Trencar tabús, educar la societat en la sexualitat i visibilitzar gèneres no binaris i pràctiques no tradicionals. Aquests són els objectius de l’activitat periodística de Paris Lees, una de les cares més conegudes i polèmiques del col·lectiu trans del Regne Unit i Europa.

Sóc transgènere. Estic bona. I sóc molt més popular que tu”, assegura. En una societat on es tendeix a ignorar els col·lectius més minoritaris, Paris Lees s’ha alçat com un referent mediàtic amb el qual el jovent trans pot identificar-se. Malgrat que els sectors més conservadors l’han intentat silenciar, té clar que no ha de donar explicacions a ningú per ser qui és: “les meves experiències i gaudi del sexe són tan vàlids com les de qualsevol altre, i escriuré sobre elles com em vingui de gust”.

Activista, periodista i presentadora de televisió, ha guanyat diversos premis per la seva lluita trans i el garantiment dels drets humans a Gran Bretanya. Ha col·laborat amb Amnistia Internacional, l’observatori trans dels mitjans britànics ‘All About Trans’, els diaris The Guardian, The Telegraph i Vice i el 2013 es va convertir en la primera persona trans en presentar un programa de televisió i de ràdio al Regne Unit.

 

Episodi del programa “The Paris Lees Sex Show”, a la cadena pública BBC Three.

 

“Transgèneres feminazis han unit forces amb els comunistes de la BBC per forçar nens innocents a sotmetre’s a operacions de reassignació de sexe”. Així ironitzava Lees en un article de Vice sobre com els tabloides britànics la van criticar quan va començar a treballar per a la cadena pública britànica. El seu programa, que dóna veu a sexualitats dissidents, va rebre un fort rebuig en la premsa de dretes, que la va vilipendiar.

Com a comunicadora, entén la força que tenen els mitjans en la construcció de l’opinió pública. Per això mateix, ha enfocat el seu activisme cap a la normalització de la identitat trans i la denúncia de la propaganda trànsfoba en els mitjans generalistes i en els discursos -tant de la dreta com de l’esquerra- que creen estigmatització al col·lectiu.

 

TRANS, MITJANS I INFANTESA

Lees sempre s’ha mostrat molt oberta amb la seva infantesa. Com molts joves trans, va patir bullying i rebuig i va tenir tendències suïcides i problemes d’addiccions. Assegura que tots aquests moments durs s’haurien mitigat si ella i la seva família haguessin rebut suport estatal, social i educatiu des de ben petita, un suport que els tabloides britànics intenten demonitzar i convertir en impopular en crear un debat a l’opinió pública que identifiqui l’alliberament trans amb la vulneració dels drets dels infants.

“Abans, sempre es feien reportatges de persones que lamentaven haver-se sotmès a una operació de reassignació de sexe. Els casos eren pocs, però tot i així se’ls donava veu, com si fossin una majoria. Fins i tot The Guardian ho va fer. Tot i així, s’ha demostrat que aquests són una minoria i que les operacions de reassignació són les que reporten més satisfacció un cop realitzades. Com el col·lectiu trans va guanyar aquesta batalla, van canviar d’objectius: van començar a utilitzar els nens per criminalitzar-nos”, explica.

Els tabloides britànics intenten identificar l’alliberament trans amb la vulneració dels drets dels infants

Al mateix article afegeix: “en els 80, els homòfobs es van rendir i van veure que no podien impedir que les persones gai adultes tinguessin relacions romàntiques i sexuals. Així que van trobar una nova forma d’odiar les persones gais: dissimulant l’homofòbia com un tema de protecció de la infància. Els tabloides van identificar de forma sistemàtica els drets dels homosexuals amb la pedofília i l’expansió del VIH. El 1984, The Sun va dir que els drets homosexuals eren un “sense sentit malaltís” i, dos anys després, The News of the World va dir que els ajuntaments del partit laborista estaven promocionant la SIDA en dir que s’havia d’explicar als nens que persones homosexuals vivint juntes no eren amics sinó un matrimoni estable”.

Segons Lees, aquest patró que va afectar la comunitat gai als 80 ara es repeteix en el col·lectiu trans. “Volen vendre la nostra imatge com un perill. Que corromprem les ments dels infants”.

 

TRANSFÒBIA POST-BRÈXIT

Després del Brèxit, el Regne Unit viu un augment de la xenofòbia, d’agrupacions i opinions d’extrema dreta. Lees denuncia que la normalització de la ultradreta també està afectant el col·lectiu trans, ja que, en aquest nou context, els mitjans conservadors se senten legitimats a atacar el col·lectiu malgrat la seva vulnerabilitat.

“El 48% dels trans britànics s’han intentat suïcidar. No pensat en. Intentat”, explica. “Els estudis demostren que l’estigmatització és una de les principals causes de malalties mentals i tendències suïcides”, i els mitjans, senyalant el col·lectiu, estan contribuint a aquest “genocidi silenciós”.

 

Paris Lees

Paris Lees vol donar visibilitat a la causa trans i ser una advocada per la seva normalització als mitjans. Foto: Wrangler

 

Segons Lees, un dels grans problemes de la premsa de dretes és que ataquen les persones trans de forma personal. Un exemple és el cas de Lucy Meadows, una professora que va rebre insults del Daily Mail en no considerar-la apta per dedicar-se a l’educació pel fet de ser trans. Durant setmanes els mitjans la van assetjar fins que es va suïcidar el 2013.

Lees parafraseja el periodista David Allen Green per entendre la gravetat social d’aquests casos: “La forma com els tabloides van tractar Lucy Meadows és la forma com tractarien qualsevol persona si no hi hagués cap tipus de conseqüència”. Això, segons Lees, és el més crucial. Que en tractar-se d’una persona trans, hi ha total impunitat. No hi ha crim en assetjar fins la mort. I en l’era post-Brèxit, el col·lectiu torna a estar a la diana, si és que mai no ho ha estat.

 

TRANSFEMINISME

Les seves crítiques no només van dirigides a la premsa de dretes. A través del seu perfil de Twitter i les seves columnes a VICE i The Guardian, s’ha posicionat contra els arguments d’alguns mitjans i periodistes feministes que considera que exclouen les dones trans.

Un exemple són unes declaracions de Germaine Greer del 2015 que sentenciaven que “el feminisme és un moviment per a les dones i que les dones trans són, malgrat tot, homes. No crec que una cirurgia pugui convertir un home en una dona”. Després de les crítiques rebudes pels seus comentaris, Greer es va defensar afirmant que es tractava de “llibertat d’expressió”.  

Lees va escriure un article, que va aixecar molta polseguera, criticant a Greer perquè la “llibertat d’expressió” no l’emparava a fer discurs d’odi. A aquestes declaracions, el portal web Feminist Current va respondre que “el feminisme denuncia l’opressió de les dones per haver nascut dona, pel que les dones trans no s’inclouen en la lluita”. Van sentenciar que si Lees “realment es preocupa per la seguretat d’aquelles que s’identifiquen com a trans, ha de lluitar contra els homes, que són qui maten les dones trans, i no utilitzar les feministes com a cap de turc”. Tot i així, van obviar la lluita de Lees contra la ultradreta en les seves al·legacions.

“Si la teva lluita feminista exclou dones de color, trans, mulsulmanes, jueves o pobres, no és feminisme: és supremacisme”

Lees, encara que no va respondre de forma directa, va publicar un article titulat “el feminisme real no exclou ningú” on deixava clar el seu punt de vista del feminisme. “Si la teva lluita per la justícia social exclou dones de color -o amb dishabilitats, trans, musulmanes, jueves, pobres- tu no vols igualtat, tu vols privilegis. Donant suport a dones de la mateixa classe i color mentre s’ignora i no es dóna veu a dones menys privilegiades no és feminisme. És supremacisme”.

 

UN MÓN IDEAL

Publicava a The Guardian com era el seu món ideal: “un món on les persones no siguin jutjades pel que hi ha a l’espai entre les seves cames sinó pel que hi ha entre les orelles”. Segons assegurava a una entrevista, sentia especial ràbia en casos com el de Lucy Meadows, en què el rebuig social a la seva condició de trans forçaven algú a assassinar-se.

Afirmava, en referència a la fi de la vida d’aquestes persones, que “la part més trista no és la seva mort, ni tan sols que mai no sabran que aquesta no va ser en va, que va galvanitzar una comunitat i que, amb sort, va ajudar a canviar les actituds socials. No, la part més trista és que, malgrat tot, les persones trans podem trobar la força, l’amor, el suport i el respecte suficients per descobrir que la vida pot ser dolça. I ells mai no ho sabran”.