Cada hora i mitja una dona és violada al Perú. Onze feminicidis i 23 intents d’assassinat al mes; la mitjana més alta dels darrers set anys. Un total de 738 dones assassinades en mans d’homes entre 2009 i 2014. Enguany ja són 108 les que ens falten, segons dades del Ministeri de la Dona i les Poblacions Vulnerables. Siguin quines siguin les dades, darrere de cada número hi ha el nom i cognoms d’una dona. D’una vida.

Centenars de dones van sortir al carrer aquest dissabte en motiu del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. La marxa arriba pocs mesos després de la multitudinària manifestació del 13 d’agost que sota el lema Ni Una Menos va aplegar mig milió de persones als carrers de Lima. Dues protestes molt diferents, però sota la mateixa lògica: ens estan assassinant.

VIBRACIÓ

Entre el negre de dol, el so dels tambors vestia negre-resistència i convidava a celebrar que seguim vives i podem seguir lluitant. Tamboras Resistencia va néixer l’estiu del 2013 i a través de la força del ritme estan creant un espai col·lectiu basat en el feminisme. La manifestació va recórrer els carrers del centre de Lima fins al Palau de Justícia, convertint-se en concentració, on les Dones Tambores van vibrar durant més d’una hora per denunciar la impunitat del masclisme en aquest país. El 25% de les assassinades havien informat prèviament que vivien una situació de maltractament i, segons una enquesta del diari El Comercio, més del 70% de la societat peruana justifica les agressions en cas d’infidelitat.

I és aquesta impunitat el que va despertar el moviment Ni Una Menos. Dos casos de feminicidi molt mediàtics van ser l’espurna que va congregar milers de dones d’una diversitat infinita en classe, origen, ètnia o identitat. Així, el 13 d’agost es va convertir en un fenomen televisiu i de màrqueting, fins al punt que hi ha un procés obert per patentar la marca Ni Una Menos, capitalitzant la protesta. En aquella manifestació s’hi havia de ser: colze a colze van caminar el president del país, treballadores sexuals, monges, estrelles mediàtiques i també les silenciades i invisibles, omplint de riquesa els carrers, però també buidant de contingut el missatge.

La marxa del 13 d'agost contra els feminicidis va ser multitudinària

La marxa del passat 13 d’agost va mobilitzar milers de dones de sensibilitats polítiques molt diferents per denunciar el feminicidi al Perú. MARTA CURULL

 

Un esdeveniment que potser va col·locar el tema a l’agenda política i va mostrar a dones violentades que no estaven soles, però que no ha posseït suficient continuïtat ni treball de base, cosa que s’ha traduït en un augment de vulnerabilitat. Després del 13 d’agost les denúncies per maltractaments han augmentat un 125%, però sense un canvi de paradigma en la política i la seguretat de les agredides, aquest increment s’ha convertit en un augment dels feminicidis. El moviment Ni Una Menos va obrir un tsunami de denúncies de casos a internet i a les institucions, sense crear una xarxa de suport i deixant indefenses dones que després de denunciar, tornen als espais on viuen la violència. Aquesta multitudinària marxa es contraposa amb l’esforç i lluita constants de qui cada any omplen els carrers el dia 25 de novembre o el 8 de març, fet que explica també com és que aquest dissabte en lloc de ser milers, érem centenars.

DONES, POLÍTICA, MÚSICA, LLIBRETAT

Tamboras Resistencia és un exemple de consciència feminista diària. A les places de Lima, cada dimecres es pot escoltar el so dels tambors: “Ajuntar-se entre dones és en si mateix un acte polític, i encara més, ajuntar-se ocupant l’espai públic”, explica una de les integrants en una trobada després de la marxa del passat dissabte 26 de novembre en què reflexionaven sobre la col·lectiva i els feminismes. El cercle de Tambores és ple de simbolisme, brinda una altra manera de comunicar-se, no verbal, en una lògica de mandala, en què “cadascuna és responsable del seu instrument, però a la vegada es vincula amb la seva secció d’instruments que toquen el mateix ritme i després amb el conjunt del cercle per convertir-se en aquest centre que vibra”.

Canvia també la manera de relacionar-se entre dones: “sempre ens han explicat que som rivals, però aquí teixim connexions i treballem juntes en un objectiu comú”, reivindiquen. Tocant plegades es crea una corresponsabilitat i un compromís on, diuen, “he de cuidar-me del meu so, però també del de les companyes. He d’acompanyar-les amb els ritmes i elles han de cuidar-se de mi per sonar a la vegada. La música té alguna cosa que fa que en el moment de tocar et despullis i mostris totes les teves emocions i energies”.

Tocant plegades es crea una corresponsabilitat i un compromís on, diuen, “he de cuidar-me del meu so, però també del de les companyes”

Els tambors pesen i generen així una imatge de força que desconstrueix els estereotips que hi ha entorn les figures femenines: “Des del nivell on portem el tambor, que té una repercussió física amb els nostres úters, on les dones tenim el poder, de moure els malucs i sanar, alliberar-se i agafar confiança; fins al fet de ser entre deu i quinze dones joves apoderant-se al carrer i no a casa, enmig d’aquesta ciutat caòtica, i tot i així connectar-nos. Amb tot això cada assaig es converteix en un fet polític”.

La col·lectiva sorgeix sense gaire metodologia i d’una manera poc ortodoxa a partir de dones que pertanyien a diversos activismes i s’ajunten amb ganes d’aprendre a usar el tambor com a eina per teixir. Fa un any es comencen a definir com a feministes i a assumir-se com a organització que “desmunta les relacions entre dones, entre masculinitats, amb el sistema i amb l’economia, i tot això es converteix en discurs i reflexió interna”. Vénen d’experiències molt diferents que converteixen el grup en una diversitat de lluites, interseccionant l’ecofeminisme i l’anarcofeminisme, les lluites col·lectives i comunitàries amb les reivindicacions afro i indígenes i el lesbofeminisme en un espai horitzontal i no mixt.

Tambores Resistència és un col·lectiu feminista musical
Tambora Resistencia és una col·lectiva feminista que treballa l’empoderament de la dona mitjançant cercles de tambors. HENOCHHIRAM CABRERA

 

El tambor s’ha convertit en “una àncora per conèixer-nos, i totes aquestes banderes diferents nodreixen el discurs i també els ritmes, incorporant les memòries musicals pròpies i també sumant-hi les dels espais on ho compartim, consolidant aquesta lògica de treballar en xarxa”. La reflexió i l’aposta política fins i tot han superat el tambor: “Mai hem prioritzat sonar bé, ens donem l’espai per sonar malament, per no quadrar ritmes, per tocar accelerades tot un assaig i acabar amb els braços morts, però respectant-nos i reconeixent-nos”.

MEMÒRIA I INTERCULTURALITAT

Una de les línies més importants del projecte d’aquesta col·lectiva és el de compartir, i no ensenyar, amb dones d’altres llocs perseguint la idea de crear aquesta xarxa de tambores amb grups que treballen en menjadors socials o amb membres de comunitats peruanes. Un altre dels punts, i que expressa la força dels tambors i l’aposta per construir vincles amb altres lluites, és l’acompanyament i la implicació en els temes de memòria: “Incorporar lletres als nostres ritmes ens serveix per posar nom a coses que no podem nomenar, que encara ens fan mal. La majoria de nosaltres van néixer i créixer en mig del conflicte armat intern, un conflicte que ens va desmembrar com a societat i especialment a les dones. I amb la música aconseguim tocar membranes pròpies que encara s’estan reconstruint”.

Marly Anzualdo: “Les desaparicions forçades segueixen existint, no són casualitats ni perfils aïllats, busquen reprimir la protesta”

Els tambors a vegades esclaten i a vegades se silencien per sanar aquest dolor. Fa un mes van acompanyar la commemoració dels 25 anys de la mort de la periodista Melissa Alfaro, assassinada per un sobre bomba atribuït als Serveis d’Intel·ligència de l’Exèrcit peruà, en aquesta commemoració, la germana de Melissa va sortir a tocar el tambor amb elles. Marly Anzualdo, a qui van desaparèixer el germà fa vint-i-tres anys, forma part del col·lectiu: “El que he sentit amb el so del tambor és pau, m’he trobat a mi mateixa, he sentit abraçades i una manera més de seguir lluitat contra la impunitat i la criminalització de la protesta des d’aquest espai que s’atreveix a sortir i plantar-se a l’espai públic per defensar els nostres drets”. El conflicte va tenir grans repercussions per a les dones. Les esterilitzacions forçades i la cultura de la violació formen part també de la història colonial peruana i d’aquesta etapa de forta violència arreu del país que va acabar no fa ni quinze anys i que continua present.

Després de la concentració davant del Palau de Justícia, les dones es van reunir en cercle en un crit de cerca per una activista feminista desapareguda després del 13 d’agost: “Les desaparicions forçades segueixen existint, no són casualitats ni perfils aïllats, busquen reprimir la protesta. A les dones ens han desaparegut conscientment de la història. No hi som. I quan ens falta una germana, una mare o una filla, ningú la veu; perquè si no veuen una heroïna del país, com han de nomenar a una dona com a treballadora. Aquests tambors criden per anunciar que hi som i que hi hem de ser”.