Al camp de desmilitarització de Mutobo, a la regió de Muzanze (Ruanda), no hi ha tanques, ni filats, ni soldats. Només aules, una infermeria, uns barracons força decents i una zona enjardinada. Tot està net i ordenat. Els arbres i la gespa són d’un verd intens. Tot plegat és molt idíl·lic. Gairebé sembla una postal. I potser ho és.

Des del genocidi del 1994, el govern de Paul Kagame ha fet esforços per esborrar les divisions ètniques al país i acabar amb l’oposició. Segons els seus partidaris, Kagame ha aconseguit retornar la dignitat a les més de 800.000 víctimes del genocidi -en la seva majoria, tutsis com ell-, ha unit els ruandesos i ha mantingut la pau. Segons els seus detractors, el president ruandès ha conservat el poder a costa de massacrar l’altra ètnia, els hutus, estiguessin o no involucrats en el genocidi. A més d’eliminar llibertats i de crear una dictadura al país.

El camp de Mutobo és una mostra de la política de reconciliació a Ruanda. Hi viuen homes i dones; nens, joves i adults, que en la seva majoria són hutus i que fins fa poc temps pertanyien a l’FDLR, el Front Democràtic per l’Alliberament de Ruanda. L’FDLR és una guerrilla que ha estat lluitant contra Kagame durant anys i que es nodreix principalment d’hutus exiliats després del cop d’estat de Kagame. Alguns d’ells van participar en el genocidi. En entrar al programa de desmilitarització, els guerrillers es comprometen a entregar les armes i reintegrar-se al país.

 

Camp a Ruanda

Els interns del camp de Mutobo aprofiten un descans per xerrar, netejar la roba o afaitar-se. Alfredo Panadero.

 

Joan Carrero, pacifista i expert en el conflicte ruandès, confirma que molts dels integrants de l’FDLR pertanyien a l’exèrcit ruandès l’any 1994, però recorda que “formar part dels perdedors no converteix aquests soldats automàticament en genocides i criminals de guerra”. De fet, Carrero, que és molt crític amb el govern de Kagame, considera que sovint el govern ruandès “ha englobat sota les sigles de l’FDLR a civils hutus exiliats” que res tenien a veure amb les matances.

 

UN MATÍ AL CAMP DE MUTOBO

Ephrem Kanamugire, el director del centre, insisteix que els seus interns hi estan de manera voluntària i que no són presoners. Diu que, simplement, “ja n’han tingut prou de lluitar contra Ruanda”. A canvi de deixar les armes i passar un mínim de tres mesos al centre, el Govern ruandès proporciona menjar, aixopluc, educació i fins i tot un mòbil a tots els excombatents.

El mòbil no és una concessió innòcua. És l’eina amb què el govern ruandès espera que els interns contactin amb els seus antics companys i els encoratgin a deixar les armes. Una de les claus del programa de desmilitarització, és el que els seus responsables anomenen “sensibilització”. Comença a la jungla, donant a conèixer el programa i la “nova Ruanda” als milicians. I segueix en el camp, durant els tres mesos que dura l’internament.

Amb tot, pot sorprendre que el govern ruandès vulgui invertir en aquest tipus de camps per reintegrar els seus enemics. “És un esforç car. Però menys que la guerra”, assegura el director, “a més, tota Ruanda està vivint un procés de reconciliació. Abans teníem la mentalitat de respondre lluitant; però ara només volem sanar”.

Kanamugire: “Els camps són un esforç car. Però menys que la guerra”

Kanamuguire mira els interns com un professor als seus alumnes: amb una barreja de condescendència, afabilitat i severitat. Però els seus deixebles no són nens, sinó guerrillers amb vint anys de jungla, sang i exili a l’esquena. Han lluitat a la frontera amb Ruanda i han participat en conflictes com la Primera i la Segona Guerra del Congo i les rebel·lions del llac Kivu. A vegades servint interessos propis, i d’altres aliens.

En arribar al camp, els milicians ja fa una estona que esperen en una aula. El director vol mostrar transparència absoluta i demostrar que els interns han vingut voluntàriament i es troben bé. En travessar el llindar de la classe, quaranta milicians s’aixequen de cop i, a l’uníson, canten i piquen de mans. És una benvinguda.

Els exmilicians observen Kanamuguire, que s’ha col·locat davant ells i els acompanya amb les mans. Al seu senyal, tots acaben la cançó amb coordinació marcial i s’asseuen. El director saluda a la classe i aquesta respon a una veu. Tot seguit, Kanamuguire marxa perquè els exguerrillers no se sentin coaccionats en respondre. Tres milicians es presenten voluntaris per parlar, la resta segueixen les converses en un segon pla.

 

GUERRES LLUNY DE CASA

Innosantus Karemera, hutu de 48 anys, ja era militar abans de fugir de Ruanda. Potser d’aquí li ve el posat seriós que manté tota l’entrevista i els cabells rapats al zero. Karemera va deixar el seu país l’any 1998 per temor a les represàlies del Front Patriòtic Ruandès (FPR), el partit de majoria tutsi que ara governa Ruanda. El FPR, dirigit pel president Kagame, també és la milícia responsable d’haver enderrocat al govern hutu que va perpetrar el genocidi i d’haver causat, de retruc, l’exili i mort de molts hutus. Alguns relacionats amb les massacres, i d’altres no.

 

Home a camp de Ruanda

El Major Karemera ha passat prop de vint anys fora del seu país combatent a les files de l’FDLR. Alfredo Panadero.

 

Com tants hutus, Karemera es va unir a les milícies que combatien el Govern tan bon punt va deixar el país. Primer en les files de l’ALiR, l’Exèrcit per l’Alliberament de Ruanda; i a partir de l’any 2000 en les del FDLR. “Em vaig allistar perquè volia salvar al meu país”, diu. El FDLR ha combatut el Govern ruandès tant amb incursions frontereres des del Congo com amb atacs terroristes a l’interior del país. No obstant això, moltes batalles del major Karemera s’han desenvolupat lluny de Ruanda. “Vaig estar a Kinshasha -la capital del Congo-, a la zona equatorial i sud del Congo, a la República Centreafricana…”, explica el Major.

Karemera explica que va conèixer el projecte de desmilitarització per la ràdio i per rumors que circulaven entre els milicians. “Al principi vaig tenir por”, reconeix, “altres membres del FDLR deien que a Ruanda només ens esperava la mort. Però després ens vam adonar que els que hi havien anat estaven bé i treballaven. Nosaltres també volíem aquella bona vida.” Segons MONUSCO, la missió de les Nacions Unides al Congo, en els darrers quinze anys més de 20.000 combatents de la FDLR han estat repatriats i reintegrats a la societat ruandesa.

Més de 20.000 combatents de la FDLR han estat repatriats, segons les Nacions Unides

El major Karemera està casat i té cinc fills; tots ells nascuts al Congo, a cavall d’una batalla o altra. Se’l veu cansat. “Un dia em vaig adonar que el que estava fent no em duia a res”, diu, “llavors, vaig decidir tornar al meu país i construir-lo d’una altra manera.” Abans d’acabar l’entrevista, gairebé com llegint un guió, Karemera afegeix: “Agraeixo a l’Estat ruandès haver-nos acollit malgrat tot el que vam fer malament i per no haver-se venjat de nosaltres.”

 

MARE I GUERRILLERA

La caporala Nikuze té la vista perduda. Gairebé cap exguerriller manté la mirada, però ella sembla evitar el contacte visual més que la resta. Va sortir de Ruanda amb 17 anys, l’any 1998. Ara en té 35. Al Congo va conèixer el seu marit. Ell segueix a l’estranger, enrolat a les files del FDLR. “Vaig venir a Ruanda amb els meus fills. El meu marit ens ha enviat primer a nosaltres. Estem en comunicació i aviat vindrà ell també”, explica. Molts guerrillers desconfien del Govern ruandès; però envien les dones i els fills per avançat per comprovar la situació.

Chantal Nikuze explica que la vida a la jungla, sense mercats ni hospitals, li resultava molt difícil. “Utilitzàvem herbes per guarir-nos i teníem guerra cada dia”, assegura, “l’única cosa que vull ara és seguir endavant. I que el meu cas sigui com el d’altres dones que han vingut abans que jo i han prosperat. Espero que tant jo com la meva família tinguem una vida millor”.

 

Mares a camp de Ruanda

Les dones amb fills del camp reben formació sobre maternitat i es reuneixen per compartir consells. Alfredo Panadero.

 

Durant l’entrevista, la caporala Nikuze es mostra agraïda amb els responsables del camp: “En arribar aquí ens van acollir molt bé. A mi i als meus fills. Els van portar al col·legi; i això és molt important pel mi”. Els usuaris del camp poden visitar els seus familiars si ho desitgen. Normalment ho fan cap a la meitat de l’internament. La caporala Nikuze va visitar la seva família fa uns dies. “El que més agraeixo és haver trobat la família que vaig deixar aquí viva i bé”, explica.

Joan Carrero, recorda que “les anomenades FDLR al Congo també inclouen dones i nens innocents que van ser víctimes de crims de guerra per part de l’FPR i les seves faccions”. Carrero apunta, a més, que “un alt percentatge” dels integrants del grup “són joves que encara no havien nascut durant el genocidi de 1994, o no arribaven ni als deu anys”, fet pel qual critica que el govern ruandès insisteixi a englobar-los a tots com a membres de l’FDLR “per poder criminalitzar-los a tots amb el pitjor dels qualificatius, el de genocides”.

 

NENS SOLDAT

El soldat Twizerimana té 22 anys i un bigoti puberal que el fa semblar encara més jove. Llueix un rosari de plàstic blau sobre una jaqueta de l’Arsenal. Es diu Olivier i només somriu dues vegades en tota l’entrevista. La primera, quan parla dels seus pares. Tots dos són exmilicians i es troben a la mateixa sala. L’Olivier els assenyala i ells s’aixequen i saluden. El record d’entrar a Ruanda per primera vegada li arrenca el seu darrer somriure. L’Olivier va néixer al Congo, però sempre s’ha sentit ruandès. A l’Àfrica la sang pesa més que la terra on es neix. “Em va donar molta alegria trepitjar la meva terra i veure que em rebien bé”, explica.

L’Olivier diu que va entrar al FDLR el 2013, amb 19 anys, encara que és probable que ho fes abans. A la pregunta de si, malgrat ser tan jove, ha participat en combats, respon sec i amb un monosíl·lab: sí. I desvia la mirada. El FDLR ha estat acusat en diverses ocasions de reclutar nens soldat. L’any 2008, The Guardian quantificava en 7.000 les forces del FDLR; i en centenars els que d’ells serien nens o joves. Actualment, es calcula que, en total, el FDLR podria comptar amb entre 1.500 i 3.000 efectius segons el Social Science Research Council.

S’estima que, en total, el FDLR podria comptar amb entre 1.500 i 3.000 nens soldat a les seves files

Quan parla del que vol fer a partir d’ara, l’Olivier divaga. Té clar que vol estudiar; però no sap encara el què. “Potser alguna cosa relacionada amb l’educació”, diu. El Govern ruandès vol que la seva política de reconciliació aculli especialment a nois com l’Olivier. Són noves generacions que el país vol guanyar; i que el Govern espera que es desenvolupin sense cap concepció racial. “A Ruanda ja no hi ha hutus ni tutsis”, repeteix el Govern fins a la sacietat, “només ruandesos”.

 

UNA RECONCILIACIÓ SINCERA?

Les entrevistes han acabat i els exmilicians s’aixequen de les cadires i surten a poc a poc de l’aula. Mirant-los, és difícil saber fins a quin punt els testimonis han estat sincers o si s’han sentit coaccionats. Tots tres voluntaris, però, han tingut un fet en comú: voler deixar enrere l’experiència del genocidi, la guerra i l’exili. Volen oblidar i sanar. Un sentiment que es respira arreu del país.

A Ruanda parlar d’ètnies és tabú i incitar a l’odi racial està penat per llei

A Ruanda parlar d’ètnies és tabú; incitar a l’odi racial està penat per llei; i els memorials del genocidi esquitxen tot el territori com a recordatoris de la tragèdia del 1994. El camp de Mutobo també és part de l’engranatge de reconciliació que promulga el govern. O, si més no, és una manera d’acabar amb la guerrilla més enllà de la lluita armada.

Potser Mutobo només sigui una part de la fotografia de Ruanda. Potser és un llençol amb què tapar les vergonyes del règim. Certament, les lluites del govern de Kagame amb els països veïns, l’FDLR i d’altres faccions té molts punts foscos: espoli de recursos naturals al Congo, interessos econòmics, repressió, matances… Tot i això, hi ha un punt de sinceritat tant al camp com en tot el procés de pau. L’esperit de reconciliació a Ruanda és, en certa manera, real perquè no hi ha cap altra opció. Cal escollir: o el perdó o reviure la tragèdia.