ZIGUINCHOR (Senegal). En un punt intermig de la Petite-Côte, la petita costa senegalesa entre Dakar i Gàmbia, es troben dues poblacions que van agafades de la mà, una des del mar i l’altra des del litoral del continent africà. Siameses fins i tot en el nom, Joal-Fadiouth és la unió, gràcies a dos ponts de fusta, del poble costaner de Joal amb l’illa artificial de Fadiouth. En aquesta localitat, va néixer el primer president i poeta de la República de Senegal, Léopold Sedar Senghor.

Milions i milions de petxines aixequen aquesta illa de 12 hectàrees des dels seus fonaments fins a la seva superfície, dibuixant el paviment dels carrers i donant consistència al morter de les cases. Segons la tradició oral, l’origen de l’illa es remunta al segle XI. D’extensió més petita, va anar creixent per l’acumulació de petxines i cloïsses consumides pels propis habitants, o bé per les que portaven expressament ja amb intenció d’ampliar l’illa. Tanmateix, que sigui “l’illa de les petxines”, no és l’única curiositat pels qui trepitgen Fadiouth ja que, en creuar el pont, es deixa just a l’altra banda un Senegal 90% musulmà, per invertir les xifres en una població 90% cristiana, majoritàriament d’ètnia serer. Lluny d’haver-hi segregació per religió, persones, mercaderies i bestiar circulen pel pont principal a totes hores, amb una plena convivència entre cristians, musulmans i animistes.

 

Dues dones rentant a l’entrada de l’illa de Fadiouth

Dues dones renten roba a l’entrada de l’illa de Fadiouth. Clàudia Sacrest.

 

Pont de fusta principal en direcció a l’illa de Fadiouth.

Pont de fusta principal en direcció a l’illa de Fadiouth. La passarel·la, de 725 metres, uneix l’illa amb la població de Joal. A l’esquerra, es pot veure el modern campanar blanc i rosa de l’església catòlica Saint Xavier. Clàudia Sacrest.

 

En lloc d’empedrar el carrer, a l’illa de Fadiouth les petxines són les que donen consistència al paviment.

En lloc d’empedrar el carrer, a l’illa de Fadiouth les petxines són les que donen consistència al paviment. Clàudia Sacrest.

 

EL CEMENTIRI DE DIOTIO, UN BRESSOL UNIVERSAL

Tot i que en la convivència de les dues grans religions l’enterrament dels morts i la seva memòria és un tema delicat i susceptible d’originar conflictes, l’illa té un cementiri on s’entremesclen les creus llatines amb les creixents i estrelles de les tombes musulmanes, orientades a la Meca. El cementiri de Diotio és definit pels propis habitants com un temple de tolerància, únic al Senegal, que bressola diferents religions entre els arbres baobab, ja que es considera que la mort és igual per a tots els éssers humans, siguin quines siguin les seves creences.

Dues tombes musulmanes enmig d’altres cristianes, identificades amb creus llatines

Dues tombes musulmanes enmig d’altres cristianes, identificades amb creus llatines. Clàudia Sacrest.

 

Cementiri de Diotio en primer pla amb un arbre baobab.

Cementiri de Diotio en primer pla amb un arbre baobab. L’illa de Fadiouth queda en segon terme, amb el campanar de l’església catòlica Saint Xavier a l’esquerra. Clàudia Sacrest.

    

Fadiouth està connectada per un tercer pont de fusta d’uns 200 metres amb el turó del cementiri de Diotio, Fadiouth està connectada per un tercer pont de fusta d’uns 200 metres amb el turó del cementiri de Diotio, un cementiri mixt que tant acull la memòria dels difunts musulmans, com dels cristians o els animistes. Clàudia Sacrest.

 

CASAMANCE, AMAGADA A L’ALTRE COSTAT DE GÀMBIA

Per arribar al sud del país s’ha de creuar frontera amb Gàmbia, ja que la Casamance, coneguda com “el graner de Senegal”, es troba amagada a l’altra banda. I és que arribar a Gàmbia no significa haver deixat el Senegal enrere, ja que un cop creuat el petit país i el seu riu, el camí es torna a endinsar en terres senegaleses i concretament a l’abundant Casamance. Es tracta d’una regió fèrtil i una gran productora d’arròs, gràcies als terrenys pantanosos i deltes nodrits pel riu que rep el mateix nom, el riu Casamance. La ciutat més important és Ziguinchor.

 

senegal i gàmbia mapa

Per arribar a Casamance s’ha de creuar la frontera amb Gàmbia. FONT: Eduard Ribas.

Dona que ven bosses petites d’aigua als passatgers i conductors, a un encreuament amb parades de mercat.

Dona que ven bosses petites d’aigua als passatgers i conductors, a un encreuament amb parades de mercat. Moltes dones fan venda ambulant amb un bol sobre el cap, carregat bananes, mangos, bossetes d’aigua o cacauets, i se situen a punts estratègics per fer les transaccions a través de les finestres dels vehicles. Clàudia Sacrest.

 

Tot i aquesta riquesa, el mal estat dels camins i carreteres principals revela un cert abandonament en comparació amb la zona de Dakar, ja sigui per la dificultat afegida de l’aïllament de la zona o simplement per unes polítiques centralistes, molt criticades pels de Casamance. Aquest descontentament ve de lluny i va cultivar sectors independentistes violents i radicals que van generar un conflicte armat de baixa intensitat de quasi 30 anys en aquesta regió, entre el grup independentista i el Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance, per una banda, i l’Exèrcit Senegalès, per l’altra. Als primers anys del segle XXI, moure’s per la Casamance encara era perillós. Actualment, tot i que alguns donen el conflicte per acabat, encara es troben casos on alguns rebels bloquegen les carreteres i camins o assalten vehicles.

 

Costa de l’illa de Karabane, a la regió de la baixa Casamance, al sud.

Costa de l’illa de Karabane, a la regió de la baixa Casamance, al sud. Les piragües (pirogues) són el mitjà de supervivència de bona part dels qui viuen a la costa i es dediquen a la pesca. Clàudia Sacrest.

 

La pesca és una de les activitats econòmiques principals a les zones costaneres del país. Al sud, a tocar de la frontera amb Guinea Bissau, hi ha poblacions pesqueres, com ara Cap Skirring, Elinkine o l’illa de Karabane. El seu dia a dia el protagonitza l’arribada a terra ferma de les piragües de colors vius, les pirogues, que porten les càrregues de peix d’aigua dolça– del riu de la Casamance– com de l’oceà Atlàntic.

 

Dones esperant l’arribada de les piragües de pescadors, algunes sota umbrel·les per protegir-se del Sol, a la costa d’Elinkine, a la Baixa Casamance.

Dones esperant l’arribada de les piragües de pescadors, algunes sota paraigües per protegir-se del Sol, a la costa d’Elinkine, a la Baixa Casamance. Clàudia Sacrest.

 

Les piragües arriben a la costa d’Elinkine per descarregar la pesca de peix guitarra i amuntegar-la sobre la sorra.

Les piragües arriben a la costa d’Elinkine per descarregar la pesca de peix guitarra i amuntegar-la sobre la sorra. Clàudia Sacrest.

 

TERRITORI D’ÈTNIA DIOLA

A l’heterogeni Senegal hi conviuen més de 15 ètnies, i si bé hem vist que l’illa de Fadiouth estava habitada per serers, la que predomina al país és l’ètnia wòlof. Tot i així, a partir de Gàmbia fins al nord de Guinea Bissau, l’ètnia predominant és el grup ètnic diola, amb el seu propi idioma, els seus ritus i tradicions històriques. Ser de la mateixa ètnia, però, no implica creure en la mateixa religió. En el cas dels diola, per exemple, la majoria són animistes, tot i que també n’hi ha uns quants de cristians.

 

Cerimònia d’un enterrament multitudinari diola, en honor a una anciana que va morir als 102 anys. Vestides de color blanc, les dones canten cançons espirituals mentre piquen ritmes amb les mans.

Cerimònia d’un enterrament multitudinari diola, en honor a una anciana que va morir als 102 anys. Vestides de color blanc, les dones canten cançons espirituals mentre piquen ritmes amb les mans. Clàudia Sacrest.

 

revista hemisferia banner