Entre música, balls i consignes -“Resisteix Kobane”, “Visca la resistència kurda” o “Erdogan assassí” han predominat durant el trajecte-, centenars de persones han recorregut els carrers de Roma -des de Piazza dell’Esquilino fins a Piazza Venezia- mostrant la seva solidaritat amb el poble kurd. A les portes d’unes eleccions turques que esdevenen crucials, la consigna era clara: Pau i democràcia ja. Roma amb el Kurdistan.
HEMISFÈRIA ha tingut l’oportunitat de parlar uns minuts amb una de les organitzadores de la mobilització. Perîxan Gülmetz, de 21 anys, va haver de fugir amb la seva família -d’origen kurd- de Turquia i va arribar a Roma amb l’estatus de refugiada política. Mostra des de la distància la seva visió de la història del poble kurd. Una realitat dura que descriu amb orgull.

Qui sou els kurds?

Som una població molt antiga, fins i tot més antiga que els sumeris. Però no s’ha reconegut mai ni la nostra llibertat ni la nostra autonomia.

 Quina és la situació actual del teu poble?

Turquia no ha reconegut mai els kurds com a poble. És més, sempre ens han marginat. Fins i tot els diputats del Partit Democràtic dels Pobles (HDP per les sigles en turc), que defensen el poble kurd i han entrat al Parlament, han sigut acusats de terrorisme. Les eleccions, com sempre, han sigut fraudulentes. Però ho hem aconseguit igualment.

Què en penses de la situació política de Turquia?

L’HDP és al Parlament i tot i així jo no veig que hi hagi democràcia. Hi ha un veritable terrorisme i una dictadura. Erdogan és un dictador als ulls del món. Si hem entrat al Parlament, com pot acusar els nostres diputats de terroristes? Són al Parlament i els han votat els electors!

Què reclameu com a poble?

Només volem que hi hagi pau, no demanem ni tan sols un territori com és el cas per exemple de Palestina. Només volem autonomia. El dret de poder dir que som kurds, de parlar en kurd, de viure segons la cultura i els costums kurds. A més, ens distingeix el fet que, entre altres coses, nosaltres volem la paritat i la màxima igualtat entre homes i dones. Però res, Erdogan segueix. I no se n’amaga. Ho veiem quan maten manifestants sense cap pudor.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Kurdistan és la nació sense Estat més gran del món, repartit principalment entre Síria, Turquia, l’Iran i l’Iraq. Comprèn una població d’entre 55 i 60 milions de persones, el 45% de les quals es troben en terres turques. En els darrers temps, el poble kurd ha tornat -si és que algun cop hi havia sigut-, en casos més aviats puntuals, a ocupar algunes de les principals pàgines de l’actualitat: s’ha destacat principalment la resistència kurda davant l’amenaça de l’Estat Islàmic.
Els kurds es troben doncs actualment, resumint-ho de forma probablement massa simplista, davant del creixent autoritarisme de l’actual President turc, Recep Tayyip Erdogan -com a mostra només cal recordar la carta al President turc signada per diferents mitjans internacionals-, per una banda i combatent les tropes de l’Estat Islàmic per l’altra.

Sentiu que la comunitat internacional us dóna suport?

No veig cap participació, cap mena de suport. A les notícies sents que a vegades els EUA ajuden, envien armes… però no és així, és més, és al contrari. Col·laboren amb Turquia, és vergonyós. Saps que els EUA fan moltes missions de pau, oi? Que no n’hagin fet cap al Kurdistan fa sospitar.

 Perceps que la gent d’aquí Roma sap què passa a la teva terra?

Jo espero que tota la població prengui consciència i no es deixi enganyar pels mitjans de comunicació de masses. És una situació molt greu, d’alguna manera s’hauria d’intervenir. Ni tan sols arriba ajuda humanitària. Quan ens arriben medicaments o menjar, Turquia tanca les autovies. Turquia diu que combat l’Estat Islàmic, però no és veritat.

Kobane sí que s’ha erigit com un símbol de resistència davant de l’amenaça de l’Estat Islàmic.

Nosaltres combatem: les dones combatem. Diuen que els soldats de l’Estat Islàmic es maten quan veuen una dona armada perquè per ells seria una ofensa ser matats per dones. Jo només espero que les dones que lluiten no deixin d’augmentar.