les cares de l'amèrica llatina

BARCELONA. 1 de desembre del 2012: a Mèxic hi torna a governar l’històric Partit Revolucionari Institucional (PRI)que havia monopolitzat el poder 54 anys seguits, des de 1946 fins el 2000. Semblava que el retorn de “la dictadura perfecta” priista era menys esfereïdora que un altre sexenni de Guerra contra el Narcotràfic de l’expresident mexicà Felipe Calderón. Les 121.000 morts i més de 26.000 desaparicions del seu govern podrien posar noms i cognoms a la caiguda de l’antic mandatari. La societat mexicana necessitava una alenada d’aire per sortir de la quotidianitat de l’estat d’excepció.

Quatre anys abans, el priisme i els seus cercles de poder instal·lats al duopoli televisiu mexicà van decidir fabricar el producte perfecte per recuperar la presidència: Enrique Peña Nieto. Candidat jove, alineat amb els manaments del gran capital transnacional que des dels anys 80 portava obrint en canal les venes de Mèxic, va ser catapultat a través del conglomerat mediàtic en llengua espanyola més gran del món, Televisa. La gestió prèvia de Peña Nieto com a governador de l’entitat federativa de l’Estat de Mèxic, no exempta d’episodis sagnants, va passar a segon pla darrera la imatge de galant de telenovel·la amb què el candidat del PRI i la seva maquinària propagandística van decorar la seva actitud militarista.

El candidat no ha dubtat en utilitzar tota la força de l’Estat per reprimir moviments insurgents i població civil sota l’empara de la “narcoguerra”. Mentre a Mèxic s’ha instal·lat la cultura de la por a base de sang i fetge, les receptes neoliberals han anat agafant terreny. Un terreny amb molt gas natural, petroli, biodiversitat, aigua i minerals, però amb massa població civil defensant-lo com per ser explotat pels inversors internacionals. Peña Nieto ha resultat ser l’hereu perfecte de les polítiques d’administració de la mort de Calderón que a dia d’avui ja són responsables de 150.000 defuncions i 28.000 desaparicions. Entre elles les dels 43 estudiants de la normal d’Ayotzinapa.

 

L’ESTAT DE MÈXIC, L’AVANTSALA DE LA REPRESSIÓ

Enrique Peña Nieto va néixer el 1966 a Atlacomulco, a la regió de l’Estat de Mèxic -també anomenada Edomex per no crear confusions -, ciutat natal d’un grup d’empresaris i polítics de molta influència. Entre la llista de l’anomenat Grup Atlacomulco hi figuren dos avantpassats de Peña Nieto: Alfredo del Mazo González i Arturo Montiel Rojas, ambdós governadors d’Edomex en el passat. També el seu oncle patern i exalcalde de la ciutat, Alfredo del Mazo González, forma part de l’exclusiu club. Amb els cognoms indicats a l’esquena, Peña Nieto va iniciar una militància de baix perfil amb 18 anys mentre estudiava dret a la Universidad Panamericana, i va ocupar els primers càrrecs de responsabilitat durant els anys 80 i 90.

L’actual president mexicà s’estrena a la vida política d’alt nivell com a governador al seu estat natal, Edomexel 2005. És llavors quan els tentacles de la seva influència comencen a moure fitxa en la carrera per l’executiu del país: Enrique Peña Nieto va començar a beneficiar-se d’una cobertura sobredimensionada i plaent a la cadena Televisa que agafarà encara més rellevància anys més tard, quan el priista se situï a les portes de l’executiu.

biografia pea nieto mexic

 

A EdomexPeña Nieto va deixar clar que la tradició repressora de les elits polítiques mexicanes, molt arrelada a la cultura política del PRI, també formava part de la seva acció. La fatal prova que va deixar al municipi de San Salvador Atenco l’any 2006 va demostrar el tarannà de l’actual president amb els conflictes socials, polítics i econòmics que creuen el país. El 2 de maig la policia municipal del poble veí, Texcoco, va intentar retirar vuit venedors de flors dels carrers en un operatiu contra el treball informal, molt comú a Mèxic per la xacra de la pobresa. Els venedors, organitzats al Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra -que pocs dies abans havia estat alabada pel Sub Comandante Marcos de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional durant la gira La Otra Campaña-, s’hi van negar, i així van iniciar una jornada de resistència amb el suport de veïns i veïnes de les localitats de Texcoco i Atenco.

Durant la lluita campal entre manifestants i autoritats dels dies 3 i 4 de maig, les autoritats van respondre amb la mobilització d’un total de 4.000 elements entre Policia Federal, Estatal i Municipal, segons un informe del Centro de Derechos Humanos Miguel Agustin Pro Juárez. El desproporcionat operatiu va cobrar-se la vida de dos joves, Alexis Benhumea i Javier Cortés, 217 detinguts, i la violació i tortura sexual de 27 dones per part dels policies en el trajecte cap a les presons, entre les quals hi havia una activista catalana i una altra basca.

Els fets d’Atenco prenen una especial rellevància pels mètodes utilitzats per Peña Nieto en un conflicte d’arrel socioeconòmica. L’electroxoc de la por comença a agitar el país amb la declaració de guerra de Calderón. L’enemic intern del “narcotraficant” -emulant l’ex president colombià Álvaro Uribe- agafa força, i a partir d’aquest moment els cadàvers amuntegats dels “dolents” farciran els telenotícies. L’exèrcit sortirà dels quarters militars per ocupar els carrers de tot el país, i qualsevol víctima mortal en mans d’autoritats serà acusada de pertanyer al crim organitzat pels tribunals dels mitjans. Paral·lelament, les forces de l’ordre seran venudes com a salvaguardes de la seguretat dels mexicans.

 

El periodista i professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), Carlos Fazio, autor de Terrorismo mediático. La construcción social del miedo en México, qualifica els esdeveniments d’Atenco com un clar exemple d’un operatiu “contrainsurgent”: “A banda d’obtenir informació -aspecte no prioritari en el cas d’Atenco-, la finalitat de la tortura és destruir i infringir el subjecte. Destruir l’ésser humà concret i l’ésser polític, per, mitjançant exemplificacions, aterrar a la població i als opositors del règim”. La brutalitat de l’acció policial només podia buscar un objectiu: aplacar tota forma de subversió. La narració dels mitjans de “violents pagesos” contra “policies atacats” van fer que fins i tot l’acció de Peña Nieto fos una oportunitat per guanyar popularitat.

Sota l’administració de l’actual president, Edomex també es va convertir en el lloc més perillós per ser dona del país. El municipi d’Ecatepec, limítrof amb la Ciutat de Mèxic i amb més d’un milió i mig d’habitants, es va enfilar en el rànquing de ciutats amb més feminicidis de la república. Ciudad Juárez, localitat fronterera amb els Estats Units i la més insegura del país en aquests moments, i Acapulco, a la costa pacífica meridional de Mèxic, li disputaven aquesta posició.

Peña Nieto va fer la vista grossa al masclisme institucional i la corrupció de les autoritats polítiques i el poder judicial. Els periodistes Humberto Padgett i Eduardo Loza van documentar al llibre Las Muertas del Estado que durant el mandat del president es van registrar en 997 assassinats intencionals contra dones a Edomex; un 16 % dels feminicidis de tot el país durant la mateixa etapa. En declaracions al mitjà digital mexicà Animal Político, Eduardo Loza va acusar a Peña Nieto de “maquillar” les dades del feminicidi per no perjudicar la seva carrera política amb un objectiu central: la presidència de Mèxic.

 

PEÑA NIETO: EL CANDIDAT DE TELEVISA

Televisa no només vol ser el grup de comunicació més important del país, també vol ser el grup de poder, negocis i relacions econòmiques més important”. Tal com explicava el periodista Jenaro Villamil en una entrevista a MVS Noticias, la gran cadena de televisió ha estat una peça clau de l’statu quo mexicà pel seu enorme pes empresarial. Villamil portava des de l’any 2005 investigant els moviments del grup de comunicacions i les seves relacions amb Enrique Peña Nieto: el governador d’Edomex semblava haver cridat l’atenció per ser candidat a la presidència el 2012 i Televisa podria estar afavorint-lo amb el seu imperi mediàtic.

El diari The Guardian va avançar-se a Villamil i va portat l’escàndol a les pàgines de la informació internacional. Cinc dies abans de les eleccions federals de l’1 de juny de 2012, quan va ser escollit president, el mitjà anglès va publicar un reportatge en el qual es demostrava la col·laboració de Televisa en la campanya electoral de Peña Nieto. Contractes signats, pressupostos, propostes d’acció… la plantilla del conglomerat havia estat treballant en la maquinària de propaganda del presidenciable mitjançant la producció de vídeos per desfavorir tot opositor polític, el posicionament d’aquests a les xarxes socials, blocs on s’enaltia el paper del PRI, i per suposat, el blindatge de la imatge de Peña Nieto a televisió. Els documents també vinculaven Televisa amb una presumpta campanya de descrèdit al candidat d’esquerres Andrés Manuel López Obrador del Moviment de Regeneración Nacional (Morena) durant les eleccions de 2006 i 2012.

Televisa va produir una marca feta a mida dels hàbits de consum mexicans: la figura del rockstar dels serials que ocupen grans franges a la televisió

Durant set anys, el president del consell d’administració de Televisa, Emilio Azcárraga, va anar fabricant el producte Enrique Peña Nieto a gust del televident per portar-lo a l’executiu. Azcárraga havia incorporat al conglomerat mediàtic que dirigia el negoci de la mercadotècnia política, fet que comulgava amb declaracions del mateix empresari: “la democràcia és un bon client”, va arribar a dir. Tal com indica el periodista Carlos Fazio, l’objectiu de la cadena va ser vendre el candidat del PRI “com un home jove, atractiu, càlid, alegre i amb bones formes”. La revista Caras, propietat de Televisa, va publicar que Peña Nieto era “el polític més guapo del moment”. Per acabar-ho d’arrodonir, l’any 2008 el governador va anunciar en un programa de televisió de TV Azteca la seva relació sentimental amb la famosa actriu de telenovel·les Angélica Rivera, més coneguda com  La Gaviota al culebrot Destilando Amor. La boda va celebrar-se el 27 de novembre de 2010.

Segons Fazio, la renovació del PRI que representava Peña Nieto tan sols era un “recurs retòric buit i demagògic”. Televisa va produir una marca feta a mida dels hàbits de consum mexicans: la figura del rockstar dels serials que ocupen grans franges a la televisió mexicana, combinada amb un baix consum de premsa escrita al país i la insuficient cobertura d’internet als territoris menys urbans, formaven una equació perfecta. Darrera la façana de llums i flaixos, Peña Nieto sempre ha representat “les antigues formes de fer política, associades totes a l’autoritarisme d’una tecnocràcia ‘amafiada’ que va arribar al poder amb Miguel de la Madrid i Carlos Salinas de Gortari [expresidents tots dos de Mèxic] durant els anys vuitanta”.

Però abans de la publicació de The Guardian, les estratègies mediàtiques del sector priista tampoc havien passat desapercebudes als ulls de part de la societat mexicana, fins al punt que  l’11 de maig de 2012 la campanya de Peña Nieto va estar molt a prop de saltar pels aires. Els estudiants de la Universidad Iberoamericana de la Ciutat de Mèxic es van manifestar al campus durant una visita del candidat del PRI per denunciar els desequilibris informatius dels candidats, amb l’embranzida d’una encara possible victòria de l’esquerra a les eleccions. A la sala d’actes de la universitat, els estudiants van demanar explicacions sobre la gestió dels fets d’Atenco de 2006, a què el presidenciable va respondre: “Va ser una acció d’autoritat que assumeixo personalment, per restablir l’ordre i la pau en el legítim dret que té l’Estat mexicà de fer ús de la força pública”. Resultat: el candidat va haver d’abandonar l’auditori envoltat de seguretat davant la gran massa d’estudiants que l’escridassaven. Peña Nieto fins i tot va haver d’amagar-se als lavabos del campus durant una estona.

Altre cop però, el mass media mexicà va sortir en defensa del seu candidat. Els estudiants van ser tractats de “violents”, “agitadors” i de “porristes”, com s’anomenen als estudiants que treballen per desestabilitzar les universitats al servei de forces polítiques normalment vinculades a la dreta. Per defensar-se de les acusacions, els estudiants van penjar un vídeo a les xarxes socials on ensenyaven els carnets d’estudiants i defensaven la seva participació pacífica a la concentració. La publicació va ser una bomba de visites i el moviment es va estendre per tot el món amb el hashtag #YoSoy132. La mobilització, comparada en un inici amb el 15-M espanyol o les primaveres àrabs, va aconseguir copsar els anhels de canvi del moment i prendre els carrers, però les acusacions dels vincles polítics amb el partit Morena i la seva volatilitat orgànica van deixar pas a un Enrique Peña Nieto imparable. Amb totes les forces al seu costat i una aprovació popular del 61% segons el diari Reforma, per sobre dels escàndols, l’1 de juny de 2012 el candidat del PRI guanya les eleccions federals.

 

EL PRESIDENT DE LES REFORMES

Fidel als predecessors priistes dels anys 80, tan bon punt Peña Nieto arriba al poder anuncia 30 reformes estructurals que proposen més liberalització dels mercats i menys intervenció estatal. Des de la firma del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord, l’Estat ha anat perdent pes en matèria econòmica i social, i Mèxic s’ha anat transformant en la principal font de matèries primes i mà d’obra barates dels Estats Units, així com un mercat sucós pel gegant ianquiMèxic ha estat arrancat de l’Amèrica Llatina per convertir-se en el pati del darrera del seu veí, i no seria Peña Nieto qui ho revertiria.

Una de les banderes del president ha estat la Reforma Energètica, que va comptar amb el suport de l’excandidata Hilary Clinton com a responsable de la política exterior dels Estats Units, pels beneficis que en podien extreure les empreses estatunidenques. Aplicada a partir de l’any 2014, la reforma va permetre privatitzar part d’un dels monopolis públics més importants de l’Amèrica Llatina, Petróleos Mexicanos (PEMEX), dedicat a l’extracció de petroli i gas. Els fons d’inversió privats internacionals ja s’han interessat pel negoci del petroli de PEMEX: el Global KKR -amb l’excap de la CIA David Petraeus al capdavant- va posar sobre la taula una inversió de 2.100 milions de dòlars. La Reforma Energètica també és la responsable de l’anomenat “gasolinazo” d’aquest inici d’any. Peña Nieto ha acabat amb el subsidi del preu de la gasolina, que ara estarà sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda internacional, amb la conseqüent pujada de preus.

La resistència de la CNTE és considerada una de les de major pes al país d’ençà que l’Ejército Zapatista es va alçar a Chiapas l’any 1994

L’altre gran polèmica es va generar amb la Reforma Educativa. Ja fa més de tres anys que els docents de la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació (CNTE) lluita en contra la iniciativa de Peña Nieto. La resistència és considerada una de les de major pes al país d’ençà que l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional es va alçar a Chiapas l’any 1994. El professorat rebutja un sistema d’avaluació pel cos docent que vol examinar les competències del professorat de forma homogènia sense tenir en compte les enormes diferències de recursos del país. La CNTE també ha de comptar morts, els nou de Nochitxlán, a l’estat d’Oaxaca, i nombrosos presos sindicalistes.

La Reforma Educativa també vol introduir el model d’escola charter, en la qual l’Estat posa els recursos i una empresa privada gestiona el model pedagògic. Dos dels grans actors defensors de la mesura són grups empresarials amb molt d’interès per la privatització de l’educació: Mexicanos Primero i el Grupo PRISA. Tal com explica el periodista Antonio MaestreLa Marea, els negocis de PRISA a Mèxic han condicionat la cobertura de la lluita de la CNTE.

 

DE LA GUERRA DE CALDERÓN A LA GUERRA DE PEÑA NIETO

La presència de l’exèrcit als carrers de Mèxic és fonamental per entendre ­la despossessió de drets socials dels últims sexennis. Peña Nieto no ha retornat els militars a les casernes de les quals van sortir amb Felipe Calderón. El president mexicà ha allargat la bel·ligerància i n’ha tret el principal rèdit: la por. Paral·lelament, el negoci de la droga segueix fent estralls a la societat mexicana amb molta violència. El paramilitarisme d’elit encara és present als grups de l’economia criminal i la resposta militar de l’Estat no ha fet més que dividir els grans càrtels en bandes. Ja són nou les organitzacions del crim amb Peña Nieto al govern, totes procedents dels dos grans càrtels dels anys 70 i 80: l’Organización de Sinaloa i el Cartel del Golfo.

Mentre l’administració Peña Nieto es dedica a organitzar grans campanyes mediàtiques per la captura dels capos –tot i després no ser capaços de retenir-los a presó-, les noves bandes han consolidat el negoci de l’extracció de rentes a costa de la població civil. Ho explica l’ex director del Centro de Investigación y Seguridad Nacional (CISEN), Guillermo Valdés, en una entrevista durant la construcció de la plataforma Narcodata: “Que hi hagi registres d’organitzacions que han quedat desmembrades, amb els seus líders detinguts, arraconades en un estat però amb vuit o deu cèl·lules delictives, no vol dir que estiguin controlades”.

Per fer-ho, les bandes han necessitat posar-se al costat l’administració municipal i els cossos policials. La inserció del crim organitzat a l’estructura de l’Estat és quasi indiscutible. Un dels tràgics episodis dels últims anys, cabdals per la visibilitat d’aquest fet,  va ser la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa la matinada del 27 de setembre de 2014. La dubtosa versió oficial dels fets, anomenada “veritat històrica”, va ser resposta amb mobilitzacions massives a la Ciutat de Mèxic i arreu de l’Estat amb el lema #FueElEstado. El recolzament internacional va ser unànime i va forçar a Enrique Peña Nieto a acceptar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) per investigar el cas.

Els dos informes presentats pels experts van oferir prou evidències per desmantellar la “veritat històrica” i demostrar la presència de cossos de seguretat públics, entre ells l’exèrcit i la Policia Federal. Una de les incògnites obertes pel GIEI és el mòbil de les desaparicions: els experts plantegen que els estudiants, que van ocupar un autobús per anar a manifestar-se, podrien haver tingut la mala fortuna d’escollir-ne un ple d’heroïna. Els fets es van produir a l’estat de Guerrero, epicentre de les plantacions de l’amapola necessària per produir la droga. Quan els permisos dels experts per residir a Mèxic van exhaurir-se, Peña Nieto no els va renovar i les investigacions van quedar estancades. En cas que les hipòtesis del GIEI es confirmessin, Enrique Peña Nieto s’enfrontaria a un crim d’Estat.

AyotzinapaEls familiars dels 43 desapareguts es van manifestar a la Ciutat de Mèxic després del segon informe del GIEI. MARIA RUBIO

 

Els 43 d’Ayotzinapa no són els únics: Tlatlaya (Edomex), Apatzingan (Michoacán) o Ecuandureo (Michoacán) també han sigut escenaris de massacres amb Policia Federal i exèrcit implicat, entre moltes altres coses. Totes les víctimes van ser acusades, en algun moment o altre, de narcotraficants o bàndals. Les matances extrajudicials, la desaparició forçada i la tortura són la tònica del govern de Peña Nieto: l’administració de la mort a Mèxic és una política pública més. Actualment la popularitat del president dels Estats Units Mexicans està sota mínims: segons dades del diari Reforma només un 12% dels mexicans aprova al priista. El seu vicle amb els Papers de Panamà anunciat per la popular periodista Carmen Aristegui i l’escàndol de la tesi universitària, que segons les investigacions va copiar, li han carregat les lloses de “corrupte” i “incompetent”.

Ara Enrique Peña Nieto es troba amb un gran repte a l’altra banda de la frontera nord: Donald Trump. El republicà està dinamitant tota relació amb Mèxic i la societat mexicana. Peña Nieto va voler plantar cara cancelant la seva reunió amb Trump, però les disputes sobre qui paga o deixa de pagar el mur es queden en retòrica si es té en compte el col·laboracionisme en matèria de migració del president mexicà amb l’administració Obama, la que més ha deportat en tota la història dels Estats Units. Mèxic ja és una frontera, de nord a sud. La gestió de les relacions entre els dos països seran cabdals pel seu esdevenir a les pròximes eleccions federals del proper 2018. Queden encara moltes preguntes per respondre. Què farà Peña Nieto amb les agressions del seu principal aliat? I com respondrà un poble que porta tants anys sent agredit?

revista hemisferia banner