrers, les Brigades de Moralitat de la Policia Federal purgaven els homosexuals i trans i aconseguien trencar amb la visibilitat que el col·lectiu havia guanyat.

 

ELS REPRIMITS PER LA DICTADURA

“Em van detenir a la peatonal a les set de la tarda mentre m’apuntaven amb una arma. El carrer estava ple de gent i ens portaven directament al centre de detenció clandestí D2, al centre de la ciutat. Ningú ens mirava. Era tanta la por que ningú s’atrevia a dir res, tot i veure com se’ns estaven enduent”. Daniel Tortosa, va ser detingut fins a 17 vegades entre el 1980 i el 1985. “Allà em van tapar els ulls i em van extorsionar. Més tard, em van fer unes fotos amb el número de detenció i van escriure en un document que estava acusat de ser homosexual”.

Aquesta coacció estava emparada pel Codi de Faltes, un reglament provincial que suposadament servia per castigar les conductes que perjudicaven la vida quotidiana amb la finalitat de facilitar la convivència. En algunes províncies encara es manté vigent amb algunes modificacions. Durant la dictadura, s’atribuïa al comissari la decisió de detenir a les persones que no reproduïen una evident heteronormativitat i també a aquelles que no es vestien d’acord amb el seu sexe. Això ho emparava l’article 68 i 69 del codi, mentre que el 92 tenia a veure amb la “roba indeguda”.

El Codi de Faltes provincial instaurat durant la dictadura castigava la dissidència sexual i de gènere

“Una de tantes nits em va parar un camió de militars. Em van increpar amb insults, em van estirar dels cabells i em van portar a la comissaria. Allà vaig ser sotmesa a violacions i pallisses, especialment als genitals perquè em preguntaven per a què els havia de fer servir si em ‘disfressava’ de dona. Al dia següent, em van abandonar en un descampat”. Són les paraules d’Ivanna Aguilera, una supervivent del règim dictatorial i militant trans que va viure des dels 13 anys la repressió en primera persona. “Es va convertir en una cosa natural anar corrent amunt i avall quan vèiem una patrulla. Sempre detenien algunes companyes. Moltes tornaven colpejades, d’altres no tornaven mai”.

Testimonis D2El relat de les víctimes s’exposa a l’antic centre de detenció de Córdoba. JULIA TERCERO

 

Les coaccions i les agressions físiques eren una constant per a les persones dissidents, dins i fora de la comissaria. “Ens deien que no teníem drets, que érem persones degenerades, malaltes, que no teníem dret a res; ni a viure, ni a pensar, ni a caminar. Jo era una criatura que no entenia res perquè no tenia noció del que passava. Només sabia que a les vuit hi havia toc de queda i que no podíem reunir-nos, tampoc llegir segons què, ni anar soles pel carrer”, explica Aguilera.

Aguilera: “No teníem dret a res; ni a viure, ni a pensar, ni a caminar”

“Vivia entre reixes”, sentencia Mónica Tenor, una persona trans que relata la seva història en uns documents audiovisuals inèdits de l’Arxiu Provincial de la Memòria Històrica de Córdoba. “Per ser lliure m’havia de quedar entre les quatre parets de casa meva”, comenta mentre recorda que va estar fins a 90 dies consecutius detinguda. Tot i això, quedar-se a casa tampoc era una garantia de seguretat ja que la persecució també anava dirigida a les famílies.

Les identificacions s’efectuaven a partir d’una llibreta amb informació sobre el servei militar. Allà hi tenien estampat un segell vermell on s’hi especificava que eren homosexuals. “Se’ns equiparava a persones malaltes i no podíem treballar perquè ningú ens volia quan veia el document”, explica Tenor.

Tenor: “Per a ser lliure m’havia de quedar entre les quatre parets de casa meva”

Algunes tècniques per evitar la detenció passaven per un carnet on al·legaven que eren artistes i així podien vestir-se com es sentien, però la majoria de les vegades acabaven igualment preses. “Sempre m’he preguntat, per què? Per què no em podia expressar políticament, religiosament, sexualment…? I sé que és perquè estàvem totalment desemparades”, lamenta Aguilera.

L’abús cap a les dones també es va estendre a les embarassades, en nèixer els fills i filles d’aquestes en captiveri. Avui, i després de 40 anys del cop d’Estat, es reconeix que es van robar sistemàticament nens i nenes, una lluita incansable de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo que no ha tingut suport institucional sota el mandat dels Kirchner de l’última dècada

 

UN INFORME INCOMPLET

El llibre La homosexualitat a l’Argentina, de Carlos Jáuregui, explica que un dels responsables de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) li va assegurar que uns 400 homosexuals van ser detinguts durant la dictadura cívico-militar: molts d’ells torturats, violats i assassinats. Un tracte similar al que van rebre els jueus i les persones amb diversitat funcional; i que va ser, en paraules de l’autor “especialment sàdic i violent”.

La CONADEP va ser una plataforma assessora creada l’any 1983 amb l’objectiu d’investigar les reiterades i planificades violacions de Drets Humans durant el període del terrorisme d’Estat entre el 1976 i el 1983 per part de l’autodenominat Procés de Reorganització Nacional. La plataforma, que buscava esclarir els fets succeïts durant quasi una dècada, rebia documents i denuncies diàries sobre desaparicions, segrestos, tortures i assassinats a mans del règim.

record víctimes de la dictadura argentina de 1976Cada dijous onegen imatges dels desapareguts. JÚLIA REGUÉ

 

Amb tota aquesta informació, la CONADEP va publicar un informe anomenat Mai més, en què s’afirma que els Drets Humans van ser violats de manera sistemàtica i orgànica per la repressió estatal, que utilitzava una metodologia del terror planificada curosament pels alts comandaments de les Forces Armades. Aquest document suposa “el relat de l’infern”, en paraules de Juan Cruz.

L’informe, que va ser clau a l’hora de desenvolupar l’anomenat Judici a les Juntes que va acabar amb l’empresonament dels màxims responsables de la dictadura, no recull, però, cap víctima per motius d’orientació sexual o identitat de gènere. La branca catòlica de l’Assemblea Permanent pels Drets Humans (APDH) s’erigeix com a principal interessat en aquest silenci. “No és un informe complet perquè amb la democràcia es va heretar l’estructura repressiva de la dictadura i moltes persones encara patien el terror i no s’atrevien a parlar”, comenta Cruz.

 

DE LA IGUALTAT JURÍDICA A LA SOCIAL

En la última dècada, la lluita als carrers va obrir un marc d’oportunitat per a la inclusió en l’agenda pública de les reivindicacions de la diversitat sexual. El primer pas es va fer l’any 2007 amb l’inici d’un procés de reformes que va eliminar dels Codis de Faltes els articles que penalitzaven obertament l’homosexualitat i el travestisme, que s’utilitzaven per criminalitzar les seves identitats en mans dels policies provincials. Tres anys després, l’Argentina es va convertir en el primer país d’Amèrica Llatina en aplicar una llei pel dret al matrimoni civil igualitari, el desè a nivell mundial.

L’Argentina va ser el primer país d’Amèrica llatina en aprovar el matrimoni igualitari i el desè del món

El 2012, es va aprovar la Llei d’Identitat de Gènere, una avantguarda internacional pel seu caràcter no patologitzant, que pretén reparar dècades d’exclusió dels drets més bàsics que constitueixen la ciutadania de la població trans. Val a dir, però, que la realitat no correspon encara al que hi ha sobre paper. La sanció d’aquestes lleis comença a posar fi a la discriminació institucional però cal passar de la igualtat jurídica a la social. “Les dones trans seguim sent perseguides per la nostra orientació sexual i identitat de gènere. Nosaltres no tenim els mateixos drets que la majoria de la ciutadania té”, explica Aguilera. L’advocat de Devenir Diverse comenta que els problemes principals del col·lectiu passen per la dificultat del seu accés a llocs de treball, fet que es tradueix en situacions de vulnerabilitat.

Tot i els avenços legals, la història argentina encara no ha aconseguit curar les ferides d’aquells que van patir la crueltat de ser castigats per orientació sexual o identitat de gènere diferents a la que propagava el règim dictatorial instaurat el 1976. “Companyes meves van ser assassinades i encara no sabem on són, ningú s’ha preocupat per elles. Els organismes de Drets Humans i el govern ens segueix negant. Nosaltres també tenim les nostres mortes”, sentencia Ivanna Aguilera. Ells i elles també demanen el seu “Mai més'”