En una nova era de postveritat, propaganda i proliferació de lideratges forts i autoritaris, el Periodisme perilla com guardià històric de la democràcia. Segons l’últim informe de Reporters Sense Fronteres (RSF), la llibertat d’informació al món està en retrocés. Des de la qualificació de la premsa com “enemiga del poble nord-americà” per part del president estatunidenc Donald Trump fins a la caça de bruixes del primer ministre hongarès Víktor Orbán –qui ha clausurat diaris crítics d’esquerres- i del seu homòleg polonès Lech Kazynski –en ple procés judicial per encausar l’oposició-, passant per la llei mordassa de l’Estat espanyol o l’impacte de la lluita antiterrorista a França. La vertiginosa deriva de la llibertat de premsa esquitxa fins i tot a aquelles democràcies que van fer d’aquesta un dels seus pilars fonamentals.

Amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, des d’HEMISFÈRIA fem una aproximació a aquells països que ocupen les darreres posicions de la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa (2017) de RSF. Un llistat que l’organització no governamental conforma basant-se en el pluralisme, independència dels mitjans de comunicació, seguretat i llibertat dels periodistes, entre altres variables.

 

GUINEA EQUATORIAL, PROHIBIT CRITICAR OBIANG

Amb un 98% dels vots i després d’uns comicis on l’oposició no es va presentar en considerar-los plens d’irregularitats, Teodoro Obiang Nguema va ser reelegit a finals d’abril del 2016 per ocupar la presidència de Guinea Equatorial per cinquena vegada. L’extremadament ric en petroli però empobrit país del Golf de Guinea porta prop de 38 anys sota el govern del mateix home, a qui està prohibit criticar –juntament amb les forces de seguretat- i que ha aconseguit el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació.

El govern d’Obiang va prohibir la cobertura de les primaveres àrabs, la caiguda de Blaise Compaoré o el judici de Laurent Gbagbo a la Cort Penal Internacional

Sense sindicats de periodistes i amb una forta censura política en els mitjans estatals –tots els periodistes són funcionaris a les ordres del Ministeri de la Informació-, RSF narra com els periodistes poden ser acomiadats i detinguts, alhora que el seu material de treball pot ser confiscat. Encara més, en els darrers anys s’han prohibit reportatges sobre les primaveres àrabs, els conflictes a Mali i Síria, la caiguda de Blaise Compaoré a Burkina Faso o el procés de Laurent Gbagbo, expresident de Costa de Marfil, a la Cort Penal Internacional.

 

DJIBOUTI, SILENCIAR EN VISTA A LES ELECCIONS

El Kadar Abdi Ibrahim va ser detingut el passat mes de gener per publicar fotos de víctimes d’una massacre policial a la portada de L’Aurore, publicació de la qual és l’editor. Dies després, l’escena es repetia amb l’interrogatori i posterior agressió al reporter Mohamed Ibrahim Waïs, a qui es forçava a facilitar les seves dades d’accés a les xarxes socials a la policia. Uns casos de coacció que s’estenien a la premsa internacional, quan l’equip de la BBC acreditat per cobrir les eleccions al país era detingut i expulsat del país a l’abril sense una explicació convincent.

A Djibouti hi manquen televisions i ràdios privades; a més, el govern és el propietari del principal diari i del canal nacional Radiodiffusion-Television de Djibouti (RTD).

Segons Reporters Sense Fronteres, no es tracta d’una casuística de fets aïllats, sinó exemples visibles d’una campanya d’agressions a periodistes i censures dels mitjans orquestrada per part de les autoritats del país, de cara a mantenir-se en el poder després dels citats comicis –en els quals Ismail Omar Guelleh va renovar el que serà el quart mandat com a president-. Una pressió que es va endurir però tampoc es va materialitzar del no-res: els diaris independents fa anys que desapareixen, mentre que els periodistes crítics es veuen sotmesos a detencions, processos judicials i maltractaments.

 

CUBA, CONTROL EN UN CONTEXT HISTÒRIC D’EMBARGAMENT

La Constitució cubana només autoritza la premsa oficial. A només 90 milles de la potència militar més poderosa del món i en el punt de mira de la CIA des de fa mig segle –638 plans per assassinar Fidel Castro es van succeir des del govern d’Eisenhower al de Clinton, sumats a un context de ferm embargament econòmic i d’inversió federal estatunidenca en programes per fomentar l’oposició política a Cuba-, l’hermetisme ja fa dècades que es va convertir en una realitat. Una realitat obligada per les circumstàncies, segons els defensors de la revolució cubana; imposada, pels seus detractors.

 

Cotxes davant el capitoli de l'habana a cuba

El passat, present i futur de l’illa ha anat sempre de la mà de les polítiques estatunidenques. Berta Reventós.

 

Segons l’informe anual de Reporters sense Fronteres, el monopoli informatiu cubà exclou els mitjans independents a través de “censura, intimidacions i detencions arbitràries”, obstacles a la pluralitat informativa que porten molts periodistes a l’exili –com seria el cas de diversos membres de l’agència Habemos Press-. Afegeix també que les restriccions s’estenen a la premsa estrangera, subjecta a acreditacions de premsa selectives, i remarquen el limitat accés a Internet a l’illa caribenya, així com l’augment de les pàgines web informatives bloquejades o que han patit ciberatacs –entre elles, Cubaencuentro i Martinoticias-.

“Tot i que Cuba no pot ser objectivament qualificada de societat lliure, és important recordar que les restriccions a la llibertat [de premsa] no sorgeixen del no-res. Al contrari, es produeixen en una illa que porta exposada, durant tota la seva història contemporània, a reticles imperials”, concloïa la col·laboradora de Jacobin Magazine Belen Fernández a Al Jazeera sobre com les polítiques estatunidenques influencien el passat, present i futur de Cuba.

 

SUDAN, SOTMETIMENT A LA DICTADURA D’OMAR AL BASHIR

En els 27 anys que Omar al Bashir porta al poder, on va arribar a través d’un cop d’Estat, la relació del govern amb el periodisme sempre ha anat lligada a la pràctica de censura, detencions, assetjament i pressions econòmiques als mitjans. Sota el govern amb mà de ferro de Jartun, tenen lloc també les confiscacions d’equips o les prohibicions per viatjar a l’estranger, alhora que els impediments al treball: el Consell nacional de Premsa va emetre les cartes de prohibició de 15 periodistes el passat mes de maig, a qui acusava de treballar sense llicència, haver delinquit en el passat o haver dut a terme delictes informàtics.

Segons OpenNet Initiative, el govern sudanès censura aquells continguts en línia que considera immorals o que atempten contra l’ordre públic

S’hi afegeix la censura expeditiva, és a dir, la confiscació de tirades completes de diaris durant els mesos de març i abril, que va coincidir amb el fracàs de les negociacions de pau entre el govern d’Al Bashir, l’oposició i els grups rebels, seguides de protestes ciutadanes arreu del Sudan. La tàctica es va repetir mesos més tard, quan a l’octubre es convocava una vaga de 46 hospitals sudanesos i al novembre es realitzaven convocatòries massives contra la pujada del preu de l’energia. Al Bashir ordenava també l’alentiment i aturada d’Internet, per obstaculitzar l’organització ciutadana a través de les xarxes socials.

 

VIETNAM, CENSURA PER COMBATRE “L’ABÚS DE LES LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES”

El Vietnam encapçala, juntament amb la Xina, la classificació de països del món amb més internautes empresonats. Un control totalitari sobre la Xarxa que ha trobat en l’acusació “d’abús de les llibertats democràtiques” un principi legal que justifiqui la repressió.  Reporters Sense Fronteres subratlla com el 2016 va suposar un enduriment de la política d’aïllament de periodistes i bloguers, col·lectius a qui en diverses ocasions es va impedir la sortida del país. Entre aquests casos, es troba el de Vu Quoc Ngu, editor del web de drets humans Defend the Defenders a qui es va impedir viatjar a Bangkok sota la premissa de la seguretat nacional. El mes d’octubre arribava a oïdes de l’organització no governamental una altra notícia: la bloguera Nguyen Ngoc Nhu Quyng havia estat detinguda i acusada de “distorsionar la veritat i la història, difamar al Partit Comunista i incitar a la violència contra el Partit”, càrrecs pels quals s’enfrontava a 20 anys de presó. Quyng havia escrit articles crítics sobre la mort de ciutadans sota custòdia policial i sobre el vessament tòxic de l’empresa Formosa Ha Tinh Steel Corporation.

Sota el govern de Nguyen Phu Trong, actual Secretari General del Partit Comunista del Vietnam, el país del sud-est asiàtic ha vist com el pluralisme era eliminat per complet del seu dia a dia –els periodistes estan obligats per decret a divulgar les seves fonts, es prohibeix l’ús de pseudònims i la premsa està a les ordres del Partit- i les veus independents dels bloguers eren vigilades de molt a prop. RSF estima que un mínim de 15 periodistes ciutadans o bloguers estan empresonats sota les acusacions d’abús de les llibertats democràtiques, conspiració contra el govern i/o activitats de propaganda contra el règim comunista.

 

LA XINA, LA TOTALITÀRIA MURALLA DE XI JINPING

“Els periodistes han d’estimar el Partit, protegir-lo i ser fidels al lideratge d’aquest en el seu pensament, política i actes”. El president Xi Jinping visitava el passat febrer del 2016 els principals mitjans de comunicació del país -la cadena de televisió CCTV, l’agència de notícies Xinhua i el Diari del Poble, publicació oficial del Partit Comunista de la Xina (PCdX)-, per recordar la seva concepció totalitària de la premsa. Una visió repressiva que es trasllada en segrestos, amenaces a familiars, arrestos domiciliaris, confessions forçades a la televisió i prohibició o censures d’informació, alhora que converteix a la Xina en el país amb més informadors empresonats del món.

 

Soldats a la ciutat prohibida de Beijing

La denominada “The Great Firewall” és l’eina amb la qual el govern de Beijing controla i bloqueja continguts d’Internet des de 1998. Raquel Pérez.

 

Entre les citades confessions televisades, la de Gui Minhai –propietari d’una editorial hongkonguesa crítica amb el PCdX i desaparegut en estranyes circumstàncies a Tailàndia- arribava l’any passat a les pantalles d’arreu del món, on sorprenia la seva dubtosa confessió i prec de ser jutjat a Beijing. A la seva desaparició s’hi afegien les de quatre treballadors més –dos gerents de l’empresa i l’encarregat d’una llibreria a Shenzhen, a la Xina continental, i el principal accionista de la companyia a Hong Kong-, el que despertava les alarmes a l’excolònia britànica sobre la implicació de l’Executiu de Xi Jinping en les desaparicions i la seva repercussió sobre el principi constitucional d’“Un país, dos sistemes”, tal com vam explicar a HEMISFÈRIA.

A més, Beijing agreujava l’ofensiva contra Internet i l’Administració del Ciberespai de la Xina publicava una directriu que prohibia els mitjans la publicació d’informació no verificada provinent de xarxes socials. L’operació es complementava amb més detencions, entre elles la parella de periodistes ciutadans Lu Yuyu i Li Tingyu, especialitzats en el seguiment de protestes i moviments socials xinesos.

 

SÍRIA, EL PAÍS MÉS PERILLÓS DEL MÓN PER EXERCIR DE PERIODISTA

Els periodistes s’han convertit en un dels principals objectius de la violència a Síria, país que, per quart any consecutiu és considerat el més perillós del món per exercir-hi la professió. El setge és múltiple -des del règim de Bashar al-Assad i l’autoproclamat Estat Islàmic, fins a grups armats opositors, milícies extremistes o membres del Jabhat Fateh al-Sham (Front per la Conquista de Síria, facció siriana d’Al Qaeda anteriorment coneguda com a Front Al-Nusra)-, el que ha convertit el territori en un “forat negre per a la informació”. A finals del 2016, i segons en té constància Reporters Sense Fronteres, 11 periodistes professionals i vuit periodistes-ciutadans havien estat assassinats durant la guerra. Alhora, 26 periodistes restaven segrestats per grups jihadistes, sota l’objectiu d’obtenir rèdit econòmic dels rescats, exercir pressió internacional o fer-ne un ús propagandístic. S’hi afegeix l’empresonament de 28 reporters i internautes per part del govern de Damasc, detinguts de forma arbitrària i posteriorment jutjats per tribunals militars –a porta tancada i sense dret a la defensa-.

 

El dia a dia d’un periodista ciutadà a Síria. FONT: Upworthy.

 

Des de l’inici del conflicte, ja fa més de sis anys, un total de 211 periodistes i activistes informatius han mort en la guerra de Síria. “El règim assadista va prohibir l’entrada de mitjans i periodistes estrangers per obstaculitzar la tasca de narrar què és el que realment succeeix a Síria i els crims que comet contra els civils”, narrava el periodista sirià Hadi Abdullah en una entrevista a ElDiario.es. “Qualsevol criminal té por dels periodistes perquè destapen i desemmascaren les seves mentides. Com més criminals entrin en aquesta guerra, més periodistes estaran amenaçats”, afegia.

 

TURKMENISTAN, DESPOTISME I REPRESSIÓ

Un alt risc de ser detingut arbitràriament o de ser condemnat per càrrecs sense cap relació amb el periodisme. L’estat de tensió entre els periodistes turcmans és constant en el context de la presidència de Gurbanguly Berdimuhamedow, on no només se’ls persegueix a ells, sinó també als internautes. RSF recompta tres d’aquests casos recents en el seu últim informe anual. El primer d’ells, el del periodista freelance Saparmamed Nepeskuliev, condemnat el 2015 per possessió de narcòtics en un procés poc transparent i de qui no es té rastre des de setembre del mateix any. S’hi suma l’agressió d’un policia i del gerent d’un supermercat d’Ashgabat a la corresponsal de Radio Free Europe/Radio Liberty (RFE/RL) Soltan Achilova després que aquesta fotografiés la cua del local, a qui més tard es va acusar de difamar sobre el país. Per últim, i ja a finals d’any, Achilova i la seva mare s’enfrontaven a una sentència de set anys de presó per possessió il·legal de tabac.

“Atroç” i “extremadament repressiu” són alguns dels adjectius amb què l’organització Human Rights Watch descriu l’historial de vulneracions de drets humans a la república de l’Àsia Central, on és extens l’ús de la tortura i empresonament com a eina de represàlia i repressió política. Una conjuntura on la detenció de Nepeskuliev va suposar la intensificació de la coerció governamental a la premsa independent del país.

 

ERITREA, LA PRESÓ AFRICANA DEL PERIODISME

Fa 16 anys, el país de la Banya d’Àfrica va entrar en una espiral del terror de la qual encara roman captiva. Convertit en dictador absolut el 2001, Isaias Afewerki –qui ostentava el poder presidencial des de 1991- iniciava una cruel operació de neteja política: l’esclavatge, segrest i homicidi es convertien en una realitat diària pels seus més de 6,3 milions d’habitants, alhora que s’abolia la llibertat d’expressió amb l’eliminació de l’oposició política i l’empresonament de la premsa local independent. Un període en el qual RSF xifra en desenes la xifra de periodistes que han mort a la presó, que s’han suïcidat, exiliat o desaparegut.

Afewerki: “Mai no hi ha hagut periodistes empresonats. No n’hi ha; estan vostès mal informats”

De veus crítiques amb el règim d’Asmara en queden poques. Una d’elles, la de la Radio Erena, s’estén per les ones en tigre i en àrab. Tanmateix, abandera el servei públic des de l’exili a París, conscient del clima de por que esperaria als seus periodistes en cas de retornar al país per exercir la professió. Tot i mancar dades oficials, ja que el govern eritreu impedeix l’entrada d’observadors internacionals, les organitzacions en defensa dels drets humans estimen que un mínim d’11 periodistes segueixen detinguts indefinidament en condicions infrahumanes, sense una acusació judicial i sense que els seus familiars tinguin la certesa sobre si segueixen vius.

“Mai no hi ha hagut periodistes empresonats. No n’hi ha; estan vostès mal informats”, afirmava Afewerki en una entrevista amb Al-Jazeera el maig del 2008. Negacionisme oficial que es contraposa amb la crítica dels qui han hagut de marxar del país. “No hi ha periodisme a Eritrea. Els mitjans de comunicació que funcionen al país es limiten a la propaganda, treballen pel govern. És trist i depriment però és així”, descrivia el periodista eritreu exiliat Dessale Berekhet.

 

COREA DEL NORD, SOTA EL DICTAT AÏLLACIONISTA DEL LÍDER SUPREM

Ni accés a Internet ni a mitjans de comunicació estrangers. La Corea del Nord de Kim Jong-un no només disposa d’un hermètic blindatge del món exterior, sinó també d’un rígid aparell propagandístic que anul·la tot rastre de periodisme independent. La repressió és fèrria –l’estada de tres mesos d’un periodista en un camp de “reeducació” com càstig per cometre una falta d’ortografia en l’escriptura del nom del líder- i de moment es té constància de l’empresonament de dos periodistes nord-coreans: Song Keum Chul des del novembre de 1995 per qüestionar la versió estatal d’esdeveniments històrics i Kim Sing Chul des del setembre del 2006 després de filmar una execució pública que seria emesa per la televisió japonesa Asahi TV.

 

“Al final, tot i que estem dins de Corea del Nord cobrint el Congrés del Partit del Treball, els mitjans controlats per l’Estat continuen essent la nostra única font d’informació”. FONT: CNN

 

Una conjuntura de la qual no queda exempta la premsa internacional: agències de premsa amb seu al país, com l’estatunidenca Associated Press i la francesa Agence France-Presse, són també controlades per les autoritats estatals per garantir que no s’allunyin de la propaganda oficial. Els visats a premsa forana són excepcionals –circumscrits a comptats esdeveniments culturals i visites de mandataris estrangers- i, de ser aprovats, els reporters són vigilats durant tota l’estada per oficials nord-coreans que impedeixen el contacte amb la població local. El passat maig de 2016, la detenció durant 10 hores i posterior expulsió del país de Rupert Wingfield-Hayes, periodista britànic de la BBC acusat de difamar contra la República Democràtica de Corea en una sèrie de tres articles, tornava a alertar la comunitat internacional sobre el control del règim a la premsa. Altres periodistes estrangeres, les estatunidenques Euna Lee i Laura Ling van ser condemnades el juny del 2009 a 12 anys de treballs forçats –acusades d’haver entrat al país de forma il·legal-, tot i finalment ser posades en llibertat dos mesos més tard.