El 7 de novembre va fer 100 anys de l’assalt al Palau d’Hivern de Petrograd per part del Comitè Militar Revolucionari. L’acció icònica de la Revolució d’Octubre -segons el calendari julià vigent a Rússia era 25 d’octubre-. Una nova fase de la Revolució Russa que havia començat amb la caiguda del tsarisme el març -febrer segons el calendari julià- i que va significar el traspàs del poder als soviets d’obrers, soldats i camperols que ratificarien la revolució en el seu segon congrés panrus.

Octubre és un esdeveniment que va posar fi a l’Imperi rus tsarista i ràpidament va transcendir les seves fronteres per transformar-se en una qüestió internacional. Serà fonamental per entendre el “Curt segle XX” (1914-1991), com el va anomenar l’historiador Eric Hobsbawn.

 

URSS Revolució Russa comunisme Lenin Moscou StalinManifestants durant la commemoració del centenari de la Revolució Russa a Moscou. Laia Puig

 

El centenari de la Revolució ha arribat enmig d’una profunda crisi civilitzatòria i ha revifat l’interès pel procés. Durant aquest segle s’ha tornat una vegada i una altra sobre la Revolució Soviètica des de totes les disciplines, en tots els formats i des de totes les opinions: des de la visita de Tintín al país dels soviets fins als rigorosos treballs de Moshe Lewin. L’humil propòsit d’aquest article en l’era del click bait només és destacar alguns ‘protagonismes’ d’aquells dies que, parafrasejant John Reed, “van trasbalsar el món”.

 

VYBORG, EL POLVORÍ BOLXEVIC

La industrialitzada ciutat de Petrograd era l’epicentre del moviment obrer rus i dins l’urbs el districte obrer de Vyborg era el bastió bolxevic. El partit comptava allà amb 5.000 membres el mes de maig de 1917. El barri havia tingut un paper central en les jornades de febrer quan les obreres tèxtils havien arrossegat a la vaga les enormes fàbriques metal·lúrgiques de la zona. Per exemple, la gegantina Putilov que ja havia sigut l’origen de l'”assemblea de treballadors fabrils russos” a la revolució del 1905 i que el 17 tenia una plantilla de 36.000 treballadors. Com a curiositat, la Putilov continua existint amb el nom de Kirov i va ser privatitzada el 1992.

Els treballadors de les fàbriques de Vyborg eren, d’una banda, població d’origen rural que havia arribat massivament a la ciutat durant la guerra per l’enorme creixement industrial i, per l’altra, joves formats com a metal·lúrgics. La pressió per uns salaris baixos amb lloguers altíssims i unes males condicions de vida feien de les fàbriques un polvorí. Vyborg acumulava l’experiència de 1905, de la clandestinitat absoluta i de l’onada vaguista del 1912. Realment, aquests treballadors experimentats van mantenir el fil quan gran part dels dirigents bolxevics van ser desterrats o detinguts per l’activitat del partit contra la Primera Guerra Mundial.

 

Obrers URSS Revolució Rússa PetrogradReunió de treballadors a la fàbrica Putilov l'any 1920. Wikimedia Commons

 

Per acabar-ho d’adobar, durant les jornades de febrer van arribar des de les seves barraques els soldats del Primer Regiment de Metralladores, una unitat pràcticament d’elit on els bolxevics tenien molta influència. Es van sumar a la revolta i es negaven a tornar a la perifèria de Petrograd.

En la vaga de les treballadores tèxtils, en la seva extensió a la metal·lúrgia i en l’organització dels soldats havien jugat un paper central dones treballadores com per exemple Zhenia Egorova, secretaria dels bolxevics a Vyborg. Les dones del comitè interdistrictal i del partit bolxevic havien fet una feina sistemàtica d’organitzar i mobilitzar les familiars dels soldats i les dones treballadores a les llarguíssimes cues que feien per aconseguir pa, on destinaven fins a 40 hores setmanals.

La pressió per uns salaris baixos amb lloguers altíssims i unes males condicions de vida feien de les fàbriques un polvorí. La gegantina Putilov va ser un dels majors exemples d’organització obrera

Durant els mesos que separen ambdues revolucions, el soviet de Vyborg tindrà la posició més radical del país per davant del mateix partit bolxevic en l’àmbit estatal i de Petrograd. En els mesos entre revolucions s’indignaven amb el Pravda, el diari bolxevic, i la seva posició conciliadora amb el govern provisional. En diverses ocasions van aprovar (en assemblees amb milers de treballadors i soldats) resolucions per arrencar el poder al govern provisional. El mes de juliol ho van portar a la pràctica.

Unes manifestacions contra la guerra van desembocar en un intent insurreccional protagonitzat per l’ala esquerra del bolxevisme i els anarcocomunistes. La revolta no va comptar amb el suport de la direcció bolxevic, però va obligar Lenin a passar a la clandestinitat i va causar la detenció de Trotski. L’ucraïnès era llavors dirigent del Comitè Interdistrictal, un grup d’uns 4.000 militants de Petrograd que durant la seva estada a presó es va fusionar definitivament amb el partit bolxevic.

 

L’EXILI, TORNAR A CASA PER LA REVOLTA

Pràcticament cap dels dirigents més coneguts de la revolució va estar present a la revolució de febrer. Condemnats a estar desterrats a Sibèria o exiliats per Europa i els Estats Units, la vella guàrdia bolxevic, menxevic i socialista revolucionaria segurament es va quedar sense ungles a força de rebre notícies del ‘mambo’. Anglaterra es negava a deixar-los marxar en virtut dels seus acords amb Rússia. A Suïssa la situació era la mateixa.

Lenin, engabiat, intentava idear plans amb perruques i passaports falsos. Els primers a arribar i assumir un paper de lideratge al Comitè Central bolxevic van ser Kamenev i Stalin que el març tornen de Sibèria amb l’amnistia del Govern Kerensky. Stalin assumirà l’organització del partit i Kamenev el paper de cap pensant a terres russes.

Després de romandre a múltiples ciutats europees com Viena, Zuric o París, Trotski passa per Barcelona, on es reunirà amb la seva família abans d’exiliar-se a Nova York

Troski portava anys de periple en el seu segon exili europeu: Viena, Zuric, París… El 1916 va ser deportat pel govern francès per la seva tasca de periodista agitador. En aquell moment la seva posició sobre la guerra l’havia allunyat progressivament dels menxevics i del seu intent de reunificar les dos corrents del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El trencament total va ser simbolitzat per la fi del diari que editava amb Martov, principal líder menxevic. Expulsat a Espanya, aconsegueix reunir la seva família per viatjar de Barcelona a Nova York per mar.

En arribar notícies de la insurrecció de febrer planeja com tornar a casa. El seu viatge es veu truncat per les instruccions del govern rus a Gran Bretanya que el tanca a un camp per presoners alemanys. No obstant això, les protestes a Rússia pel seu empresonament i el seu empeny en alçar les tropes alemanyes contra la guerra farà que el posin en llibertat i pugui arribar el 4 de maig a Petrograd.

 

Tren Lenin URSS exili Suïssa revolucióAra fa cent anys, Lenin va emprendre el seu viatge a la revolució en un tren d'aquestes característiques. Guillem Burbulla

 

Les dirigents bolxevics Samoilava i Stal van retornar de l’exili per afegir-se a l’edició de la segona etapa de La dona treballadora. Aquesta publicació de les dones del partit s’havia aturat amb l’inici de la guerra i que es va reactivar gràcies a la militància clandestina a Petrograd. Militants que també havien organitzat el treball específic de les dones. Els exemples són centenars: Agadzhanova, una militant que s’havia incorporat al partit des del 1907, va ser detinguda i desterrada per després fugir, retornar a Vyborg i continuar amb la seva tasca.

El retorn més conegut és el de la triada que dirigia el diari El socialdemòcrata, el cervell intel·lectual bolxevic editat des de Zurich: Zinóniev, Krupskaya i Lenin. Trenta emigrats russos van travessar Alemanya amb un acord que es va convertir en el mite del “vagó segellat”. Van recórrer el país en tren sense que els demanessin la documentació però no podien abandonar el transport ni fer propaganda política en terres germàniques.

 

Gottmadingen Lenin tren suïssa exili revolució russaDes d'aquesta petita estació a la frontera germano-suïssa, Lenin va iniciar el seu viatge de retorn a Rússia. Guillem Burballa

 

El Govern Provisional va considerar que aquesta mena de pacte de no-agressió amb els enemics de guerra esfondraria la popularitat de Lenin i el desactivaria com a perill. La seva recepció multitudinària a Petrograd va deixar clar que les coses anirien per un altre camí. Un bany de masses propi d’un rockstar o un futbolista mentre repetia proclames internacionalistes i contra la guerra. El mercat de primavera va portar un reforç pels insurreccionals i les seves conegudes Tesis d’abril suposarien un gir en la política bolxevic fins al moment.

Krupskaya i Lenin s’havien casat forçadament a l’exili siberià més d’una dècada enrere i en els seus dos exilis per Europa havien viscut a Munic, Londres, Ginebra, París, Cracòvia o Berna. Un cop a la capital russa, ves per on, s’hostejaran a Vyborg on Krupskaya participarà de la creació de cercles educatius per treballadors i de la preparació de la insurrecció d’octubre.

A més s’afegirà a la tasca d’organització de les dones com Stal i Samoilava. Lenin durant uns mesos de clandestinitat, segons explica el costa-riqueny Joaquín Gutierrez, portarà una perruca fins i tot dins del pis on vivien i es farà dir Konstantin Petróvich. A l’Estació de Finlàndia de Petrograd els rep una comitiva entre la qual destaca la següent protagonista.

 

KOLLONTAI, REVOLUCIONÀRIA DINS LA REVOLUCIÓ

Aleksandra Kollontai s’havia afiliat amb 24 anys al Partit Socialista i tres anys més tard passaria als POSDR, embrió de bolxevics i menxevics. No havia començat el segle XX. Després participaria de la revolució del 1905 i la seva tasca de periodista-propagandista també la va obligar a exiliar-se. Més tard arribaria l’oposició frontal a la guerra i la integració en el partit bolxevic. 

Es va incorporar al Comitè Central poc abans d’Octubre. Una història compartida amb milers de militants i dirigents. Segurament és la dirigent de la revolució més coneguda però a anys llum dels seus ‘camarades’ masculins i ens podríem atrevir a dir que també té un reconeixement força per sota de la seva importància històrica.

 

Govern URSS Revolució Kollontai LeninKollontai, a la dreta de Lenin, va ser l'única dona a l'òrgan executiu nascut després de la Revolució. Wikimedia Commons

 

Kollontai, en una societat ultramasclista i conservadora com la Rússia tsarista, encarnava la imatge del mateix dimoni. Separada, independent econòmicament, amb estudis i activa en política. L’acusaven d’haver “abandonat marit i fill” com un pecat capital. Per reforçar aquesta imatge, era un referent teòric de la crítica a la família patriarcal.

L’atacaven per la seva aparença (“no es canvia de roba” i similars) com a la resta de companyes, tot i que no era habitual comentar com li quedava el bigoti o l’abric al bolxevic de torn -res nou sota el sol-. El seu càrrec com a responsable d’Assistència Pública del Consell de Comissaris del Poble -Sovnarkom, en rus- la va transformar en la primera dona de la història en ocupar un lloc en un Govern modern.

Kollontai era líder, referent teòric i símbol a la vegada. Sense la seva producció literària i el seu paper al govern fins al 1921 -quan va ser apartada per ser cofundadora de l’Oposició Obrera- no s’entendrien els avenços de les dones a la primera URSS: avortament lliure i gratuït, divorci i un bast projecte d’estatalització del treball de cures, amb la creació de menjadors, escoles bressols i residències públiques. El projecte va quedar aturat amb la NEP. Diuen que va combatre la vaga de funcionaris del seu ministeri a llàgrima viva per haver d’enfrontar-se a treballadors.

Sense Kollontai no s’entendrien mesures preses en els primers anys de l’URSS com l’avortament lliure i gratuït, el divorci i un bast projecte d’estatalització del treball de cures

Kollontai va ser la insignificant quota al govern de milers de dones revolucionàries amb un paper destacat en tot el procés. Si ens fixem en l’anècdota, la responsable de coordinar els tramvies amb arsenals d’armes que van fer possible la presa del palau d’hivern va ser Rodionova, una conductora de 22 anys que s’havia incorporat al partit durant l’estiu.

Les dades són indicatives: 40.000 dones s’havien mobilitzat a Petrograd el mes d’abril fins que van arrencar al Govern Provisional el dret a vot i, segons la mateixa Kollontai, al final de la guerra civil hi havia 66.000 dones a l’exèrcit roig.

 

LA CNT I L’URSS, UNA RELACIÓ FALLIDA

Dir que l’anarcosindicalisme català va ser protagonista de la Revolució Russa seria mirar-nos massa el melic i potser no encaixa amb el periodisme sense nords ni suds. No obstant això, l’historiador Josep Puigsech i el seu llibre La Revolució Russa i Catalunya han posat sobre la taula esdeveniments pràcticament oblidats. Un exemple és la visita de Macià a l’URSS per intentar rebre finançament per ocupar militarment Catalunya o la marxa de 300.000 persones a Barcelona per commemorar l’aniversari de la Revolució Russa el 1936.

En plena Guerra Civil els soviètics eren un suport militar i econòmic dels governs de la Generalitat i la República i un PSUC nounat també defensava la legalitat vigent enfront de la revolució social de la CNT i el POUM. Aquests enfrontaments culminarien amb els Fets de Maig del 37, però el 1917 les coses eren bastant diferents. Tot i que amb recels, la CNT era l’única organització que havia rebut amb simpaties l’Octubre. Cal tenir en compte que els partits comunistes catalans (arribarien a ser 7) no van començar a aparèixer fins al 1924.

Una delegació de la CNT va participar del II Congrés Internacional Comunistes, i també es va entrevistar amb Lenin i l’anarcocomunista Kropotkin

El sindicat, creat el 1910, havia de decidir la seva adhesió a la Tercera Internacional impulsada pels bolxevics en un Congrés a Madrid. Futurs comunistes, com els dirigents del POUM Joaquim Maurín i Andreu Nin, ocupaven posicions de direcció al sindicat i n’havien sigut fundadors. Era un Congrés on hi havia moltes altres tensions com per exemple l’apropament a la UGT defensat per Salvador Seguí.

En un debat polaritzat i abrandat, com no podia ser d’una altra manera a la CNT, el comunista llibertari Eusebi Carbó, Andreu Nin i Hilari Arlandis -que seria fundador del PSUC- van liderar els partidaris de l’adhesió i Eusebio Quintanilla i Seguí els contraris. El pes del “Noi del Sucre” va aturar un apropament que semblava inevitable.

Es va arribar a un consens: s’adheririen d’una manera provisional, enviarien una delegació al II Congrés de la Internacional Comunista i d’acord amb l’informe de la delegació es prendria una decisió definitiva. La delegació l’havien d’integrar Carbó i Ángel Pestaña -que es trobava entre els que tenien més dubtes-, però Carbó va ser detingut.

La Revolució era un fet històric, però la CNT no podia donar suport a uns bolxevics que retratava com a autoritaris. L’informe de Pestaña va ser absolutament crític amb ells

Després d’un periple, participar del Congrés, entrevistar-se amb Lenin i l’anarcocomunista Kropotkin i una detenció a la tornada a Milà, Pestanya va fer un informe absolutament desfavorable. La Revolució era un fet històric, però la CNT no podia donar suport als bolxevics que retratava com a autoritaris. No es fa difícil entendre el seu parer considerant el funcionament del debat: durant el Congrés de la Tercera Internacional va aconseguir que la taula li donés una intervenció de 10 minuts. Uns minuts que va fer servir per desautoritzar el Partit Comunista de la Unió Soviètica d’una forma tan contundent que els traductors la rebaixaren. Dos dels principals dirigents de la Internacional, Troski i Zinoiev, van fer-li rèpliques de 45 minuts -una història narrada amb tot luxe de detalls per Antoni Soler a la novel·la Apóstoles y Asesinos

Com era d’esperar en una CNT on els debats mai s’acabaven de resoldre, el sector pro-revolució russa del sindicat no es va donar per vençut. En una conferència a Lleida i un Congrés a València van batallar com a mínim per l’adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). Com a resultat van aconseguir enviar una segona delegació pel primer congrés d’aquest organisme.

De les 5 persones designades hi ha de nou detencions abans i durant el viatge i un nou gir: els bolxevics li demanen a Nin que es quedi per integrar el secretariat de la ISR. No tornarà fins al 1930 quan ja havia caigut en desgràcia com opositor a Stalin. Després d’aquest segon intent, la CNT va prendre una decisió definitiva sobre la no adhesió a un congrés a Saragossa.

Els sectors embrionàriament comunistes no es van quedar de braços plegats i van impulsar la creació de Comitès sindicals revolucionaris, adherits a la ISR. Es tracta de sectors que junt amb els Sindicats d’Oposició, escindits de la CNT el 1933, impulsarien l’Aliança Obrera en certa manera com a alternativa a la CNT (llavors controlada per la FAI). El punt àlgid de l’Aliança Obrera va ser precisament impulsar la vaga general insurreccional del 34. Sí, l’Octubre català.