A Harcourt Road ja no queden traces grogues de la revolució. Ni la interminable successió de colorides tendes de campanya, ni les cançons pop del cantant Bananaooyoo. Tampoc els paraigües desplegats contra els gasos lacrimògens que es van convertir en icona d’una generació. En el seu lloc, circula dia i nit un sense-fi de vehicles, recordatori que la urbs dels gratacels mai descansa. I és que el present transcorre tant ràpid a Hong Kong que no es detura a recordar els 79 dies de protestes pro-democràcia que van paralitzar la ciutat els darrers mesos de 2014. La Revolució dels Paraigües s’escriu en passat, però no renega de tornar algun dia a conjugar-se en futur.

La Revolució no estava planificada, no més enllà del que plantejava Occupy Central with Love and Love. Aquest s’originava amb un article que Benny Tai, professor de la Universitat de Hong Kong, publicava al diari The Hong Kong Economic Journal. Una crida al moviment pro-democràcia local a canviar les seves tàctiques de protesta. Renovar-se o morir, recomanava. L’anual vigília nocturna de commemoració de la massacre de Tiananmen i les marxes de protesta cada 7 de juliol pel retorn de l’ex-colònia britànica a la Xina s’havien tornat predictibles i poc punyents. Tai apel·lava a la desobediència civil no-violenta i, quan a l’agost de 2014 Beijing publicava un edicte en el que es reservava el poder de designar els candidats a succeir CY Leung com Cap Executiu hongkonguès, el moviment pro-democràcia sortia al carrer.

Durant 79 dies de protestes, Hong Kong va reclamar l’elecció directa del seu Cap Executiu

El despertar de Hong Kong arribava quatre anys més tard que la Primavera Àrab ocupés les portades de tot el món, pel que les comparatives no van trigar en arribar. No desitgem derrocar el govern ni canviar el sistema econòmic, sinó canviar la forma en que escollim el nostre líder; coincidien molts dels presents. El moviment d’Occupy s’eixamplava i interactuava amb la Federació d’Estudiants de Hong Kong i al grup Scholarism -liderats per un jove Joshua Wong que acabaria essent el rostre de les protestes-, amb els que plantejava un referèndum sobre el sistema electoral. De Beijing arribava un no rotund i una proposta: Hong Kong podria votar el seu Cap Executiu, però no nominar-ne els candidats. La ciutat mostrava el seu rebuig a haver d’escollir entre tres CY Leung diferents i els estudiants convocaven una protesta, avançant-se així als plans d’Occupy.

 

Paraigües grocs a Mong Kok (Hong Kong)

L’eco de la Revolució dels Paraigües segueix esporàdicament present a l’àrea de Mong Kok. Raquel Pérez.

 

L’acció es trasllada a prop de la seu del Consell legislatiu, on Wong i la Federació d’Estudiants ocupen la Civic Square. La policia respon d’immediat a cop de porra i ruixen amb esprai de pebre a uns protestants que es protegeixen amb paraigües desplegats; els líders estudiantils són detinguts i Occupy inicia les accions abans de l’esperat, a les que els cossos policials responen amb gasos lacrimògens. Les imatges de la brutalitat policial a la zona d’Admiralty arriben a tota la ciutat. Comencen 79 dies de protesta al carrer.

La Revolució dels Paraigües es converteix en un estira i arronsa d’interessos oposats. Quan després d’unes negociacions entre els líders del moviment i Carrie Lam, la número dos de l’Executiu local, aquesta última no es plega a les exigències dels activistes –“informarem a Beijing de les peticions pro-democràcia però no ens plantegem modificar el sistema electoral fins després de la votació del nou Cap Executiu del 2017”, sentencia Lam-; la unitat als camps de protesta es comença a trencar. La revolució es balcanitza entre els que estudien mètodes de protesta més agressius i els que no; entre les faccions que demanen la independència respecte la Xina i les que es circumscriuen en les demandes d’un millor autonomisme. El final dels paraigües arriba al desembre quan els jutjats hongkonguesos fallen a favor de les companyies de transport i emeten una ordre de desallotjament dels campaments. Després de mesos d’acampada, 955 persones arrestades i 1900 denuncies contra els cossos policials, la revolució pro-democràcia abandona els carrers.

“Desobediència civil, cap por” i “Xi Jinping, ens escoltes?” són alguns dels clams de protesta escoltats durant la visita del president xinès en el marc dels 20 anys de la devolució de Hong Kong a la Xina

Ara bé, el final de l’ocupació no sentencia la Revolució dels paraigües a la desaparició i el descontentament es fragmenta en grups més petits que apareixen per tota la ciutat. Una pancarta groga gegant apareix al cim conegut com Roca del Lleó i grups de persones es congreguen als carrers de Mong Kok a cantar nadales de protesta. En la vigília de la primera visita oficial del president xinès Xi Jinping a Hong Kong -el 29 de juny del 2017 per celebrar els 20 anys de la devolució de l’antiga colònia a la Xina- una trentena de manifestants protesten davant l’estàtua portuària de la flor bauhinia. “Desobediència civil, cap por”, criden. Arreu de la ciutat es despleguen pancartes demanant l’alliberament del Nobel de la Pau Liu Xiaobo, empresonat i recentment diagnosticat amb un càncer de fetge terminal. A Admiralty, Mong Kok i Causeway Bay tornen a circular els vehicles, les tendes de campanya s’han plegat, però el record de l’aixecament pacífic segueix estant molt present.

 

QUAN “UN PAÍS” JA NO SÓN “DOS SISTEMES”

El principi constitucional del Un país, dos sistemes amb el que es regeix la República Popular de la Xina s’esquerda. Des del seu retorn a la Xina el 1997, la Regió Administrativa especial (SAR) hongkonguesa gaudeix de mig segle d’autonomia i llibertats de les que no es disposa al continent. Entre elles, l’existència d’uns tribunals i moneda pròpia, el manteniment d’un sistema econòmic capitalista, el reconeixement per llei de la llibertat d’expressió o el dret a escollir el cap de l’Executiu per sufragi popular. Tanmateix, aquesta realitat jurídica de la Llei bàsica amb que es regula l’ex colònia no sempre s’acaba de plasmar en la realitat.

 

Retall de diari sobre un dels llibreters desapareguts de Hong Kong

La desaparició dels cinc llibreters, entre un atac a la premsa independent i una lluita interna pel poder a Beijing. Raquel Pérez.

 

“Beijing porta augmentant la seva interferència en els assumptes sobirans de la ciutat des de la publicació del White Paper el juny de 2014, un document on qüestionava el grau d’autonomia de la ciutat”, contextualitza Michael Davis, professor de Dret a la Hong Kong University. “La sensació generalitzada és que l’executiu central té cada vegada menys interès en mantenir el principi d’Un país i dos sistemes, el que s’ha vist clar amb la recent desaparició dels cinc llibreters”, afegeix. L’octubre de 2015 desapareixia Gui Minhai, ciutadà suec propietari d’una editorial crítica amb el Partit Comunista Xinès (PCX), durant unes vacances a Tailàndia. Setmanes més tard, el seguien tres treballadors seus a la ciutat de Shenzhen. A finals d’any el rastre del principal accionista de l’empresa, Lee Bo, es dissipava en territori hongkonguès. La sospita que el govern de Xi Jinping hi podria estar involucrat feia sonar les alarmes a tota la ciutat.

Cada vegada és més evident la relació entre l’Executiu de Xi Jinping i la desaparició dels cinc llibreters

Un any després, quatre d’ells han reaparegut al·legant circumstàncies diverses, però es segueix sense tenir gaires notícies de Gui Minhai. Molts apunten al Pla d’Acció de Guangdong, un document intern del PCX que filtrava el diari britànic The Sunday Times i on es detallava una operació de Beijing per “exterminar” llibres i revistes publicats a Hong Kong que fossin crítics amb el partit. Un atac a la lliure publicació de continguts a l’ex colònia que s’engloba en una dinàmica de declivi de la llibertat de premsa a la ciutat.

Mentre l’organització no governamental estatunidenca Freedom House qualifica la premsa hongkonguesa de “parcialment lliure”, l’informe anual de Reporters sense Fronteres il·lustra la davallada de la ciutat del 18è lloc mundial en quan a llibertat de premsa el 2002 al 70è el 2015. Els motius basculen des de l’increment de les agressions a periodistes –l’editor del diari Ming Pao va ser apunyalat el febrer de 2014 després de publicar una sèrie d’articles sobre corrupció-, les acusacions d’autocensura d’alguns mitjans durant la Revolució dels Paraigües, el tancament de pàgines web com House News degut a pressions polítiques a l’augment del nombre de corporacions xineses amb control sobre la premsa local.

“Crec que el pla de Xi Jinping no és tant evitar que el sud de la Xina comenci a assemblar-se a Hong Kong, sinó que Hong Kong es mimetitzi amb el sud de la República”, valorava l’últim governador de l’excolònia britànica Chris Patten en una entrevista al diari The Guardian.

 

L’INDEPENDENTISME IRROMP AL LEGISLATIU

El passat 4 de setembre, Hong Kong vivia la primera gran crida a les urnes després de la Revolució dels Paraigües. Unes eleccions al Consell legislatiu amb rècord de participació –un 58% del cens registrat acudia a convocatòria- i que feien història a l’introduir les protestes pro-democràcia al camp de l’institucional. L’antic parlament era un hemicicle dividit en dues faccions amb visions enfrontades de l’encaix de la ciutat a la Xina –el bàndol oficialista pro-Beijing i l’autonomista pro-democràcia-; el nou afegeix la via localista o radical al repartiment dels escons. Aquest activisme nouvingut a la política institucional hi irromp amb una idea més rupturista: Hong Kong no és la Xina.

És la primera vegada que els independentistes tenen representació al parlament de la ciutat

Ara bé, la novetat parlamentària no és vista amb bons ulls per tothom. “Tot i que l’oposició pro-democràcia i localista tenen en comú el fet de ser anti-establishment, són totalment incapaces d’apropar postures en altres qüestions com serien la independència de Hong Kong, la relació de la ciutat amb la Xina continental o polítiques de benestar social inclusives”, critica a HEMISFÈRIA Cheung Chor Yung, membre del Comitè Electoral de la ciutat. Una oposició fragmentada davant d’un camp pro-Beijing tampoc excessivament unit: el propi Partit Liberal no dóna suport a CY Leung, polèmic cap de l’Executiu que és considerat per molts una titella de Beijing.

Tant la ciutat com Beijing s’han començat a donar compte de la crisi del principi de Un país, dos sistemes i han optat recentment per un apropament de postures”, explica Linda Li, especialista en relacions intergovernamentals de la City University de Hong Kong, “aquest interès del govern central per guanyar-se al camp pro-democràtic es veu reflectit en tot un seguit de trobades a les que els han convidat”, afegeix. Des del bàndol localista però, els nous legisladors rebutgen reunir-se amb un Cap Executiu que no creuen escollit democràticament.

 

Familia al Ladies Market de Hong Kong

Un de cada sis hongkonguesos opten per la independència com l’opció a seguir després de 2047, segons un estudi de la Chinese University of Hong Kong. Raquel Pérez

 

La tensió entre formacions polítiques explotava a inicis de novembre. El bàndol oficialista invalidava la presa de possessió al legislatiu de Sixtus “Baggio” Leung i Yau Wai-ching, membres de la formació pro-independència Youngspiration. El primer per creuar els dits i lluir una bandera que apel·lava que “Hong Kong no és la Xina”; la segona per jurar lleialtat a la “regió administrativa especial de la Reputa Popular de la Xina”. Els seguien dos altres intents frustrats de jura del càrrec, davant dels quals Beijing decidia emetre una interpretació de la Llei Bàsica, la mini-constitució de Hong Kong. La ciutat tornava als carrers per manifestar-se contra l’intervencionisme de Beijing el 6 de novembre, en una protesta que desplegava els paraigües per protegir-se del gas pebre amb el que la policia la tractava de desallotjar. Un dia més tard, Beijing vetava els membres de Youngspiration del Consell Legislatiu. Intervenció que deixa entreveure la por que les demandes d’autodeterminació hongkongueses s’estenguin a altres àrees com el Tibet o Xinjiang.

De moment, el passat 26 de maig, la candidata oficialista xinesa Carrie Lam guanyava les eleccions a Cap de l’Executiu de Hong Kong. Uns comicis caracteritzats per un vot altament restringit, ja que només un 0,03% dels votants registrats a la ciutat poden emetre una papereta, i davant un comitè electoral compost principalment per elits lleials a Pequín. “El resultat és un malson pels hongkonguesos”, es lamentava el legislador pro-independència Nathan Law després de la votació.

 

UNA ECONOMIA QUE MIRA A LA XINA

Seu asiàtica de més de 1.400 companyies internacionals, punt neuràlgic que concentra un 5% del comerç mundial i tercer centre financer més important del món, just per darrere de Nova York i Londres. Si Hong Kong respira economia, les principals artèries que en reguen el seu bon funcionament provenen de la Xina continental i alhora hi retornen. Mentre que la participació de la ciutat autònoma en el producte interior brut (PIB) xinès tendeix a decréixer –ha passat de suposar un 18,5% d’aquest el 1997 a només un 2,9% el 2015-, la seva dependència respecte Beijing segueix el camí invers.

I és que l’índex borsàtil del Hong Kong Hang Seng es comença a escriure en mandarí. Les sis empreses amb major capitalització d’aquest són xineses –entre elles Tercent Holdings, China Mobile, PetroChina o el Bank of China-, segons dades de Reuters. El toc dissonant arriba en un setè lloc ocupat per la britànica HSBC Holdings en unes primeres posicions on costa trobar companyies locals.

Hong Kong importa fins un 80% de les seves reserves d’aigua de la Xina continental

La dependència econòmica respecte el gegant asiàtic s’estén a molts més àmbits. Des de l’energètic a l’alimentari –la ciutat importa fins un 80% de les seves reserves d’aigua de la Xina, alhora que grans quantitats d’aliments-. Des d’un 80% dels ingressos turístics de 2015 provenint de turistes continentals, a un 45% de la venda de terrenys públics del primer semestre de 2016 anant a parar a empreses xineses. Hong Kong és atreta cada vegada més per l’òrbita de l’economia xinesa i, amb vistes al retorn del 2047, no deixa de ser una altra peça clau en uns trenta anys que s’auguren complicats.