SANTIAGO DE XILE. Pensin en un país que fa poques dècades que va sortir d’una cruel dictadura. Un país on la transició es va fer en base a la negociació entre les elits d’aquesta dictadura i la incorporada centre-esquerra que amb la promesa de reformar-lo -no revolucionar-lo- va encadenar tres legislatures consecutives en el poder. On el sistema electoral ha instal·lat una única parella de ball de dues forces polítiques, que va tornant-se en qui condueix en la següent cançó. Un país on a cada elecció hi ha hagut gent que s’ha despenjat. On capes importants de la població han perdut la confiança en la política tradicional i on recentment han sorgit moviments socials de protesta per reivindicar drets com l’educació, la sanitat, les pensions… Els sona? No, no parlo d’Espanya. Aquest article va de Xile.

En les passades eleccions presidencials només van votar el 56,6% dels xilens. Si la democràcia liberal es basa fonamentalment en votar cada quatre anys pel partit que millor representa els teus interessos, premiant amb la teva papereta aquells que han complert amb els seus programes i castigant-los sense ella si no ho han fet, per què no voten els xilens?

ELS OBSTACLES

El politòleg de la Universidad de Chile, Alejandro Olivares, defineix la desafecció política com aquella situació en la qual “la ciutadania sent desinterès, desconfiança i cinisme respecte a les seves autoritats”. Amb més del 40% d’abstenció en les eleccions presidencials i parlamentàries -molt major en les municipals- podríem definir Xile com un país desinteressat. Amb un 83% dels xilens que té poca o cap confiança en els partits polítics, cinc punts per sobre de la mitjana de Llatinoamèrica, segons el Latinobarómetro de 2015, podríem parlar d’un país desconfiat amb un dels pilars del sistema. I amb la meitat dels habitants de la Isla Pasillo que pensen que “gairebé tots” els polítics estan involucrats en casos de corrupció, segons l’última enquesta del Centro de Estudios Públicos (CEP), podem afirmar que Xile viu amb un ànim cínic. En definitiva, desafecte.

El 1988 els xilens van votar en referèndum tancar amb la dictadura de Pinochet i convocar unes eleccions per decidir els seus governants de manera democràtica. L’any següent, el 86,6% dels xilens en edat de votar van acudir a fer-ho. “Uns nivells anòmals marcats per la excepcionalitat històrica” contextualitza el politòleg de la Universidad Diego Portals (UDP) Patricio Navia.  En 24 anys un 30% dels xilens s’han desentès de decidir el seu govern i s’ha tornat a nivells previs al cop d’Estat del 1973, any en el qual prèviament només el 63% de la població va votar en les legislatives.

història participació eleccions presidencials a Xile

FONT: Idea Internacional

 

Tot i que una gran part de la ciutadania xilena s’estigui donant un temps amb les seves institucions, “creuen com mai abans en la democràcia” comenta Navia i així ho demostren les dades del Latinobarómetro de 2015, on el 65% pensa que la democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern. Aquí els habitants de la Isla Pasillo superen en vuit punts als seus veïns.

El sistema electoral heretat del règim de Pinochet és un dels motius pels quals els xilens no acudeixen a les urnes.

Un dels principals culpables de la baixa participació és el sistema electoral, heretat del govern de Pinochet. Conegut popularment com el binominal, Xile es divideix en 60 districtes electorals on s’escullen dos diputats a cadascun. Seguint la fórmula d’Hondt, el repartiment d’escons tendeix a l’alineació dels diferents partits en dues grans coalicions, ja que la baixa magnitud fa que -majoritàriament- s’acabi escollint un diputat de cada coalició. Els partits que surten dels consensos d’aquestes grans coalicions tenen molt poques oportunitats de representació -només sis dels 120 diputats en l’actual legislatura-.

La gran dificultat per introduir tercers actors rellevants “provoca que a la ciutadania li sigui difícil introduir noves demandes, ja que el binomi se sent segur en l’exercici del poder” afirma el politòleg de la Universidad de Chile, Olivares. No necessiten més vots per governar, ni obrir-se a nous sectors per tal d’aconseguir-los. Parafrasejant a Neruda, me gusta cuando no votas porque estás como ausente.

 

“Els partits han d’entendre que no poden seguir fent política com ho han fet fins ara: a portes tancades, sense participació ciutadana, amb pràctiques poc democràtiques i en contuberni amb l’empresariat” reflexiona el diputat independent Gabriel Boric.

ELS CIUTADANS, APARTATS

L’obertura dels partits a la democràcia directa de la ciutadania és molt limitada. Mostra d’això ho trobem en les properes eleccions municipals que se celebraran a finals d’aquest mes arreu del país. Només s’han fet primàries en 95 de les 341 comunas -unitat municipal- del país. “I el pitjor és que la gran majoria es van realitzar en comunas on el partit no governava i tenia poques opcions de vèncer. Perquè les primàries tinguin una incidència i desafiament real necessitem que es realitzin on els alcaldes que estan en exercici s’hi presentin” alerta el politòleg Navia.banner1

El fet de no ser escoltats fa que els ciutadans s’expressin per altres vies, menys formals. “La incorporació en la normalitat democràtica de la protesta mostra aquesta desafecció amb els diferents governs” analitza Olivares.  De la més present rutina neix el 2005 el moviment per la gratuïtat en el transport públic i més endavant les recents protestes per pensions, educació i sanitat. “Els partits polítics i les forces emergents hem d’entaular converses amb aquests tipus de moviments, però sense pretendre liderar-los ni suplantar-los. Si no, l’única cosa que aconseguirem és engrandir la bretxa de desconfiança de la ciutadania amb la política” declara el diputat Boric.

“L’esfera del municipi ofereix una oportunitat clara per tal d’apropar més les institucions a la ciutadania” afirma Esperanza Alcaíno, regidora i presidenta de la comissió de participació ciutadana de Santiago centre. Consultes ciutadanes sobre qüestions quotidianes com la realitzada el passat 2014 per la municipalitat de Santiago centre on va participar més del 60% dels veïns són un camí.

Segons les enquestes, els xilens troben a faltar “honestedat i confiança” en els líders polítics.

El gestionar honestament les expectatives és un altre punt on la classe política té marge per avançar. Primer per desautoritzar un altre candidat que prometi coses que ni per competències podrà complir i després per no provocar, una vegada ja en la butaca, la frustració de la ciutadania. Així ho reclamen els xilens en l’última enquesta del CEP, on “honestedat i confiança” són els principals atributs que li demanen als seus líders.

Els joves són, a Xile i a la resta del món, els que menys participen. Fins al punt que només un 12% de les persones que van anar a votar en les passades presidencials tenia menys de 30 anys. Una via per sumar-los a la política institucional passaria, segons Alcaíno, per la limitació de mandats. “Tant en els càrrecs electes de les institucions oficials, com de la societat civil” adverteix.

I ARA, QUÈ?

Si bé en les eleccions municipals d’aquest octubre encara regirà el sistema electoral heretat de la dictadura de Pinochet, per a les legislatives i presidencials de 2018 s’aplicarà una nova reforma que canviarà les magnituds de districte, ampliant així els diputats i senadors electes i, en conseqüència, la probabilitat del sorgiment de nous actors rellevants. No només això, sinó que augmentarà la visualització de la pluralitat dins de les coalicions. “És més proporcional, però encara està lluny de la premissa una persona, un vot” coincideixen els politòlegs consultats.

Encara que la reforma amaga altres deficiències, com districtes on es continuaran triant dos diputats o senadors, o que pequen de gerrymandering, és a dir, un traçat del districte dissenyat per afavorir a unes forces concretes. D’altra banda, varis dels nous districtes són de proporcions molt grans i amb moltes diferències de renda. Això dificultarà als partits petits o amb poc desplegament territorial el poder arribar amb el seu missatge arreu. Els líders mediàtics jugaran un rol clau i aquí Boric, amb una alta valoració popular en l’última enquesta del CEP, veu una finestra per “oferir una alternativa al país, amb autonomia del empresariat i de la Nueva Mayoría”.

Mural presos polítics

Diverses lluites socials han eclosionat recentment a Xile, normalitzant-se la protesta dins la democràcia post Pinochet. GABRIEL UBIETO.

 

Actualment les forces a l’esquerra dels oficialistes de la Nueva Mayoría s’estan organitzant per crear el que s’està anomenant Frente Amplio. Una espècie de Podemos a la xilena, amb presència de sectors del moviment llibertari i propulsat per líders mediàtics com, entre d’altres, el mateix Boric. Una fórmula molt similar a la tercera força de a Perú. La possibilitat d’arrossegar actors de dins de la coalició de la Nueva Mayoría, com seria el Partit Comunista o certes corrents dins del Partit Socialista, podria revolucionar el mapa electoral xilè.

La desafecció política que viu Xile no és ni molt menys un fenomen exclusiu del país més llarg del món, però sí més intens. Sobre els efectes que això pot tenir en el mig-llarg termini no hi ha consens. “Una baixa participació, i particularment si s’estén en el temps, és nociva per al funcionament del sistema polític” adverteix Olivares de la Universidad de Chile. No obstant això, “si vota poca gent, però aquesta gent és representativa de tot el país, no tindrà efectes negatius sobre la qualitat de la democràcia” diu, per contra, Navia de la UDP.

El piso s’està movent, tant internament amb les dimensions dels actuals moviments de protesta, com amb el més de milió de persones que van marxar l’agost passat contra l’actual sistema de jubilacions, com internacionalment amb la irrupció de nous discursos a la resta del món, com amb Trump als Estats Units, Le Pen a França o els neonazis d’Alba Daurada a Grècia. Quan la població no veu en les actuals institucions un canal vàlid opta per altres vies. L’orientació que prenguin les respostes dependrà de l’actor que estigui millor preparat per aprofitar-les.

Una part dels xilens ha deixat de callar i ha trencat amb la seva absència. No obstant això, sembla difícil que els canvis en el tauler de joc aconsegueixin revolucionar-lo, ja que els actors tradicionals parteixen de posicions molt ben atrinxerades. Però sí que és ben probable que els nous espais obliguin als vells, davant la pressió dels nous, a enriquir i regenerar el que per a una gran part dels xilens és un anquilosat sistema polític.

 

Vols llegir més articles com aquest? Col·labora amb la nostra campanya.

Banner verkami hemisferia.cat