IDOMENI (frontera Grècia-Macedònia). “Europa és dormir sense sostre i entre deixalles i serps?” pregunta en Sallah, irònic, mentre mostra al seu mòbil un vídeo d’una serp que ahir a la nit vorejava la seva tenda. Té 30 anys i, ara en fa tres, va deixar la seva estimada Síria per fugir d’una guerra que ja no li fa por. Porta dos mesos i mig malvivint a Idomeni i, per ell, la realitat és massa poc esperançadora com per seguir-ho intentant. Ha decidit que vol tornar a Síria, a la seva ciutat, Latakia, que abans de tant dolor era “la millor ciutat del món”.

Amb un somriure que captiva, em convida a entrar a la seva tenda. Ràpidament habilita un basquet on poder seure i, com tots els refugiats que habiten Idomeni, demana excuses per la precarietat que envolta la seva vida. S’avergonyeix de servir cafè amb una llauna que abans era d’espàrrecs. En Sallah, que a Síria tenia un negoci d’electrodomèstics, lluita per no oblidar la seva vida abans de la guerra. “Jo era un ciutadà normal, tenia dues cases, cotxe i vacances”, s’obliga a recordar.

Com milers de sirians, ell i la seva dona, de només 18 anys, s’han d’adaptar a una vida antagònica a la que portaven abans. Són una parella jove: ell, de mirada riallera, i ella, avergonyida, s’ho mira tot des de l’interior de la tenda. El seu futur també ha quedat estroncat per una guerra que, entre moltes altres coses, els va robar el seu fill. La Nur, que ara dissimula un tímid somriure, estava embarassada quan van emprendre el seu camí cap a Europa. Les dures condicions que en tot moment van acompanyar el seu viatge van fer que la parella perdés el seu primer fill abans que nasqués. Tot i que es moren de ganes de ser pares, saben que ara no és, ni molt menys, el millor moment per ser-ho. “Ara tampoc tindríem recursos per criar-lo”, apunta en Sallah amb un bon anglès. Durant aquests cinc anys d’exili han perdut i s’han gastat tots els diners que tenien; la major part d’aquests han anat destinats a subvencionar el seu viatge cap a una Europa que, sembla, ja no els espera.

Sallah a la tenda que li fa de casa a IdomeniEuropa no ha obert les portes i el Sallah i la Nur han preferit tornar a Síria.
Violeta Palazón

No només han perdut diners. “Fa tres anys que no dormo a un llit, ni que em rento en una dutxa normal”, recalca en Sallah. També fa tres anys que no sap pràcticament res de la major part dels seus amics. La parella es qüestiona fins a quin punt ha valgut la pena deixar tantes coses enrere. En el seu cas, van marxar per no ser atrapats per una guerra que tenien massa a prop. Van viure els dos primers anys de conflicte, i en Sallah havia estat obligat, en diverses ocasions, a lluitar a favor de les forces del Govern de Bashar al-Asad. “Vaig escapar perquè mai m’he vist capaç de matar ningú”, recorda ara, enmig del caos que dibuixa Idomeni cada dia.

Tant en Sallah com la Nur són crítics amb aquesta Europa que els està donant l’esquena. “Si la Unió Europea porta per bandera la lluita pels drets humans, per què ens tracten com a animals?”, pregunta en Sallah, conscient de la complexitat de la resposta. Estan cansats de malviure en un dia a dia que els martiritza constantment. “Hem de fer cues immenses per anar al bany, per menjar o per beure te”, recorda la Nur. Moltes vegades, aquestes cues generen conflictes i baralles, generalment, ocasionades per una realitat que no agrada ningú i que fa massa temps que els passa factura.

Nur: “Viure a Idomeni és anar morint poc a poc; per tant, prefereixo marxar a Síria i morir a casa”

Avui, aquesta parella siriana ha perdut l’esperança i ja no imaginen cap futur millor a l’altra banda d’una frontera que els ridiculitza i els discrimina. De fet, a l’interior de la tenda la Nur acaba d’emplenar les dues motxilles que s’emportaran. Després de setmanes de meditar-ho, ho tenen clar: tornen a Síria, a la seva ciutat. Amb una fredor que impressiona, en Sallah sentencia que està cansat de viure i que ja no li fa por morir. “Viure a Idomeni és anar morint poc a poc; per tant, prefereixo marxar a Síria i morir a casa”, coincideix la Nur. La guerra, diuen, ja no els espanta perquè, en certa mesura, fa temps que van perdre el seu futur. Tenen pensat marxar a mitjans de maig i, durant aquests dies, s’estan informant de tots els tràmits que han de dur a terme per retornar a la seva terra natal. Un amic seu, que viu a Alemanya, els deixarà diners per pagar el viatge que, com el d’anada, tornarà a ser il·legal. Algunes de les mateixes màfies que els van ajudar a arribar a la costa grega els faciliten, ara, el trajecte de tornada.

La decisió d’aquesta família de tornar a Síria no és un cas aïllat. Davant les constants amenaces de desallotjament del camp de refugiats d’Idomeni i de la cada cop menys possible continuïtat del seu viatge cap a Europa, algunes famílies estan intentant tornar a casa seva. És per això que, durant les últimes setmanes, el nombre de sirians que tornen a la seva terra natal està augmentat. El desengany que ha significat per ells venir fins a Europa els anima a tornar a deixar-ho tot i buscar, per enèsima vegada, una vida millor.