PUNTA DE CHOROS (Xile). No s’espantin, segueixin llegint. Aquest relat no versa sobre una platja habitada per un miler de bojos. No hi ha deu centenars de cossos dements vagant per la sorra, amb la mirada anys enrere extraviada sense previsió de retrobar-la. Només es llueix la nuesa necessària per banyar-se en les fredes aigües del Pacífic i els únics pèls regirats són a causa de l’assecat al sol després d’aquest deliciós acte. Per no haver-hi, no hi ha quasi ni platja. Una escassa franja de sorra en la qual juguen uns nois llançant-se estrelles marines amb la innocència pròpia de l’edat, sense ser conscients de la raresa que representen tals criatures per a alguns espectadors forans.

El lloc es coneix popularment com a Punta de Choros, situat al nord de la septentrional Coquimbo, la quarta regió de la Illa Passadís. Per arribar a Punta de Choros el visitant ha de superar quilòmetres erms  on pràcticament l’única cosa que hi impera és l’ocre, maquillat de manera mínima amb una capa d’arbustos nascuts per a la supervivència.

A Punta de Choros els seus habitants viuen de la seva bellesa natural -reclam de turistes- i de la pesca artesanal. Choro a Xile significa musclo. Totes les matinades la comunitat de pescadors locals agafa els seus estris i es cola entre les roques -que copen la punta en detriment de la sorra- per omplir les seves xarxes amb un marisc denominat “loco.

Pescadors a Punta de Choros, a Xile Un grup de pescadors descarreguen els locos que han tret d’entre les roques durant la matinada i els carreguen en una camioneta per enviar-los cap a Santiago. Gabriel Ubieto

 

“Obre el sandvitx, weón, ja veuràs que bo” em diu burlesc el Sebastián, un pescador local, en apropar-me amb el meu entrepà mentre carreguen els calaixos d’una camioneta amb la captura del dia. La closca del loco té la textura i el color d’una roca marronenca de relleu irregular, la qual cosa li permet camuflar-se amb els còdols de la costa. El que em mostra el Sebastián, amb una mà que en el dit índex llueix una cicatriu tan profunda que, malgrat ser ja antiga, sembla encara en carn viva, és de la grandària d’una ceba grossa. Enorme.

Cada matí a Punta de Choros descarreguen uns mil locos. Cadascun pesa uns 125 grams, o sigui que cada dia “enviem 125 quilos de locos cap a Santiago”, m’explica el Sebastián. Allà, en manufactures, es desconxen, es bullen i, majoritàriament, s’enllaunen i s’exporten. El principal comprador és Japó, el tercer país amb major recepció d’exportacions xilenes -el 9,5%, segons el Banc Central de Xile-, i es comercialitza en els supermercats nipons com a producte de luxe.

Els productes alimentaris processats van moure el 2014 uns 9.366 milions de dòlars estatunidencs. El salari mensual promig d’un pescador a Xile és d’uns 400 euros.

Les exportacions representen el 30% de l’economia xilena, on el coure i la mineria suposen la meitat dels ingressos. Els productes alimentaris processats, com ho serà en un futur no gaire llunyà el loco que em mostra el Sebastián, van moure el 2014 uns 9.366 milions de dòlars estatunidencs. Un 12,4% de les exportacions xilenes, segons l’informe anual de la Direcció general de Relacions Econòmiques Internacionals de Xile. Molta plata, que contrasta amb els pobres salaris dels pescadors arreu del país, que amb prou feines aconsegueixen uns 300.000 pesos mensuals –uns 400 euros-, segons un informe de la Fundació Sol sobre els salaris a Xile.

Els puntachorenses que no viuen de la pesca o de regentar les cantines ho fan del turisme. En barques de la grandària i consistència d’una pastera, guien els visitants per la reserva nacional del pingüí d’Humboldt. Un pot admirar des de pocs metres aquests animals, en perill d’extinció, protegits entre les esquerdes de les roques de les carícies del sol en les seves hores altes. “El pingüí Humboldt és un animal de costums. Fa cada dia el mateix recorregut i és monògam, sempre amb la mateixa parella tota la seva vida. Quan un dels dos mor, l’altre li segueix, mort de pena… Són més fidels que els xilens!” bromeja el José, pilot des de fa més de 20 anys de la barca turística Perla Negra II. El pingüí Humboldt viu en una contradicció mortal, ja que si bé la seva habilitat per tirar-se de cap al mar i així caçar l’àpat és la causa de la seva supervivència, cada capbussada li desgasta a poc a poc la vista i l’apropa a una inevitable ceguera que el deixarà morir de fam al cap d’uns quatre anys de vida.

 

Treballadors a Punta de Choros, a Xile

Els pescadors de Punta de Choros pesquen de forma artesanal uns mil locos cada matinada. Molts d’ells acabaran en una llauna camí d’un supermercat japonès. Gabriel Ubieto

 

Els actors secundaris d’aquest desplegament de fauna animal són els lleons marins que llangardeixen al sol en la part alta de les roques, després d’haver-se passat tota la nit i part de la matinada caçant els 15 quilos de peix diaris que requereixen els seus estómacs. Els cels els solquen una vasta amalgama d’ocells i les aigües, en ocasions, perquè deuen ser tímids, dofins. “El mes passat el mar va arrossegar una balena morta a prop de Punta de Choro” explica el  José.

No obstant això, si fins ara el mar era el que proveïa per activa -pesca- o per passiva -turisme-, li han descobert un competidor subterrani: el ferro. A mesura que un s’aproxima a la vida que permet el Pacífic, cartells i parets s’alcen com sentinelles per alertar sobre els perills que amenacen la bellesa natural del paratge. “No a la Dominga” resen diversos murs.

L’empresa Andes Iron va presentar el 2013 un projecte miner de 2.500 milions de dòlars estatunidencs que crearia, segons previsions de la mateixa empresa, una mica més de 10.000 llocs de treball. El projecte miner Dominga actualment està pendent d’aprovació des de setembre del 2013 pel Servei d’Avaluació Ambiental del Govern de Xile.

A la pesca artesanal i el turisme de Punta de Choros li ha sortit un competidor: la mineria del ferro, que amenaça amb transformar l’ecosistema de tota la regió

Alguns veïns de la quarta regió veuen amb bons ulls aquesta oportunitat de creixement per al territori, altres adverteixen d’exemples d’altres regions com Calama –més al nord i famosa pel coure-, on molts dels treballadors vénen de fora del territori. Si finalment s’aprova el projecte, el paisatge que avui dia es contempla probablement no serà el mateix. La plataforma ciutadana No a Dominga ho qualifica en un dels seus manifestos com “una de les catàstrofes i amenaces més grans per a la història, la naturalesa i la cultura marítima de Xile i la Regió de Coquimbo”.

No només està en pugna la modificació o no de l’ecosistema de la zona, i les seves conseqüents repercussions per al fins ara model productiu, sinó que l’aigua és un altre dels fronts de batalla entre veïns i Andes Iron. En la seva primera proposta, l’empresa pretenia utilitzar els aqüífers locals, en una regió en la qual aquest element líquid escasseja. No obstant això, després d’una forta pressió popular arreu de la regió, la segona proposta revisada es compromet a únicament valer-se d’aigües dessalinitzades. Compromís que és vist amb recel per la plataforma No a Dominga.

La lluita contra la mina La Dominga és una lluita també per la defensa de l’aigua, en una regió on aquest element líquid escasseja

La barca que fa el recorregut per la reserva natural del pingüí Humboldt a través d’Illa Dama, Illa Choros i Illa Chañaral conclou el seu últim viatge de la jornada tots els dies a les cinc de la tarda. A mesura que s’aproxima a la costa, més al nord, es poden albirar veritables platges. “Allà un doctor es pot comprar una platgeta per 15 milions de pesos –uns 20.000 euros-” explica el José, el pilot del Perla Negra II. “Heu vist els locos que es mengen en les cantines de la Punta? Són chiquitos, chiquitos…” es lamenta el José. “No es venen part dels que es pesquen al poble?”, pregunto. “No, l’empresa que els els compra els ho té prohibit”, contestael  José. “Tot cap a fora?”, insisteixo. “Sí, aquí només queden les engrunes”, es resigna.  Es cola un tercer conversador, un turista xilè del sud. “Com amb la fruita… els xilens som uns weones!”. A Xile el 70% dels productes agropecuaris o pesquers són destinats a l’exportació. A Punta de Choro no es mengen els bojos que es pesquen a Punta de Choro. Quina bogeria.