les cares de l'amèrica llatina

Diumenge 19 de febrer de 2017 va ser dia d’eleccions presidencials a l’Equador. Rafael Correa posava a prova els seus deu anys al front de la República. Aquí s’acaba el mandat presidencial més llarg que ha vist el país, titllat per molts d’ingovernable: des del 1996 fins l’arribada de l’actual president el 2007, cinc homes havien pres possessió del càrrec i cap havia complert els quatre anys de legislatura, destituïts o expulsats per la població. El 2 d’abril, Lenin Moreno, el seu successor, guanyava una ajustada segona volta ―amb un 51% dels vots―, esquitxada de sospites de frau contra la dreta neoliberal de l’oposició de CREO-SUMA, amb Guillermo Lasso al capdavant.

En els darrers dos mesos de campanya moltes converses han girat entorn la seva figura, i malgrat no haver estat candidat per Alianza País, ja que no podia presentar-se a la reelecció, ell és i ha estat el protagonista en molts casos. Lenin Moreno, el nou candidat del partit i actual pesident, és considerat fins i tot un titella: la trajectòria de Correa és la que en realitat es va sotmetre a judici. I no surt massa ben parada: el discurs inicial revolucionari i esperançador pels que apostaven pel “socialisme del segle XXI” s’ha anat difuminant i convertint en una renovació del capitalisme. Molta gent creu que és necessari un canvi, encara que sigui un viratge de caire liberal; fins i tot ―i sobretot― les persones d’esquerra que a l’inici podien simpatitzar amb les seves propostes.

EL PROFESSOR D’ECONOMIA QUE REVOLUCIONA EL PAÍS

Rafael Correa Delgado va néixer a Guayaquil l’any 1963, fill d’una família de classe mitjana. Té dues germanes i un germà. Quan tenia 5 anys, el seu pare va ser detingut per fer de mula ―transportista de cocaïna― als Estats Units i va ser empresonat durant tres anys; la seva mare, en canvi, cuinava a domicili. Ell ha utilitzat sovint les dificultats de la seva infància com a reclam per a les classes populars. Gràcies a diverses beques va estudiar economia a la Universitat Catòlica de Santiago de Guayaquil, va fer un màster a la Universitat Catòlica de Lovaina, a Bèlgica, on conegué qui és la seva dona i mare de les seves dues filles i el seu fill; i el 2001 va doctorar-se a Illinois mitjançant un intercanvi amb la Universitat San Francisco de Quito. En la seva tesi doctoral, Tres ensayos acerca del desarrollo contemporáneo latinoamericano, analitza les  reformes estructurals a Llatinoamèrica als anys ’80 i conclou, primer, que aquestes no van ser la causa del creixement a la regió i, segon, que la liberalització dels mercats va perjudicar la productivitat . En aquesta mateixa universitat ―una de les més cares i peluconas del país―va exercir de professor d’economia per diverses càtedres.

L’abril de 2005 el llavors president de la República d’Equador, Lucio Gutiérrez va ser destituït pel Parlament a causa d’una forta mobilització ciutadana que va provocar la seva fugida en helicòpter. El seu vicepresident, Alfredo Palacio, sense afiliació política però de caire esquerranista, va nomenar llavors Correa Ministre d’Economia i Finances, i així és com, sense cap bagatge polític ni militant ni partidista, comença la seva carrera a les esferes governamentals. Quatre mesos més tard renunciaria, per discrepàncies amb el govern en temes com el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i el pagament de l’anomenat “deute il·legítim”, i es convertiria posteriorment en el successor al càrrec, presentant-se amb un nou partit, Movimiento Alianza Patria Altiva y Soberana (PAIS).

Correa es defineix a sí mateix com un “un cristià d’esquerres ‘neodesarrollista’ i humanista”

Les eleccions de 2006 van ser una gran conquesta per a Correa, qui es defineix a sí mateix com un “un cristià d’esquerres neodesarrollista i humanista”. Generava simpaties arreu per la seva oratòria i domini de coneixements sobre economia que el postulaven com un líder fort, capaç de posicionar i argumentar les transformacions econòmiques necessàries per a un progrés nacional i un enfortiment de l’Estat en detriment del capital financer que governava llavors. El 26 de novembre d’aquell any va guanyar la segona volta contra Álvaro Noboa amb el 57% dels vots emesos. Seria escollit de nou després de l’aprovació de la Constitució, i reescollit el 17 de febrer de l’any 2013 amb majoria absoluta (56,7%) per davant de Lasso, el seu principal opositor, que va obtenir el 23,3%.

Alianza País, amb el seu eslògan de la Revolució Ciutadana, va guanyar unes eleccions i va començar a caminar gràcies al gran consens de front popular que va generar. Les idees del socialisme del segle XXI que s’enmirallaven en Chávez i Fidel Castro, i tenien com a referent històric a Bolívar, el Libertador de Llatinoamèrica, van aconseguir unir la majoria de moviments socials d’esquerra que llavors estaven combatent el neoliberalisme i la crisi econòmica que travessava el país.

EL PROCÉS CONSTITUENT

Si Correa i la seva Revolució Ciutadana són un referent per a molts sectors de l’esquerra, a la resta del món ho és pel procés constituent que va dur a terme només iniciar el mandat. Immediatament després de ser investit com a president el gener de 2007 va complir la proposta que havia fet en campanya: una assemblea constituent per redactar una nova Carta Magna, la vintena del país. En el referèndum que es va celebrar per retificar-la, el 81% va votar-hi a favor i en menys d’un any el text ja estava enllestit. El 2008 entrava en vigència la Constitució de Montecristi, en la que es sintetitza la superació de la dependència del petroli, es contempla l’autonomia de les nacionalitats indígenes i es posa el focus en les polítiques socials, en vistes de canviar els esquemes capitalistes que regien el país.

Després de la dissolució del Parlament, el 26 d’abril del 2009 és escollit en una única volta contra Lucio Gutiérrez, candidat recolzat per la dreta. A la cerimònia de presa de possessió, hi assistirien els seu aliats d’Amèrica del Sud ―Cristina Fernández de KirchnerEvo MoralesRaúl Castro i Hugo Chávez― visibilitzant una nova època per la regió en què els governs d’esquerra semblaven liderar el derrocament de l’imperialisme i la sortida de les crisis econòmiques capitalistes de les dècades dels ’80 i ’90.

La nova constitució és sobre el paper enormement progressista i transformadora; tant que ni el propi Correa és capaç d’aplicar-la. En aquest sentit, s’ha vist abocat a fer reformes per tal que les seves polítiques s’acullin al text, fent-hi modificacions poc temps després d’escriure-la. Així, el 4 de desembre de 2015 es van aprovar 15 esmenes a la Constitució, una de les quals va derogar la limitació a un mandat, permetent la reelecció de qualsevol càrrec electe. Ell, però, no pot acollir-s’hi perquè la reforma entra en vigor el 24 de maig de 2017. Una altra mesura polèmica consisteix en la modificació de l’article 158 per donar a les Forces Armades la possibilitat d’intervenir en afers interns a més de la seva funció exterior. Aquesta darrera està permetent ara militaritzar àmpliament províncies on els habitants indígenes s’oposen als projectes miners promoguts per l’Estat.

ELS ANYS DE BONANÇA ECONÒMICA

Equador sortia d’una forta crisi que arrossegava des del traumàtic feriado bancario de l’any 2000, que va acabar amb la dolarització de la moneda a causa de la devaluació del sucre. El país, que depenia del petroli, estava literalment venut a les empreses petrolieres ―americanes i canadenques―, que s’enduien un 80% dels beneficis d’extracció d’aquest mineral, mentre que el que quedava a l’Estat servia per pagar els interessos del deute extern que havia acumulat fins llavors.

En els primers mesos, Correa renegocia el repartiment dels guanys amb les empreses petrolieres, i el capgira, fent que el 80% vagi cap a l’Estat

En els seus primers mesos al govern, Correa renegocia el repartiment dels guanys amb les empreses petrolieres, i el capgira, fent que el 80% vagi cap a l’Estat. Aquesta postura es veu sustentada per l’alça en els preus del petroli en aquell moment, fent que en els primers anys l’Estat disposi de molts més recursos que amb presidents anteriors. A més, es nega al pagament del deute i redirecciona la renda petroliera a polítiques socials i a la construcció d’infraestructures públiques, que sumat a una política fiscal redistributiva permet quadruplicar la inversió social, arribant a xifres rècords en salut i educació. Així, en aquest primer període de bonança, es redueix la pobresa extrema, que el 2006 afectava al 16,9% de la població, i que avui en dia s’ha reduït a la meitat.

fitxa biografia refael correa equador

 

EXTRACTIVISME COM A POLÍTICA D’ESTAT

Tot això implica incomplir una de les promeses bàsiques amb les que s’erigí com a president: el canvi de matriu productiva i, per tant, que l’economia de l’Equador deixés de dependre del cru. El president que havia arribat al poder amb un pla per deixar sota terra el petroli del Yasuní ―Yasuní ITT― que albirava l’esperança d’un Equador postpetroler i respectuós amb els pobles i els ecosistemes fràgils d’aquesta part de l’Amazònia, l’agost del 2013 tomba l’opció de moratòria petroliera pactada amb Petroecuador davant la possibilitat d’obtenir-ne 18.200 milions de dòlars durant els propers 25 anys.

Un dels efectes d’aquesta posició va ser la reprimarització de l’economia equatoriana, fent-la encara més depenent de l’extractivisme. Decio Machado, investigador espanyol que va formar part del procés d’elaboració de la Constitució i va ser assessor del govern, explica com això povoca que “tot allò construït en matèria de millora dels indicadors socials al llarg d’aquest període té uns pilars massa fràgils”, ja que com que no s’obre una altra via productiva per generar ingressos a l’Estat, quan els preus cauen, el país entra en crisi i posa en risc totes les millores assolides, com està passant des del 2014. Això, diu Machado, fa pensar en la impossibilitat de canviar les desigualtats estructurals i millorar les condicions materials de la majoria sense tocar els privilegis de les elits i els grans grups de poder. I, de fet, el mateix Correa es va posicionar en aquest sentit en una entrevista: “No és el nostre desig perjudicar els rics, sinó fer una societat més justa i equitativa”, va dir, després d’afirmar que “el model de poducció no l’hem pogut canvia dràsticament” i que senzillament estava fent “les coses millor dins el mateix sistema d’acumulació”.

Enfront els moviments contraris a l’agressió a les comunitats i al medi ambient, Correa sentencia: “no podem ser captaires asseguts sobre un sac d’or”

Amb la caiguda del boom del petroli es declararà una nova era: la de la mineria a gran escala. Ja des del 2010 s’obre una fase d’exploració que atrau empreses transnacionals disposades a comprar centenars d’hectàrees per a l’obtenció de coure, or, i altres materials a gran escala. Aquest procés culmina l’any 2016 quan es reobre el cadastre miner, com si fos la caixa de Pandora: els colons que habitaven en territoris ancestrals dels pobles indígenes de la Serralada del Cóndor i les províncies de l’Amazònia comencen a vendre les terres que ocupaven, i a la Serra s’envaeixen territoris verges com el pàram de Kimsakocha on es localitzen fonts d’aigua que un cop contaminades deixaran de poder abastir tot el país. Enfront els moviments que s’oposen a l’agressió a les comunitats i al medi ambient que això implica ―com s’havia fet amb el petroli―, Correa activa el discurs de menyspreu a aquesta realitat del desenvolupament amb la famosa sentència “no podem ser captaires asseguts sobre un sac d’or”.

EL SEGREST DEL PRESIDENT

Un dels esdeveniments més sonats del pas de Rafael Correa al poder va passar el 30 de setembre del 2010: el president de la República va ser retingut per un grup d’insubordinats de la policia i les forces armades que protestaven en contra de la llei de Servei Públic ―aplicada a tots els funcionaris de l’Estat―, perquè eliminava les bonificacions per ascensos i condecoracions. Al carrer es van enfrontar els uniformats contra grups afins a Correa i aquell dia cinc persones van morir -dos policies, dos militars i un estudiant- i 200 més van resultar ferides a Quito. Al país es va decretar l’Estat d’Excepció i els mitjans de comunicació van haver d’emetre els canals oficials.

Correa va assegurar als mitjans que “havia estat segrestat” i que el que havia passat era “un intent de cop d’estat”

Mentrestant, el President va estar retingut a l’Hospital de la Policia on el van dur després d’un atac amb gasos lacrimògens i d’on no va sortir-ne fins al vespre, rescatat pels grup d’elit de la policia. Va assegurar als mitjans que “havia estat segrestat” i que el que havia passat era “un intent de cop d’estat”. Algunes veus posen en dubte els fets i el qualifiquen de muntatge, ja que quan es va trencar la censura mediàtica es va demostrar que Correa havia estat comunicant-se amb l’exterior tota l’estona i que s’havia negat a sortir fins que no “vinguessin a rescatar-lo”. Finalment, tot va quedar en una jornada tràgica però anecdòtica, que encara està en investigació i està pendent el judici d’alguns càrrecs de la policia implicats.

AFECCIONS I DESAFECCIONS

Equador és un país petit però molt divers: les cultures de procedència i les regions determinen l’idiosincràsia i les necesitats de la població. Correa ha tingut molt en compte aquestes diferències a l’hora d’incidir políticament en els diversos grups de població, i la percepció de la seva actuació varia sens dubte en funció d’això. A la costa, l’adoren. Allà ha invertit gran part dels fons en millores d’infraestructures, com ara carreteres noves que permeten una millor comunicació, inversió social, la implantació de les Escuelas del Milenio i bons d’ajut a l’alimentació o l’endegament de negocis familiars.

El terratrèmol de 7,8 graus en l’escala de Richter que va assolar el juny del 2016 totes les províncies costeres va ser un punt conflictiu en la seva gestió. D’una banda per la desinformació al respecte, que no va permetre una bona prevenció, i més tard per la centralització que va fer l’Estat de les ajudes rebudes internacionalment i que va ser criticada per molts sectors, davant la sospita que es va retenir part d’aquests insums i que l’entrega a la població per part de Correa es va utilitzar com a propaganda. Tot i així, el recolzament a Correa en aquesta zona segueix sent molt superior a la resta del país.

L’estabilitat ha estat una de les banderes de Correa. En molts casos, de manera imposada, i a través de la repressió o el silenciament de certes dissidències. Les conseqüències han estat dures per al teixit social que va confiar en els discursos i els avenços inicials. El president va saber utilitzar molt bé les persones que militaven en diferents espais de l’esquerra, incorporant-les als seus òrgans i gabinets. “Se’n va anar amb el govern” és una frase molt sentida quan es parla amb militants de moviments socials que en el seu moment es van dividir per aquest motiu.

D’altra banda, s’ha perseguit als grups que han seguit amb la seva tasca de denúncia i reivindicació. En aquesta línia el juny de l’any 2013 s’aprova el Decreto 16 amb l’objectiu de reglamentar el funcionament de las organitzacions socials, en el qual, de manera molt subjectiva, es restringeix el seu camp d’actuació: es prohibeix l’activitat explícitament política, o que una organització “canviï els objectius pels quals va ser creada”, sotmetent-les així a pressió i observació constants. Una de les afectades ha estat l’ONG Acción Ecológica, que aquest desembre de 2016 va rebre una notificació per ser clausurada -per segon cop- per recolzar la resistència a la mineria.

Les nacionalitats indígenes també han tingut el seu desencant amb el president que havia de promoure la seva autonomia i protegir els recursos naturals, tal com consta a la Constitució de Montecristi. El model de desenvolupament abocat a un mercat global situa els pobles i comunitats en una posició de proveïdors que han d’inserir-se en la lògica productiva i sotmetre’s als interessos d’un Estat que no té en compte les seves pròpies dinàmiques. “És el govern que més mal ens ha fet”, sentencien alguns, posant sobre la taula la contradicció que altres mandataris, clarament de dretes, no havien intervengut i obstaculitzat tant la seva autonomia.

Correa i el seu un gran equip de comunicació han  convertit la Revolución Ciudadana en un referent per a moviments anticapitalistes d’arreu del món

La capacitat comunicativa i discursiva ha estat un dels punts forts de Correa, que gràcies a un gran equip de comunicació ha permès posicionar arreu del món la Revolución Ciudadana, donant alè a moviments anticapitalistes arreu del món. Alhora, això es va convertir en un aparell de propaganda que va contribuir a l’estratègia de captació i criminalització dels col·lectius crítics amb el govern. Una de les eines més potents són els anomenats oficialment Enlaces Ciudadanos i coneguts popularment com les “sabatines”, compareixences setmanals, emeses per la ràdio i televisió pública i pel canal online del govern, on el president fa balanç de la seva actuació. Aquest és un dels dels espais on més s’ha acarnissat amb col·lectius i amb persones concretes que li han suposat un obstacle: utilitza aquestes tres hores a la setmana per atacar frontalment i menysprear verbalment l’anticorreisme, titllant-lo d'”ecologisme i esquerranisme infantil” i com “un dels principals enemics de la Revolución Ciudadana“.

INCOMPATIBLE AMB ELS FEMINSMES

I el moviment feminista no se n’ha lliurat. De fet, els drets de les dones han estat uns dels més afectats per el govern de Correa, que no ha destriat les seves creences religioses de l’exercici polític.  L’avortament ha estat un dels temes més candents, perquè ha suposat conflictes interns dins d’Alianza País. La Constitució contempla la vida des de la concepció, fet que converteix en delicte l’avortament. L’any 2013 es va intentar modificar l’article del Codi Penal que en parla, i una assembleista d’AP, Paola Pabón, juntament amb altres 19 diputats i diputades, van presentar una moció per a despenalitzar l’avortament en cas de violació -sense afegir l’especificitat de que la dona fos “discapacitada mental”, tal com es proposava en el debat-. Correa va amenaçar en dimitir si això s’aprovava, i va acusar Pabón de “traició al procés revolucionari”. Aquesta pressió va tenir resultat: l’assembleista va retirar la moció, i l’octubre del 2013 el Comitè d’Ètica del partit la va suspendre dels seus càrrecs per un mes, a ella i a dues assembleistes més.

El discurs masclista ha estat present en les seves compareixences públiques al llarg de tot el seu mandat. Són freqüents els comentaris misògins i sexistes, o heteronormatius, en diverses aparicions públiques, o a les xarxes socials. Són famoses intervencions com les que va fer en un sopar de gala: “no sé si l’equitat de gènere millora la democràcia, el que sí és segur és que ha millorat la farra de manera impressionant”.

EL BALANÇ D’UN MANDAT

Davant la incapacitat de l’esquerra d’articular un moviment crític i propositiu envers els deu anys de correisme, la dreta ha aprofitat per intentar hegemonitzar el rebuig a les polítiques de Correa, per postular-se com la única alternativa viable al govern. Plantejant temes com la consulta prèvia i informada a una explotació petrolera i capitalitzant el descontentament arran dels ajustaments pressupostaris en educació i salut, han passat a protagonitzar la resistència des de l’òptica benestant a les mesures més redistributives i progressistes dels darrers anys: l’increment d’impostos a la plusvàlua de béns immobles i herències o la prohibició dels paraísos fiscals, consulta formulada a les urnes juntament a les eleccions en la que va guanyar el Sí per pocs punts.

La pèrdua d’adeptes a AP, reflectit en que un 60% dels vots de la primera volta en aquestes eleccions no van anar cap al candidat Lenín Moreno, causa estralls a l’interior del partit, i també a la figura de Correa com un líder que havia de trastocar la política i la vida al país. Acosta parla de la dècada malgastada, per tot el que hauria pogut fer i que s’ha quedat a mitges o que no ha mostrat voluntat de dur a terme.

Tot i així, té encara molts defensors i defensores, i la seva retirada definitiva de la política no està encara clara. El 2015, una iniciativa popular va recollir firmes per a que fos possible la seva segona reelecció, donat que just s’acabava d’aprovar aquesta reforma de la constitució. Tot i així ell va afirmar que no pensava presentar-se, i que el seu futur estava a Bèlgica, on marxaria a viure amb la seva dona, filles i fills. A partir dels resultats en els comicis presidencials, però, apareixia de nou la idea del seu manteniment al poder: en una roda de premsa va amenaçar amb la “mort creuada” si guanyava Lasso a la segona volta, és a dir, que la majoria d’AP a l’assemblea destituís el president i es convoquessin noves eleccions. En aquest cas, “hauré de presentar-me i guanyar-los novament”, va arribar a afirmar.