CÓRDOBA (Argentina). L’Argentina va ser el primer país de l’Amèrica Llatina en incorporar el matrimoni igualitari i el dret a l’adopció entre parelles del mateix sexe al 2010. Dos anys després, va aprovar la primera llei d’identitat de gènere que permet a les persones trans utilitzar el seu nom i sexe d’elecció als documents oficials, d’acord amb la seva identitat de gènere autopercebuda, i operar-se gratuïtament en el cas que així ho vulguin. Al 2013, va tornar a ser pionera, amb una legislació que permet a qualsevol persona accedir a tècniques de fertilització assistida sense cap cost. Tot i això, hi ha un tema sobre el qual l’Argentina no canvia la seva política des de fa gairebé un segle: l’avortament.

UN DELICTE LEGAL

La llei vigent data del 1921 i estableix que la pràctica és un delicte, excepte quan es corre risc per a la vida o salut de la dona, o en casos de violació. Tot i això, alguns especialistes opten per dir que l’avortament és ‘legal per causals’.

És el cas de l’advocada del Cos d’Advocades Feministes de Córdoba (CAF), Daniela Colazo, que insisteix que és un plantejament estratègic perquè a partir del llenguatge “es pot aconseguir instal·lar a la consciència col·lectiva que l’avortament és legal sota aquestes condicions i fer entendre que el concepte de salut que han d’al·legar per avortar és ampli”. Es tracta d’un intent per apoderar les dones que vulguin interrompre el seu embaràs en hospitals públics i evitar la inseguretat intrínseca de la clandestinitat. És per això que els col·lectius a favor de la despenalització de l’avortament han decidit difondre aquest vídeo explicatiu, que ha reprès el debat sobre l’accés a aquesta pràctica.

LA PENALITZACIÓ NO IMPEDEIX LA PRÀCTICA

A l’Argentina, l’avortament insegur és la principal causa de mort materna. La penalització de l’avortament no impedeix que la seva pràctica existeixi. Segons el Ministeri de Salut s’estima que a l’Argentina es practiquen 500.000 avortaments clandestins a l’any, 80.000 persones són hospitalitzades per complicacions als avortaments i 100 d’elles moren.

I és que la legalitat vigent fa que sigui molt estrany que una dona acudeixi a un hospital públic per a què se li practiqui un avortament. La por i el judici social estan instal·lats en les consciencies argentines. “Si no vas acompanyada, ben assessorada i amb un suport jurídic, les dones no s’atreveixen ni a apropar-se a un hospital públic”, explica Samanta Funes, també advocada i membre del CAF. Però que accedeixin a aquest assessorament és complicat en una societat on s’estigmatitza la interrupció voluntària de l’embaràs. “Això fa que la clandestinitat sigui una opció majoritària”, conclou Funes.

A l’Argentina es practiquen 500.000 avortaments clandestins a l’any

Germán Pablo Cardoso és un metge que practica avortaments i que va fundar el Grup Mèdic Argentí pel Dret a Decidir. Al 2011 la justícia el va voler inculpar per realitzar aquestes pràctiques il·legals però va ser absolt per manca d’evidències. Reconeix que va ser repudiat socialment per aquest fet i confessa que “la gran majoria dels avortaments no els realitzen metges sinó persones afins a la medicina o, fins i tot, inexperts, encara que la majoria són autoprovocats”.

Ell mateix explica que, als hospitals, els professionals de la salut opten per la indiferència. Tot i això, quan hi ha internaments en hospitals públics per complicacions en avortaments clandestins les pacients són ateses per metges de forma anònima. En aquests casos, la resposta dels grups religiosos és denunciar el director de l’hospital, fins i tot amb protestes a les portes del centre.

 

D’AIXÒ NO SE’N PARLA

Des de l’inici del govern de Cristina Fernández de Kirchner al 2007, unes 250 ONGs participen en una Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït. Sota el lema “Educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar, avortament legal per no morir”, milers de persones recorren els carrers exigint la despenalització de l’avortament. “La nostra lluita és que la legalitat no sigui l’excepció, sinó que sigui la norma”, explica Daniela Colazo. Però les veus del carrer no ressonen a les institucions.

La postura històrica a nivell institucional ha anat reiteradament en contra de l’avortament, i no només amb la negativa dels grups parlamentaris sinó amb la invisibilització de la problemàtica plasmada a les mobilitzacions, utilitzant la manca de quòrum com a barrera per al debat al Congrés. Paral·lelament, des del Ministeri de Salut de la Nació Argentina s’ha intentat apaivagar les aspiracions de les organitzacions socials amb protocols d’atenció per als casos, unes mesures cautelars però totalment allunyades de la despenalització.

avortament argentina

Manifestació per la despenalització de l’avortament a Córdoba. Júlia Regué

 

Els motius del silenci es mouen entre la por a perdre vots, la pressió de l’Església Catòlica i els diners que reben les organitzacions socials, així com la font d’ingressos a entitats privades per practicar avortaments clandestins.

Samanta Funes argumenta que és una postura “molt còmode” la de no despenalitzar l’avortament, perquè “es posa en qüestió el sistema de reproducció social, la idea indivisible de dona-maternitat, en definitiva, el patriarcat”, i això electoralment “no interessa”.

Més enllà, l’advocada remarca que a l’Argentina “hi ha organitzacions socials que es constitueixen com una persona jurídica per buscar finançament a l’exterior i que moltes empreses posen com a condició que el col·lectiu no es pronunciï a favor de l’avortament”. Això comporta que existeixin organitzacions que militen de base per un avortament legal, segur i gratuït però que mai podran signar judicialment una causa perquè els tallarien el finançament necessari per desenvolupar la seva tasca. “O et lliga l’Estat o et lliga el finançament”, sentencia Funes.

Germán Pablo Cardoso, al seu torn, atribueix a l’Església Catòlica l’estigma a les persones que decideixen interrompre voluntàriament el seu embaràs perquè “l’Església està en contra de l’educació sexual i de l’ús de mètodes anticonceptius, fet que fomenta l’estigmatització”. Així doncs, preval la idea de tenir-lo i després donar-lo en adopció.

Davant tot aquest entramat d’interessos, els dos coincideixen que queda camí per recórrer per aconseguir la legalitat de la pràctica. “Falta molt per tenir una nova onada de drets. Sabem que la política es va anivellant i ara estem en un moment de retrocés”, explica Samanta Funes. Tot i això, la disputa ideològica segueix viva als carrers i, tard o d’hora, picarà a la porta del Congrés, almenys, amb la voluntat d’obrir el debat a les institucions.