LONDRES/EDIMBURG/BRUSSEL·LES. Una setmana després que l’opció de sortir de la Unió Europea, el Brexit, sortís guanyadora en el referèndum, la petició on-line que en demana una repetició ja ha arribat als 4 milions de firmes (amb alguna polèmica). Tot i que David Cameron, que ja ha anunciat que dimitirà a l’octubre, ha deixat clar que no hi haurà un segon referèndum, segueix essent una xifra considerable de gent que demana una repetició. I la Unió Europea, què demana?  Jean-Claude Juncker ha declarat que és pertinent que el Regne Unit marxi com més aviat millor per “no prolongar l’incertesa”. 

El referèndum va tenir una participació del 72,2%, força baixa considerant que, per exemple, el referèndum escocès sobre la independència va mobilitzar a un 84,4% de la població. D’aquests, un 51’89 (17’4 milions de vots) va ser a favor de sortir, i un 48,11 (16’5 milions) van ser per quedar-se.

Una gran part de la gent que es queixa pels resultats són els joves del Regne Unit, que van votar en la seva majoria per quedar-se (75%), mentre que una gran part dels que van escollir sortir són gent major de 65 anys. The Independent, un diari pro-europeista, titulava un article per explicar-ho així: ‘Com la generació dels més grans ha fotut la dels més joves‘. “He treballat a França i he estudiat a Espanya”, es queixa en Colm Harvey, un estudiant escocès de Traducció i Interpretació, “i m’imaginava el meu futur professional lligat a la Unió Europea. Em costa d’acceptar que deixarem Europa.”

UNA VICTÒRIA INESPERADA

El Brexit semblava, a finals de maig, un escenari poc probable. Si bé trepitjava els telons del Remain a les enquestes, ningú semblava preocupat per la possibilitat que el Regne Unit s’aixequés el matí del 24 amb les maletes preparades per marxar. Però a mitjans de juny, l’opció de marxar de cop sobrepassava per 4 punts la de quedar-se, i les alarmes es van començar a disparar.


La petició on-line que  demana una repetició del referèndum ja arriba als 4 milions de firmes

Què ha contribuït al fet que 17’4 milions de persones decidissin votar Leave? En primer lloc, la campanya pel Remain va ser feble i dividida: Cameron i el líder laborista James Corbyn no es van posar d’acord per enviar un missatge unitari i de seguretat, sinó que es van basar a repetir la campanya de la por que ja havien usat pel referèndum escocès, convençuts que aquesta vegada també faria efecte.

Mentrestant, la campanya per sortir de la UE comptava amb els grans factors d’influència ha estat els mitjans de comunicació, i especialment, la premsa, que també va jugar un paper decisiu al referèndum del 2014 a Escòcia. The Daily Mail i The Sun, el primer i el cinquè diaris més llegits, portaven setmanes demanant el vot per la sortida de la Unió Europea, publicant continguts anti-europeistes, o encara més, en contra dels refugiats ja que, segons la seva visió, Europa els obliga a acollir-los.

2bbc3a9c-82ab-4fbf-9045-34451843a330

Voluntaris fan campanya a favor de quedar-se a l’UE. Abel Cobos.


El referèndum del Brexit ha obert un abisme d’inigualat al Regne Unit, i els monstres d’una societat profundament dividida estan sortint-ne fora”, explica l’activista dels Drets Humans Fuad Alakbarov, que durant aquests últims mesos ha estat proporcionant ajuda a les famílies de refugiats que arribaven a Escòcia. Un exemple n’és la portada del 16 de juny del Daily Mail, on es veia una fotografia de refugiats entrantal Regne Unit en un camió, i titulava: “Venim d’Europa, deixeu-nos entrar”. Més tard va resultar que no era veritat, ja que eren refugiats de l’Iraq i van oferir una correcció minúscula a les pàgines interiors. 

Però una de les figures més polèmiques de la campanya ha estat, sens dubte, la del  líder de l’UKIP Nigel Farage, dirigent del partit anti-europeista per excel·lència. Fou ell qui protagonitzava un poster electoral on se’l veia davant un tumult d’immigrants, i s’hi llegia “Breaking Point” (“punt de ruptura”), anunci que va provocar que la diputada conservadora Sayeeda Warsi abandonés la campanya del Leave.

Alakbarov: Quan s’utilitza la retòrica de la por per guanyar una campanya, es crea una cultura molt tòxica.

També ha estat ell qui ha causat una de les polèmiques més fortes del referèndum quan, al matí següent, va afirmar que no podia garantir el compliment d’un dels punts en què havia basat la seva campanya: destinar els 400 milions d’euros que, segons ell, es donaven a Europa setmanalment, al sistema santari anglès (National Health System). Al vídeo, admet que ha estat un “error”, davant l’estupefacta mirada de l’entrevistadora, que li recorda que possiblement forces votants d’abandonar la Unió Europea ho han fet a causa de promeses com aquesta.

Un altre dels punts d’inflexió de la campanya electoral va ser l’assassinat de la diputada laborista i partidària de quedar-se a la Unió Europea Jo Cox, que va ser tirotejada i apunyalada en un míting a la ciutat de Birstall (Yorkshire). El responsable, Thomas Mair, era afí al grup d’ultra dreta Britain First, que ha protagonitzat diversos actes contra els refugiats, ja sigui protestes o baralles amb els defensors d’acollir ciutadans sirians al Regne Unit, ja que al·leguen que és deixar entrar terroristes al país. El titular del diari pro-UE The Independent en feia una bona definició: “Britain First s’enfada perquè un sol home arruïni la reputació d’un grup, però no veu l’ironia d’aquesta situació”.

LES CONSEQÜÈNCIES

 

La conseqüència política més immediata va ser l’anunci d’un visiblement abatut David Cameron que dimitiria el proper octubre, i no abans, per tal de garantir uns mesos d’estabilitat. Durant aquest temps, els tories es reuniran per escollir dos diputats com a possibles candidats a substituir-lo, i aquests seran votants entre tots els membres del partit conservador del país.

Un dels candidats que semblava tenir més números era Boris Johnson, ex-alcalde de Londres i un el membre més vocal dins dels conservadors per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Però dijous 30 de juny va anunciar la seva renúncia a aspirar aquest càrrec perquè el Secretari de Justícia Michael Gove, i una altra de les cares visibles pro-Brexit, havia acumulat importants suports del partit en anunciar la seva. De fet, Cameron va convocar el referèndum per tal d’aplacar el sector més anti-europeista del seu partit, però li va sortir el tret per la culata: fins que no van començar a arribar els primers escrutinis donant una victòria al Leave, Cameron i el seu equip creient que Remain guanyaria amb un marge relativament ample.
fotohemissnp

Hemicicle del Parlament Escocès, on l’SNP té majoria no absoluta. Abel Cobos.

Qui també s’ha trobat a la corda fluixa ha estat Jeremy Corbyn, el líder dels laboristes, qui dimarts passat va perdre la moció de confiança del seu partit per 40 vots a favor i 172 en contra, encara que, de moment, refusa dimitir. No ha estat l’únic signe que el partit de l’oposició està descontent amb el seu líder: des que es van conèixer els resultats del Brexit, uns 40 parlamentaris laboristes han dimitit per forçar-lo a seguir el seu exemple. L’acusen de no haver-se implicat prou en la campanya per quedar-se a la Unió, i consideren que el fet que hagi guanyat l’opció contrària és que Corbyn no ha sabut estar a l’alçada.

Pràcticament a tots els districtes d’Escòcia va guanyar l’opció de quedar-se a la Unió Europea

Finalment, el referèndum del Brexit podria ser l‘inici d’un segon referèndum sobre la independència d’Escòcia, una possbilitat que ja es comentava quan Cameron va guanyar les eleccions el passat setembre. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ja ha dut a terme reunions amb líders de la Unió Europea com Juncker i ha anunciat que iniciarà el procès per convocar una nova votació, possiblement en un termini de dos anys, que és el temps de què disposa el Regne Unit per abandonar la Unió.

Aquesta decisió ve recolzada pel fet que a pràcticament tots els districtes d’Escòcia va guanyar l’opció de quedar-se, i no volen ser “arrossegats” per Anglaterra, tal i com succeeix a la Irlanda del Nord, que també està sospesant si convocar un referèndum per unir-se a la República d’Irlanda. En el cas d’Escòcia, a més, una bona part dels votants van escollir No a la independència per evitar la sortida de la Unió; i el Partit Nacionalista Escocès sap que és molt probable que aquests votants ara es decantin pel Yes.

 

En tant que bastió de tots els òrgans que conformen la Unió Europea, Bèlgica ha rebut l’inesperat cop del referèndum amb una preocupació molt especial. El país dels còmics dibuixa aquest 2016 les seves vinyetes més fosques: la vergonya nacional i el desprestigi de les institucions belgues arran dels atemptats del 22 de març, la debilitat del govern de Michel després de nombroses dimissions internes i l’ombra d’una urgent reforma del sistema de pensions que s’ha posposat durant dècades. El Brexit certifica que el 2016 ha sigut l’annus horribilis belga. “Això és el principi del fi de la UE i del somni belga”. En Simon Dechambre és director de logística a Collect&Go, a la ciutat flamenca de Zaventem. El seu serà un dels sectors europeus més castigats pel Brexit i la immensa majoria de llocs de treball de la seva ciutat giren entorn el comerç internacional. “Si hi ha un país a qui ha interessat que la Unió Europea s’integrés com a tal ha sigut a Bèlgica. Les exportacions representen el 88% del nostre PIB o sigui que la pèrdua d’un soci europeu ens fa molt més mal a nosaltres que a Alemanya, França o Espanya”. I és que el Regne Unit és la segona economia de la Unió i líder en exportacions en multitud de països.

bruseles
L’Eurocambra encara no sap del cert quines conseqüències econòmiques tindrà el Brexit. Cristina Martín.

Les conseqüències econòmiques del Brexit per a la UE i per a la seva capital són indeterminades i, de moment, indeterminables. Si bé el Regne Unit serà el principal damnificat per la davallada de la lliura i l’encariment de les importacions, l’impacte econòmic global es determinarà en funció de com avancin les negociacions. És per això que tant el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, com el ministre de finances britànic, George Osborne, s’han afanyat en garantir l’estabilitat del sistema financer, després dels primers shocks que ha patit la seva economia. D’altra banda, la intenció dels tories es seguir dins d’un mercat comú, però Europa no ho admetrà mentre el Regne Unit no accepti la lliure circulació de ciutadans europeus, un dels motius que ha fet triomfar el Brexit.

Sigui com sigui, tot indica que Bèlgica haurà de fer molts esforços si vol tornar a fer que el projecte europeu que tant la beneficia torni a ser atractiu per tots els seus estats membres i en cap cas es desencadeni l’efecte domino que vaticinen els més euroescèptics. I, per la seva banda, Regne Unit haurà d’avalar, malgrat la incertesa, el seu domini en els mercats i haurà de perfilar les seves noves relacions comercials.

 

Amb un panorama desolador sobre el què el canvi climàtic pot suposar, la incertesa en el panorama polític n’és també un fet agreujant. El Brexit posa en dubte els acords a nivell europeu sobre la reducció d’emissions, que caldrà renegociar. Tenint en compte la manca d’efectivitat del Protocol de Kyoto i d’altres de posteriors, per no trobar consens entre els diversos països membres, la sortida de Regne Unit debilita els mecanismes duts a terme fins ara a Europa, que es basen en el compromís polític.

És precisament per això que l’escepticisme sobre Europa i el canvi climàtic van junts. Continuar amb la integració suposava més regulacions a nivell climàtic i més xoc industrial marcat per l’obligació d’un canvi de les energies utilitzades. Nigel Farage n’és un exemple.

 

Un dels punts centrals que ha fet guanyar el Leave, com ja hem comentat, ha estat el racisme i la xenofòbia de l’extrema dreta. I després dels resultats del referèndum, la situació ha empitjorat. “La immigració és un tema que s’ha de debatre” explica Alakbarov, “però la història ens ha ensenyat que la solució no és deshumanitzar o marginalitzar els refugiats i immigrants com a ‘un altre’ a qui es tem i s’empeny a un costat. Quan s’utilitza la retòrica de la por per guanyar una campanya, es crea una cultura molt tòxica.

12783821_10208863454651936_8584791006872022012_o

Voluntaris recullen firmes a favor de la benvinguda de refugiats. Cristina Martín.

Hores després de l’anunci que el Regne Unit abandonava la Unió Europea, Huntingdon (Cambridge) es va despertar plena de cartells on hi havia escrit “No more Polish Vermin”, que es traduiria per “s’ha acabat la plaga polonesa”. Alguns d’aquests cartells estaven enganxats, fins i tot, a les entrades d’escoles de primària.
I és que els habitants britànics que són originaris d’Europa de l’Est han adquirit mala fama entre una part de la població, majoritàriament a causa de la campanya en contra que n’han fet alguns mitjans, com el Daily Mail, que afirmava que els “europeus de l’est guanyen menys i demanen més que els de l’oest, Austràlia i Amèrica del Nord”. En aquest mateix article s’escriu que els “immigrants de Bangladesh, Àfrica i Paquistan també demanen molt i guanyen poc”. Curiosament, en cap lloc de l’article es pot consultar l’estudi. I si bé aquestes declaracions poden semblar dignes d’un mitjà xenòfob, provocador i sensacionalista, convé recordar que és el diari on-line en anglès més llegit de tot el món.

Alguns cartells amb el missatge “s’ha acabat la plaga polonesa”  estaven enganxats a les entrades d’escoles de primària.

Això només és un exemple dels 90 casos d’agressions racistes que s’han registrat des de dijous passat. Un altre és el de la periodista de la BBC Sima Kotecha, que va ser anomenada despectivament “paki” per un votant de Brexit mentre en feia una peça informativa. Per això, uns quants usuaris han obert un compte a twitter per recopilar tots els casos que sigui possible ja que, com ells expliquen a la seva pàgina de Facebook, “sembla com si el resultat del referèndum hagués validat molts punts de vista racistes”.