El vent fa que la Laian, de tres mesos, no pari de plorar. Idomeni sempre serà el seu lloc de naixement. La seva mare, en canvi, riu. Ho fa perquè sap que és un plor passatger i, sobretot, ho fa perquè és forta. Fa dies que ella i el seu marit, tots dos d’uns 25 anys, planegen creuar la frontera amb Macedònia i deixar enrere una realitat que no els deixa descansar. Vivien a la ciutat siriana d’Alep i no paren de murmurar que la guerra els hi ha pres tot.

“Alemanya”, diu el pare dissimulant mig somriure que se li escapa. El país germànic ha estat l’escollit per establir-se: el lloc idoni per començar una nova vida, lluny d’aquesta frustració que malmet el seu dia a dia. Imaginen que allà els seus dos fills podran ser feliços i, qui sap, potser algun dia podran estudiar. “I canviar el món perquè no passin coses com aquestes”, afegeix el pare amb un bon anglès. Malgrat tot, deixen intuir que Alemanya és un destí més, i que només desitgen marxar on sigui per viure dignament, com abans millor.

Fa una setmana que la família de la Laian intenta marxar del camp de refugiats però la pluja els ho impedeix

Porten una setmana amb la intenció de partir, però la pluja els hi ho ha impedit fins ara. Al seu mòbil, mostra la previsió dels últims dies i també la dels que vindran. “Avui pluja, demà també; quan faci sol marxem”, afirma el matrimoni gairebé a la vegada. Esperen a què faci bon dia per a què el possible viatge no sigui tan dur. Un altre factor que tenen en compte és la lluna: com més fosca sigui la nit, menys possibilitats de ser vistos i, per tant, més esperances d’aconseguir passar. La mare busca la meva mirada còmplice i quan la troba, em pregunta si li podria aconseguir unes botes d’aigua. Han de ser prou altes perquè ni la pluja ni els tolls facin entrar aigua als seus peus.

La família de la Laian intentarà creuar la frontera macedònia de nit. Francesc Millan

 

Tothom, sobretot els voluntaris, els adverteixen del risc que suposa intentar creuar la frontera. L’atmosfera cada dia està més crispada i ells també en són conscients. Passar amb una nena tan petita augmenta els riscos. Primerament, pel fet de posar en perill la salut de la petita que, amb només tres mesos de vida, encara no està preparada per dur a terme un viatge d’aquestes circumstàncies. Els seus pares, però, pateixen per si la nena els delata. Els fa por que la Laian es posi a plorar en un moment clau, i això els acabi condemnant. No hi volen pensar: la frustració pesa massa per parlar de perills i suposicions. Per ells, arribar a Macedònia suposa l’últim tram d’una cursa d’obstacles que fa temps que van començar. El camí ha estat massa dur per no intentar-ho un cop més. No són els únics: dia a dia, desenes de famílies no es donen per vençudes i, persistents, busquen arribar a la gran Europa que, diuen, fa temps que els espera.

A fora, el vent continua bufant però la tenda, d’un parell de metres quadrats, sembla que hi està acostumada. La Laian continua plorant i, ara, el seu pare l’agafa i l’abraça. Se la posa a l’alçada de la seva mirada i, sostinguda pels dos braços, la contempla amb força. Els seus ulls, d’un verd preciós, desprenen, encara, una mica d’esperança. Sense paraules i només amb la mirada, en Fouad, de 26 anys, li suplica a la seva filla que tingui paciència. Que molt aviat, potser la setmana que ve, aquest malson haurà acabat i el vent callarà per sempre.