PARÍS. La normalitat tal i com existia ha desaparegut. Fins fa una setmana, creuar-se un militar generava cert malestar però alhora seguretat, la sensació que tot estava controlat. Ara, en canvi, la seva omnipresència confirma la vulnerabilitat de la ciutadania. Durant aquests dies, cada conversa i cada detall ajuden a entendre la situació i l’estat d’ànim – i les seves evolucions – a la capital francesa.

Divendres 13 . Passen uns minuts de les deu del vespre. A Les Halles, al centre, la gent omple restaurants i bars. D’un moment a l’altre moltes persones comencen a estar pendents dels respectius telèfons amb cares de sorpresa i preocupació. Hi ha hagut diversos tirotejos a París i explosions al Stade de France.

Els carrers es comencen a buidar. A la televisió d’un dels bars ja es poden veure les primeres imatges dels fets. La cambrera puja el volum de la música mentre anima tothom. Minuts després, però, bars i restaurants avisen: “hem de tancar, marxeu a casa”. A la parada de metro Châtelet, també al centre, la confusió impera. “No agafeu el metro, allunyeu-vos dels llocs públics”, avisen dues parisenques a un grup de joves.

A la mateixa hora, al districte 17è –al nord d’Arc de Triomf– el bullici de la ciutat d’un divendres aparentment qualsevol s’apaga de cop i volta. A París ja no passen cotxes, al carrer hi regna un silenci que només es veu trencat pel so, cada cop més continuat, de les sirenes.

“No agafeu el metro, allunyeu-vos dels llocs públics”, avisen dues parisenques a un grup de joves

Dissabte 14. État d’urgence i ordres de confinament. Poc moviment als carrers durant part del matí. A les andanes de metro ningú gosa dir res. La sensació general és que alguna altra cosa pot passar en qualsevol moment. A mesura que avança el dia, però, la gent surt de casa. El sol comença a amagar-se i un grup de persones sembla haver-se reunit espontàniament als voltants de Champ de Mars i canten junts la Marsellesa. És una de les primeres mostres al carrer de catarsi col·lectiva.

Diverses pintades ja omplen els carrers de París: Pray for Paris (“Reseu per París”), el símbol de la pau, Fluctuat nec mergitur (“Batuda per les onades, però no enfonsada”), i la frase que sembla haver-se convertit en el lema principal: même pas peur (“ni tan sols por”)És un quart de set però la Torre Eiffel encara no està il·luminada. Avui no s’encendrà, la ciutat està de dol.

IMG_9263

Milers d’espelmes omplen la Place de la République. ELENA DARRIBA

 

Diumenge 15. Ha sortit el sol i, per primer cop des de divendres a la nit, tot agafa un cert aire de normalitat. La gent aprofita el bon temps per sortir a passejar. Champ de Mars s’omple de turistes, de famílies amb nens, de corredors. Però el tema de conversa és coincident.

A place de la République, parisencs i persones d’arreu del món expressen el seu condol portant espelmes, missatges i flors per homenatjar les víctimes. Entre la multitud, una dona regala abraçades. Enmig d’un silenci commovedor, les escenes emotives es barregen amb un sentiment de força i unitat davant l’horror. Al vespre, després del soroll d’uns petards, tothom surt corrents. A la plaça només hi queden policies i militars, atents i vigilants a qualsevol moviment. Falsa alarma.

Dilluns 16. Retorn obligat a la quotidianitat. A les dotze un solemne minut de silenci, amb epicentre a la Sorbona, fa emmudir la ciutat. És el clímax de la fraternité: mirades de complicitat, abraçades i el cant uníson de la Marsellesa. A la Université Sorbonne Nouvelle, com a molts altres centres, les classes s’aturen uns instants i els estudiants es concentren al pati per homenatjar les víctimes. Molts s’emocionen i ploren. Just després es col·loca una pancarta blanca al pati de la universitat. S’hi pot llegir: “Homenatge a les víctimes dels atemptats. Expresseu-vos!”.

Al voltant de les tres de la tarda un dels trams de la línia 5 queda tallat: paquet sospitós a Gare d’Austerlitz. Les aturades i evacuacions per raons de seguretat han esdevingut quotidianes: la possibilitat d’haver de baixar del metro abans d’hora o de fer un transbord inesperat comencen a formar part del dia a dia.

PARIS2

Mural ple de missatges a l’Université Sorbonne Nouvelle. ELENA DARRIBA

 

Dimarts 17. Primera jornada després dels tres dies de dol oficial. Els museus i els monuments més emblemàtics de la ciutat segueixen tancats al públic, però els parisencs ja fan vida normal. L’ambient s’ha relaxat respecte dilluns. El reforç de la seguretat és acceptat. A l’entrada de les universitats i en alguns altres centres la gent fa cua esperant que la seva bossa sigui revisada.

Al vespre, terrasses de bars i restaurants recuperen part de la seva activitat. Veure vida als carrers, tot i ser fosc, anima implícitament la ciutadania.

Dimecres 18. Cap a la una del migdia, en un dels restaurants universitaris de París una noia amb posat seriós paga el seu dinar i diu “dos morts”. El jove que cobra els àpats no sap què respondre. “Dos dels morts eren de la meva universitat”, segueix, “espero que vostè no hagi perdut ningú proper”. Han passat cinc dies i encara hi ha persones molt afectades pels fets. Hauria pogut ser qualsevol i sabent això és difícil estar bé del tot. Algunes universitats ofereixen atenció psicològica per a l’alumnat que ho necessiti.

Encara hi ha persones molt afectades pels fets. Hauria pogut ser qualsevol i sabent això és difícil estar bé del tot

A la tarda, abans de començar una classe, dues alumnes se saluden molt efusivament. “Era a Marsella amb una amiga i els meus pares em van demanar que m’hi quedés uns dies més”, li comenta una a l’altra. Algunes persones han preferit retardar la tornada a la rutina.

Dijous 19. Plou a París. Quasi una setmana després, els atemptats segueixen sent el principal tema de conversa dels estudiants estrangers. Una estudiant alemanya explica que la seva companya de pis ha decidit tornar al seu país. No és l’única: altres estudiants tenen la mateixa intenció o s’ho han plantejat alguna vegada durant la setmana. La major part, però, no pretén marxar. “No deixaré que el terrorisme afecti les meves decisions”, diuen alguns.

 

La vie continue i els parisencs volen transmetre al món que estan units davant les circumstàncies i, sobretot, que no tenen por de viure.