NÀPOLS. “Sigui quin sigui el resultat, després del 4 de desembre el nostre serà un país més dividit”, pronosticava Nadia Urbinati, politòloga catedràtica a la Universitat de Colúmbia i presidenta de Libertà e Giustizia. Després d’una campanya electoral intensa i apassionada, genuïnament italiana, arriba la suposada calma. A la capital de la Campània hi queden només les restes de la batalla referendària. Cartells a favor del Sí i, sobretot, a favor del No.  

Nàpols és una ciutat de posat cinematogràfic i gest teatral, que estima l’autenticitat i cuida la seva essència. Hi ha un aire rude en els seus carrers que es dissol ràpidament en l’encant indiscutible d’una ciutat amb molt de caràcter. Una ciutat i la seva província homònima que han girat l’esquena a la proposta de reforma de la Constitució per part del ja exprimer ministre Matteo Renzi: 70,4% de votants en contra –més de 10 punts per sobre de la mitjana estatal–, amb una de les participacions més baixes del país. Campània és la tercera regió on el No ha obtingut més vots, només per darrere de Sicília i Sardenya.

Per què Nàpols vota no?

Per esgranar els motius del rebuig napolità cal d’entrada posar de manifest que la proposició de modificació del sistema parlamentari italià s’ha vist com una iniciativa ideada des del nord. De fet, el periodista Enric Juliana l’ha qualificada com la reforma dels toscans, en referència a l’origen dels seus impulsors.

És sabut que Renzi és nascut a Florència i en va ser alcalde abans de ser nomenat primer ministre. Però també és natural de la Toscana la fins ara seva mà dreta Maria Elena Boschi, ministra de Reformes constitucionals fins al passat 12 de desembre, quan va deixar el càrrec per passar a ser Subsecretària d’Estat de la Presidència. Ambdós són fills de la classe mitjana acomodada d’una de les regions més atractives i riques d’Itàlia, bressol de Maquiavel. Han estat educats en el catolicisme i han practicat un activisme moderat, alhora que mostraven des dels inicis una forta ambició, explica Juliana.

A Nàpols es va registrar un dels nivells d’abstenció més alts. Guillem Jané C.

 

Així mateix, la reforma pretenia treure poder a les regions, sobretot les d’estatut ordinari. A Itàlia hi ha cinc regions amb un estatut especial d’autonomia, i la Campània no gaudeix d’aquesta distinció. A més, s’adoptaven precaucions addicionals per evitar que cap regió desafiés políticament el poder central, en una Itàlia cada vegada més escindida entre el Nord i el Sud, escenari que Urbinati ha titllat de “quasi-guerra fraticida”.

Escissió nacional

Enfront dels reformistes s’hi congregaven un ampli ventall d’espectres ideològics: des de la dreta berlusconiana desubicada, fins al populisme de Beppe Grillo passant per la demagògica Lega Nord, personalitats independents com Mario Monti i els sectors situats més a l’esquerra, que defensen l’esperit partisà de 1948 –“mai més un Cèsar a Itàlia!”– davant el que anomenen dirigisme neoliberal. Precisament, una de les principals crítiques a la proposta de Renzi és que pretenia donar més poder al cap del govern en detriment del Parlament i del Senat.

El referèndum promogut per Renzi va dividir Itàlia en dues meitats. I en l’estadi previ a la cita electoral, Nàpols servia de sinècdoque del país. La grande bellezza, la pel·lícula italiana més reeixida dels últims anys, exemplificava la partició. El seu director, Paolo Sorrentino, es va declarar a favor de la reforma constitucional, mentre que l’actor protagonista, Toni Servillo, va signar un manifest en contra. Tots dos són napolitans.

Més exemples. Giorgio Napolitano, president de la República italiana entre 2006 i 2015 –el més longeu de la història del país– i membre històric del Partit Comunista Italià, va fer pública la seva opció pel Sí. En canvi, Erri De Luca, escriptor, poeta, traductor i periodista, referent de l’esquerra italiana i europea, va significar-se completament contrari. Ells dos també són il·lustres napolitans.

El No es va imposar a Nàpols amb més del 70% dels vots. Guillem Jané C.

 

I finalment Roberto Saviano, el periodista i escriptor que va desemmascarar la Camorra, decidia no participar en la votació i es justificava així poc abans de la convocatòria amb les urnes: “Aquest referèndum no em concerneix. No hi haurà desastres, pel fet que guanyi el Sí o guanyi el No. Serà un manera de passar comptes amb aquell qui ha posat en joc el propi poder personal.”

El paper de l’abstenció

L’Ilaria Nastro és una napolitana de 31 anys, professora de castellà –fa classe, entre d’altres, a fills de jugadors del Napoli. “Després d’informar-me molt, de passar-me tres dies llegint, vaig decidir no votar”, confessa. I assegura, dolguda, que és la primera vegada que s’absté. “Els meus pares em deien: ‘no penses votar? Has de votar!’”, explica, i afegeix que “ells van votar Sí, són fidels al PD, l’han votat tota la vida”.

“En aquesta campanya referendària hem abandonat el paper de la discussió i el debat es redueix a qui està amb Renzi i qui està contra Renzi. Així, la Constitució esdevé objecte plebiscitari, o simple programa electoral” reflexionava Urbinati. Aquest és el principal motiu de l’abstenció de l’Ilaria, que argumenta que “a Itàlia evidentment li cal una reforma, però no així”. No va voler participar en una consulta on es decidia més el destí d’un primer ministre que la possibilitat de renovació d’un estat.

Urbinati: “En aquesta campanya referendària el debat es redueix a qui està amb Renzi i qui hi està en contra”

Recorda que durant les setmanes prèvies al referèndum hi va haver una intoxicació als mitjans, “no es parlava de cap altra cosa”. Per contra, el debat no es va traslladar al carrer. Com a mínim a Nàpols, aquest era inexistent. “A la gent li importa més que el Napoli guanyi el seu partit el cap de setmana”.

A l’estret carreró Via Pino Daniele del casc antic hi ha el Moto Soccorso, el petit taller de motos del Peppe. És un mecànic de 46 anys que només parla napolità. Preguntat pel referèndum, d’entrada no en sap res. Quan s’assabenta que es tracta d’una consulta per reformar la constitució del seu país, respon que ell no es fica en política, que té quatre fills i s’ha de preocupar de mantenir-los.

Explica que no ha sortit mai d’Itàlia, que Bolonya és la ciutat més llunyana on ha estat, però que li agradaria visitar París i Barcelona. Ara bé, està convençut que allà no s’hi troben tallers com el seu, exclama orgullós. El Peppe està tan content de parlar amb forasters que convida a un cafè al bar de la cantonada. A l’altre costat de la barra també semblen preocupar-se més pel calcio –i pel seu propi negoci– que pel futur immediat del país.