És periodista i professor de sociologia de l’esport a la Universitat de Florència. Pippo Russo escriu per diversos mitjans, com ara La Repubblica o la revista Panenka, i ha publicat diversos llibres principalment sobre el futbol i la bombolla de corrupció econòmica que mou. Però també d’altres temes. Socrates. L’irregolare del pallone, el seu darrer llibre publicat aquest 2016, parla sobre la figura del futbolista brasiler. També comenta l’actualitat a Twitter i al seu bloc

Què és el futbol a Itàlia?

Jo sempre dic que el futbol a Itàlia és una espècie d’autobiografia de la nació. És un dels gran factors d’identificació. I, sobretot, l’instrument per la supervivència de les formes d’identitat local, de municipalisme, que progressivament han anat desapareixent a la societat.

Però té una característica molt important: és un sistema irresponsable. És tractat una mica com una joguina del poder, com un nen que no creix mai, a la qual es dóna la possibilitat de cometre errors perquè després sempre hi ha algú que ve del món dels adults i ho arregla tot. Es troba sempre la forma d’absoldre’l, d’arreglar els danys que produeix. I, sobretot, sempre es fa per resoldre els seus problemes econòmics. Perquè la indústria del futbol italiana segueix produint deutes.

I per un italià?

Vol dir que es pot perdonar tot. Els italians, sobretot els tifosi, consideren que al futbol se li pot permetre tot. Es pot ser inflexible amb altres subjectes, amb altres àmbits, però al món del futbol tot li està permès.

Llavors, podríem dir que el futbol és en un món a part?

El futbol és com una realitat extraterritorial a Itàlia. Té drets però no vol tenir deures. I, a més, té uns drets que s’amplien cada vegada més. Un dels problemes endèmics del futbol italià és la violència dels tifosi. Cíclicament es diu que és el futbol el què ha d’encarregar-se de la seguretat. I sempre surten els lobbies per evitar que es prengui una determinació legislativa en aquesta direcció.

El futbol produeix espectacle, riquesa, benestar econòmic i espiritual. És una màquina de somnis. I alhora genera problemes econòmics al país causats per una indústria sempre endeutada. Cerca de maximitzar sempre les coses bones de la societat italiana –que no en són tantes- i mai vol fer-se càrrec dels problemes i les tensions que produeix. Se li consent tot.

I els futbolistes també són tractats de forma especial, no?

Viuen i són tractats com estrelles a tot el món. A Itàlia, però, on el futbol és el rei i no hi ha figures de la resta d’esports que tinguin ni una dècima part de l’atenció mediàtica, l’impacte comunicatiu del futbolista és molt més accentuat.

“Els grans futbolistes d’Itàlia són màquines de comunicació i això els col·loca fora de l’esfera moral”

I la imatge que exporta el futbolista és positiva? O hauria de ser més conscient del pes que té a la societat?

Si provem a jutjar-ho en termes positius o negatius, acabarem aplicant categories morals. Jo crec que el que és realment important subratllar és que, en la majoria dels casos, els futbolistes no s’ho qüestionen. És a dir, es converteixen en personatges de la jet-set, en estrelles de la comunicació, i mostren estils de consum extremament ostentosos, fregant el malbaratament. I fan tot això sense aplicar-se un mínim d’escrúpols morals. Són en una dimensió d’amoralitat perquè no es qüestionen si el que fan és moral o no.

I s’ho haurien de qüestionar?

Com actors socials que són, sí que haurien de fer-ho.

Potser ells no són conscients realment de la influència que tenen a la societat…

Alguns ho veuen però no consideren que aquest rol social porti responsabilitats associades. Creuen que només dóna privilegis. Altres sí s’ho qüestionen. Però, en línies generals, actualment els grans futbolistes d’Itàlia són màquines de comunicació. Com si fossin grans empreses comunicatives que han de produir imatge, estils de vida, de consum. I això els col·loca en una esfera de la comunicació fora de l’esfera moral.

És legítim el gran pes que té el futbol als mitjans, que redueix al mínim els altres esports?

Els altres esports també tenen bastants seguidors però no aconsegueixen travessar el mur de l’atenció mediàtica i són tractats com a esports menors. El futbol ha monopolitzat l’escena mediàtica, sobretot des de l’arribada de la televisió de pagament. I això, sumat a l’ampliament del calendari i a l’expansió del futbol més enllà del cap de setmana, fa que les altres disciplines es quedin sense el seu espai. I també el mateix futbol s’ha vist perjudicat amb aquesta ampliació al màxim del camp de la competició esportiva. Més enllà de la sèrie B, el futbol no existeix als mitjans.

I moltes vegades ni es parla de futbol, sinó de la premsa rosa que l’envolta.

Sí, dins aquest gran fenomen de comunicació que és, la seva dimensió agonística és una petita part i ni molt menys la més important ara mateix. Ocupa només l’hora i mitja del partit. Després durant tota la setmana s’alimenta el mecanisme de la comunicació, de la publicitat…

I abans de la televisió de pagament, quina era la situació?

El futbol ja era l’esport principal a Itàlia. Però almenys ho era en una situació que deixava espai a tots els altres esports. Concedia a cada esport un domini. Ara l’expansió televisiva del futbol ha drenat els dominis de les altres disciplines.

Veient tota la indústria que té darrera el futbol, sembla evident que alguna relació entre política i futbol a Itàlia existeix.

Sì. Va haver-hi un moment en que el futbol era instrumentalitzat políticament. Era una època en la que com a fenomen esportiu i cultural era subaltern al poder. Però entre les dècades dels ’70 i els ’80 es va produir una transició que va convertir el futbol en un poder individual amb una dimensió política.

Però el canvi determinant va ser el beslusconisme, que neix a l’esfera futbolística abans que a la política. Quan aquest emprenedor de la comunicació compra un dels clubs més nobles d’Itàlia, en aquell moment en decadència, i el fa renéixer, exemplifica una mena de paràbola de l’èxit i de la modernització. El Milan es converteix en un equip que representa la Itàlia que està canviant. I quan Berlusconi entra en política, després de passar triomfant per la comunicació i el futbol, es crea una unió que fa del futbol un camp que expressa valors polítics, que sap fer lobby…. Aquell és sens dubte un pas determinant.

pilotafutbolLa pilota ha deixat de ser, en massa ocasions, la principal protagonista. Marta Castillo

 

Aquest exemple vol dir que si tens poder a un club tens també poder polític?

Si tens poder a un club tens la capacitat d’organitzar fàcilment consens mobilitzat i organitzat. Si saps dominar bé sentiments populars, pots organitzar un grup de consens molt important contra el qual és molt difícil oposar-se. Un exemple és el cas de la Lazio, que tenia un deute de bojos. I es diu explícitament, també ho diu Berlusconi amb la boca petita, que no entrava en bancarrota perquè si això passava hi haurien hagut gran problemes d’ordre públic a Roma. Això evidentment és una demostració de debilitat de l’estat i també de presa de consciència d’una capacitat de mobilització d’identitat molt important.

I això porta als empresaris a desitjar tenir un equip de futbol?

Clar, poder tenir tots aquests seguidors per guiar-los i portar-los en la direcció que tu vulguis és molt important.

Aquesta pot ser l’explicació de l’onada de compra de clubs europeus per part de magnats asiàtics?

Aquí estem davant una altra maniobra. En aquests casos no interessa tant el futbol sinó legitimar-se davant l’opinió pública del seu país. A Àsia hi ha molta fam de gran futbol. És l’únic joc realment global, difús universalment amb una capacitat de pressió i de popularitat que cap altre esport té. Però no tots els continents han viscut el mateix desenvolupament històric del futbol: la tradició del futbol resideix a Europa i Sud-Amèrica.

Per tant, els empresaris asiàtics controlen clubs europeus per així comprar una part de la tradició futbolística. Compren una marca i l’entreguen a l’opinió pública, a la política i a l’economia del seu país. No és tant una operació per tenir poder a Europa. És més per aconseguir una bona imatge al seu país.

Però no es pot negar la influència a nivell europeu que aconsegueixen amb aquestes compres.

Evidentment no. Quan compren un club s’introdueixen al món empresarial europeu. Un empresari asiàtic que compra un club de la Lliga espanyola, de la Serie A italiana o de la Premier League anglesa és un emprenedor que ha anat a comprar un tros de la tradició del joc més maco del món. Un joc que en els països asiàtics és amat però on no té un moviment de base i de campionats creïbles.

I quin és el futur del futbol? Quina evolució preveu entre futbol i poder?

El futur depèn molt del gir financer que ha fet en els darrers anys. El futbol ara està colonitzat per interessos financers molt forts. No només industrials sinó purament especulatius per part dels fons d’inversió. En aquests moments circula en el món del futbol, sobretot a les principals lligues europeu, una quantitat insensata de diners. Si jo he de veure el futur del futbol dic que anirem en contra de l’explosió de la bombolla especulativa. I la meva no és una visió pessimista. Més aviat és optimista. Jo espero que això passi. Només punxant la bombolla podrem començar a reconstruir el futbol perquè torni a ser una fenomen social de passió.

Perquè ara què és?

Ara és un fenomen financer que es duu a terme sobretot per alimentar els especuladors, els fons d’inversió, els intermediaris. Avui es paguen com si res vuitanta milions d’euros per un futbolista de divuit anys. Una cosa insensata per molt futur que tingui aquest noi. Està tot sobreestimat.

“El futbol és l’escenificació d’un capitalisme immadur sense un mínim de regles”

I com s’ha inflat tant aquesta bombolla?

Perquè els diners que es fan circular dins el món del futbol serveixen sobretot per alimentar subjectes que estan fora del món futbolístic. Començant pels intermediaris, que s’han convertit en generadors de negocis. Són ells qui mantenen unit tot el negoci i generen un moviment de diners totalment desproporcionant respecte al valor efectiu. Aquest trànsit monetari a la llarga acabarà per saturar-se.

Llavors, en el sistema futbolístic actual quin paper juga el jugador i el club?

Haurien de ser els actor principals però no ho són. Els clubs estan cada vegada més endeutats i es refien d’aquests fons.

I com hem arribat a aquest punt de perdonar-ho tot al futbol, fins i tot el deute en el context econòmic actual?

Crear deute per alimentar les passions populars està consentit. I aquesta mentalitat és quasi impossible d’eliminar.

I que una estrella com Messi hagi estat acusats per frau fiscal és un pas cap a l’explosió de la bombolla?

S’ha de tenir en compte que tocar a un sol individu és una cosa i tocar tot un club és una altra molt diferent, perquè significa colpejar la identitat. L’individu va i ve, tot i que parlem de Messi, el jugador més important del món. Però decretar la mort a un club és una cosa molt diferent.

El futbol és l’escenificació del capitalisme?

Podríem dir que sí. Un capitalisme immadur perquè no té un mínim de regles respecte les estructures del mercat. Guanya sempre el més fort, qui s’emporta la raó, tot i que no la tingui. És una economia drogada en el sentit que els més forts són també els més endeutats. I continuen ampliant les distàncies respecte al feble gràcies a aquest deute.