SANTIAGO DE XILE. “Tot”, així és com defineix l’historiador Jorge Baradit l’abast del llegat del general Augusto Pinochet Ugarte en el Xile d’avui. La principal herència de la dictadura militar va ser la introducció de la doctrina neoliberal a l’Estat i a la societat xilena. El que a Xile va començar com experiment, després s’estendria per arreu del món per diferents vies, però a la Isla Pasillo té sens dubte la marca del generalísimo. En paraules del mateix Baradit, tot va passar a regir-se “per la rendibilitat i la competència”. Àmbits com la sanitat, l’educació o el sistema de pensions es convertien en nous nínxols amb els quals poder generar beneficis.

“El dia a dia va convertir-se en una lluita pel benestar propi” afirma Baradit. “La dictadura va aconseguir destruir el sentit de classe, de pertinença i de solidaritat”, apuntant l’individualisme com una de les principals herències que va deixar el canvi de paradigma de Pinochet. Segons l’estudi britànic Culture and Self-construals: Clarifying the Differences, que va analitzar els valors culturals de 36 països arreu del món, Xile és el segon país més individualista després d’Estats Units.

Xile és el segon país més individualista després d’Estats Units

“Històricament, les elits a Xile han aconseguit separar en el discurs públic el model econòmic i les conseqüències polítiques d’aquest” afirma Baradit. Massacres d’indígenes per l’or de la pampa, repressió obrera a les salitreres… fins el cop del 1973. Així, la separació entre el desenvolupament econòmic que va viure el país amb la dictadura de Pinochet fins els fets de sang que va deixar, és fruit d’un continuisme històric de la idea de ‘restablir l’ordre per la força’. “Un ordre sempre beneficia a uns interessos determinats en detriment d’altres” reflexiona Baradit.

Dimonis-XileLa bellesa de la celebració contrasta amb l’horror que la motiva. Gabriel Ubieto

 

Ahir el cel de Santiago es va aixecar gris, els colors estaven a peu de carrers. Milers de xilens van obrir la gran Alameda per marxar i recordar el cop d’estat de fa 43 anys. Ahir a Santiago es va ballar cueca, es va tocar cumbia i es va cantar en cor pels carrers. El cementiri es va omplir de vius, de vius amb ganes de viure i de recordar als qui els van arrebatar la vida. Les roses roges decoren avui les seves tombes i ahir a les pedres feien ressonar els seus noms quan riuades de gent els cridava. Ahir va sortir al carrer un Xile que es resisteix a quedar-se atrapat en l’esperit que van voler instaurar els qui fa 43 anys brindaven a la nit amb xampany. Perquè la dictadura que fou derrotada a les urnes en el referèndum de 1988 va aconseguir canviar l’esperit i les condicions materials de la societat xilena. I la seva marca és encara avui present.

 

PENSIONS, LA POR D’ENVELLIR

Un dels principals exemples del model econòmic xilè és el sistema de pensions, creat l’any 1980 i que va substituir l’anomenat model de repartiment. Dissenyat pel ministre de la dictadura José Piñera, germà de l’ex-president en democràcia Sebastián Piñera i probable candidat a les presidenciables de 2018, l’Administració dels Fons de Pensions (AFP) és un sistema de pensions íntegrament privat. Només nou països al món tenen un sistema de jubilacions similar al xilè.

El sistema AFP, obligatori per a tothom pel Decret Llei 3500 legalitzat en democràcia, està basat en la capitalització individual. Cada treballador té un compte d’estalvi personal on ingressa una cotització mensual del 10% del seu sou. A aquesta quantitat, s’afegeix la comissió imposada per cada AFP – a Xile n’hi ha sis i només una és de capital nacional – que va dels 0,47% a l’1,54%.

Les AFP després inverteixen aquests fons en instruments del mercat financer per fer que rendeixin, deixant els estalvis dels treballadors subjectes a les fluctuacions d’aquest. Maria Luz Navarrete, jubilada i dirigent social de la coordinadora nacional “No + APF”, denuncia que el sistema AFP és l’estructura financera del país -l’estoc de pensions suposa un 80% del PIB- però que els qui el sostenen -treballadors- no es veuen beneficiats, ja que “a canvi d’entregar forçosament els nostres fons, rebem una quantitat mínima”.

L’estoc de pensions suposa un 80% del PIB i és part clau de l’estructura financera del país

Del 70% de retorn que es va prometre en crear el sistema de pensions als anys 80, actualment la mitjana és només del 30% segons dades de la Fundación Sol. Una quantitat que la Comissió Bravo – assessora presidencial en el sistema de pensions – estima que es reduirà al 20% el 2052. Nou de cada deu jubilats reben avui pensions per sota els 156.000 pesos (uns 200 euros), una xifra inferior al salari mínim xilè, que és de 250.000 pesos (uns 330 euros). Navarrete explica que això suposa que molts treballadors que superen l’edat de jubilació segueixin treballant “en condicions que no són adequades per la seva edat i remuneracions baixíssimes” per complementar una pensió que els és insuficient. L’Estat compta amb pensions socials, però amb uns paràmetres molt baixos, que en l’opinió de la coordinadora “No + AFP”, “permeten sortir de la misèria però no de la pobresa”. En aquest sentit es reivindiquen les pensions com un dret laboral necessari i no com una ajuda social.

 

Avis-manifestants-Xile

Víctimes directes de la dictadura, com ara els presos polítics, han marxat per recordar les injustícies patides durant la dictadura. Marina Riera

 

La Maria Luz es va jubilar als 61 anys amb un capital acumulat de 100 milions de pesos (uns 130.000 euros). La seva AFP li va calcular la pensió suposant que viuria fins als 85. Ara, després de 5 anys, li han recalculat sobre l’hipòtesi que arribarà als 90. Aquest sistema, anomenat taules dinàmiques, fa que per cada any viscut se n’afegeixi un a la cua, reduint així la quantitat d’ingrés mensual. Tot i que el seu capital hagi augmentat fins els 105 milions, la seva pensió baixa cada vegada més. “La dictadura ens segueix matant en vida, segueix disparant-nos, però usa males pensions enlloc de bales” sentencia.

 

SANITAT, QUIN REMEI

“El sistema de sanitat públic xilè té origen en les vagues dels obrers de les salitreres del nord de principis del segle XX” explica l’historiador Baradit. Unes protestes que aconseguiren un model similar als dels Estats de Benestar europeus que, com el de pensions, va ser reformulat en dictadura. S’instaura un model mixte que encara està vigent, on els treballadors estan obligats a contractar una assegurança mèdica que pot estar gestionada per un organisme públic o per una mútua privada. També es retiren les aportacions directes al finançament per part dels empresaris i aquest es basa en les cotitzacions obligatòries dels treballadors, actualment un 7% del salari, i la inversió pública a través dels pressupostos generals de l’Estat. “Els diferents governs de la Concertación i la Nueva Mayoría -les coalicions de centre-esquerra que han governat 22 dels 26 anys de la reinstaurada democràcia- no només no han tirat enrere amb el model heretat de la dictadura, sino que l’hi van comprar i el van perfeccionar” afirma Estebán Maturana, president de la Confederación Nacional de Trabajadores de la Salud Municipal (Confusam).

Xile és el segon país de la OCDE que menys inverteix en sanitat pública, només un 3,4% del seu PIB, quan la mitjana està en un 6,5% i la OMS recomana un mínim del 6%. D’aquest 3,4%, realment la inversió directa de l’Estat només representa una mica més de la meitat, ja que la resta ve de les cotitzacions dels treballadors. Dades que, segons Maturana, expliquen les “greus” carències de personal, material i infraestructura que pateixen el 76% dels xilens, usuaris del sistema públic. No és estrany passejar pels carrers de Santiago i veure les parets de molts hospitals guarnides amb pancartes que denuncien aquesta realitat. Que clamen també per les llistes d’espera, que sumen més d’un milió i mig de persones. D’aquestes, un 41% es troba en llista d’espera des d’abans de l’any 2014, segons dades de 2015 del Ministeri de Salut de Xile.

Xile és el segon país de la OCDE que menys inverteix en sanitat pública, només un 3,4% del seu PIB

Per oxigenar els saturats hospitals públics, l’Estat xilè contracta determinats serveis en els privats, que el 2015 va suposar una despesa de 213.829 milions de pesos (uns 285 milions d’euros), segons dades de FONASA, l’organisme que gestiona les assegurances públiques. “Una autèntica sangada que priva de recursos als centres públics, que acumulen un deute d’uns 130.000 milions de pesos (uns 180 milions d’euros)” clama el president de Confusam. Els beneficis del sistema privat d’assegurances mèdiques van ser de 37 mil milions de pesos (uns 50 milions d’euros) el 2015 i durant la última dècada superen els 500 mil milions de pesos (més de 700 milions d’euros), segons dades del Ministeri de Salut xilè.

Manifestació-11s-XileManifestació als carrers de Santiago de Xile. Gabriel Ubieto

 

“Les farmàcies a Xile són part del negoci de la salut” denuncia Maturana. El principal problema és que en la cobertura del sistema públic no estan inclosos tots els medicaments i les llistes d’espera demoren la recepta dels quals sí hi són. Existeixen tres cadenes de farmàcies -Salcobrand, Cruz Verde i Ahumada- que controlen el 95% del mercat. A Xile aquestes farmàcies han estat condemnades per col·lusió -pactar preus- dues vegades, en el 1995 i el 2012.

 

ESTUDIAR PER TREBALLAR, TREBALLAR PER HAVER ESTUDIAT

La Tamara Köhler té 23 anys i cursa el seu tercer any de Publicitat a la universitat privada Diego Portales. Per pagar els quatre milions de pesos anuals (uns 5.000 euros) que val la seva carrera ha hagut de demanar un crèdit amb aval de l’Estat (CAE). L’Estat xilè es compromet a comprar el crèdit al banc si la Tamara es demora amb els pagaments. El banc cobra, l’estudiant continua pagant. La futura publicista -o periodista, encara no ho té clar- no pagarà els interessos del crèdit fins que acabi la carrera i comenci a treballar. Si porta el deute al dia pagarà un 2% d’interès, si no li pujarà fins el 6%. Sumant els interessos al llarg dels cinc anys d’estudis acabarà pagant quasi el doble del preu real i la motxilla del deute se li pot allargar fins a vint anys. El deute promig d’un estudiant universitari xilè és de 5,3 milions de pesos (uns 7.000 euros), segons dades del Ministeri d’Educació.

El deute promig d’un estudiant universitari xilè és d’uns 7.000 euros

La Tamara va haver de demanar un CAE perquè amb la beca Valech, de poc més d’un milió anual de pesos (uns 1.500 euros), no li arribava per pagar-se la carrera. La beca Valech és un benefici al qual tenen dret les més de 40.000 persones reconegudes oficialment com a víctimes de tortures, presó política, executades o desaparegudes. Ella rep la beca com a beneficiària del seu pare, Alejandro, de 63 anys. Com a beneficiària i estudiant d’universitat privada -les públiques només formen el 15% dels joves- la part que li cobreix la beca és menor. La del seu germà, que es beneficia en tercer grau del seu avi, ja mort, és de 650.000 pesos (uns 850 euros).

L’endemà d’ara fa 43 anys l’exèrcit xilè va tirar la porta a terra del que llavors era la casa de l’Alejandro Köhler a Coñaripe, al sud de Xile. Els militars van endur-se a pare i a fill davant l’aterrada i impotent mirada de la mare de l’Alejandro -l’àvia de la Tamara- i les seves tres germanes. L’Alejandro tenia 15 anys i militava al Partit Socialista (PS) des dels 12, atret per l’exemple del seu pare. A l’avi i al pare de la Tamara se’ls van endur presoners a la Illa Teja pel sol fet de militar al PS i van estar reclosos vuit i sis mesos, respectivament. Durant els tres primers mesos, els seus guardes torturaven l’un davant l’altre, turnant-se els rols dels presoners cada nit. Ofec a la banyera o amb bossa de plàstic i descàrregues d’electroshocks són només algunes de les barbaritats que com l’Alejandro i el seu pare van haver de patir milers de xilens a mans de la dictadura. D’aquestes coses la Tamara no n’ha pogut parlar amb el seu pare fins que va morir l’avi i l’Alejandro va començar a sentir que era bo i necessitava fer-ho. Tot i això, encara quan la Tamara li demana l’informe de la comissió que el va reconèixer com a represaliat només aconsegueix llargues.

Durant els tres primers mesos, els guardes torturaven pare i fill, l’un davant l’altre, turnant-se els rols dels presoners cada nit

Avui la Tamara no pot trucar al seu pare que viu a Valdivia, on treballa com a assesor de medi ambient pel govern regional. L’Alejandro va perdre la totalitat de l’audició de l’orella esquerra i només conserva un 25% de la dreta. Per una malatia de la meninge no pot utilitzar sonotone, així que conversen per extensos mails. “Quasi sempre de política” comenta amb un mig somriure. La política que tant l’ha formada, la política que li ha donat l’exemple dels seus pares. La mare de la Tamara era filla de militants del Partit Comunista i va conèixer a l’Alejandro en una trobada d’opositors a la dictadura a França, país on es va exiliar per parentesc. Els Köhler van fer-ho per la seva banda a Alemanya. La política que li va robar la joventut als seus pares i que “no em va permetre conèixer el que era tenir una normalitat familiar” reflexiona.

El pare de la Tamara cobra una pensió de 100.000 pesos mensuals vitalicis (uns 130 euros). L’Estat xilè va invertir el passat any aproximadament el 0,2% del seu PIB, segons dades del portal de transparència governamental, en programes i subsidis de reparació, principalment pensions, ajudes a l’estudi i avantatges alhora de percebre un subsidi per l’habitatge. “Ho agraïm, però no és suficient” lamenta la Tamara. Han estat reconeguts com a vícitmes, però els falta la justícia amb els victimaris. “Que pena que se murió…” va ser el primer pensament que tingué el pare de la Tamara, l’Alejandro, quan els noticiaris van donar la mort del general Augusto Pinochet Ugarte. “No pagó nada” va ser el segon.