S’acaba la pel·lícula, s’encenen els llums, però els espectadors encara necessiten uns segons per reaccionar. Molts amb els ulls plorosos; altres, menys expressius, amb la mirada una mica perduda. El CCCB acaba d’emetre Fuocoammare, un documental que ha guanyat l’Ós d’Or a Berlín i que ha estat nominat a la darrera edició dels Oscar. Un llargmetratge que relata el que ja sabem: que milers i milers de persones moren al Mediterrani periòdicament intentant arribar a Europa. Però és més fàcil oblidar-se’n si s’acaba d’escoltar una crònica al telenotícies de poc més d’un minut de durada que si has estat dues hores en silenci mirant una gran pantalla.

Fuocoammare és un retrat de la menuda illa italiana de Lampedusa, on habiten poc més de 6.000 persones. Un territori que se situa quasi de forma equidistant entre Itàlia, Malta, Tunísia i Líbia. Si de Lampedusa decideixes navegar cap al nord o cap a l’est, trepitjaràs territori europeu. Si, en canvi, et dirigeixes cap al sud o l’oest, acabaràs a l’Àfrica. És una illa preciosa, de naturalesa extraordinària, de bellesa mediterrània. L’activitat principal és la pesca, tot i que el sector serveis, a causa del creixent turisme, cada cop hi té més pes.

Bartolo: “Quan les autoritats fan desembarcar tots els migrants comença la feina de veritat”

Pietro Bartolo fa 26 anys que és l’únic metge de l’illa. És el primer a rebre totes les persones que arriben a Lampedusa. “El protocol exigeix que jo entri al vaixell i faci un reconeixement ràpid de totes les persones que s’hi troben dins per tal d’assegurar-me que ningú porta malalties infeccioses. Un cop he fet tot això, les autoritats s’encarreguen de fer desembarcar tots els migrants i comença la feina de veritat”, relata el metge a HEMISFÈRIA.

A Fuocoammare es veu com Bartolo, amb samarreta i texans, ajuda els migrants a baixar del vaixell. Els acaricia, els somriu i els dóna copets d’ànim a l’esquena. L’equipament del metge contrasta amb les mascaretes i els uniformes blancs, quasi de laboratori, amb els quals s’equipen els membres de Frontex, l’agència europea de gestió de fronteres exteriors que, a més d’aquesta funció, “pot proporcionar suport tècnic addicional als països de la Unió Europea que pateixen greus pressions migratòries”, segons relata el portal web de la UE. És una imatge que ja es va poder veure a Astral, el Salvados en què l’equip de Jordi Évole va acompanyar durant uns dies els membres de Pro Activa Open Arms.

 

El periodista Carles Prats i el metge Bartolo visionen un moment del documental al CCCB. Raffaella Leonardi

 

Sí, la resposta al fenomen migratori per part de la UE –“jo sempre parlo de fenomen, mai de problema!”, exclama Bartolo– queda en mans d’una agència de protecció de fronteres. “Prefereixo no parlar de Frontex. Treballo diàriament amb ells, els conec a tots. Només et puc dir que jo solament utilitzo guants. No estan malalts, en absolut. No crec que m’hagi d’abillar com si tinguessin l’Ebola. Senzillament perquè no la tenen”, explica Bartolo.

Bartolo és Comandant de l’Ordre del Mèrit de la República Italiana, el més alt reconeixement institucional del país. Calcula que ha atès més de 300.000 persones. I parla amb la seguretat de qui està convençut que té raó i que ningú el pot rebatre: les morts al Mediterrani “són molt pitjors que l’Holocaust”, ja que “avui tots som conscients de què passa, i tot i això no ho evitem”. No hi ha coartada possible. Així de clar es mostrava Bartolo en declaracions a la premsa durant la presentació del llibre que acaba de publicar.

 

UNA DENÚNCIA EMINENTMENT POLÍTICA

Durant els 26 anys que fa que exerceix de metge a Lampedusa, Bartolo ha conegut històries de tota mena. Va arribar un dia en què va decidir que les recopilaria i les guardaria en un llapis de memòria. Gràcies a aquest llapis, Gianfranco Rosi va decidir fer Fuocoammare. I d’aquest llapis sorgeixen també les històries personals dels migrants que, amb l’inestimable col·laboració de la periodista de la RAI Lidia Tilotta, Bartolo recull a Llàgrimes de Sal. La història d’un metge de Lampedusa (editat per ARA Llibres en català i per Debate en castellà). “Mai he aconseguit transmetre fora de Lampedusa el que està passant, tot i que cada cop que hi ha una nova tragèdia m’entrevisten desenes de periodistes. Noto que amb el documental i aquest llibre aconsegueixo per fi fer arribar el missatge que vull”, declara Bartolo.

Bartolo: “S’ha de derogar el tractat de Dublín, s’han d’habilitar corredors humanitaris i s’han de tombar ‘els murs mentals’”

“Aquest és un llibre polític en el qual no hem dulcificat res, ni una coma. I no som bonistes, com alguns ens qualifiquen. Demanem que es treballi per trobar solucions que són extremadament senzilles”, relata Tilotta. Quines solucions? Bartolo ho deixa anar tot de cop, com si estigués esperant que li preguntessin: s’ha de derogar el tractat de Dublín, s’han d’habilitar corredors humanitaris i s’han de tombar els murs mentals.

Primera mesura. El conveni de Dublín –“s’ha de modificar, s’ha de cancel·lar. És inadmissible”, afirma el metge– data de 1990, tot i que ha estat modificat dos cops, els anys 2003 i 2013, sense canviar-ne els fonaments principals. Aquest estableix, entre molts altres punts, que la sol·licitud d’asil s’ha de demanar al primer país de la UE que es trepitja. “Itàlia rep per tant les sol·licituds d’asil de totes les persones que arriben al país. I el sistema per força s’alenteix”, explica Tilotta.

“Si n’hi ha que no es deixen prendre l’empremta dactilar no és perquè són terroristes. És perquè saben que si s’identifiquen no sortiran d’Itàlia. I molts d’ells ja saben on volen anar, tenen parents i amics que els esperen. Són persones com tu i com jo, no és difícil d’entendre!”, afegeix Bartolo. Tilotta explica que a vegades els mateixos policies els deixen escapar del centre d’internament abans de ser identificats. Proposen una solució ben senzilla: que l’asil es pugui demanar a les ambaixades i consolats del país d’origen i que les persones no hagin de jugar-se la vida per trepitjar territori europeu, fer la demanda i esperar durant mesos la resolució.

 

Tilotta i Bartolo no amaguen que el seu és un “llibre polític”. Martí Puig

 

Segona mesura. Habilitar corredors humanitaris. Bartolo defensa que aquesta “és la manera menys cara i més ràpida de resoldre, almenys, el problema de les morts. No els pares construint un mur o amb filferros. No pots parar-los!”. A Itàlia saben de què parla. La Comunitat de Sant Egidi ha permès que quasi 700 persones hagin arribat a Europa de forma segura i legal. Si ho aconsegueix una comunitat religiosa, ha de ser capaç de fer-ho també una institució com la Unió Europea. Però Bartolo i Tilotta són conscients del perill d’aquesta afirmació, que els governs nacionals poden utilitzar per treure’s de sobre la responsabilitat. En aquest sentit, Bartolo assegura que se sent orgullós de ser italià: “No hem tancat mai la porta, no hem construït tanques ni murs”. I brama contra la majoria de la resta de països europeus.

Tercera mesura. Abatre els murs mentals. No fa gaire que a Gorino, una petita població situada a Ferrara, bona part dels habitants van plantar barricades per barrar el pas a un autobús que portava dotze refugiades que s’havien d’instal·lar al municipi. “Si nosaltres som, per a vosaltres, infidels: perquè no torneu al vostre califat?”, resava un cartell penjat a l’interior i a l’exterior de l’església del poble. “No són gent dolenta, estan informats de forma malintencionada. La gent construeix murs mentals, molt perillosos, per culpa d’alguns polítics i periodistes, que en el fons no són més que homes banals”, lamenta Bartolo. La periodista Tilotta concreta més: “Hem trigat anys a fer desaparèixer la paraula clandestí (nosaltres utilitzem més sovint il·legal) dels serveis informatius. De la mateixa manera que no patim una invasió, com llegim sovint. Sembla una tonteria, però és importantíssim”.

 

LAMPEDUSA: NOMÉS UNA ETAPA DE LA ODISSEA

Bartolo es dedica ara, a més de seguir amb l’activitat de metge a Lampedusa, a explicar el que veu cada dia a escoles i instituts, o a recórrer ciutats per presentar el llibre que acaba de publicar. Impressiona com parla sempre amb els ulls humits. L’han entrevistat centenars de periodistes i ha relatat les mateixes històries mil i una vegades. Però sempre, sempre, acaba amb els ulls llagrimosos.

Bartolo i Tilotta, més enllà d’acostar a qui els escolta històries personals, fan una precisa anàlisi de la situació general de les persones migrants. La “odissea”, com la defineixen, dura anys: “Pensa que molts han de travessar el desert del Sàhara i han d’arribar fins l’infern de Líbia. Creuar el Mediterrani és només una petita part de tot el recorregut”, recorda Tilotta. Tothom pateix una barbaritat, evidentment. Però n’hi ha que són més desgraciats que la resta: les dones i les persones negres.

Per què les dones? Per dos motius. Durant el viatge, la gran majoria són violades reiteradament. “Així s’explica que moltes arribin embarassades o amb criatures tan petites. Però compte, que no arribin embarassades no vol dir que no hagin estat violades. A moltes els hi injecten substàncies que interrompen el cicle menstrual fins i tot durant més d’un any, perquè les organitzacions les forçaran a ser prostitutes”, explica Bartolo.

Tothom pateix una barbaritat, però n’hi ha que són més desgraciats que la resta: les dones i les persones negres

A més, un cop pugen a les barcasses, a bona part d’elles les colpeja la malaltia de les llanxes de goma. “Les dones s’asseuen al centre i els homes, no per maldat, sinó per protegir-les, als laterals, amb una cama fora i l’altra dins. Però al centre es barreja l’aigua amb la benzina que han d’anar vessant per fer funcionar la llanxa. Aquesta mescla provoca cremades químiques dolorosíssimes, i molts cops mortals”, relata el metge.

Les persones negres, per contra, són les pitjor tractades. “No tenen l’estatus d’ésser humà. S’acarnissen contra elles sense sentit. Els apaguen cigarretes a la pell, les peguen. Les compren, les venen, com es feia amb els esclaus. A més, solen ser les més pobres i les que més temps passen a Líbia”, diu Bartolo. Qui pitjor ho passa, però, són les famílies sirianes. “Eren com nosaltres, i d’un dia per l’altre la guerra els ho va prendre tot. És molt dur dir-ho, però els altres ja estan acostumats a patir”, afirma Tilotta.

Però, anant al detall, cada història, de cada persona que decideix jugar-se la vida per arribar a Europa, podria ser la nostra. Per això Bartolo demana que no es faci distinció entre refugiats i migrants econòmics. “Jo dic que morir per la guerra o morir de gana és el mateix. Però no és veritat, morir de gana és molt pitjor. Són anys de patiment, és atroç”, conclou.

 

 

Si heu arribat fins aquí, qui escriu us demana que mireu un tros del vídeo anterior (del minut 1:22:23 a l’1:24:38). És Bartolo explicant la història d’algunes de les moltes persones que ha atès. Són elles, com podríem ser nosaltres.